La vaca cega desconfiada
_FRASE_TOP
Una fossa sèptica, és un artefacte per al tractament primari de les aigües residuals domèstiques. S'hi realitza la separació i transformació fisicoquÃmica de la matèria orgà nica continguda en aquestes aigües. Es tracta d'una forma senzilla i barata de tractar les aigües residuals i està indicada (preferentment) per a zones rurals o residències situades en paratges aïllats i substituir amb avantatge a les trucades latrines de forat . No obstant això, el tractament no és tan complet com en una estació depuradora d'aigües residuals .
Les aigües residuals que no vagin a un sistema de recollida urbà , amb clavegueram i posterior tractament municipal, és a dir, edificis situats en zones allunyades dels nuclis urbans, han de ser tractades en una fossa perquè, amb el menor flux de l'aigua, la part sòlida es pugui dipositar (llots), alliberant la part lÃquida. Un cop fet això, determinades bacteris , aerobis i anaerobis, actuen sobre la matèria orgà nica de les aigües residuals descomponent-la en els seus components inorgà nics (matèria inert), i convertint part dels sòlids en matèria soluble en l'aigua. Aquesta descomposició és important, ja que redueix la quantitat de matèria orgà nica, i en prop del 40% la demanda biològica d' oxigen que es necessita per a aquest menester, i aixà l'aigua pot retornar-se a la natura amb menor perjudici per a ella.
La part sòlida restant ha de ser retirada de tant en tant (cada un o dos anys, o més segons la mida de la fossa, del nombre d'usuaris que l'utilitzen i de l'ús de l'edifici, habitació permanent o ocasional, com cases de cap de setmana i vacances) i transportada a un lloc on pugui ser tractada totalment.
Cal no confondre aquest artefacte amb el pou negre , antic sistema de recollida d'aigües residuals, molt imperfecte ja que es limita a emmagatzemar els residus, i que actualment està prohibit en molts països, per la seva deficient tractament.
Les fosses petites poden tenir una sola cà mera però, en general, és preferible que tinguin dos. Els sòlids continguts en les aigües abocades aniran al fons (llots) i en la superfÃcie suraran greixos i escumes. Les aigües usades arriben a la fossa per mitjà d'una peça en T, de manera que l'entrada quedi a nivell superior del contingut de la fossa, però que les aigües entrin per sota de la superfÃcie, per evitar moviments de les escumes. La canonada d'entrada (el ramal superior de la T) ha de servir també per ventilar la fossa, ja que en la digestió de la matèria orgà nica es produeixen gasos (principalment diòxid i monòxid de carboni i metà ) que s'han d'evacuar. La ventilació es farà a través del sistema de sanejament, que ha de tenir un conducte vertical que surti per sobre del carener de la casa (sistema de ventilació que és obligatori en el sanejament de tota mena d'edificis en les normatives de certs països, com Espanya ). A vegades l'ordre és el contrari: la primera cà mera sense ventilació i la segona ventilada, que és un ordre més lògic de funcionament, però complica la construcció: és més difÃcil fer estanca la primera cà mera per la ventilació obligatòria del sistema de sanejament i és més difÃcil treure de la segona un conducte de ventilació a un lloc on no produeixi olors incòmodes.
Sigui quina sigui la mida de la fossa, ha de tenir com a mÃnim 1 metre de profunditat, per separar adequadament llots i escumes. Sumat a la zona lliure superior, porta a unes profunditats mÃnimes d'1,20 ... 1,50 m.
Quan tingui dues cà meres, la primera ha de tenir un volum més o menys del doble que la segona i la unió entre les dues es farà entre dues aigües, perquè no passin d'una cà mera a una altra llots i escumes. Les dues cà meres han de tenir boques de registre per poder retirar els llots periòdicament.
A la primera cà mera es fa una digestió aeròbia de la matèria orgà nica, i per això ha d'estar ventilada, mentre que en la segona es fa anaeròbia, formant un ambient més adequat per als bacteris. La sortida d'aquesta segona cà mera ha de tenir també un dispositiu (una altra T) que impedeixi la sortida de les escumes.
