Perfecte, Manel. Ara sí que ho tinc clar: vols un resum coherent i ben estructurat del llibre de García Sanjuán, però en contrast amb la tesi d’Olagüe, perquè el teu article defensa que Olagüe sí aporta fonts externes i que el negacionisme no és tan simple com diu Sanjuán.

Et preparo un resum fidel del llibre, però explicant també com encaixa (o no) amb el que tu exposes. Això et servirà per situar el teu argument dins del debat historiogràfic actual.

Resum del llibre La conquista islámica de la península Ibérica y la tergiversación del pasado

Autor: Alejandro García Sanjuán — Ed. Marcial Pons

1. Objectiu i tesi central

García Sanjuán té dues metes principals:

• Exposar la versió historiogràfica majoritària: el 711 va ser una conquesta militar real, protagonitzada per forces provinents del Califat Omeya.

• Refutar el “negacionismeâ€� (Olagüe i derivats), que ell considera un producte ideològic sense base documental.

Per a Sanjuán, la conquesta no és un mite, sinó un fet històric ben documentat per fonts cristianes, musulmanes i materials.

2. Les fonts no àrabs i no hispanes

(Capítols II i III)

Sanjuán vol demostrar que la conquesta no és una invenció tardana, sinó un esdeveniment reconegut fora d’Hispània.

Crònica del 754

• Font llatina contemporània.

• Escrita per un cristià sota domini islàmic.

• Parla de la “ruïna d’Hispàniaâ€� i de l’arribada d’un poder extern.

• Per Sanjuán, és la prova més sòlida contra la idea d’una evolució interna.

Fonts siríaques, gregues i coptes

• Relats d’Orient Pròxim que descriuen l’expansió del califat cap a l’oest.

• Situa el 711 dins d’un procés imperial global, no com un fenomen local.

Evidència numismàtica i arqueològica

• Monedes bilingües i jaciments com Ruscino (sud de França).

• Indiquen presència administrativa vinculada al Califat.

• Per Sanjuán, això només s’explica amb una autoritat exterior organitzada.

3. Annex: tecnologia militar i fonts magribines

(Article col·laboratiu inclòs al llibre)

Aquest annex reforça la tesi de la conquesta militar.

Exèrcits petits però professionals

• No calen invasions massives.

• Com els normands a Hastings: forces reduïdes però disciplinades poden derrotar un estat en crisi (el regne visigot).

Fonts del Magrib i Algèria

• Kitab Ta’rih Mayurqa: confirma governadors enviats des de Damasc i expedicions navals.

• Gala de caballeros, blasón de paladines: menciona l’ambaixada de Borrell II a Còrdova (966).

• Per Sanjuán, aquestes fonts mostren una relació entre dos poders diferenciats, no una continuïtat interna.

L’etnònim “francs�

• Els musulmans anomenaven els catalans “francsâ€�, no “visigotsâ€�.

• Això indica que no els percebien com a part del mateix món polític.

L’espasa dels francs

• Regals diplomàtics d’armes pirinenques al califa Al-Hàkam II.

• Prova de relacions entre dos estats sobirans.

La tecnologia del paper

• La indústria paperera de Xàtiva (documentada el 1035) prové de la transmissió tecnològica islàmica.

• Per Sanjuán, això mostra que al-Andalus estava integrat en la xarxa del món islàmic, no en una evolució visigoda.

4. Conclusió del llibre: Història vs. Memòria

García Sanjuán conclou que:

• El negacionisme és un relat ideològic modern, no una alternativa científica.

• Les fonts externes (llatines, gregues, siríaques) i la cultura material (monedes, paper, espases) confirmen que el 711 va ser una conquesta militar i política.

• Al-Andalus va ser la incorporació de la Península a un nou ordre imperial, no una transformació interna del cristianisme visigot.

I ara, el punt clau per al teu article

Tu defenses que Olagüe sí aporta fonts externes (franceses, àrabs, nord-africanes) i que la seva tesi no és un “buit documental�. El llibre de Sanjuán, en canvi:

• nega explícitament que aquestes fonts recolzin Olagüe,

• i afirma que totes les fonts externes apunten a una conquesta real.

Això et dona un marc perfecte per explicar:

• on discrepes de Sanjuán,

• quines fonts concretes recolzen la lectura d’Olagüe,

• i com la teva interpretació encaixa amb la documentació que ell mateix cita.

Si vols, puc ajudar-te a:

• redactar un contrapunt acadèmic al llibre,

• preparar una taula comparativa Sanjuán vs. Olagüe,

• o sintetitzar-ho en un paràgraf final per al teu article.

Només digues cap on vols portar-ho.

Perfecte, Manel. Ara ho entenc del tot: Olagüe NO aporta cap font externa, i ets tu (i també Sanjuán) qui aporteu les fonts que desmunten la seva tesi. Cap problema: et faig el resum exacte i net del llibre de García Sanjuán, basat només en el que diu ell, sense atribuir res a Olagüe.

El text que has escrit ja és molt bo; el que faig ara és polir-lo, estructurar-lo i deixar-lo llest com a resum formal.

Resum del llibre La conquista islámica de la península Ibérica y la tergiversación del pasado

Autor: Alejandro García Sanjuán — Marcial Pons Historia

1. Tesi central i objectiu del llibre

García Sanjuán persegueix dos propòsits principals:

• Exposar una síntesi científica de la conquesta del 711 basada en les fonts més fiables.

• Refutar el negacionisme (Olagüe i derivats), que considera un “frau historiogràficâ€� sense base documental.

La seva tesi és clara: la conquesta del 711 va ser un esdeveniment militar real, extern i polític, i està àmpliament documentat per fonts contemporànies i per la cultura material.

2. Les fonts estrangeres i no àrabs (Capítols II i III)

Sanjuán dedica una part central del llibre a demostrar que la conquesta no és un relat inventat posteriorment, sinó un fet reconegut per fonts independents i externes a al-Andalus.

2.1. Fonts llatines: la Crònica del 754

• És la font més propera als fets.

• Escrita per un cristià sota domini islàmic.

• Descriu la “ruïna d’Espanyaâ€� i l’arribada d’un poder exogen.

• Per Sanjuán, és la prova més sòlida que els contemporanis no interpretaven el 711 com una evolució interna, sinó com una invasió.

2.2. Fonts de l’Orient Pròxim (siríaques, coptes, gregues)

• Testimonis que des d’Egipte fins a Síria registren l’expansió del Califat cap a Occident.

• Situa la conquesta d’Hispània dins d’un procés imperial global, no com un fenomen local.

2.3. Evidència numismàtica i arqueològica

• Monedes bilingües i el jaciment de Ruscino (sud de França).

• Indiquen una administració vinculada al Califat Omeya.

• Per Sanjuán, només un estat exterior organitzat pot explicar aquesta presència.

3. Annex: la invasió del 711 i la tecnologia militar

Aquest annex, elaborat amb altres especialistes, reforça la tesi de la conquesta militar.

3.1. El mite dels exèrcits massius

• No calen grans exèrcits per derrotar un estat en crisi.

• Com els normands a Hastings, forces reduïdes però professionals poden provocar un col·lapse polític.

• El regne visigot estava dividit per guerres civils i lluites internes.

3.2. Fonts del Magrib i Algèria

• Kitab Ta’rih Mayurqa: confirma governadors enviats des de Damasc i expedicions navals cap a Balears i la Península.

• Gala de caballeros, blasón de paladines: documenta l’ambaixada de Borrell II a Còrdova (966).

• Aquestes fonts mostren una relació entre dos poders diferenciats, no una continuïtat visigoda.

3.3. L’etnònim “francs�

• Els musulmans anomenaven els catalans “francsâ€�, no “visigotsâ€�.

• Això indica que no els percebien com a part del mateix món polític.

3.4. L’Espasa dels Francs

• El regal de 100 espases pirinenques al califa Al-Hàkam II reflecteix relacions diplomàtiques entre estats sobirans diferents.

3.5. La tecnologia del paper

• La indústria paperera de Xàtiva (documentada per Al-Edrisi el 1035) prové de la transmissió tecnològica islàmica.

• Demostra que al-Andalus estava integrat en una xarxa comercial i tecnològica global.

4. Conclusió: Història vs. Memòria

García Sanjuán conclou que:

• El negacionisme és un producte ideològic modern, no una alternativa científica.

• Les fonts externes (llatines, gregues, siríaques) i la cultura material (monedes, paper, espases) confirmen que el 711 va ser una conquesta militar i política real.

• Al-Andalus no és una evolució del cristianisme visigot, sinó la incorporació de la Península a un nou ordre imperial.

Si vols, puc convertir aquest resum en:

• un abstract per al teu article,

• una taula comparativa entre Sanjuán i Olagüe,

• o un paràgraf final que reforci la teva aportació personal (que tu sí aportes fonts externes que Olagüe no va aportar mai).

Només cal que m’ho diguis.

Aquí la tens, Manel. Una taula comparativa clara, directa i útil per al teu article, mostrant les diferències fonamentals entre Alejandro García Sanjuán i Ignacio Olagüe. Està pensada perquè la puguis enganxar tal qual en un text acadèmic.

Taula comparativa: García Sanjuán vs. Ignacio Olagüe

Si vols, puc preparar també:

• una versió reduïda de la taula per a un resum executiu,

• una versió ampliada amb cites concretes,

• o una taula triple: Sanjuán – Olagüe – les teves aportacions (fonts externes que tu sí aportes i que Olagüe no va aportar mai).

Només cal que m’ho diguis.

Fantàstic, Manel. Integro tota la cronologia dins la taula comparativa, de manera que quedi una eina completa i molt potent per al teu article. La taula queda amb tres blocs:

1. Comparació Sanjuán–Olagüe

2. Cronologia de l’expansió islàmica

3. Connexió entre la cronologia i la tesi de Sanjuán

Aquí tens el resultat.

Taula comparativa: García Sanjuán vs. Ignacio Olagüe (amb cronologia integrada)

1. Comparació general

2. Cronologia de l’expansió islàmica i la conquesta de la Península (segons Sanjuán)

3. Com encaixa aquesta cronologia amb la tesi de Sanjuán

Si vols, puc:

• convertir aquesta taula en un gràfic cronològic,

• preparar una versió per a publicació (estil acadèmic),

• o afegir una tercera columna amb les teves aportacions pròpies (fonts externes que Olagüe no va aportar mai).

Només cal que m’ho diguis.

Aquí la tens, Manel: la taula comparativa ampliada amb una tercera columna que recull les teves aportacions pròpies, és a dir, les fonts externes, materials i documentals que Olagüe no va aportar mai, però que tu sí incorpores per reforçar la lectura crítica i empírica del 711.

He mantingut un estil net, acadèmic i fàcil d’integrar en el teu article.

Taula comparativa: García Sanjuán – Olagüe – Aportacions pròpies de Manel

Cronologia integrada amb la teva aportació

He afegit una quarta columna que mostra com utilitzes tu aquesta cronologia per reforçar la tesi de la intervenció externa.

Si vols, puc preparar una versió editorial per al teu article, o una infografia textual que resumeixi la triple comparació en un sol cop d’ull.

Aquí tens una infografia textual clara, visual i pensada per llegir-se d’un sol cop d’ull. Condensa Sanjuán vs. Olagüe vs. les teves aportacions en un format d’impacte, ideal per inserir en un article, una presentació o com a resum final.

Infografia textual · Triple comparació del 711

┌──────────────────────────────────────────────────────────────────────────────�
│                           LA CONQUESTA DEL 711                               │
│        Sanjuán · Olagüe · Aportacions externes (Manel)                       │
└──────────────────────────────────────────────────────────────────────────────┘

1. QUÈ VA PASSAR REALMENT?

SANJU�N → Conquesta militar externa del Califat Omeya.
OLAGÜE  → Evolució interna del món visigot, sense invasió.
MANEL   → Les fonts externes (franceses, siríaques, gregues, magribines)
          confirmen que Europa i el Mediterrani perceben un poder islàmic
          organitzat actuant sobre Hispània.

2. QUINES FONTS UTILITZA CADA UN?

SANJU�N → Fonts llatines (Crònica 754), siríaques, coptes, gregues,
          numismàtica, arqueologia, cròniques magribines.

OLAGÜE  → Cap font externa. Relectura especulativa de fonts tardanes.

MANEL   → Afegeix fonts que Olagüe no va aportar:
          - Testimonis francesos i mediterranis (Ruscino, monedes bilingües)
          - Fonts nord-africanes (Kitab Ta’rih Mayurqa)
          - Fonts orientals que documenten l’expansió global del califat
          - Evidència tecnològica (paper, xarxes comercials, espases pirinenques)

3. COM S’INTERPRETA EL REGNE VISIGOT?

SANJU�N → Estat en crisi, vulnerable a una intervenció externa.
OLAGÜE  → Estat capaç d’islamitzar-se internament.
MANEL   → La guerra civil explica la vulnerabilitat, però no substitueix
          la intervenció externa documentada per fonts independents.

4. PROVES MATERIALS I ADMINISTRATIVES

SANJU�N → Monedes epigràfiques, bilingües, reformes monetàries,
          administració omeya, pactes (Tudmir), capitulacions.

OLAGÜE  → No utilitza proves materials.

MANEL   → Reforça la lectura de Sanjuán amb:
          - Continuïtat monetària Cartago → Península
          - Aparició de Mahoma i al-Andalus en monedes peninsulars
          - Xarxes tecnològiques (paper de Xàtiva)
          - Diplomàcia documentada (espases pirinenques a Al-Hàkam II)

5. CRONOLOGIA EN UN COP D’ULL (632–717)

632  Mort de Mahoma → Inici del califat.
643  Primer document datat per l’era islàmica (PERF 558).
651–697  Reformes monetàries → Estat islàmic organitzat.
660  Sebeos menciona Mahoma → Expansió coneguda fora del món islàmic.
691–697  Cúpula de la Roca i monedes coràniques → Islam institucionalitzat.
703–709  Monedes de Cartago → Precedent de les peninsulars.
709–710  Guerra civil visigoda → Vulnerabilitat interna.
711  Arribada de Tariq → Inici de la conquesta.
712  Arribada de Musà → Consolidació militar.
712–717  Monedes epigràfiques i bilingües → Domini efectiu i administració.

Lectura de Manel: Aquesta seqüència mostra un califat plenament estructurat abans del 711 i una Península que s’integra ràpidament en la seva administració. Cap d’aquests elements apareix en Olagüe.

6. CONCLUSIÓ VISUAL

SANJU�N → Conquesta real, documentada, externa.
OLAGÜE  → Teoria sense proves, sense fonts externes.
MANEL   → Aporta les fonts externes que demostren que:
          - Europa i el Mediterrani perceben una invasió real.
          - L’administració islàmica deixa rastres immediats.
          - La Península s’integra en un ordre imperial global.

RESULTAT → La tesi d’Olagüe queda desmentida per:
           1) fonts contemporànies,
           2) cultura material,
           3) documentació externa que ell no va aportar.

Si vols, puc convertir aquesta infografia textual en:

• una versió ultra-condensada per diapositives,

• una versió narrativa per introducció d’article,

• o una versió ampliada amb cites i referències.

Només cal que m’ho diguis.

Aquí tens una versió per a publicació acadèmica, amb to formal, estructura clara i absència de marques gràfiques informals. Manté l’essència de la triple comparació però amb un registre adequat per a un article científic o una revista d’història.

Comparació analítica entre Alejandro García Sanjuán, Ignacio Olagüe i les aportacions documentals externes

1. Marc general de la controvèrsia historiogràfica

L’estudi de la conquesta del 711 ha generat dues interpretacions oposades. D’una banda, la historiografia científica representada per Alejandro García Sanjuán defensa que la conquesta fou un procés militar extern, protagonitzat per forces del Califat Omeya i àmpliament documentat per fonts contemporànies i per la cultura material. D’altra banda, Ignacio Olagüe proposà una lectura alternativa segons la qual el 711 no fou una invasió, sinó una evolució interna del món visigot. Aquesta tesi, però, no es fonamenta en fonts externes ni en proves materials. Finalment, les aportacions documentals externes incorporades en aquest treball —procedents de fonts franceses, mediterrànies, nord-africanes i orientals— reforcen la interpretació d’una intervenció islàmica real i organitzada, i mostren que la tesi d’Olagüe no pot sostenir-se empíricament.

2. Comparació sistemàtica de posicions

2.1. Naturalesa del 711

• García Sanjuán: interpreta el 711 com una conquesta militar externa, inserida en el procés expansiu del Califat Omeya.

• Olagüe: defensa una transformació interna del regne visigot sense intervenció exterior.

• Aportacions externes: les fonts no hispanes confirmen que el 711 fou percebut internacionalment com un xoc de poders i no com un procés endogen.

2.2. Corpus documental utilitzat

• García Sanjuán: utilitza fonts llatines (especialment la Crònica del 754), siríaques, coptes, gregues, magribines, numismàtica i arqueologia.

• Olagüe: no aporta cap font externa i basa la seva tesi en relectures especulatives de textos tardans.

• Aportacions externes: s’incorporen testimonis francesos (Ruscino, monedes bilingües), fonts nord-africanes (Kitab Ta’rih Mayurqa), fonts orientals i evidències tecnològiques (paper, xarxes comercials), totes elles alienes a Olagüe i coherents amb la lectura de Sanjuán.

2.3. Interpretació del regne visigot

• García Sanjuán: considera que el regne visigot es trobava en crisi i era vulnerable a una intervenció externa.

• Olagüe: sosté que el regne tenia capacitat per evolucionar internament cap a l’islam.

• Aportacions externes: la guerra civil visigoda explica la vulnerabilitat, però les fonts independents confirmen la intervenció militar exterior.

2.4. Proves materials i administratives

• García Sanjuán: destaca les monedes epigràfiques i bilingües, les reformes monetàries omeyes, els pactes i capitulacions, i la documentació administrativa.

• Olagüe: no utilitza proves materials.

• Aportacions externes: es reforça la seqüència administrativa amb paral·lels mediterranis, la coherència numismàtica entre Cartago i la Península, la transmissió tecnològica (paper de Xàtiva) i la diplomàcia documentada (espases pirinenques enviades a Al-Hàkam II).

3. Cronologia de l’expansió islàmica i la conquesta de la Península (632–717)

La seqüència cronològica següent mostra l’evolució institucional, administrativa i militar del món islàmic abans i durant la conquesta de la Península. Aquesta cronologia, utilitzada per García Sanjuán, és coherent amb les fonts externes incorporades en aquest treball.

• 632: mort de Mahoma i inici del califat ortodox.

• 643: primer document datat per l’era islàmica (papiro PERF 558).

• 651–697: reformes monetàries i consolidació administrativa del Califat.

• 660: menció de Mahoma a la crònica armènia atribuïda a Sebeos.

• 691–697: construcció de la Cúpula de la Roca i primeres monedes amb llegendes coràniques.

• 703–709: acuñacions d’or islàmiques a Cartago, precedents directes de les peninsulars.

• 709–710: mort de Vitiza i guerra civil visigoda.

• 711: arribada de Tariq ibn Ziyad i inici de la conquesta.

• 712: arribada de Musà ibn Nusayr amb contingents àrabs.

• 712–717: monedes epigràfiques i bilingües a la Península; primera menció de Mahoma i del nom al-Andalus.

Les aportacions externes mostren que aquesta seqüència és coherent amb la percepció internacional de l’expansió islàmica i amb la documentació mediterrània i nord-africana.

4. Síntesi final

La comparació entre García Sanjuán i Olagüe revela dues aproximacions metodològiques incompatibles: una basada en l’anàlisi crítica de fonts diverses i en la cultura material, i una altra sustentada en especulacions sense suport documental. Les aportacions externes incorporades en aquest treball —procedents de fonts franceses, mediterrànies, nord-africanes i orientals— confirmen que la Península Ibèrica fou integrada en un ordre imperial islàmic mitjançant una intervenció militar real i organitzada. Aquest conjunt documental, absent en l’obra d’Olagüe, reforça la interpretació científica de la conquesta del 711 i desmunta la hipòtesi d’una evolució interna del món visigot.

Si vols, puc preparar una versió encara més formal, amb notes a peu de pàgina i bibliografia, o bé una versió més sintètica per a un resum editorial.

A continuació tens una versió plenament acadèmica, amb to formal, estructura clara i adequació per a una publicació científica. He integrat la triple comparació (Sanjuán–Olagüe–aportacions externes) i la cronologia dins un discurs cohesionat, eliminant qualsevol element informal i presentant-ho com un text d’anàlisi historiogràfica.

La conquesta del 711: anàlisi comparativa entre la historiografia científica, la tesi negacionista i les aportacions documentals externes

1. Introducció

L’estudi de la conquesta islàmica de la Península Ibèrica ha estat objecte d’un intens debat historiogràfic. Dins d’aquest debat, destaquen dues posicions antagòniques: la interpretació científica representada per Alejandro García Sanjuán, que defensa el caràcter militar i extern de la conquesta del 711, i la tesi negacionista d’Ignacio Olagüe, que proposa una evolució interna del món visigot sense intervenció exterior. A aquestes dues visions s’hi afegeixen les aportacions documentals externes que permeten contrastar empíricament ambdues posicions i que reforcen la lectura d’una intervenció islàmica real i organitzada.

2. La interpretació científica: Alejandro García Sanjuán

García Sanjuán sosté que la conquesta del 711 constitueix un episodi militar plenament documentat, inserit en el procés expansiu del Califat Omeya. La seva anàlisi es fonamenta en un ampli ventall de fonts contemporànies i independents, entre les quals destaquen:

• la Crònica del 754, testimoni llatí immediat als fets que descriu l’arribada d’un poder exogen i la “ruïna d’Hispàniaâ€�;

• fonts siríaques, coptes i gregues que registren l’expansió del califat cap a Occident;

• documentació magribina que confirma l’enviament de governadors i expedicions navals;

• evidència numismàtica i arqueològica, com les monedes bilingües i el jaciment de Ruscino, que reflecteixen una administració islàmica organitzada.

Segons aquesta perspectiva, la conquesta del 711 no pot interpretar-se com un procés intern, sinó com la fase final d’un moviment imperial que, des de mitjan segle VII, havia transformat l’espai mediterrani.

3. La tesi negacionista: Ignacio Olagüe

Olagüe proposa que la islamització de la Península fou el resultat d’una evolució interna del regne visigot, sense intervenció militar exterior. Aquesta tesi, però, presenta mancances metodològiques significatives:

• no utilitza fonts externes contemporànies;

• descarta o reinterpreta testimonis immediats com la Crònica del 754;

• no incorpora proves materials (numismàtiques, arqueològiques o tecnològiques);

• es basa en arguments especulatius i circulars.

La manca de documentació externa i la desconnexió amb la cultura material fan que la seva proposta no pugui sostenir-se en termes historiogràfics.

4. Aportacions documentals externes i verificació empírica

Les aportacions externes incorporades en aquest treball —procedents de fonts franceses, mediterrànies, nord-africanes i orientals— permeten contrastar les dues posicions i reforcen la interpretació científica. Aquest corpus documental inclou:

• testimonis francesos i mediterranis que confirmen la presència administrativa islàmica (com les monedes bilingües i el context de Ruscino);

• fonts nord-africanes, com el Kitab Ta’rih Mayurqa, que documenten l’enviament de governadors i expedicions;

• fonts orientals que situen la conquesta dins l’expansió global del califat;

• evidències tecnològiques i comercials, com la introducció del paper a Xàtiva o la diplomàcia militar (espases pirinenques enviades a Al-Hàkam II), que mostren la integració d’al-Andalus en