MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
12-07-2015 (1035 lectures) | Categoria: Catalan navy |
La vida a bord
L'organització dels vaixells mercants catalans a l'Edat Mitjana tenia dues seccions: els remers, a les ordres del còmit o capità de xurma; i aquells als que podrÃem qualificar com l'oficialitat. Enmig hi havia mariners amb consideració cap les seus funcions. L'oficialitat estava composta pel patró, un o més pilots i l'escriba de bord que gaudia de grans preeminències.
Entre la tripulació hi havia els nauxers, homes prà ctics i de coneixements nà utics, entre els que es triava als contramestres i timoners. El cà rrec més important era per al nauxer major, veritable oficial que suplia al patró i podia fer, accidentalment, de pilot. Els altres mariners eren panesos i anaven a la popa del vaixell, un o més fusters i calafats i els servents i criats, entre els que hi havia els nois o grumets.
Quan un vaixell de comerç passava a ser armat, pujava de graduació, augmentant el nombre de tripulants, havent-hi algunes vegades un almirall o capità en lloc del patró, homes de proa i gonfanoners, encarregats de banderes i senyals, i conservant les seves altes funcions, l'escrivà del vaixell.
Era curiosa l'organització d'un vaixell corsari, barrejant els cà rrecs de pau i de guerra. A part dels esmentats, la tripulació tenia diferents especialitzacions, els veedors (liquidadors), repartidors dels botins aconseguits; els aferradors (agafadors) que s'aferraven les naus en els atacs, en el moment de l'abordatge; els escorcolladors (registradors) que registraven els navilis contraris i efectuaven inventari de la presa; els nois (grumets), amb el seu rei o cap encarregat d'ells; els Cònsols, una espècie de jutges encarregats de la policia a bord, i els clavaris (tresorers) interventors de les preses realitzades i caixers dipositaris del que es recollia. A cà rrec del nauxer major, en funcions de contramestre o capità d'espelmes, portava tot el referent a aquestes. Era obligatori en els navilis de guerra o corsos la presència d'un sacerdot, d'un metge i d'un barber.
S'establia per a un personal de cent mariners aquestes proporcions: 16 nauxers, 24 panesos i els altres proers.
Als soldats embarcats se'ls anomenava homes d'armes (homes d'armes) i ballesters (ballesters) i alguns d'ells tenien al seu cà rrec a l'almirall. Els ballesters portaven dues ballestes de tres peus de longitud i una de tes, tres-cents passadors, sagetes, una Gorella (?), Cota conchada, cuirassa, bacinet, cistell i dos ganxos per armar i muntar la ballesta.
Els passatgers es dividien en tres classes: comerciants o sobrecà rrecs; passatgers pelegrins, que viatjaven en compliment d'un vot, i passatgers amb equipatge, en trà nsit d'un port a un altre.
Els comerciants que transportaven cà rrega pròpia, gaudien de certs privilegis a bord. Eren consultats en determinades circumstà ncies, com en els canvis en el viatge, escales, atac d'enemics o abandonament de paquets en cas de tempesta, determinacions que exigien aquesta consulta prèvia i que l'Escrivà anotava en el seu llibre cartolari (?), fent-una relació jurada, en cas de naufragi, que obligava als supervivents. Un passatger que transportés menys de deu quintars de cà rrega, era considerat com a pelegrÃ, i només era consultat en certs casos. Els altres passatgers no eren consultats, ja que no tenien representació, com els mariners, excepte quan aquests anaven a part proporcional dels beneficis del noli. Era obligació de tots els que anaven a bord, portar armes per a la seva defensa personal.
Els mariners cobraven un sou mensual, un tant per milla, o per viatge sencer a un port donat. Uns rebien el menjar del capità i altres se'l preparaven ells mateixos. Algunes vegades transportaven pacotilla, és a dir una varietat d'efectes, segons costum dels ports o segons conveni celebrat, que els atorgava dret a embarcar pel seu compte a cada viatge, per comerciar amb ella. Podien transportar lliurement, per la meitat del sou de tot el viatge, pagant nòlits per l'excedent. Prenien tres à pats al dia: al matà pa amb companatge, consistent en menjar fred o fruita; al migdia, el diumenge, dimarts i dijous, carn rostida, els altres dies escudella o sopa sense carn; a la nit pa i companatge, que consistia en formatge, ceba, sardina salada o un altre peix sec.
Era obligació del capità repartir vi a cada à pat, mentre no estigués massa clar, en aquest cas havia de espessir amb panses i figues seques bullits. Només en faltar això es suprimia el vi. Per Pasqua i altres festivitats importants, es donava doble ració.
Els passatgers, quan eren sobrecà rrecs o comerciants, generalment tenien al seu cà rrec un criat servil que els preparava la minestra. En canvi aquells anomenats pelegrins la convenien amb el patró o es la preparaven ells mateixos o es servien de la qual es preparava per a la tripulació. Segons l'import de la mercaderia que portessin al seu cà rrec, els passatgers podien acompanyar-se de criats i equipatge sense pagar noli. Quan no portaven mercaderies o portaven poques, pagaven. Els contractes i ajustos que feien els comerciants, pelegrins, passatgers, oficials i mariners amb el patró, es escrivien en el cartulari o registre de l'escrivà , en el qual s'anotaven també entrades i sortides de mercaderies, sent un dietari del que succeïa en el viatge, i donava fe entre els carregadors o els que tenien part en el vaixell.
L'escrivà prestava jurament al rebre el cà rrec i conservava el llibre, que no podia veure cap tripulant.
Els prohoms de la ribera del port de Barcelona van fer, en 1528, unes ordenances anomenades Ordinationes Ripariae, en les quals consignaven disposicions per a la navegació. Per elles veiem com la marina mercant s'armava en circumstà ncies en peu de guerra, per evitar els atacs de que podien ser objecte les naus, per part de pirates i corsaris sarraïns, en els seus viatges a Orient. Usant termes apropiats al nostre temps, podrÃem dir que constituïen una mena de reserva de la marina militar, disposada sempre a entrar en funcions bèl·liques i abandonant les seves funcions tÃpiques de comerç.
Era preceptiu que tot mariner amb funcions de ballester en els vaixells, havia de tenir dues ballestes de dos peus i una altra d'estreb (encara que estreb ha desaparegut del diccionari català , estrebada significa estirada, estirada), tres-centes ballestes, casc d'acer, pespunt ( encara que tampoc surt al diccionari, podria ser la unió de pes i punt: puntopesado) o cuirassa i espasa o sabre. Igual armament havien de portar els ballesters d'ofici en naus menors.
Tot mariner havia de portar una ausberg, casc de ferro o gorra marisca, escut, dues llances i espasa o sabre. No eximia d'anar armats als tripulants dels troncs. Tan severa era l'ordenança, que s'imposava una peça de cinquanta sous al capità , per cada mariner que tingués a bord sense armament.
El "Llibre del Consolat del Mar" té un apèndix de 34 capÃtols titulat "Ordinacions de tot Vaixell qui armés per anar a cors, i de tota armada que 's faça per mar". Torno a trobar-me davant Català antic, però jo s'aventuraria "Ordenances de qualsevol vaixell que s'armés per corsari i de tot armat que es produeixi en el mar". La nota del sumari indica els cà rrecs i funcions apropiades al sevei, com es desprèn de la seva enumeració per matèries:
"De l'almirall, capità i armadors, com ha de ser clar despesa i benefici; del cómitre, de conveniències; de les parts que s'han de fer en nau armada, de nauxers i altres oficis, i de la partició; l'Almirall, de nauxer major; de proeles; de ballesters; d'homes d'armes, de Gabiers (Jauleros o potser carcellers); de pes i mesura de sobreguardianes; de timoners, de barbers; de liquidadors, de la Guà rdia de l'Almirall, de espies i de registradors; de servents; de mestre d'aixa (fuster de ribera), de ballester; de calafat, de cap de servents; de cònsols; del que ha de fer el Capità ; l'Escribano, dels tresorers; del nauxer major, com es leven (reparteixen , distribueixen?) els quintes parts "
Un altre apèndix són les Ordenances penals per al servei de la marina, formades per 39 articles que porten aquesta rúbrica: "capÃtols del Rei en Pere sobre els fets i actes marÃtims" (CapÃtols pel Rei Don Pedro sobre els fets i actes marÃtims) promulgats a Barcelona per ordre reial el 1430 i que van ser dictats per tres notables marins barcelonins: Bernat de Cabrera, Jaume Boscà i Joan Llompart.
És realment curiós l'estudi que es refereix als corsaris. A les Ordenances els epÃgrafs que hem citat, es detallen el nom i la classe de vaixells, la força de les tripulacions i el règim interior dels vaixells, maniobres de guerra i funcions i oficis que en ells es practiquen.
La nau almirall era una embarcació gran, a la qual acompanyava una esquadra subtil, o lleugera, de galeres i troncs a rem. Regulaven la subordinació, premis, cà stigs, perills i guanys.
Els homes d'armes constituïen la guà rdia de l'almirall, al qual, en combat, mai havien de deixar desemparado, mes que al perdre-vida. el seu armament ordinari era com els ja esmentats ballesters, excepte en el que disposés l'almirall. Era gent apropiada per als abordatges, i lluitaven en totes les ocasions; el seu premi una quarta part del botÃ, a part del que l'almirall els pogués prometre. La presa més desitjada era l'armadura del cap i tot el que portaven els enemics en el moment de l'abordatge, ja que una vegada consumat aquest, prescrivien els seus drets. Tota la gent d'armes era comandada directament per l'anomenat constable.
Corominas-Galera
GALERA, de l’antic galea, i aquest, del gr. biz.
yakèa id., pròpiament ‘mostel, nom de peix’, gr
yo.Xr ‘mostela boscana’: la galera es va comparar amb
aquell selaci pels moviments rà pids i à gils d’aquest
peix. â–¡ l.a doc.: galea, 1120; galera, fi S. xiii.
Ramon Berenguer III prometé a l’Alcaid de Lleida
Avifilel fornir-li les naus necessà ries per transportar-lo
a ell i els seus cavalls a Mallorca: «ut habeat illi vi-
gint i galeas et de gorabs tan tos ut possit alchaid mi-
tere ducentos cavallos inter christianos et sarracenos
et passet illum ad Maioricas», a. 1120 (Balari, OrÃg.,
657). La forma moderna galera ja apareix, junt amb
l’altra, en Desclot: «quant venc un jorn, que-1 soley fo
exit, les galeres de Marçela e les galeres de Prin-
cipat e de Pola comensaren a exir de Règol e
feeren vela per anar cascuns en lur terra; mas aquestes
de Marçela e de Principat eren, entre galeres e tarides
armades, ben 70 totes cargades d’armes e de rics
arnès de cavalers e donrats hòmens francès Des-
clot, § 98 (NC/. m, 117.19), però en canvi hi llegim
galees a 116.2 i a 117.19. L'InvLC aplega entre 1198
i finals del S. xiv (Cròtt. del Cerimoniós) uns 25 tes-
timonis del mot: 5 de galera i una vintena de I antic
galea.   _ u
Tenim aquest en la Cròtt. de Jaume I: «recolf-s
en la galea e anà -sse n en Proença» (21) també en
Llull, en Muntaner i en altres clà ssi« medievals, hn
una carta anònima rebuda per Jaume II1 any 1290, re-
La vida a bordo
MARINA CATALANA MEDIEVAL, de I. Bó i Sigla
Publicado en 1922 por Editorial Catalana, en su colección Enciclopèdia Catalana.
La organización de los barcos mercantes catalanes en la Edad Media tenÃa dos secciones: los remeros, a las ordenes del comitre o capitán de chusma; y aquellos a los que podrÃamos cualificar como la oficialidad. En medio habÃa marineros con consideración hacia sus funciones. La oficialidad estaba compuesta por el patrón, uno o mas pilotos y el escriba de a bordo que gozaba de grandes preeminencias.
Entre la tripulación se encontraban los nauxers hombres prácticos y de conocimientos náuticos, entre los que se elegian a los contramaestres y timoneles. El cargo más importante era para el nauxer major, verdadero oficial que suplia al patrón y podÃa hacer, accidentalmente, de piloto. Los demás marineros eran panesos y se encontraban en la popa del barco, uno o mas carpinteros y calafates y los sirvientes y criados, entre los cuales estaban los muchachos o grumetes.
Cuando un barco de comercio pasaba a ser armado, subÃa de graduación, aumentando en número de tripulantes, habiendo algunas veces un almirante o capitán en lugar del patrón, hombres de proa y gonfaloneros, encargados de banderas y señales, y conservando sus altas funciones, el escriba del barco.
Era curiosa la organización de un barco corsario, mezclandose los cargos de paz y de guerra. Además de los nombrados, la tripulación tenÃa distintas especializaciones, los esveïdors (liquidadores), repartidores de los botines conseguidos; los aferradors (agarradores) que aferraban las naves en los ataques, en el momento del abordaje; los escorcolladors (registradores) que registraban los navÃos contrarios y efectuaban inventario de la presa; los nois (grumetes) , con su rey o jefe encargado de ellos; los cònsols (consules), una espécie de jueces encargados de la policÃa a bordo, y los clavaris (tesoreros) interventores de las presas realizadas y cajeros depositarios de lo que se recogia. A cargo del nauxer major, en funciones de contramaestre o capitán de velas, estaba todo lo referente a ellas. Era obligatorio en los navios de guerra o corsos la asisténcia de un sacerdote, de un médico y de un barbero.
Se establecÃa para un personal de cien marineros estas proporciones: 16 nauxers, 24 panesos y los demás proeles.
A los soldados embarcados se les llamaba homes d'armes (hombres de armas) y ballesters (ballesteros) y algunos de ellos tenÃan a su cargo al almirante. Los ballesteros llevaban dos ballestas de tres pies de longitud y una de tes, trescirentos pasadores, saetas, una gorella (?), cota conchada, coraza, bacinete, cestillo y dos ganchos para armar y montar la ballesta.
Los pasajeros se dividian en tres clases: comerciantes o sobrecargos; pasajeros peregrinos, que viajaban en cumplimiento de un voto, y pasajeros con equipaje, en tránsito de un puerto a otro.
Los comerciantes que transportaban carga própia, disfrutaban de ciertos privilegios a bordo. Eran consultados en determinadas circunstáncias, como cambios en el viaje, escalas, ataque de enemigos o abandono de paquetes en caso de tormenta, determinaciones que exigian esta consulta prévia y que el escrivano anotaba en su libro cartolari (?), haciendose una relación jurada, en caso de naufrágio, que obligaba a los supervivientes. Un pasajero que transportase menos de diez quintales de carga, era considerado como peregrino, y solo era consultado en casos determinados. Los demás pasajeros no eran consultados, ya que no tenÃan representación, como los marineros, excepto cuando estos iban a parte proporcional de los beneficios del flete. Era obligación de todos los de a bordo, llevar armas para su defensa personal.
Los marineros cobraban un sueldo mensual, a tanto por milla, o por viaje entero a un puerto dado. Unos recibÃan la comida del capitán y otros se la preparaban ellos mismos. Algunas veces transportaban pacotilla, es decir una variedad de efectos, según costumbre de los puertos o según convenio celebrado, que les otorgaba derecho a embarcar por su cuenta en cada viaje, para comerciar con ella. PodÃan transportar libremente, por la mitad del sueldo de todo el viaje, pagando fletes por lo exedente. Tomaban tres comidas al dÃa: por la mañana pan con companaje, consistente en comida fria o fruta; al mediodia, en domingo, martes y jueves, carne asada, los otros dias escudella o sopa sin carne; por la noche pan y companatge, que consistÃa en queso, cebolla, sardina salada u otro pescado seco.
Era obligación del capitán repartir vino en cada comida, mientras no estuviera demasiado claro, en cuyo caso debÃa espesarse con pasas e higos secos hervidos. Solo al faltar esto se suprimia el vino. Para Pascua y otras festividades importantes, se daba doble ración.
Los pasajeros, cuando eran sobrecargos o comerciantes, generalmente tenÃan a su cargo un criado servil que les preparaba la menestra. En cambio aquellos llamados peregrinos la convenian con el patrón o se la preparaban ellos mismos o se servian de la que se preparaba para la tripulación. Según el importe de la mercancÃa que llevaran a su cargo, los pasajeros podÃan acompañarse de criados y equipaje sin pagar flete. Cuando no llevaban mercancias o llevaban pocas, pagaban. Los contratos y ajustes que hacÃan los comerciantes, peregrinos, pasajeros, oficiales y marineros con el patrón, se escribian en el cartulario o registro del escribano, en el cual se anotaban también entradas y salidas de mercancias, siendo un dietario de lo que sucedÃa en el viaje, y daba fe entre los cargadores o los que tenÃan parte en el barco.
El escribano prestaba juramento al recibir el cargo y conservaba cuidadosamente el libro, que no podÃa ver ningún tripulante.
Los prohombres de la ribera del puerto de Barcelona hicieron, en 1528, unas ordenanzas llamadas Ordinationes Ripariae, en las cuales consignaban disposiciones para la navegación. Por ellas vemos como la marina mercante se armaba en circunstáncias en pie de guerra, para evitar los ataques de que podian ser objeto las naves, por parte de piratas y corsarios sarracenos, en sus viajes a Oriente. Usando términos apropiados a nuestro tiempo, podrÃamos decir que constituian una espécie de reserva de la marina militar, dispuesta siempre a entrar en funciones bélicas y abandonando sus funciones tÃpicas de comercio.
Era preceptivo que todo marinero con funciones de ballestero en los barcos, debÃa tener dos ballestas de dos pies y otra d'estreb (aunque estreb ha desaparecido del diccionario catalán, estrebada significa tirón, estirón), trescientas ballestas, casco de acero, pespunt (aunque tampoco sale en el diccionario, podrÃa ser la unión de peso y punto: puntopesado) o coraza y espada o sable. Igual armamento debÃan llevar los ballesteros de oficio en naves menores.
Todo marinero debÃa llevar una loriga, casco de hierro o gorra marisca, escudo, dos lanzas y espada o sable. No se eximÃa de ir armados a los tripulantes de los leños. Tan severa era la ordenanza, que se imponia una prenda de cincuenta sueldos al capitán, por cada marinero que tuviera a bordo sin armamento.
El "Llibre del Consolat del Mar" tiene un apéndice de 34 capÃtulos titulado "Ordinacions de tot vaixell qui armara per anar en cors, e de tota armada que's faça per mar". Vuelvo a encontrarme ante Catalán antiguo, pero yo aventurarÃa "Ordenanzas de cualquier barco que se armara para corsario y de todo armado que se produzca en el mar". La nota del sumario indica los cargos y funciones apropiadas al sevicio, como se desprende de su enumeración por materias:
" Del almirante, capitán y armadores; como debe ser claro gasto y beneficio; del cómitre; de conveniencias; de las partes que deben hacerse en nave armada; de nauxers y otros oficios, y de la partición; del Almirante; de nauxer major; de proeles; de ballesteros; de hombres de armas; de Gabiers (Jauleros o tal vez Carceleros); de peso y medida de sobreguardianes; de timoneles; de barberos; de liquidadores; de la Guardia del Almirante; de espias y de registradores; de sirvientes; de mestre d'aixa (carpintero de ribera); de ballestero; de calafate; de jefe de sirvientes; de consules; del que debe hacer el Capitán; del Escribano; de los tesoreros; del nauxer major; como se leven (reparten, distribuyen?) les quintes parts"
nota, he intentado, salvo error tipográfico, conservar las palabras en mayúscula y la puntuación del texto de origen, pues sinceramente no tengo muy claro el significado puntual de este párrafo, limitandome por tanto a la traducción de palabras encadenadas sin intentar interpretarlo.
Otro apéndice son las Ordenanzas penales para el servicio de la marina, formadas por 39 artÃculos que llevan esta rúbrica: "CapÃtols del Rey en Pere sobre los fets e actes marÃtims" (CapÃtulos por el Rey Don Pedro sobre los hechos y actos marÃtimos) promulgados en Barcelona por orden real en 1430 y que fueron dictados por tres notables marinos barceloneses: Bernat de Cabrera, Jaume Boscà y Joan Llompart.
Es realmente curioso el estudio que se refiere a los corsarios. En las Ordenanzas cuyos epÃgrafes hemos citado, se detallan el nombre y la clase de barcos, la fuerza de las tripulaciones y el régimen interior de los barcos, maniobras de guerra y funciones y oficios que en ellos se practican.
La nave almirante era una embarcación grande, a la que acompañaba una escuadra sutÃl, o ligera, de galeras y leños a remo. Regulaban la subordinación, premios, castigos, peligros y ganancias.
Los hombres de armas constituÃan la guardia del almirante, al cual, en combate, jamás debian dejar desemparado, mas que al perderla vida. su armamento ordinario era como los ya mencionados ballesteros, salvo en lo que dispusiera el almirante. Era gente apropiada para los abordajes, y luchaban en todas las ocasiones; su premio una cuarta parte del botÃn, aparte de lo que el almirante les pudiera prometer. La presa mas deseada era la armadura de la cabeza y todo lo que llevaban los enemigos en el momento del abordaje, pues una vez consumado este, prescribian sus derechos. Toda la gente de armas era comandada directamente por el llamado constable.
___________________________________________________________________________________________________________
@Francesc, et felicito!, li has fotut una repassada a aquest TROL que suposo que aixó de ".. Por estrados o capas sociales se entendÃa el término Nación.." ho deu haver tret o de "la nación de los campesinos" o de "la nación de los clérigos" o més probablement de "les aventures d'en Harry Potter".. ah! .. @"Super".. tranquil.. que mentre aquesta gent mantingui "tamaños argumentos" ho tenim tot guanyat..i.. @Francesc D. molt bo el link del mapa de www.cortesaragon.es... on com a regne d'Aragó hi posa les tres provÃncies i diu queDas Königreich Catalonia limita a l'occident amb Das Königreich Arragonien. Quina diferència de concepte de Catalunya: el que tenien els alemanys del s.XVII o el que té la convertida excomunista A. Merkel que ens ignora..diu que els més radicals d'extrema dreta son els excomunistes reconvertits..com ella..
Ah! per a tots! clikeu per tenir el pdf que he creat del llibre La Marina-catalana-de-guerra.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: