06-08-2006 (3001 ) | Categoria: Lazarillo |
El Lazarillo de Tormes fou escrit en catalĂ (Jordi Bilbeny - 2006-08-06)
Dâuns anys ençà sâhan publicat tot un seguit dâestudis del professor
Francisco Calero que atribueixen a En Joan LluĂs Vives lâautoria del Lazarillo de
Tormes. En unes impressions recollides al nĂșmero 29 de la revista EspĂ©culo,
afirmava que âĂ©s importantĂssim saber quin Ă©s lâautor dâuna obra, perquĂš el
coneixement de la vida i del pensament de lâautor ajuda a penetrar el significat de
la seva producciĂłâ. PerĂČ encara hi afegia: âEn el cas del Lazarillo, saber que el
seu autor fou En LluĂs Vives obre unes perspectives amplĂssimes a la
interpretaciĂłâ.
I al nĂșmero 32 de la mateixa revista, en un article intitulat «Luis Vives fue
el autor del Lazarillo de Tormes», amb profusió de comparacions i paral·lelismes
entre els temes-clau i girs lingĂŒĂstics que apareixen al Lazarillo de Tormes i a les
obres dâEn Vives, a mĂ©s dâobservar les confluĂšncies entre forma i estil, aquest
professor dâhispĂ niques arriba a la conclusiĂł que lâobra anĂČnima castellana tĂ©
totes les caracterĂstiques lĂšxiques, dâestil i de pensament del filĂČsof valenciĂ . I
rubrica: âSi cent quinze arguments sĂłn aplicats documentalment a En Vives,
podem parlar de seguretat a lâadjudicar-li lâautoria del Lazarilloâ.
Sense voler-me decantar del tot pels resultats dâEn Calero, car lâestudi
paremiolĂČgic si bĂ© Ă©s prou aproximatiu, no Ă©s mai per ell sol definitiu âatĂšs que
podria donar-se que entre un grup dâescriptors molt prĂČxims ideolĂČgicament,
polĂticament i socialment es fessin servir idees i girs semblantsâ, sĂ que em
sembla rellevant i transcendental lâafirmaciĂł de fer-lo un autor catalĂ .
El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingĂŒĂstics i rastres
sintĂ ctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple
lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants, que tot i ser significatius
per adonar-nos que realment passa alguna cosa amb la llengua, queden encara
curts perquĂš en puguem tenir una visiĂł de conjunt. PerĂČ, darrerament,
lâAlejandro Sendra nâha fet un estudi molt valuĂłs que sâha donat a conĂšixer des
de la pĂ gina web de la FundaciĂł dâEstudis HistĂČrics de Catalunya (HistoCat.cat) i
que Ă©s a lâabast de tothom.
SorprÚn també que En Joan Timoneda, a la seva adaptació dels
Menechmos de Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un
personatge cĂšlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de
lâĂšpoca. Tant Ă©s aixĂ, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge
anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo. A lâescena XII, lâAverrois afirma del
seu criat que âes el mĂĄs agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de
Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amosâ. I, justament, per aixĂČ, la Rosa
Navarro postil·la que âlâagudesa dâEn Timoneda i el seu bon olfacte literari el
porten a associar el personatge amb les obres literĂ ries els ecos de les quals
ressonen a La vida del Lazarillo de Tormesâ. Ăs a dir, que, mĂ©s enllĂ que hi hagi
ressonĂ ncies del Lazarillo dins lâobra dâEn Timoneda, no deixa de ser altamanet
simptomĂ tic que lâĂșnic germĂ literari que es coneix al Lazarillo de Tormes sigui
precisament un germĂ valenciĂ .
I el que encara Ă©s mĂ©s important: que de les dues Ășniques continuacions de
la vida i treballs del nostre llatzaret, la més important la va escriure un altre
catalĂ , En Joan de Luna. Editada, segons el peu dâimpremta, a ParĂs al 1620, duia
per tĂtol Segunda Parte de la Vida de Lazarillo de Tormes. De lâobra seân
desprÚn una visió antiespanyola sense embuts. Per En Pedro M. Piñero, el text
âreflecteix amb nitidesa les lectures i coneixements de lâautor i evidencia la seva
representaciĂł ressentida de lâEspanya del sis-centsâ. I conclou, per tal com aquĂ
En LlĂ tzer Ă©s descrit meitat home i meitat peix, que âel mite de lâhome-peix Ă©s
propi de la conca mediterrà nia: és el «peix Nicolås o Nicolau», que cita el
Quixotâ. En resoluciĂł, que no nomĂ©s En LlĂ tzer tĂ© un germĂ valenciĂ , sinĂł que el
seu continuador Ă©s un personatge de lâimaginari mĂtic catalĂ . I com a tal el recull
En Joan Soler a la seva EnciclopĂšdia de la Fantasia Popular Catalana.
TambĂ© al 1521 es publica a ValĂšncia, un llibre anĂČnim, que contĂ© tres
comĂšdies: Comedia Thebaida, Comedia Hyppolita i Comedia Serafina, escrites,
segons els entesos, per un mateix autor. Doncs bé: per la Rosa Navarro, no
nomĂ©s nâhan quedat empremtes en els DiĂ legs dâEn ValdĂ©s i en el Lazarillo, sinĂł
que, per torna, estĂ convençuda que âel final de La comedia Thebaida [Ă©s] el
punt de partença del Lazarilloâ.
Sense anar més lluny, en aquest mateix any de 1521, apareix alhora a
ValĂšncia una obra intitulada Triumfos de Locura, atribuĂŻda a Hernan LĂłpez de
Yanguas, i que ve a ser una lliure adaptaciĂł poemada de lâElogi de la follia,
dâErasme. Dâacord amb En Marcel Bataillon, âla major part de la seva obreta
procedeix, de vegades fins literalment, de la Moria dâErasme, de la qual En
Yanguas adapta nombrosos fragments, ornamentant-los amb unes quantes
pinzellades espanyoles. Per exemple, la sĂ tira dâErasme (Moria, XLII) contra la
nĂšcia vanitat nobiliĂ ria es transforma en una estrofa sobre la vanitat dels escuders
pobres, que estan orgullosos de la seva hidalguia, que per plaer de gallejar pel
carrer són capaços de suportar la fam, la set i el cansament: esbós que sembla
anunciar lâescuder famĂšlic del Lazarilloâ.
PerĂČ nâhi ha mĂ©s: al 1559 el Lazarillo apareixia a lâĂndex de llibres
prohibits de la InquisiciĂł. I es va deixar dâeditar. Llavors, En Manuel Peña, autor
dâEl laberinto de los libros. Historia cultural de la Barcelona del Quinientos,
indica, resseguint els estudis dâEn Chevalier, que diversos autors han intentat
âdemostrar com les edicions dâEl Sobremesa dâEn Timoneda ocupen el terreny
que deixa buit la prohibició del Lazarillo, «terreny que el Lazarillo no ha de
recuperar després de la seva edició de 1573, quan xoca no només amb els llibrets
dâEn Timoneda, sinĂł tambĂ© amb lâempenta abassegadora de la Floresta»â. Amb
la qual cosa som ara conscients que el llibre que ocuparĂ el lloc social del
Lazarillo, quan aquest sigui prohibit, Ă©s una altra obra dâun autor valenciĂ .
A mĂ©s a mĂ©s, al llibre del Lazarillo hi ha una referĂšncia explĂcita a
ValĂšncia, a les seves fruites caracterĂstiques, a la conquesta catalana de lâilla de
Gerba, a Ferran el CatĂČlic, i sâhi entreveu la revolta dels agermanats, car el pare
dâEn LlĂ tzer âpatĂ persecuciĂł per la justĂciaâ, raĂł per la qual âestava desterratâ.
De conformitat amb En Calero, âa part de les poblacions on es
desenvolupa lâacciĂł del Lazarillo, lâĂșnica ciutat esmentada Ă©s ValĂšnciaâ.
Efectivament, al Segon Tractat es parla dâuna cambra on el capellĂ hi guarda les
menges, la qual cosa fa dir a lâautor de la novel·leta. âComo si debajo de ella
estuvieran todas las conservas de Valenciaâ. La qual frase ha fet dir a lâAzorĂn:
âPer quĂš lâautor del llibre pensava en les conserves de ValĂšncia âa lâencarir les
sordideses del clergueâ i no pas en les conserves de Toledo, que eren allĂ mĂ©s a
prop?â. I encara rubricava: âSi lâautor escrivĂs prop de Maqueda, seria absurd
recordar-se de ValĂšncia per a la comparaciĂł. Sorgiria el nom de Toledo, on
sempre han existit conserves famosesâ. Llavors, si per proximitat hauria estat
natural que lâautor esmentĂ©s les conserves de Toledo, perĂČ cita les de ValĂšncia,
tal vegada el referent proper era ValĂšncia i no pas Toledo, i el reelaborador de
lâobra deuria pensar que, com que el paisatge central ja sâhavia transportat a
Castella, aquella referĂšncia escadussera no significaria cap perill per situar el
context. PerĂČ ara ens adonem que tĂ© una importĂ ncia capital, perquĂš denota, per
sota de les dislocacions geogrĂ fiques, quin era realment lâespai mental mĂ©s
prĂČxim de lâautor.
El context valenciĂ tambĂ© queda connotat per lâĂșs del terme diner o
diners. Segons En Calero, âel terme diner, com a moneda dâĂșs i no pas com a
sentit genĂšric, hi apareix tres vegadesâ. I afegeix: âEl seu carĂ cter valenciĂ fou ja
assenyalat en el Tesoro dâEn Covarrubias: «Dinero en el reyno de Valencia es
moneda menuda: vale lo que en Castilla tres blancas; un real castellano vale
veintitrĂ©s dineros»â.
A tot plegat hi hem dâafegir, com a suplement, una sĂšrie de topĂČnims que
tenen el paral·lel en la geografia valenciana o que sâhi identifiquen del tot. AixĂ,
hom podria comparar Tormes amb Tormos, amb lâagreujant que el Tormes
castellĂ no Ă©s cap vila i que lâautor ens diu que âel meu naixement fou dins del
riu Tormesâ. Llavors, com que En LlĂ tzer no Ă©s un peix, em sembla de fĂ cil
inferir que el mot riu és una interpolació i que, com tot ésser humà , naixeria en
un poble, vila o ciutat. El text també parla de Tejares (on van néixer els pares
dâEn LlĂ tzer), topĂČnim que es pot relacionar amb Teulada. I, finalment, tambĂ©
podem aparellar La Sagra (inexistent com vila a Castella) amb el municipi de
Sagra. Tots aquests pobles estan molt a prop els uns dels altres i configuren un
mateix espai geogrĂ fic valenciĂ , que es vindria a arrodonir amb una nova
duplicitat: la de âel mesĂłn de la Solanaâ amb el Castell de la Solana. I, encara,
hom podria conjecturar que la âvila del Ducâ que hi ha tambĂ© a prop, hauria de
ser la vila ducal de Gandia, que tambĂ© com la vila que lâobra ens descriu, Ă©s
fortificada, té un riu i unes voltes (arcades o portals) on En Llà tzer i el cec
sâarreceren de la pluja.
La qual cosa donaria ara sentit ple al fet que En LlĂ tzer ens assegura en
diverses ocasions que el seu amo escuder era un estranger de Castella. Anem,
doncs, al text. Diu el narrador: âDes del primer dĂa que con Ă©l asentĂ©, le conoscĂ
ser extranjeroâ. I mĂ©s endavant puntualitza: âDĂjome ser de Castilla la Vieja y
que habĂa dejado su tierraâ.
En efecte, lâamo a qui LlĂ tzer serveix en el decurs del Tercer Tractat fa
tota la impressiĂł de ser un perfecte hidalgo castellĂ . Segons la Rosa Navarro,
âlâescuder Ă©s un exemple perfecte dâhidalgo viejo de Castilla la Viejaâ, que
pateix per lâhonra, que âamb lâaparença enganya tot el mĂłnâ i que, âper raĂł del
seu llinatge no pot treballar, encara que es mori de fam, excepte per servir a un
gran senyorâ. Per aixĂČ mateix, En Rico especificava que, âa Valladolid, dâon
procedia el nostre escuder, la vuitena part de la poblaciĂł era hidalgaâ. Lâepisodi
Ă©s una burla subtil a la hidalguia castellana, en la lĂnia que, mĂ©s endavant, tambĂ©
prendrĂ En Miquel de Servent, en agafar el Quixot com a sĂmbol de lâalienament
i de la crĂtica ferotge a Castella, el qual personatge no Ă©s res mĂ©s que un hidalgo
castellĂ . I la crĂtica a CastellĂ i a una hidalguia plena de tanta honra com de
misĂšria Ă©s un tĂČpic que trobem sovint a la literatura polĂtica catalana.
Tot sembla indicar que lâĂ rea en quĂš sâesdevindrien els fets va ser en
aquest espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la
Solana, com a topĂČnims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com Ă©s vila
ducal. Molt possiblement hi haurĂem dâafegir TĂ rbena, perquĂš lâamic i editor
Josep Maria Orteu, en visitar-la aquest agost del 2006, al Restaurant Pinet li van
explicar la llegenda dâun cec que servia un amo, que ell ha identificat amb la
histĂČria dâEn LlĂ tzer i el cec. La qual cosa sâavindria ara amb les conjectures
dâEn Rico, car aquest escriu que âsempre he tingut el pressentiment que, en algun
moment, el Lazarillo poguĂ© prendre la forma de llibre de cordillâ. I faria encara
més sentit si, com exposa En Fernando Låzaro Carreter, la idea inspiradora de
diversos tractats del llibre, âlâautor la trobava ja elaboradoa com a conte
popularâ, perquĂš Ă©s evident âel designi dâaprofitar motlles tradicionalsâ. I
conclou que el Lazarillo âestĂ solcat per lĂnies folklĂłriques inqĂŒestionablesâ i
que âels hĂ bits tradicionals de lâautor es mostren en lâarreplec dâanĂšcdotes i
facĂšcies de curs generalâ.
La localitzaciĂł valenciana, baldament pugui semblar un joc de
prestidigitaciĂł toponĂmica, tĂ© molta mĂ©s versemblança que la castellana. En
Calero a lâhora de reforçar lâautoria dâEn Vives, escriu: âEs podria pensar que el
coneixement de les poblacions en quĂš es desenvolupa lâacciĂł del Lazarillo va en
contra dâEn Vives. Nogensmenys, un examen detingut indica el contrari; aixĂČ Ă©s,
que lâautor del Lazarillo no coneixia personalment els llocs sobredits [de
Castella]. AixĂČ ho va dir un escriptor que coneixia a la perfecciĂł aquesta
geografia, com fou AzorĂn: «Lâautor del llibre no coneix Toledo». TambĂ© ho
defensĂ un estudiĂłs de la talla dâEn J. M. Caso: «Jo tinc dubtes que algĂș pugui
reconstruir Salamanca o Toledo amb les paraules de la nostra novel·la»â.
Llavors, tenint tot aixĂČ en ment, que lâautor no coneixia ni Toledo ni
Salamanca, i tractant-se dâuna obra plena de referents geogrĂ fics valencians, amb
el protagonista de la qual citat per un valenciĂ , inspirat en dos altres llibres
editats a ValÚncia, amb un personatge castellà que és estranger al lloc on passen
els fets; tractant-se dâun llibre farcit de catalanades i redactat per un catalĂ , En
Vives o el seu autor real Âżlâhauria escrit en castellĂ , sobretot quan lâhumanisme
catalĂ , davant la imposiciĂł del castellĂ per part del poder reial, postulava que
calia respectar la llengua materna i que escriure en aquesta llengua era dignificar
la condiciĂł de lâhome?
Es podia haver donat el cas que el Lazarillo hagués estat escrit en català ?
Ăs conegut de tot especialista solvent que la primera ediciĂł de lâobra no sâha
trobat mai mĂ©s. Hom parla dâun ur-Lazarillo o dâun Lazarillo originari que
donaria lloc a les quatre edicions del llibre de Burgos, AlcalĂ de Henares, Medina
del Campo i Anvers al 1554.
Per aixĂČ mateix, la Rosa Navarro, ha apuntat encertadament que âLa Vida
de Lazarillo de Tormes ens ha arribat a través de quatre impressions fetes al
1554, que, ateses les seves variants, proven lâexistĂšncia dâedicions anteriorsâ. I
que, com era de suposar, lâestudiosa tambĂ© afirma, que âel text no seâns ha
transmĂšs tal com el seu autor el va escriureâ.
En aquest sentit, En Rico innovava que una comparaciĂł detinguda de âles
impressions de 1554 âcom la de lâAlfredo Cavaliereâ obliga a suposar-les
independents entre si mateixes, i postula un arquetip comĂș, avui perdutâ. I, tot
seguit, es demanava: âQuan, on i quantes vegades sâimprimiren abans del 1554
representants dâaquest arquetip perdut, sĂłn preguntes, ara per ara, sense
respostaâ.
No cal ser gaire espavilat per endevinar que la resoluciĂł de lâenigma
dâaquesta ediciĂł extraviada corre paral·lela al desvelament del misteri de
lâanonimat de lâobra. I En Rico tambĂ© ho intueix aixĂ, car, per ell, âdesvelar
lâautor encobert probablement ens desvelaria les raons del seu ocultamentâ. Per
la Navarro, âlâanonĂmia del Lazarillo vindria, doncs, avalada per una tradiciĂł
literĂ riaâ, que, atesos els coneixements actuals sobre el control de lâediciĂł de
llibres i lâenfrontament directe entre els diversos estats de la NaciĂł Catalana i la
monarquia, no és altra que la tradició censora.
Talment com en els cas del Tirant lo Blanc, en quĂš una ediciĂł el fa
anĂČnim i una altra lâatribueix a En Joanot Martorell, que no era cap escriptor,
perĂČ del qual autor En Josep Guia ens innova que era En Roiç de Corella, el
Lazarillo tambĂ© apareix a lâĂšpoca atribuĂŻt a autors diferents. AixĂ, En JosĂ©
SigĂŒenza, a la Historia de la Orden de San JerĂłnimo, de 1605, ens diu que
lâautor va ser el jeroni fra Juan de Ortega; i, poc desprĂ©s, al 1607, un tal Valeri
Andrés, ens certifica, al seu Catalogus Clarorum Hispaniae Scriptorum, que el
llibre el va escriure En Diego Hurtado de Mendoza. Llavors, sobre lâatribuciĂł a
aquest darrer autor, el jesuïta Andrés Schott assegurava a la Hispaniae
Bibliotheca, del 1608, que âes pensa que Ă©s obra seva el Lazarillo de Tormes,
llibre de sĂ tira i intreteniment, tal vegada de quan estudiava dret civil a
Salamancaâ.
PerĂČ En Rico, atent com de costum a tota mena dâirregularitats, creu
que âresulta molt sospitosa tanta insistĂšncia a referir el Lazarillo a un estudiant
de Salamanca: Âżcom no oblidar que La Celestina, anĂČnima tambĂ© a les seves
primeres edicions, fou composta per un aprenent de jurista de les riberes del
Tormes?â. I rebla que, tot i aquesta insistĂšncia, âtot sembla militar en contra
sevaâ, majorment, atĂšs, âen primer terme, el silenci absolut dels antics editors (de
la poesia, al 1610) i biĂČgrafs (Baltasar de ZĂșñiga, al 1627)â. Per aixĂČ mateix, En
Morel-Fatio opinava que âsâha relacionat el Lazarillo amb En Mendoça perquĂš
molt aviat es formĂ entorn del seu nom una mena de llegenda, perquĂš la seva
traça, el seu à nim viu i aliÚ a tota disciplina, les seves grà cies i rampells li
valgueren, en el camp literari, una reputaciĂł dâenfant terribleâ Per la qual cosa,
âEn Diego ha carregat amb la responsabilitat dâobres amb quĂš no tinguĂ© res a
veure: no només el Lazarillo, sinó també altres escrits de menys importà ncia,
cartes satĂriques o pamflets literarisâ.
Conformement, En Bernardo Blanco-GonzĂĄlez, tambĂ© nega que lâHurtado
de Mendoça pugui ser lâautor del Lazarillo: âAutor dâEl Lazarillo de Tormes?
No. AquĂ ja no coincidim. El Lazarillo Ă©s un llibre burgĂšs; no el fruit dâun esperit
gran senyor, com ho era el de MossĂšn Diego. PsicolĂČgicament hi ha una
contradicciĂł completa entre el nostre autor i lâobraâ. I rubrica: âMossĂšn Diego,
amb tots els seus pecats al damunt, es un catĂČlic, epicuri a les bones, estoic a les
males, perĂČ mai erasmista. El Lazarillo sobrepassa els lĂmits escrits de la crĂtica
eclesiĂ stica tradicional espanyola [vol dir castellana] i confessa les seves arrels a
Rotterdam. MossĂšn Diego, com a noble, ha dâhaver sentit menyspreu envers
aquests hidalgĂŒelos de pa sucat amb oli, com el del Lazarillo, que sĂłn la
caricatura de la veritable hidalguia. LâastĂșcia del cec, lâavarĂcia del capellĂ , la
vivor del butllaire, la tanoca estupidesa dels vilans, temes que li podien
interessar? De cap maneraâ. Ăs a dir: que hi va haver una ocultaciĂł premeditada
de lâautor real de lâobra del Lazarillo, ja fos esborrant-ne el nom o suplantant-lo
per un altre.
Nogensmenys, tot i lâintent de suplantaciĂł de lâautoria, no deixa de ser
revelador que el personatge que es vol fer passar pel redactor real de lâobra sigui
exactament En Diego Hurtado de Mendoça, car aquest va ser virrei dâAragĂł de
1554 al 1556. Tal com ens confirma lâEulĂ lia Duran, poc desprĂ©s dâaquestes
dates, âfou conseller dâestat i president del consell dâItĂ lia, des dâon exercĂ una
tutoria suprema sobre tota la corona catalano-aragonesa. Lloctinent del Principat
de Catalunya (1564-71), haguĂ©s dâafrontar el continuat problema de lâabast de
blat, el perill turc i la pirateria litoralâ, aplicant-hi âla polĂtica reial de gran
activitat de les drassanes barcelonines i de fortificaciĂł de la costaâ.
PerĂČ, filant una mica mĂ©s prim, sabem que era el fill dâEn Diego Hurtado
de Mendoça i Lemos, primer comte de Melito i Aliano, al regne de Nà pols, i
lloctinent i capitĂ general de ValĂšncia del 1520 al 1523. Per la Duran, âobligat,
perĂČ, pels agermanats a fugir de la ciutat, es refugiĂ a XĂ tiva i a DĂšniaâ. I
postil·la que, âper al manteniment de la guerra encunya monedes dâargent a
DĂ©nia i a Sogorb amb lâefĂgie de Ferran II de Catalunya-AragĂłâ.
A vista, doncs, dâaquestes evidĂšncies, em sembla raonable poder suggerir
que si hom suplantava lâautor del Lazarillo per En Diego Hurtado de Mendoça,
Ă©s que aquest i la seva famĂlia estaven Ăntimament vinculats a les qĂŒestions
dâestat catalanes o bĂ© van intervenir directament en afers militars al Regne de
ValĂšncia, en un indret especĂficament relacionat amb la geografia que jo proposo
on es va esdevenir el Lazarillo original. Calia obliterar com fos el nom real de
lâautor, perĂČ, deixar-ne una pĂ tina de versemblança: la connexiĂł polĂtica i militar
amb el Regne de ValĂšncia. Ara, el nom del principal usurpador de lâobra, Ă©s un
rastre cabdal per ressituar-la en el seu context primigeni. I, fins i tot, la seva
polĂtica anti-agermanats i de fidelitat reial ens permet entrellucar que lâautor podia
haver estat un defensor de la causa agermanada i un anti-trastĂ mara aferrissat,
com en efecte ho va ser la majoria de la poblaciĂł en aquelles comarques del sud
de ValĂšncia, tal com ho confessa En Garcia CĂĄrcel: âA final de juliol de 1521 el
PaĂs ValenciĂ semblava escindit en dos grans blocs: el nord, desprĂ©s de la batalla
dâAlmenara, era llevat de Morvedre, totalment fidel al virrei; mentre que, desprĂ©s
de la batalla de Gandia, el sud del PaĂs ValenciĂ era monopoli dels agermanatsâ.
ConseqĂŒentment, si lâautor Ă©s esborrat i lâobra original es perd i el text que
ens arriba no és tal com el mateix autor el va escriure, podem conjecturar que
aixĂČ va ser aixĂ, com tantes altres obres que van tenir el mateix destĂ, perquĂš
lâautor era catalĂ (i, a mĂ©s, agermanat o filoagermanat) i lâobra escrita en aquest
idioma? Ara, mercĂšs als estudis lĂšxico-ideolĂČgics dâEn Calero, podem dir, sense
cap mena dâembuts, que lâautor era catalĂ . I mercĂšs a les aportacions
lingĂŒĂstiques dâEn Sendra, tambĂ© podem afirmar que lâobra estĂ farcida de
catalanades. I jo acabo de mostrar com els topĂČnims tambĂ© sâavenen amb la
geografia valenciana. Amb tot, el que acaba per dir-nos que el text primitiu era
en catalĂ i que lâobra que ens ha pervingut en castellĂ Ă©s una traducciĂł barroera,
sĂłn els errors de traducciĂł. Aquells errors que nomĂ©s i Ășnicament sĂłn
comprensibles si el mot que tradueix malament, és català . En posaré tan sols
quatre exemples.
El primer apareix al prĂČleg. La frase forma part dâun context en quĂš
lâautor explica com, amb esforç, un individu qualsevol es pot arribar a fer un lloc
a la vida. I ho exposa parlant de tots aquells que âcon fuerza y maña remando
salieron a buen puertoâ. La frase, en castellĂ , diu tot el contrari del que vol dir:
que, amb esforç, sempre sâarriba a bon port. Lâerror Ă©s perceptible i es comprĂšn
si tenim en ment un original en quĂš hi avia escrit: âamb força i traça remant
sorgiren a bon portâ. Sorgir Ă©s la forma catalana medieval, emprada majorment
en lâargot nĂ utic, per dir âarribarâ. En Colom seân fa un tip al seu Diari de Bord
de fer sorgir les naus en un o altre port. I el Pare Cases empra el mot amb la
mateixa accepciĂł dâarribar una nau a dins dâun port. Llavors, lâerror de traduir
sorgir per salir, ens indica que som davant dâun original catalĂ .
Un altra badada apareix al Segon Tractat, quan lâautor explica com En
LlĂ tzer es va fer fabricar una doble clau per obrir el cofre on el mossĂšn a qui
servia guardava el pa. I com en ser descoberta, el capellĂ âfue luego a proballa y
con ella probĂł el maleficioâ. Ăs ben evident, que fer un doble dâuna clau per
obrir un cofre i agafar el pa que sâhi guarda, no Ă©s cap malefici, sinĂł una
malifeta. El context ho delata obertament. I fins lâediciĂł del Lazarillo
dâAlfaguara, ho especifica en una nota a peu de pĂ gina, que âmaleficioâ Ă©s una
âfechorĂaâ.
El tercer error és el de traduir el verb català sentir el castellà sentir, en lloc
dâoir o escuchar, que apareix en diversos llocs de lâobra. Ăs encara avui dia un
dels tĂpics errors comesos pels catalans sense gaire fluĂŻdesa en castellĂ . El
Diccionari de la Lengua Española de la Real Academia Española lâaccepta
actualment com una forma viva de lâespanyol. PerĂČ a lâĂšpoca en quĂš es va
escriure el llibre era inusual. O tan sols usual en aquelles obres castellanes
traduïdes directament del català . El Tesoro de la Lengua Castellana o Española,
dâEn SebastiĂĄn de Covarrubias, del 1611, nomĂ©s li atorga el significat de
âsentimentâ o âpercepciĂłâ. I En Rico, en la seva anotaciĂł del Quixot publicat per
lâInstituto Cervantes i CrĂtica, en comentar aquest mot al cap. XVI de la Primera
Part, ens comenta que âlâĂșs del verb sentir per oir Ă©s encara comĂș en alguns
paĂŻsos de lâAmĂšrica Llatinaâ. Fet que nomĂ©s sâexplica tenint en compte una
conquesta i poblament primigenis catalans.
Finalment, el darrer dâaquests errors de traducciĂł que vull exposar aquĂ es
troba al Tercer Tractat. En LlĂ tzer ens relata que el seu amo li explicava que hi
ha una mena de cavallers, que âcuando quieren reformar consciencia y
satisfaceros vuestros sudores, sois librado en la recĂĄmaraâ. No cal dir que en
castellĂ no hi ha cap accepciĂł per al verb librar que sâavingui amb el context
predit i que vulgui dir âentregarâ. En aquest cas, el que hi ha Ă©s un error de
manca de traducció, car el copista, més que traduir, castellanitza la forma verbal
catalana lliurat, sense importar-li ni gens ni gaire que en la llengua de la
traducciĂł no tingui cap sentit.
Jordi Bilbeny
Afegeix-hi un comentari: