Les taifes (taifa singular, en àrab: طائفة ṭā'ifa, plural طوائف ṭawā'if, partit, banda o facció) eren els principats musulmans independents de la península Ibèrica , anomenada pels musulmans al-Andalus, que van sorgir de la decadència i caiguda del califat omeia de Còrdova entre 1009 i 1031. Van ser una característica recurrent de la història d'Al-Andalus. Conquerida pels almoràvits a la fi del segle XI, en el seu col·lapse moltes taifes van tornar a aparèixer només per ser subsumides pels almohades. La caiguda d’aquest darrer va donar lloc a un floriment final de les taifes, però a finals del segle XIII només en quedava una, Granada, la resta s’incorporà als estats cristians del nord.

Terminologia

El terme àrab mulūk al-ṭawāʾif, que significa "reis de les divisions territorials" o "reis del partit", ^[1] es va utilitzar originalment per als governants regionals de l' Imperi Part. Aquest període es va tractar com un intermedi entre la conquesta de Pèrsia per part d'Alexandre i la formació de l' Imperi Sasanià. La representació negativa del període part per part dels historiadors musulmans pot haver estat heretada de la propaganda sasaniana. Al segle XI, Ṣāʿid al-Andalusī va aplicar el terme per primera vegada als governants regionals que van aparèixer després del col·lapse del poder omeia a Espanya, "la condició de la qual era com la del mulūk al-ṭawāʾif dels perses". La frase implicava un declivi cultural.

El terme corresponent en castellà és reyes de taifas ("reis de taifes "), a través del qual el terme àrab taifa ha entrat en l'ús anglès i francès.

Lloc

Els orígens de les taifes s’han de buscar en la divisió administrativa del califat omeia de Còrdova, així com en la divisió ètnica de l’elit d’aquest estat, dividida entre àrabs, els més nombrosos berbers, musulmans ibèrics (coneguts com a muladíes ). majoria) i els antics esclaus de l’Europa de l’ Est.

A finals del segle XI, els governants cristians del nord de la península Ibèrica es van proposar recuperar les terres cristianes que havien estat conquerides pels musulmans. El califat de Còrdova, en aquest moment entre els estats més rics i poderosos d’Europa, va patir una guerra civil, coneguda com fitna. Com a resultat, "es va trencar en taifes, petits emirats rivals que lluitaven entre ells". ^[2]

No obstant això, la caiguda política i el caos no van ser seguits immediatament per la davallada cultural. Al contrari, va créixer una intensa activitat intel·lectual i literària en algunes de les taifes més grans.

Hi va haver un segon període en què van sorgir les taifes, cap a mitjans del segle XII, quan els governants almoràvits estaven en decadència.

Durant l’època d’esplendor de les taifes, al segle XI i de nou a mitjan segle XII, els seus emirs (governants) competien entre ells, no només militarment, sinó també pel prestigi cultural. Van intentar reclutar els poetes i artesans més famosos.

Decadència

Invertint la tendència del període omeia, quan els regnes cristians del nord sovint havien de pagar tribut al califa, la desintegració del califat va deixar els regnes musulmans rivals molt més febles que els seus homòlegs cristians, particularment la monarquia castellano-lleonesa, i per sotmetre'ls a ells, pagant tributs coneguts com pàries.

A causa de la seva debilitat militar, els prínceps taifa van fer una crida perquè guerrers nord-africans vinguessin a lluitar contra els reis cristians en dues ocasions. La dinastia almoràvida va ser convidada després de la caiguda de Toledo (1085) i el califat almohade després de la caiguda de Lisboa (1147). Aquests guerrers no van ajudar de fet els emirs taifa, sinó que van annexionar les seves terres als seus propis imperis nord-africans.

taifes sovint contractava mercenaris cristians per combatre regnes veïns (tant cristians com musulmans). La taifa més dinàmica, que va conquerir la majoria dels seus veïns abans de la invasió almoràvida, va ser Sevilla. Saragossa també era molt poderosa i expansiva, però inhibida pels estats cristians veïns dels Pirineus. Saragossa, Toledo i Badajoz havien estat anteriorment els districtes militars fronterers del califat.

Llista de taifes

Primer període (segle 11)

Després de la caiguda del califat de Còrdova el 1031, al voltant de 33 taifes independents van sorgir la guerra civil i el conflicte a Al-Andalus. Les taifes més fortes i més grans d’aquest primer període (segle XI) van ser la taifa de Saragossa, la taifa de Toledo, la taifa de Badajoz i la taifa de Sevilla. L'única taifa que va conquerir la majoria dels seus febles veïns va ser la taifa de Sevilla sota la dinastia dels Abbadides.

Al-Tagr al-Adna (Centre de Portugal)

Aquesta regió inclou la regió de Centro i Lisboa de Portugal i la regió d'Extremadura a Espanya.

• Badajoz 1013-1022 / 1034-1094 (dinastia aftasida); 1027-1034 (a Sevilla): 1094 (a almoràvits)
• Lisboa 1022-1034 (dinastia Banu Sabur); 1034-1093 (Dinastia Aftasids)

Al-Garbe (Sud De Portugal)

Aquesta regió inclou la regió de l'Alentejo i l'Algarve de Portugal.

• Mértola 1033-1044 (dinastia Tayfurid); 1044–1091 (a Sevilla)
• Saltés i Huelva 1012 / 1013–1051 / 1053 (dinastia Bakrid); 1051-1091 (a Sevilla)
• Santa Maria do Algarve 1018-1051 (dinastia Harunid); 1051-1091 (a Sevilla)
• Silves : 1027-1063 (dinastia Muzaymid); 1063-1091 (a Sevilla)

Al-Tagr al-Awsat (Espanya central)

Aquesta regió inclou la regió de Madrid i les províncies de Toledo i Guadalajara d’Espanya.

• Toledo : 1010/1031-1085 (a Castella )

Sud d’Espanya

Aquesta regió inclou la regió autònoma d'Andalusia a Espanya

• Algesires : 1035-1058 (a Sevilla )
• Arcos : 1011-1068 (a Sevilla)
• Carmona : 1013-1091 (a almoràvits)
• Ceuta : 1061-1084 (a Granada )
• Còrdova : 1031-1091 (a Sevilla)
• Granada : 1013-1090 (a almoràvits)
• Màlaga : 1026-1057 / 1058 (a Granada ); 1073-1090 (als almoràvits)
• Morón : 1013-1066 (a Sevilla)
• Niebla : 1023 / 1024-1091 (a Sevilla)
• Ronda : 1039 / 1040-1065 (a Sevilla)
• Sevilla : 1023-1091 (a almoràvits)

Al-Tagr al-A'la (Aragó i Catalunya)

Aquesta regió només inclou les províncies de Terol, Saragossa i Tarragona d’Espanya.

• Albarrací : 1011-1104 (a almoràvits )
• Alpuente : 1009-1106 (a almoràvits)
• Rueda : 1118–1130 (a Aragó)
• Tortosa : 1039-1060 (a Saragossa); 1081 / 1082-1092 (a Dénia )
• Saragossa : 1018-1046 (a Banu Tujib ; després a Banu Hud ); 1046–1110 (als almoràvits; el 1118 a Aragó )

Al-Xarq (Espanya de l'Est)

Aquesta regió inclou la regió de València, Múrcia i Balears.

• Almeria : 1011-1091 (a almoràvits)
• Dénia : 1010/1012-1076 (a Saragossa )
• Xèrica : segle XI (a Toledo)
• Lorca : 1051-1091 (a almoràvits)
• Mallorca : 1018–1203 (a almohades)
• Molina : ? –1100 (a Aragó )
• Múrcia : 1011/1012-1065 (a València )
• Murviedro i Sagunt : 1086-1092 (a almoràvits)
• Segorbe : 1065-1075 (a almoràvits)
• València : 1010 / 1011-1094 (a El Cid, nominalment vassall de Castella però aliat amb Banu Hud)

Segon període (segle XII)

• Almeria : 1145–1147 (breument a Castella i després a almohades )
• Arcos : 1143 (a almohades)
• Badajoz : 1145–1150 (a almohades)
• Beja i Évora : 1144–1150 (a almohades)
• Carmona : dates i destí incerts o desconeguts
• Constantina i Hornachuelos : dates i destí incerts o desconeguts
• Granada : 1145 (a almohades)
• Guadix i Baza : 1145–1151 (a Múrcia )
• Jaén : 1145-1159 (a Múrcia); 1168 (a almohades)
• Jerez : 1145 (a almohades)
• Màlaga : 1145–1153 (a almohades)
• Mértola : 1144–1145 (a Badajoz )
• Múrcia : 1145 (a València ); 1147–1172 (a almohades)
• Niebla : 1145–1150? (a almohades)
• Purchena : dates i destí incerts o desconeguts
• Ronda : 1145 (a almoràvits)
• Santarém : ? –1147 (a Portugal )
• Segura : 1147–? (destí desconegut)
• Silves : 1144–1155 (a almohades)
• Tavira : dates i destí incerts o desconeguts
• Tejada : 1145–1150 (a almohades)
• València : 1145–1172 (a almohades)

Tercer període (segle XIII)

• Arjona : 1232–1244 (a Castella)
• Baeza : 1224-1226 (a Castella)
• Ceuta : 1233–1236 (a almohades), 1249–1305 (a marínids )
• Dénia : 1224–1227 (a Aragó)
• Lorca : 1240–1265 (a Castella)
• Menorca : 1228–1287 (a Aragó)
• Múrcia : 1228–1266 (a Castella)
• Niebla : 1234–1262 (a Castella)
• Oriola : 1239 / 1240–1249 / 1250 (a Múrcia o Castella)
• València : 1228 / 1229–1238 (a Aragó)

A més, però no solen considerar-se taifes, són:

• Granada : 1237–1492 (a Castella )
• Las Alpujarras : 1568–1571 (a Aragó )

Taifes conquerides per la Corona Catalana

Els sarraïns indepes eren cabdills que es volien independitzar del Califa de Còrdova.. i al final van aconseguir-ho.. creant les taifes o regnes independents que els reis catalans van anar conquerint un a un. Els territoris que posteriorment foren pertanyents a la Corona Catalana van ser:

• Taifa de Dàniyya.

Creada el 1010 per l'amírida i eslau Mujàhid que, annexionant-se les Balears, convertirà el regne en un important centre marítim i comercial, fins i tot encunyava la seua pròpia moneda fins a la conquesta almohade. La taifa va perdre la seua independència el 1076, en ser destronat Alí ibn Mujàhid pels Banu Hud de Saraqusta, dels quals va dependre fins a la invasió almoràvit (1091).

• Taifa de Tortosa.

Igual que la resta del llevant de l'Àndalus, era un regne eslau. Quatre reis van governar la taifa fins que van ser conquerits per la taifa de Saraqusta i pels almoràvits als primers anys del segle xii.

• Taifa de Làrida. (fins a l'any 1149)

En un principi era part de la taifa de Saraqusta. Però aquesta es va desmembrar en diverses taifes més xicotetes: Tutila, Waixqa, Qàlat al-Ayyub i Làrida. Aquest fet va ser aprofitat ràpidament pels comtes i reis cristians per a conquerir aquestes febles taifes. Caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de governadors saharians fins que va ser conquerida el 1149 per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell.

• Taifa de Xibrana (fins a l'any 1153)

L'emirat de Xibrana és el nom que s'aplica al darrer estat musulmà que va existir en l'actual territori de Catalunya. A partir del castell de Siurana, l'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153.

• Taifa de Balànsiya. (fins a l'any 1239)

Dos eslaus, Mubàrak i Mudhàffar, van governar la taifa fins a llur mort. Aleshores es va proclamar rei el nét d'Almansor, el qual va instaurar la dinastia amirida el1065-1075. El 1075-1086, Yahya al-Qàdir de Tulàytula, amb l'ajuda castellana, va conquerir la ciutat de València (i per tant la taifa) i la va governar fins al seu assassinat el 1092. Al 1094, Rodrigo Díaz de Vivar entrà a la ciutat duent a terme un dur assetjament. Finalment els almoràvits prengueren la taifa el 1102.

• Taifa del Moixerif (fins a l'any 1287), que comprenia l'illa de Menorca.

Cal dir que el terme eslaus fa referència a esclaus lliures, d'origen centreeuropeu o del nord peninsular. Deixant de banda l'origen del nom..en el cas que ens ocupa.. Eren presonres cristians que es convertíen a l'Islam.. Un de molt important era el que va empresonar a en Sirvent, el cito a un article meu => Uluç Ali Reis (mort als 87 anys) -Utxali per a Cervantes en el capítol 39 del Quixot. Nascut el 1500 com Giovanni Dionigi Galen, convertit a l'Islam, va morir el 21 juny 1587, com Uluç Ali Reis. He hagut de consultar els arxius turcs, que és on diu que va néixer el 1500, fent-lo un dels almiralls més vells.  https://www.histo.cat/destacats/Colom-i-l'edat-dels-almiralls-de-'les-3-batalles'-de-Lepant

Referències

Enllaços externs

• Història d'Espanya: Desintegració del califat (1010-1260)