MAGAZÍN D'INVESTGACIÓ PERIODÍSTICA (iniciat el 1960 com AUCA satírica.. per M.Capdevila a classe de F.E.N.)
-VINCIT OMNIA VERITAS -
VOLTAIRE: "El temps fa justícia i posa a cadascú al seu lloc.."- "No aniràs mai a dormir..sense ampliar el teu magí"
"La història l'escriu qui guanya".. així.. "El poble que no coneix la seva història... es veurà obligat a repetir-la.."
Nou historiadors analitzen a 'Negreros y esclavos' el paper cabdal que van tenir 150 capitans i grans empresaris catalans en la compra i introducció d’esclaus a Cuba, tot reinvertint els beneficis en l’expansió de Barcelona
CRISTIAN SEGURA
"La paraula català significava, popularment a Cuba, un comerciant avar, sovint amb la connotació de negrerâ€. Ho escriu l’historiador de la Universitat de Colònia Michael Zeuske al llibre Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX) (Icaria). Les referències als catalans en la cultura popular dels treballadors forçats a Cuba eren nombroses i apareixen en multitud d’estudis. “En el context de l’esclavitud adquireix una nova personalitat la coneguda quarteta En el fondo de un barranco / canta un negro con afán: / Quién pudiera ser blanco / aunque fuera catalánâ€, escrivia el professor de la Universitat de Miami Joaquim Roy el 1988 al llibre Catalunya a Cuba. Negreros y esclavos és un treball exhaustiu, amb informació inèdita, sobre els vincles de la societat barcelonina i el desenvolupament de la ciutat amb el segrest i comerç de persones a Àfrica.
Negreros y esclavos és un treball de nou acadèmics que exposen el negoci esclavista a partir de personatges i relats concrets però també de dades macroeconòmiques i geopolÃtiques. L’historiador Xavier Juncosa aporta les estadÃstiques de la venda d’esclaus a Cuba entre el 1819 i el 1867, recollides per referents d’aquest camp com Josep Maria Fradera i estudiosos brità nics dels extensos arxius del govern brità nic: la data d’inici d’aquesta forquilla (1819) és cabdal perquè és dos anys després de l’entrada en vigor del primer gran tractat entre la Gran Bretanya i Espanya per abolir el trà fic d’esclaus.
Des de l’entrada en vigor del tractat, el 1817, i fins al 1867 —un any abans d’iniciar-se la Guerra dels Deu Anys, revolta per la independència cubana—, prop de 700.000 persones van ser traslladades per la força d’Àfrica a Amèrica en viatges organitzats per empresaris i capitans espanyols, segons Juncosa. Aquesta xifra representa en només mig segle el 40% dels més d’1,6 milions d’africans que negrers espanyols van exportar a Amèrica des del 1501. Les raons són bà sicament dues: l’acceleració de la revolució industrial i del capitalisme, amb l’increment de la demanda de producció i l’evolució tecnològica, i la disminució del trà fic d’esclaus per part d’Anglaterra i els Estats Units.
Â
Els catalans han estat tradicionalment capdavanters a Espanya en el progrés comercial, i l’esclavisme no va ser-ne una excepció. Els negrers a Espanya, com a ofici legÃtim de negoci en l’economia global i moderna, sorgeixen a partir de la liberalització del trà fic esclau africà el 1796. Entre aquell any i el 1820, segons explica Fradera al seu treball La participació catalana en el trà fic d’esclaus(1789-1845), a partir de la il·legalització el 1817 d’aquest comerç humà , els catalans passen de comandar el 24% dels vaixells negrers que arriben a Cuba al 74,6%. Fradera ho explica aixÃ: “Aquest desenvolupament tan rà pid es devia a tres factors combinats: a les expectatives de beneficis extraordinaris, determinats, d’una banda, per la insaciable demanda de la plantació sucrera en un perÃode de rapida expansió i, de l’altra, per la rà pida retirada dels antics negrers nord-americans, anglesos, etc.; per la concentració progressiva en aquests anys del comerç colonial espanyol i català sobre l’à rea antillana; i finalment, per la migradesa dels beneficis dels intercanvis comercials corrents. El trà fic de negres era una de les alternatives més viables per intentar superar la crisi del benefici comercial dels anys posteriors a les guerres napoleòniquesâ€. Zeuske afegeix que, a banda de la liberalització del dret de traficar des de qualsevol port de la metròpoli, hi havia una altra explicació polÃtica per a l’hegemonia catalana en aquest fosc negociat: “En bona mesura per la polÃtica impulsada per la Corona [després de la derrota napoleònica] de fer emigrar els espanyols potencialment liberals, com ho van ser gairebé tots els homes joves nascuts entre el 1800 i el 1840 a Espanya. AixÃ, van arribar a Cuba, a Puerto Rico i en general a l’Atlà ntic caribeny molts homes nascuts a Catalunyaâ€.