L'efluent no s'ha d'abocar directament a llera doncs, normalment, la digestió no ha acabat; ha d'haver un sistema de filtració, que dependrà del tipus de terreny, mitjançant rases amb canonades poroses (drens) sobre llit de sorra o un pou, farcit de sorra i de parets també poroses, que retinguin encara l'efluent i el filtrin cap al terreny poc a poc, abans d'arribar a una capa freà tica o una llera.
Les fosses poden construir in situ o trobar-les ja prefabricades. La fossa prefabricada de menor grandà ria té una capacitat d'aproximadament mil litres , mesurant 1,1 × 1,1 m (longitud × dià metre). Per volums grans és recomanable que la longitud sigui superior al doble del dià metre.
El buidatge dels llots s'ha de fer cada any o cada dos anys. Es fa normalment mitjançant un camió cisterna que amb una bomba extreu els llots. Normalment no cal entrar a la fossa, però si es fes, cal tenir en compte que després de la fermentació del residu, l'ambient d'una fossa conté gasos orgà nics (principalment metà , monòxid i diòxid de carboni -el diòxid de carboni és, a més , més dens que l'aire, després es queda en el fons-) i amb un gran defecte de oxigen . Per tal raó, no s'ha d'entrar-hi sense abans deixar-ventilar; havent usar-se a més mitjans auxiliars de respiració (mà scares d'oxigen autònomes, o bombes de ventilació), com exigeix la reglamentació de Prevenció de Riscos Laborals .
El tractament dels residus a la fossa arriba com a molt a un 30..40% de la matèria orgà nica, pel que ha de acabar-se mitjançant els dispositius de drenatge (drens, pou) en el propi sòl, el qual ha de ser permeable, però no excessivament per evitar que l'efluent arribi massa de pressa a les capes freà tiques . Quan el nivell freà tic és succint, cal recórrer a procediments especÃfics, com pous de sorra o fins i tot filtres bacterians, el que el convertiria en una minidepuradora.
L'extensió del camp de drens serà directament proporcional als efluents que rebi i inversament proporcional a la permeabilitat del terreny, que caldrà mesurar abans d'instal·lar els drens, i si escau corregir, amb llits de sorra, per exemple.
La normativa espanyola no proporciona un mètode de cà lcul per a les fosses sèptiques, de manera que es donen mètodes d'altres països, que varien d'uns als altres. El més normal és determinar el volum de la fossa en funció del nombre d'usuaris. De vegades es prefereix basar-se en la superfÃcie de l'habitatge (o habitatges), perquè pot canviar de propietaris.
Per al cas espanyol pot aplicar-se la taula que ve en el Codi Tècnic que dóna un nombre d'usuaris probable en funció del nombre de dormitoris:
| Nombre de dormitoris | 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | més de 6 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| usuaris | 1,5 | 3 | 4 | 5 | 6 | 6 | 7 |
Per al cà lcul, a Espanya, del cabal diari per persona poden prendre 160 L / dia si totes les aigües van a la fossa i 70 L / dia si només aboquen a la fossa les aigües fecals.
Qualsevol dels sistemes de cà lcul dóna un volum mÃnim, però com s'ha dit, com més gran sigui el volum d'emmagatzematge de la fossa, major serà el temps de retenció. En general els mètodes que segueixen donen un volum per d'un dia de retenció, però l'ideal està entre 5 i 10 dies.
V = 180 × P + 2000
A França es calcula el volum en funció del nombre d'habitacions principals (sense comptar lavabos, ni cuines, ni trasters o semblants), prenent V = 3 m 3-5 habitacions i 1 m 3més per cada habitació suplementà ria.
Per a les indústries es prenen cada 5 obrers com una habitació principal.
Els professionals solen preferir l'ús de taules empÃriques als cà lculs. La taula que segueix s'ha obtingut d'un catà leg comercial francès.
| 3 m3 | 4 m3 | 5 m3 | 6 m 3 | 8 m3 | 10 m3 | 12 m 3 | 15 m3 | |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Habitatges (nombre d'habitacions principals) | 5 | 6 | 7 | 9 | . | . | . | . |
| CÃ mping, hotel, escola amb internat (nombre d'usuaris) | 6 | 10 | 15 | 20 | 30 | 40 | 45 | 60 |
| Fà brica, obra, poliesportiu, escoles amb ½ pensió | 12 | 20 | 30 | 40 | 60 | 80 | 90 | 120 |
Escola sense internat, sales de festes, grans magatzems, oficines. |
18 | 30 | 45 | 60 | 90 | 120 | 135 | 180 |
El volum ha de ser igual a tres vegades la capacitat dià ria multiplicada pel temps de retenció. El temps de retenció R és variable i, com a mÃnim, d'un dia.
