02-11-2018  (5151 lectures) Categoria: Catalauni

Escatalens, un enclavament catalĂ  desconegut

Un dia, no recordo de quin any del canvi de mil·lenni, el senyor Clavel va entrar a l’agĂšncia de viatges on jo treballava. Venia de França i volia que li preparĂ©s un itinerari amb excursions en autocar per a un grup de gent del seu poble. Desitjava que li confegĂ­s un rĂ pid tast de Catalunya. BĂ sicament Barcelona. Com podeu suposar, li vaig demanar de quin lloc provenia:

―D’Escatalens — em va dir—, un poble proper a Montauban, al nord de Tolosa. O millor dit, al centre d’Occitània.

Va tornar mĂ©s d’un cop. En una de les visites m’explicĂ  que Escatalens Ă©s una vila que es denomina aixĂ­ pels catalans. Va pronunciar-ne el nom com ‘escatalans’, Ă©s a dir, amb a forta a la darrera sĂ­l·laba. Va afegir que, amb el temps, la denominaciĂł havia anat canviant i que antigament el nom del poble havia d’haver estat precedit o bĂ© —no ho recordo amb exactitud—  per l’article els o bĂ© per l’article los. És a dir, Els Catalans o Los Catalans [1].

PerĂČ tornem al fil principal de la narraciĂł. El senyor Clavel  em comentĂ  que ell, en aquells anys, era el mĂ xim responsable d’una associaciĂł o amical del poble, associaciĂł que es dedicava a organitzar activitats per a la seva gent i que per aixĂČ muntava aquella ruta per Catalunya. M’InformĂ , tambĂ©, que havia estat el batlle del vilatge.

Jo vaig quedar sorprĂšs d’aquesta declaraciĂł d’origen catalĂ  i, com que no tenia cap notĂ­cia que hi haguĂ©s hagut mai aquest enclavament, li vaig fer algunes preguntes, que va respondre d’una mode força evasiu, de manera que em va deixar un petit neguit sobre el tema.

L’ex-batlle deia, doncs, que en un temps llunyĂ  els catalans havien corregut per allĂ  i que, finalment, s’hi van instal·lar. Amb el que sabem avui dia hom pot demanar-se si aquests catalans eren gots o un grup de gent que van restar a la zona desprĂ©s d’haver estat derrotats a Muret.

Ell i jo fixàrem els terminis de pagament, que per diferents causes se sobrepassaren. Aleshores encara hi havia xecs. Com que cobrar un xec francùs era car i sobretot molt lent —es podia trigar fins a dues setmanes— i  era urgent de fer els pagaments als diferents proveïdors, ell i jo acordàrem una cosa molt excepcional: que jo aniria a cobrar a casa seva d’Escatalens, ja que era difícil que em fessin avançaments. Ara penso que vaig prendre aquesta no gens habitual iniciativa d’una manera inconscient. En el fons volia satisfer la meva curiositat.

AixĂ­ que el meu pare i jo enfilĂ rem l’autopista nord enllĂ  i continuĂ rem Tolosa amunt fins que hi arribĂ rem. Era un poblet plĂ cid, d’edificis baixos construĂŻts amb molta rajola i terracuita vermella. El recordo com si el temps s’hi haguĂ©s aturat a finals del segle XIX.

Hi vaig anar intrigat per si algĂș hi parlaria catalĂ . Entro a correus per demanar com anar a l’adreça que portava. La funcionĂ ria, una francesa imperial, em tira els Ă nims per terra i quasi m’insulta per haver pronunciat dues paraules en catalĂ , que, com a mĂ­nim, podria haver entĂšs perquĂš s’assemblaven a la parla occitana. DesprĂ©s, passo pel costat d’una finestra oberta i miro a dins. Crec que era de l’ajuntament perquĂš hi vaig veure molta gent. Hi devia haver ple. Des de les finestres obertes, el francĂšs del nord ressonava a fora, al carrer. Finalment, trobo una porta gran i un pati darrere, com m’havien dit. Seria aquella la casa? Efectivament, ho era. AllĂ­ ens esperaven els Clavel. Se’ns acosta el senyor Clavel i ens diu: “Esteu convidats a dinar. El comptable (el tresorer) vindrĂ  a les postres”. Fem temps i parlem. Expliquen que el poble Ă©s decaigut i que abans casa seva era plena d’empleats. Ara, tothom Ă©s a Tolosa.

ParlĂ vem en francĂšs. Aleshores li pregunto:

—No parleu alguna llengua diferent del francùs? Perquù segons m’heu dit aquí hi havia hagut catalans i som al cor d’Occitània, lluny dels territoris del francùs i de les capitals.

Ell ho nega del tot. La seva senyora igualment. La conversa es transforma en un gat i la rata sobre el tema. Quin article useu: lo, lu, el? El senyor Clavel respon le (‘el’ en francùs) i em va fer entendre que allà sempre s’ha parlat francùs i que l’occità no existia pas.

La senyora insisteix també en la seva negativa. Diu que del que dic res de res. Llavors, ell la mira i li diu:

—No diguis aixĂČ!

I aquesta sĂ­ que la recordo. Ella respon amb gestos i veu expressius:

—BĂ©! L’àvia el parlava una miqueta, perĂČ era molt vella!

I amb la mateixa expressivitat continua:

—I el parlava molt poquet, nomĂ©s molt poquet.

Trencada la closca de la vergonya imposada per l’educaciĂł francesa, continuem conversant. Jo, parlant mig en catalĂ  mig en francĂšs i ells, contestant en francĂšs. Acollits per la seva hospitalitat pagesa, entrem a la casa i veiem unes il·lustracions urbanes:

—Ho coneixeu?—  Pregunta somrient:

—SĂ­ Ă©s clar. És PerpinyĂ  la catalana!—  Dic, mentre creuem mirades cĂČmplices. En aquell moment vaig pensar que, segurament fins feia poc, per a ells Catalunya era la zona de PerpinyĂ , i doncs la Catalunya Nord, i que posteriorment havien descobert que hi havia una altra Catalunya que volien veure.

Mentre esperem el comptable entaulats, ens regalen amb fetge gras casolà, el rei més reconegut de la seva cuina.

—No ha de quedar res— diu el senyor Clavel.

I aconsegueixo que reconegui que a pagĂšs d’aquella menja en diuen fetge gras, que serĂ  generosament regat amb xampany. No recordo si MoĂ«t Chandon o Veuve Clicquot.

Truca algĂș a la porta! El fan entrar: Ă©s el tresorer. És un senyor elegant amb bigotet blanc ben retallat.

Deu trobar que el talĂł Ă©s pesat! És clar, no es deu refiar gaire d’aquests espanyols ni de les manies i experiments de l’ex-batlle. L’home no estĂ  segur de la viabilitat d’aquella operaciĂł. Malgrat la seva distinciĂł, fa com els gitanos. I aleshores pregunta en correcte i impecable catalĂ :

—Antoni, creus que són de fiar?

Jo em faig un fart de riure. Com Ă©s caigut tant d’artifici i vergonya! Quin moment mĂ©s gloriĂłs i inoblidable! Li contesto:

—Oh! I Ă©s clar que sĂ­ que som de fiar!

El bon home va quedar...!!! Amb la cara i gestos de major sorpresa possible va respondre:

—Com m’has entùs? D’on sou?— Vaig dir-li:

—Som “es catalencs”, perĂČ no pas  d’”Escatalans”!

Com que no entenia el prodigi, vĂ rem passar una estona aclarint-li que venĂ­em de Catalunya. Ell, com que no hi veia la relaciĂł, li vĂ rem haver d’explicar que a Catalunya parlĂ vem “escatalenc”. PerĂČ pareu-hi atenciĂł: quin catalĂ  mĂ©s pur i elegant li vĂ rem sentir! Verament semblava el dels antics senyors de Barcelona. Sense cap deix afrancesat i amb les mateixes vocals que nosaltres!

AixĂ­ que aneu amb compte quan siau en terres sotmeses! Que tenen tant de complex que negaran que us entenen. No pas per malĂ­cia, sinĂł perquĂš, mentre la propaganda oficial dels estats els fa creure que sĂłn lliures, els instruments d’aquests estats fiquen molts complexos i tabĂșs al cap de la bona gent, la qual acaba reaccionant  de manera com la descrita.

Per quĂš ho explico ara? Preguntareu estranyats i amb un punt de reprovaciĂł per la deixadesa que suposa no haver-ho fet molt abans. Doncs precisament per aixĂČ, perquĂš ja fa massa  temps. És des que ho vaig saber, que ho hauria d’haver fet. Ara m’he determinat de no deixar passar mĂ©s anys guardant el “secret”. L’havia de donar a conĂšixer.

LluĂ­s M. Mandado

Notes bibliogrĂ fiques:

1.-  Ernest NĂšgre, Toponymie GĂ©nĂ©rale de la France, Droz, GenĂšve, t. II, 1991, p. 840, § 14640. dĂłna la primera documentaciĂł coneguda del  topĂČnim, el feu(s) des Catalencs, 1179, difĂłs per Clovis Brunel, Les plus anciennes chartes en langue provençale, Paris, 1926, 1952, p. 166, § 5. MĂ©s bibliografia a:  Histoire de la commune : Escatalens, un lieu, une histoire, per Jean-Michel Garric, per Ă©ditions En ço nostre, Le mont de Saule, Albias (1993, 1- 127 pĂ gines,  (ISBN 2-910334-02-3)




versió per imprimir

Comentaris publicats

    Afegeix-hi un comentari:

    Nom a mostrar:
    E-mail:
    Genera una nova imatge
    IntroduĂŻu el codi de seguretat
    Accepto les condicions d'ús següents:

    Per a participar en els comentaris l'usuari es compromet a complir i acceptar les següents normes bàsiques de conducta:

    • Respectar les opinions de la resta dels participants al fòrum, tot i no compartir-les necessàriament.
    • Abstenir-se d'insultar o utilitzar un llenguatge ofensiu, racista, violent o xenòfob, i no tenir cap conducta contrària a la legislació vigent i a l'ordre públic.
    • No enviar cap contingut amb copyright sense el permís del propietari. Si es considera oportú facilitar continguts d'internet amb copyright, cal escriure la URL completa perquè els altres usuaris puguin enllaçar-hi i descarregar-se els continguts des de la pàgina propietària.
    • Publicitat: No es permet enviar continguts promocionals i/o publicitaris.