Executades les 'tretze roses', venjança i crueltat de la repressió franquista

'Vaig morir amb el cap alt només et demano que vulguis a tots i que no guardis mai rencor als que van donar mort als teus pares, això mai. Les persones bones no guarden rencor Enrique. Que et facin fer la comunió, però ben preparat, tan ben fonamentada la religió com me la van fonamentar a mi, fill. Fins a l'eternitat'.

Així s'acomiadava Blanca Brisac Vázquez, ja en capella, del seu únic fill d'onze anys, aquella desoladora nit del 5 d'agost de 1939. Poques hores després, la jove mare de 29 anys, la més gran de totes elles, l'única casada, era afuselada en companyia de dotze de les seves companyes de la madrilenya presó de les Vendes davant les tàpies del cementiri de l'est. El tribunal de les Saleses les havia jutjat el dia anterior. La sentència deia: 'Reunit el Consell de Guerra Permanent número 9 per veure i fallar la causa número 30.246, que pel procediment sumaríssim d'urgència s'ha seguit contra els processats (...) responsables d'un delicte d'adhesió a la rebel·lió (...) Decidim que hem de condemnar i condemnem cadascun dels acusats (...) a la pena de mort'. Quaranta-vuit hores després, les tretze dones, entre 18 i 29 anys, van ser afusellades. Eren les "13 roses".

'Juro aixafar i enfonsar el que s'interposi en el nostre camí', amenaçava Franco, ebri de poder, en els seus discursos. Havien passat quatre mesos des que el dictador s'havia proclamat vencedor. Els tres anys de la Guerra Civil havien deixat Madrid destruïda. La desolació assolia tant vencedors com vençuts, marcats uns i altres per fondes seqüeles físiques i psicològiques. El nou règim no va contribuir a minorar-les. Ben al contrari, va instaurar un clima de flagrant repressió. El Generalísimo estava decidit a depurar la societat, de manera que les redades, detencions i execucions sumàries, fruit de la infiltració d'espies, estaven a l'ordre del dia. A les privacions a què es trobava sotmesa la societat espanyola s'hi va sumar el malestar i el resquemor generat per la pressió del règim sobre la ciutadania. Les delacions eren moneda corrent: veïns, amics i fins i tot familiars podien convertir-se en autèntics enemics.

Placa d'homenatge a les 'tretze roses' al cementiri de l'Almudena

LV

Al juny s'havien iniciat els ajusticiaments a dones, però el de les "13 roses" va ser el més execrable de les comeses pels vencedors. En teoria l'execució obeïa a la punició per l'assassinat d'un comandant de la Guàrdia Civil, Isaac Gabaldón, la seva filla i el seu xofer el 27 de juliol anterior. Però les detingudes es trobaven ja a la presó en aquesta data. Tot sembla indicar que els vencedors es trobaven determinats a 'netejar' el país de tota la vermella i aquelles tretze dones, elegides a l'atzar entre les 4.000 recluses cap a les Vendes, van saciar amb la seva mort les ànsies de supremacia del dictador.

Vuit d'elles eren menors d'edat: modistes, una pianista, una secretària, una sastre... Només tres d'elles eren activistes de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), una cosa de la qual també se les acusava. Les tretze van ser víctimes innocents, autèntiques heroïnes, de la postguerra de la cruenta Guerra Civil que va assolar el país.

En les nostres oïdes ressona el ressò de la veu d'Ana López Gallego, de 21 anys, modista, militant de les JSU, secretària de Radio Chamartín durant la contesa, detinguda el 16 de maig i conduïda a la presó de les Vendes el 6 de juny. Es compta que, després de romandre amb vida després de la primera descàrrega, va inquirir amb bravura els seus executors: "És que a mi no em maten?"

Així parlava una de les tretze roses tallades a la flor de la vida, que demostrava la seva gallardia fins a l'últim instant. Totes elles romandran en el nostre record per sempre. Fins a l'eternitat.