D'aquÃ, s'obté la fórmula:
V = 3 × P × R × Q
És un cà lcul progressiu en funció del cabal.
Per a un cabal C = P × Q, comprès entre 1900 i 5700 L per dia
V = 1500 × C
Per a un cabal comprès entre 5 700 i 34 200 L per dia
V = 4300 + 750 × C
En qualsevol dels dos fórmules es calcula que el buidatge es fa anualment; si la freqüència de buidatge de la fossa és menor, s'ha d'afegir un volum per a l'emmagatzematge dels llots. Per exemple, si es buida cada dos anys s'ha d'afegir un volum igual 0,3 × la superfÃcie de la fossa.
El funcionament d'una fossa és tant més efectiu com més temps romanguin les aigües usades en ella, per la qual cosa s'han de fer de la major grandà ria possible.
Hi ha la possibilitat d'accelerar el procés d'oxidació de la matèria orgà nica fent bombollejar aire per les aigües contingudes en la primera cà mera, mitjançant una bomba, per accelerar la digestió aeròbia. S'empra aquest artifici en instal·lacions grans, per diversos habitatges agrupades i aïllades dels sistemes de clavegueram, formant ja una petita depuradora.
També s'han de prendre altres previsions per ajudar a aquest fi. Mai s'han abocar les aigües pluvials a la fossa, sinó directament al terreny, ja que són aigües netes. És una bona mesura no portar a la fossa més que les aigües fecals pròpiament dites (les procedents dels và ters) aixà com les que arrosseguin residus orgà nics (cuina), i no les altres aigües domèstiques (aigües sabonoses de banys i lavabos o de neteja ), que s'han de dur directament a la rasa o pou de filtrat, sense necessitat de tractar-les en la fossa, ja que no porta matèria orgà nica.
Tampoc han de tirar-se per qualsevol dels conductes que porten a la fossa coses que no siguin orgà niques (com bolquers, compreses, ...) que hauran de llençar a les escombraries corrent. També és convenient llençar a les escombraries certs residus sòlids, encara que siguin orgà nics, com els pòsits del cafè, de la herba mate o del te, restes sòlides de menjar, etc., de manera que es facilita el treball de la depuració i disminueix el volum dels llots.
En cap cas s'han d'utilitzar productes quÃmics, com els que hi ha per evitar les olors o els que s'anuncien contra els agents patògens, ja que poden atacar els bacteris que fan la descomposició, inutilitzant parcialment o temporalment el procés de digestió dels residus. També està desaconsellat, per la mateixa raó, l'ús de lleixiu, que és un altre desinfectant, per netejar els aparells sanitaris,
És convenient instal·lar un sistema separador de greixos a la sortida de les aigües de la cuina i abans de la unió d'aquest conducte amb el procedent dels và ters (millor com més a prop estigui de l'habitatge, per evitar la colmatació dels conductes de desguàs ) doncs la fossa no tracta adequadament aquests productes, llevat que sigui una fossa amb bombolleig d'oxigen. El separador ha de també buidar periòdicament.
D'acord amb les directives de protecció de l'ambient, aquestes solucions estan sotmeses a reglamentació en el territori de la CE. Les fosses sèptiques han de ser revisades i buidades amb certa periodicitat (depenent de les seves caracterÃstiques, localització i disseny). Aquest procés ha de ser realitzat per companyies especialitzades ( poceros ), dotades de les oportunes certificacions i autoritzacions. Els residus obtinguts han de processar-se en instal·lacions adequades i especÃfiques (com assecadores de llots i depuradores), i els residus finals han d'eliminar d'una forma regulada pels organismes oficials competents. Actualment existeixen dipòsits adequadament condicionats; però aquesta solució no és permanent, i pot resultar modificada per noves ordenances municipals, autonòmiques o estatals.
Â
