Jean Lafitte et Guilhem PĂ©pin

( 2008)

Hi ha una definició que s'ha repetit amb molta freqüència des de que Dante va inventar el contrast entre les llengües d'oil, d'oc i de si. La trobem també (en forma condicional), a l'obra de Pierre Bec (Langue occitane, 1963, pàg 66) i anteriorment, a un article del pare Georges Passerat, professor de llengua occitana i literatura a l'Institut Catòlic de Tolosa i Majoral Félibrige, que la va incloure a: "Tresors de la langue d'oc: trobadors a felibres" Biblioteques Nº 14, 2004, pp. 30-32: "El poeta Dante va definir a finals del segle XIII els tres idiomes que dominen Europa: la langue d'oil (francès), la llengua d'oc (occità) i la lingua di si (italià) ".

A part d'això a Internet es polaritza l'opinió mundial amb la Viquipèdia on diu: "El terme" llengua d'oc "va ser creat per Dante el 1290" amb una diferència respecte al Viccionari, ("diccionari lliure") que diu: "Aquest terme [langue d'oc] va ser creat per Dante a la seva obra De vulgari eloquentia (1303-1304), en la que distingeix tres llengües romàniques per la seva forma de dir que sí: ​​la llengua occitana (lingua de OCO) [..., etc] ".

No obstant això, Paul Meyer va denunciar el matis al 1889 («La langue romane du midi de la France et ses différents noms» dans Annales du Midi, n° 1, 1889, pp. 1-15.). De fet, l'ús d'aquesta oposició per part del poeta sense prendre precaucions especials, demostra que el fet havia de ser banal en el seu entorn d'aquell temps. Ho fa en tres de les seves obres:

 

- Al 1293, en un passatge a Vita nuova (en italià) oposa la literatura en "lingua d'oc" a la italiana "lingua di sì";
- Cap al 1305, és en llatí, en la seva obra De vulgari eloquentia, on proporciona el més complet dels seus punts de vista, tractat en aquest estudi.
- Entre 1306 i 1308, escriu Il Convivio ("El banquet"); on acusa els seus compatriotes que menyspreen la seva pròpia llengua al preferir dialectes "vulgars" "di lingua d'ocho" o "lo parlare [...] precioso [...] di Prouenza" (I-XI).

En qualsevol cas, el seu enfocament és principalment literari: ell està buscant el llenguatge més apropiat per escriure poesia, amb la idea subjacent que el "vulgar" Itàlia és tant vàlid com els altres per aquest propòsit. Les àrees del d'espais lingüístics que ens descriu confirmaran aquesta opinió.

Per aquesta finalitat, creiem que és essencial tenir al davan el text llatí de "De vulgari eloqüència" i una traducció (la de Frédéric Magne, (1985, Paris : La Délirante, p. 16). Localitzem citacions: part i paràgraf en xifres romanes, pàgines de la traducció en xifres catalanes.

En primer lloc, vegem on situa Dante les que avui coneixem com llengĂĽes germĂ niques:

En llenguatges que diuen, "jo" rauen a la frontera nord dels italians i al nord i l'est dels francs / francesos. Dit això, arribem a l'essència del text de Dante:

Descartant la frontera de la "lingua di si" que no constitueix cap problema: ja que és el límit de la República de Gènova, amb el que era el Comtat de Niça, així la "parla de si" va de la frontera francesa fins a Sicília, és a dir, tota la península italiana. Per cert, Dante defineix als de la "lingua di si" amb el terme Latini i no Ytali, emprat en altres llocs, probablement per incloure també als Siciliani i altres àrees, ja que, els parlars de Sicília i Sardenya, per exemple, estan lligats als de la meitat dreta d' Itàlia (IX, 20). Cal tenir en compte també que la regió de l'Alguer a Sardenya continua sent "lingua di si" ja que aquesta ciutat va ser presa pel rei Pere terç de Catalunya al 1353, i la va repoblar amb catalans, molt després de ser escrita De vulgari eloquentia..

L'OC, és el sud-oest d'Europa. Cap a l'oest, no hi ha cap problema, és a partir de les fronteres dels genovesos, és a dir: la frontera entre Menton i Ventimiglia; però on comença el Sud? Des de la frontera sud de l’oïl atès que "els que diuen" oil "són d'alguna manera septentrionals respecte d'ells", és a dir, la gent de parla d'oc i de parla de si.

Conseqüentment, la frontera sud de l'oil, és expressament "la dels provençals i la corba dels Apenins", però també "les muntanyes d'Aragó", com veurem més endevant.

Atès que els Apenins septentrionals connecten amb els Alps occidentals, es podria pensar que Dante es referia a aquest últims , i no als Apenins pròpiament dits, en la totalitat de la península, l'àrea del "si". Llevat que Dante o successius copistes posteriors no haguèssin escrit Apenini en lloc de Penini (Montis), els Alps Penins, la porció de muntanyes que avui dia va del coll del Sant Bernat al coll del Sant Gotardo; i, és precisament aquí on les corbes de la carena fan una inflexió de la direcció sud-nord a la direcció oest-est.

Però qui són aquests Provençals? Per als italians medievals eren Provençals (en un sentit ampli) els habitants de l'antiga Narbonense (Província Romana) que eren de parla d'oc, i de vegades també els catalans. Tant és així, que a un acta de l'1 de novembre de 1169, els cònsols de Pisa (avui menjada per la Toscana), acorden amb els comerciants de Montpeller una compensació de 1.440 lliures pels danys que van patir les seves propietats, causades per la gent de Pisa; i a part, rebran deguda competència dels drets sobre els transports pisans «in omnes et per omnes Provincialium partes a Massilia usque ad Barchinonam», [en totes les regions de la Provincia des de Marsella fins a Barcelona]. La Província en qüestió, per tant, s'estén doncs fins a Catalunya. En canvi no tenim cap coneixement de textos italians que hagin estès la denominació de Provençals  als Alvernesos, als Llemosins o als Gascons.

Però precisament, és sobretot a l'oest de la Província on es situen les muntanyes del regne de Tarragonia, com per a completar la frontera sud de la parla d'oil. Certament, en els temps de Dante, Aragó no arribava fins al mar (hi havia Catalunya al mig), però del 1076 al 1134, quan Navarra es va ajuntar al  regne de Tarragonia es podia trivialitzar l'extensió del nom de "muntanyes Tarraconenses." a tots els Pirineus occidentals El desenvolupament en aquesta època del pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la, que interessava a tota Europa, va poder ajudar a difondre aquesta denominació.

Així, segons el Llibre V del Codex Calixtinus (escrit dins la primera meitat del segle XII, a Compostela i equivocadament anomenat La guia del pelegrí de Sant Jaume), els Pirineus separen "la Gàl·lia, Castella i Tarragonia." De la mateixa manera, al segle XIV, un text Gascó de Bordeus posa la frontera sud de la Gascunya sobre les "muntanyes del regne de Tarragonia," o simplement "els Pirineus".
I si Dante fa arribar l'oïl  fins als Pirineus, pot ser degut al trobador Thibaud de Champagne, que era rei de Navarra al 1234-1253, comptant que Navarra s'estenia a banda i banda de la carena. Aquest rei també va ser comte de Champagne, prò en les seves tres cites (I-IX, 17; II-V, 43, VI, 47), Dante només el tracta amb el seu títol més important, segons l' ús perpetuat fins avui dia.

Des de llavors, es poden veure de forma precisa els contorns del domini d'oïl definit per Dante: el Nord-oest i l'Oest estan flanquejats pel mar, el sud-oest pels Pirineus i el sud-est pels Alps (estenent els Apenins) i la Província romana. Romanen indeterminades les fronteres del nord i de l'est, ja que la frontera amb els alemanys no queda definida per cap referència geogràfica; caldra suposar que són les que tenim avui, atès que Dante  designava pobles, no estats, com veurem més endavant.

No és menys sorprenent que Dante situi els Yspani dins el domini d'oc . Per al lingüista català Germà Colom "Quan Dante afirma que els Yspani diuen oc, es refereixx als catalans." Els catalans, recorda, han utilitzat l'oc fins al segle XV, amb aquest inclòs («La dénomination langue d’oc au delà des Pyrénées» - Mélanges [..] offerts au Pr. Jean Rychner de Neuchâtel, Strasbourg, 1978, p. 87).

De fet, la ubicació de l'oc a l'oest de les fronteres dels genovesos, a tot el sud-oest d'Europa, no pot excloure als catalans; com ho proba el fet que Dante, parlant del vers hendecasíl·lab (II-XII, 56)  va escriure: «Hoc etiam Yspani usi sunt - et dico Yspanos qui poetati sunt in vulgari oc.»

Aquesta frase en llatĂ­ permet almenys dues interpretacions:

- La de F. Magne: "Els espanyols han utilitzat també aquest vers; Parlo dels espanyols que han poetitzat en llengua d'oc vulgar ";
- Però també, d'acord amb el 5è dels 10 significats del diccionari de Gaffiot: "[...]  jo anomeno espanyols als que han poetitzat en oc".

La primera interpretació assumeix que Dante era conscient de que hi havia altres espanyols que poetitzaven en un altre idioma, però no en fa esment. En canvi, la segona lectura és coherent amb l'assignació explícita d'oc per als espanyols, i el resultat immediat: Dante cita com "espanyol" fent ús d'aquest fet, al trobador N’Aymeric de Belenoy nascut a Lesparre en Médoc  (però mort a Catalunya  després de 1243).

Resumint, la forma en que Dante situa primer el jo, desprès l'oc, l'oïl i fins i tot el si,  és molt subjectiva i està estretament lligada al seu ús literari: encara poc conegut, en la seva obra, el si d'Espanya i Portugal resta ignorat, darrere de la pantalla de l'oc dels catalans, els primers que es troben en el camí que va d'Itàlia a Espanya.

Així que al final estem en condicions d'intentar un mapatge d'aquestes àrees del llenguatge. Per descomptat, hem de fer un esforç per situar-nos en l'època de Dante, representant les fronteres dels Estats als voltants del 1305. D'aquesta manera, França inclouria les actuals Flandes belga va ser delimitada aproximadament a l'est amb l'Escaut, el Mosa, el Saona i el Roine; al sud, per Navarra i Catalunya que es desbordaven al nord dels Pirineus.

També cal considerar el fet que Dante parla dels pobles i no dels Estats. D'aquesta manera, separa molt bé els Latini del "si" dels Alemanni del "ja", mentre que els italians del nord pertanyien Imperi Romà al mateix nivell que els alemanys . Es pot suposar que aquesta visió no va impedir que, en l'esperit de Dante, la presència de parlants d'oil fora del regne de França, com Lorena, Borgonya, Franc Comtat, països de parla Franco - Provençal i en el que avui dia és l'oest de Suïssa romande i la Valònia; i per contra, els parlants de "ja" de Flandes, al nord del regne de França.

Per contra, al donar a la parla de si, tota la frontera oriental de Gènova, Dante no va tenir en compte les altes muntanyes alpines de parla provençal, on diuen "oc". Heus ací (a l'esquerra) el mapa que ens sembla el més fidel al que diuen les descripcions de Dante, completat per el que sabem avui que no és contrari als escrits del poeta. Per fer-ho més complet, recordem que Dante va citar poetes de parla d'oc procedents d'àrees que atribueix a la parla l'oil. Hem pogut enumerar set parles doc, distribuïdes així [ii]: Auvergnat : Pierre d’Auvergne (I-X, 19); Limousins : Bertrand de Born (II-II, 38), Arnaud Daniel (II-II, 38; VI, 46; X, 53; XIII, 58) et Giraut de Borneilh (II-II, 38; V, 43; VI, 46); Provençal : Fouquet de Marseille (II-VI, 46); Gascons : N’Aymeric de Belenoy (II-VI, 46; XII, 56) et N’Aimeric de Péguilhan (II-VI, 47).

Però aquestes cites són només exemples de la composició poètica presos de la parla d'oc literària, com altres de la parla d'oil i de la parla de si, oblidant qualsevol referència geogràfica. Per tant, sembla raonable atenir-se a la redacció explícita de Dante en la localització de les llengües, cosa ja prou complexa, sense tenir en compte l'origen dels poetes citats.

_____________

[i] Germain (A.), Histoire du commerce de Montpellier. Montpellier, 1861, 1, p. 180, «Pièces justificatives», II, cité par Germán Colón, «Limousin et langue d’oc dans la Catalogne médiévale», Via Domitia, tome XIV, Toulouse, 1978 - n° spécial Hommage à Jean Séguy, tome I, p. 204

[ii] Province d’origine d’après Geneviève Brunel-Lobrichon et Claudie Duhamel-Amado, Au temps des troubadours XX^e-XIII^e siècles, 1997.