La prohibició i persecució del trà fic d’esclaus creix progressivament entre el 1817 i fins a la prà ctica desaparició d’aquest negoci a la dècada dels vuitanta del segle XIX. La perseverança d’accionistes, naviliers i tripulació per provar sort amb missions tan arriscades es justificava per l’enorme benefici econòmic si l’operatiu reeixia. José Miguel Sanjuan, a Negreros y esclavos,dedica el seu capÃtol a estudiar els projectes esclavistes de l’industrial quÃmic i navilier Josep Vidal Ribas. Aquest cas, com el de Jaume Torrents, és el paradigma de l’esclavisme silenciat públicament entre grans prohoms catalans. Sanjuan calcula els beneficis que podia obtenir Vidal Ribas amb el trasllat d’esclaus d’Àfrica a Amèrica amb tres vaixells seus destinats a aquest comerç: “Durant el perÃode 1836-1855 en una sola expedició es podia cobrir la inversió, arribant el benefici potencial a 350.000 pessetes, en el cas que els tres vaixells completessin un viatge a l’any. Tinguem en compte que la inversió inicial del Banc de Barcelona [del qual Vidal Ribas era accionista] el 1845 va ser d’un milió i mig de pessetes, i que el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona a mitjan segle era d’un milió de pessetes, el mateix que la inversió inicial que Joan Güell [soci de Vidal Ribas] va fer a la seva fà bricaâ€. Sanjuan descobreix que els beneficis que podria haver obtingut Vidal Ribas —la tercera fortuna de Barcelona aleshores— amb el trà fic d’esclaus coincidia amb la quantitat que va invertir aquells mateixos anys al sector immobiliari barcelonÃ.
Negreros y esclavos basa part de la seva recerca en diaris de bord de les embarcacions negreres i en la correspondència entre aquests. Miquel Oliver, de Palma de Mallorca, va ser capità de vaixell negrer i després empresari esclavista. La goleta Pickle, de l’armada brità nica, va interceptar el 1838 el vaixell Sierra del Pilar, que capitanejava Oliver, en aigües del Carib amb 70 africans empresonats per ser venuts a Cuba. Les autoritats brità niques, que exercien de policia antiesclavista arreu de l’imperi, van requisar els documents personals d’Oliver. Van poder constatar que es van comprar 255 esclaus “al delta riu Ayudà â€, dels quals en van morir 188 durant el viatge. Les cartes d’Oliver que transcriu Zeuske il·lustren com cada esclau era “un bulto†en termes comptables: “Importa molt que els bultos siguin tractats el millor possible durant el seu viatge, doncs si arriben en bon o mal estat influeix molt en la seva rà pida distribució i major estimacióâ€. Oliver obtenia un 3% de la venda de cada bulto. Els negrers de les illes Balears també eren identificats per la població cubana com a “catalansâ€, com era el cas de Ramon Ferrer, eivissenc i cèlebre en els nostres temps perquè era el patró de l’embarcació Amistad, de la qual Steven Spielberg va dirigir una pel·lÃcula el 1997, inspirant-se en el motà que el 1839 un centenar d’esclaus van organitzar contra Ferrer i la seva tripulació. Fradera va elaborar el 1984 una llista de 150 catalans que van servir com a capitans de vaixells esclavistes.
L’hegemonia catalana en el comerç humà del segle XIX va ser debatuda el 1858 fins i tot a les Corts espanyoles. El motiu: la persecució de les autoritats brità niques i les queixes per part de l’empresariat barcelonà del que consideraven una injusta limitació a la seva llibertat comercial per culpa dels tractats bilaterals. Entre un ambient patriòtic contrari als brità nics, l’expresident del Govern Luis González Bravo, ferm abolicionista, va dir en aquella sessió: “Tenim una Antilla i aquesta Antilla no viu sinó de la mà d’obra esclava. Hi ha un trà fic d’esclaus que comença entre Catalunya i les costes d’Àfrica i un tractat que destorba aquest trà ficâ€. El debat va ser instigat per la caiguda en mans dels brità nics del vaixell Conchita, propietat dels Vidal Ribas. José Miguel Sanjuan detalla els diversos articles que el periodista Joan Mañé i Flaqué va escriure contra els acords abolicionistes amb la Gran Bretanya. L’esclavisme, paradoxalment, era sobretot defensat a Espanya pels sectors polÃtics liberals. És per això que el diari progressista La América, de Madrid, on escrivien Pi i Maragall, Mañé i Flaqué o Cánovas del Castillo, recorda Sanjuan, va publicar un extens article titulat “Injusto apresamiento de la goleta Conchitaâ€. Sanjuan assegura que el propietari del Diario de Barcelona, Antonio Brusi, també tenia interessos propis per derogar les lleis abolicionistes: “Brusi desitjava participar en els beneficis que li podia reportar el canal de Suez [obra impulsada pel seu amic Ferdinand Lesseps] permetent-li importar treballadors forçats culÃs de Canton, substituts potencials dels esclaus africansâ€.
El 1840 es debatia a Espanya la prohibició de l’esclavisme a Cuba. Juncosa reconstrueix el procés de pressió dels grans comerciants transatlà ntics de Barcelona per evitar-ho. La Junta de Comerç de Barcelona va publicar el 1841 un manifest firmat per nou dels seus representants més significatius, amb el qual volien defensar un discurs previ de Miquel Biada explÃcitament partidari de preservar el comerç d’esclaus. El text de la Junta de Comerç donava suport “a la proposta de Biada, sent conscients que només els braços dels negres poden fomentar l’agriculturaâ€. Juncosa també recupera una altra carta del 1841 de Jaume Badia i Francesc Viñas, de la Junta barcelonina, encara més explÃcita: “[els tractats] relaxen d’una manera espantosa la subordinació i disciplina de 600.000 esclaus perquè cadascun d’ells amb raó o sense ella tindria dret de demanda contra el seu amo; [...]es posaria el paÃs en una completa conflagració, encara que només fos amb litigis judicials entre serfs i senyors; i com tota la seva indústria se sustenta en l’esclavitud, és clar que la pertorbació dels interessos seria universalâ€. Juncosa afegeix que totes les Juntes de Comerç d’Espanya van publicar textos de suport a l’esclavisme arran de la intervenció barcelonina.
La Gran Bretanya actuava al segle XIX com a policia del comerç global. La tenacitat de l’imperi brità nic contra l’esclavisme era conseqüència de l’enorme suport ciutadà que l’abolicionisme tenia a Anglaterra des de finals del segle XVIII i fins a finals del segle XIX. El llibre Hidden Chains, de John Charlton, apunta que amb la llei del 1807 que prohibia el trà fic d’esclaus a l’imperi brità nic “els esclavistes brità nics van passar a navegar amb banderes estrangeres i en rutes per sota de l’Equador, protegides per espanyols i portuguesosâ€. Charlton descriu l’evolució de l’abolicionisme brità nic fins a convertir-se en un moviment de masses, com es demostra amb la reacció social quan el Parlament brità nic aprova l’estiu del 1833 una llei per alliberar els esclaus: “Durant els mesos previs van aparèixer centenars de societats locals per l’emancipació dels esclaus. Unes 5.000 peticions amb més d’un milió de firmes van ser enviades al Parlamentâ€.
Durant el segle XIX es van constituir a Amèrica i Àfrica tribunals mixtos formats per diplomà tics brità nics i d’altres potències com Espanya, per jutjar casos de trà fic d’esclaus. Negreros y esclavos aporta multitud d’exemples de procediments d’aquests tribunals contra capitans i negrers catalans. Un cas paradigmà tic és el de Joan Barba, nascut a Vilassar de Mar. Barba va comandar vaixells negrers entre el 1836 i el 1845, i com a mÃnim en quatre ocasions va ser capturat, jutjat i fins i tot condemnat a presó per tribunals mixtos a Cuba i Àfrica. El polÃtic i empresari català Domènech Mustich, soci de Vidal Ribas i que va ser governador de la colònia espanyola de Fernando Poo, va comprar el 1845 la goleta negrera Resistència, subhastada a Freetown pels brità nics després de ser condemnada la tripulació, per repatriar amb ella 37 espanyols, entre els quals hi havia Barba.
El sumari de la primera condemna contra Barba, el 1836, pel Tribunal Mixt de l’Havana, és el model perfecte de com funcionava el negoci esclavista. La goleta Ninfa, comandada per Barba i Agustà Burcet, va sortir de Matanzas el 1835 carregada d’aiguardent, cotó i pólvora. La mercaderia es venia als ports de destÃ, en aquest cas Saint Thomas i finalment a la costa de l’actual Camerun. Allà , el rei de la tribu Bimbia els va vendre 518 esclaus a canvi de les mercaderies, segons el relat de Burcet. La Ninfa va ser capturada el 1836 de tornada a Cuba amb 433 esclaus —la resta havien mort—, el 63% menors de 13 anys. Barba va ser empresonat, el vaixell subhastat i els esclaus alliberats. Barba, que va continuar amb el trà fic, va ser un dels objectius principals dels brità nics a les costes africanes. Va navegar sota bandera nord-americana i portuguesa i va falsificar papers, però el servei d’espionatge brità nic als ports el va aturar quatre vegades més. Sovint no era necessari enxampar el vaixell amb esclaus embarcats, només identificant l’equipament necessari per al viatge n’hi havia prou, com en aquesta detenció el 1838 d’un bot de Barba registrat als Estats Units: “En aquella inspecció van trobar 600 taulons de fusta —per immobilitzar els esclaus— sense polir, aixà com els estris necessaris per subjectar-los; van trobar també 2.000 i 3.000 galons d’aigua i una gran quantitat de plats de ranxo, culleres de fusta i vasos; i olles que permetien cuinar per a 300 personesâ€.
Xavier Sust, a partir de la recerca de Gustau NerÃn al llibre Traficants d’à nimes (Pòrtic), detalla que el 1840 la corbeta brità nica Wolverine va detenir Barba i va confiscar el vaixell que capitanejava sota bandera dels Estats Units en un afluent del riu NÃger. Barba havia descartat carregar els esclaus a Gallinas —a l’actual Libèria— per la pressió brità nica i va canviar el rumb cap a la factoria negrera del català Pau Freixas Ribalta. Les factories negreres de Gallinas —els punts d’intercanvi de les mercaderies— van ser arrasades pocs mesos després pel comandant de la flota brità nica a l’Àfrica Occidental, Joseph Denman: “Denman estava cansat de les constants incursions dels negrers espanyols i va utilitzar com a excusa el rescat de Fry Norman, una negra de nacionalitat brità nica que havia estat esclavitzada juntament amb el seu fill pel prÃncep Manna, el principal proveïdor d’esclaus de les factories negreres espanyolesâ€, segons explica Sust.
El prestigi social dels burgesos que s’enriquien amb el comerç de mà d’obra forçada no va quedar malmès per aquesta inversió il·legal i immoral. No va ser fins moltes dècades més tard, amb el primer treball de recerca de Jordi Maluquer —el 1974— que es va posar fil a l’agulla sobre el costat fosc de moltes fortunes catalanes. Negreros y esclavos aporta nombroses històries de coneguts referents de la societat barcelonina implicats en el trà fic de persones al Carib. L’indià Jaume Torrents era propietari de tres vaixells que van finalitzar amb èxit sis transports d’esclaus a Cuba, segons Juncosa. La xarxa de favors de Torrents a Cuba arribava fins i tot a la Casa Reial: un dels seus socis principals, el banquer i militar retirat Manuel Pastor, aportava a la reina mare Maria Cristina una quota per cada esclau que introduïa a Cuba. Torrent ho va ser tot socialment a Barcelona i fins i tot va residir en el que avui és l’Ateneu Barcelonès. Hi ha altres personatges més coneguts i públicament identificats amb l’esclavisme, com Claudio López, marquès de Comillas, o Salvador Samà , que va deixar a Vilanova i la Geltrú uns actius culturals i d’infraestructures que encara perduren.
Aquesta és una de les conclusions que es poden llegir a Negreros y esclavos: que els beneficis aconseguits amb l’esclavisme van ser invertits en l’expansió de Barcelona i de Catalunya, a través de l’Exposició Universal del 1888, la construcció de l’Eixample o la creació d’empreses lÃder. El llibre també explica que Joan Mas Roig, rebesavi de l’expresident de la Generalitat Artur Mas, va ser un capità negrer que el 1844 va traslladar 825 esclaus d’Àfrica al Brasil. També van lucrar-se de l’esclavisme els cosins de Joan Mas Gaspar i Pere Roig, el famós El Pigat de Vilassar de Mar, de qui el llibre assegura que es va dedicar a l’esclavisme durant 25 anys. “Cal assumir que una porció gens menyspreable del valor afegit de la nostra societat actual està construïda a partir de l’enorme quantitat de diners que va generar el trà fic il·legal d’esclaus africansâ€, escriu Xavier Juncosa: “L’esclavisme ens interpel·la moralment com a persones i com a historiadors, conduint-nos sense dubtes davant la cruesa del mirall i el seu trist afegit, el silenciâ€.
Comentaris publicats
Afegeix-hi un comentari: