Un dia, no recordo de quin any del canvi de mil¡lenni, el senyor Clavel va entrar a lâagència de viatges on jo treballava. Venia de França i volia que li preparĂŠs un itinerari amb excursions en autocar per a un grup de gent del seu poble. Desitjava que li confegĂs un rĂ pid tast de Catalunya. BĂ sicament Barcelona. Com podeu suposar, li vaig demanar de quin lloc provenia:
âDâEscatalens â em va dirâ, un poble proper a Montauban, al nord de Tolosa. O millor dit, al centre dâOccitĂ nia.
Va tornar mĂŠs dâun cop. En una de les visites mâexplicĂ que Escatalens ĂŠs una vila que es denomina aixĂ pels catalans. Va pronunciar-ne el nom com âescatalansâ, ĂŠs a dir, amb a forta a la darrera sĂl¡laba. Va afegir que, amb el temps, la denominaciĂł havia anat canviant i que antigament el nom del poble havia dâhaver estat precedit o bĂŠ âno ho recordo amb exactitudâ per lâarticle els o bĂŠ per lâarticle los. Ăs a dir, Els Catalans o Los Catalans [1].
Però tornem al fil principal de la narraciĂł. El senyor Clavel em comentĂ que ell, en aquells anys, era el mĂ xim responsable dâuna associaciĂł o amical del poble, associaciĂł que es dedicava a organitzar activitats per a la seva gent i que per això muntava aquella ruta per Catalunya. MâInformĂ , tambĂŠ, que havia estat el batlle del vilatge.
Jo vaig quedar sorprès dâaquesta declaraciĂł dâorigen catalĂ i, com que no tenia cap notĂcia que hi haguĂŠs hagut mai aquest enclavament, li vaig fer algunes preguntes, que va respondre dâuna mode força evasiu, de manera que em va deixar un petit neguit sobre el tema.
Lâex-batlle deia, doncs, que en un temps llunyĂ els catalans havien corregut per allĂ i que, finalment, sâhi van instal¡lar. Amb el que sabem avui dia hom pot demanar-se si aquests catalans eren gots o un grup de gent que van restar a la zona desprĂŠs dâhaver estat derrotats a Muret.
Ell i jo fixĂ rem els terminis de pagament, que per diferents causes se sobrepassaren. Aleshores encara hi havia xecs. Com que cobrar un xec francès era car i sobretot molt lent âes podia trigar fins a dues setmanesâ i era urgent de fer els pagaments als diferents proveĂŻdors, ell i jo acordĂ rem una cosa molt excepcional: que jo aniria a cobrar a casa seva dâEscatalens, ja que era difĂcil que em fessin avançaments. Ara penso que vaig prendre aquesta no gens habitual iniciativa dâuna manera inconscient. En el fons volia satisfer la meva curiositat.
AixĂ que el meu pare i jo enfilĂ rem lâautopista nord enllĂ i continuĂ rem Tolosa amunt fins que hi arribĂ rem. Era un poblet plĂ cid, dâedificis baixos construĂŻts amb molta rajola i terracuita vermella. El recordo com si el temps sâhi haguĂŠs aturat a finals del segle XIX.
Hi vaig anar intrigat per si algĂş hi parlaria catalĂ . Entro a correus per demanar com anar a lâadreça que portava. La funcionĂ ria, una francesa imperial, em tira els Ă nims per terra i quasi mâinsulta per haver pronunciat dues paraules en catalĂ , que, com a mĂnim, podria haver entès perquè sâassemblaven a la parla occitana. DesprĂŠs, passo pel costat dâuna finestra oberta i miro a dins. Crec que era de lâajuntament perquè hi vaig veure molta gent. Hi devia haver ple. Des de les finestres obertes, el francès del nord ressonava a fora, al carrer. Finalment, trobo una porta gran i un pati darrere, com mâhavien dit. Seria aquella la casa? Efectivament, ho era. AllĂ ens esperaven els Clavel. Seâns acosta el senyor Clavel i ens diu: âEsteu convidats a dinar. El comptable (el tresorer) vindrĂ a les postresâ. Fem temps i parlem. Expliquen que el poble ĂŠs decaigut i que abans casa seva era plena dâempleats. Ara, tothom ĂŠs a Tolosa.
Parlà vem en francès. Aleshores li pregunto:
âNo parleu alguna llengua diferent del francès? Perquè segons mâheu dit aquĂ hi havia hagut catalans i som al cor dâOccitĂ nia, lluny dels territoris del francès i de les capitals.
Ell ho nega del tot. La seva senyora igualment. La conversa es transforma en un gat i la rata sobre el tema. Quin article useu: lo, lu, el? El senyor Clavel respon le (âelâ en francès) i em va fer entendre que allĂ sempre sâha parlat francès i que lâoccitĂ no existia pas.
La senyora insisteix tambĂŠ en la seva negativa. Diu que del que dic res de res. Llavors, ell la mira i li diu:
âNo diguis això!
I aquesta sĂ que la recordo. Ella respon amb gestos i veu expressius:
âBĂŠ! LâĂ via el parlava una miqueta, però era molt vella!
I amb la mateixa expressivitat continua:
âI el parlava molt poquet, nomĂŠs molt poquet.
Trencada la closca de la vergonya imposada per lâeducaciĂł francesa, continuem conversant. Jo, parlant mig en catalĂ mig en francès i ells, contestant en francès. Acollits per la seva hospitalitat pagesa, entrem a la casa i veiem unes il¡lustracions urbanes:
âHo coneixeu?â Â Pregunta somrient:
âSĂ ĂŠs clar. Ăs PerpinyĂ la catalana!â  Dic, mentre creuem mirades còmplices. En aquell moment vaig pensar que, segurament fins feia poc, per a ells Catalunya era la zona de PerpinyĂ , i doncs la Catalunya Nord, i que posteriorment havien descobert que hi havia una altra Catalunya que volien veure.
Mentre esperem el comptable entaulats, ens regalen amb fetge gras casolĂ , el rei mĂŠs reconegut de la seva cuina.
âNo ha de quedar resâ diu el senyor Clavel.
I aconsegueixo que reconegui que a pagès dâaquella menja en diuen fetge gras, que serĂ generosament regat amb xampany. No recordo si MoĂŤt Chandon o Veuve Clicquot.
Truca algĂş a la porta! El fan entrar: ĂŠs el tresorer. Ăs un senyor elegant amb bigotet blanc ben retallat.
Deu trobar que el talĂł ĂŠs pesat! Ăs clar, no es deu refiar gaire dâaquests espanyols ni de les manies i experiments de lâex-batlle. Lâhome no estĂ segur de la viabilitat dâaquella operaciĂł. Malgrat la seva distinciĂł, fa com els gitanos. I aleshores pregunta en correcte i impecable catalĂ :
âAntoni, creus que sĂłn de fiar?
Jo em faig un fart de riure. Com ĂŠs caigut tant dâartifici i vergonya! Quin moment mĂŠs gloriĂłs i inoblidable! Li contesto:
âOh! I ĂŠs clar que sĂ que som de fiar!
El bon home va quedar...!!! Amb la cara i gestos de major sorpresa possible va respondre:
âCom mâhas entès? Dâon sou?â Vaig dir-li:
âSom âes catalencsâ, però no pas dââEscatalansâ!
Com que no entenia el prodigi, vĂ rem passar una estona aclarint-li que venĂem de Catalunya. Ell, com que no hi veia la relaciĂł, li vĂ rem haver dâexplicar que a Catalunya parlĂ vem âescatalencâ. Però pareu-hi atenciĂł: quin catalĂ mĂŠs pur i elegant li vĂ rem sentir! Verament semblava el dels antics senyors de Barcelona. Sense cap deix afrancesat i amb les mateixes vocals que nosaltres!
AixĂ que aneu amb compte quan siau en terres sotmeses! Que tenen tant de complex que negaran que us entenen. No pas per malĂcia, sinĂł perquè, mentre la propaganda oficial dels estats els fa creure que sĂłn lliures, els instruments dâaquests estats fiquen molts complexos i tabĂşs al cap de la bona gent, la qual acaba reaccionant  de manera com la descrita.
Per què ho explico ara? Preguntareu estranyats i amb un punt de reprovaciĂł per la deixadesa que suposa no haver-ho fet molt abans. Doncs precisament per això, perquè ja fa massa temps. Ăs des que ho vaig saber, que ho hauria dâhaver fet. Ara mâhe determinat de no deixar passar mĂŠs anys guardant el âsecretâ. Lâhavia de donar a conèixer.
LluĂs M. Mandado
Notes bibliogrĂ fiques:
1.- Ernest Nègre, Toponymie GÊnÊrale de la France, Droz, Genève, t. II, 1991, p. 840, § 14640. dóna la primera documentació coneguda del topònim, el feu(s) des Catalencs, 1179, difós per Clovis Brunel, Les plus anciennes chartes en langue provençale, Paris, 1926, 1952, p. 166, § 5. MÊs bibliografia a:  Histoire de la commune : Escatalens, un lieu, une histoire, per Jean-Michel Garric, per Êditions En ço nostre, Le mont de Saule, Albias (1993, 1- 127 pà gines,  (ISBN 2-910334-02-3)
Afegeix-hi un comentari: