ARTICLES » 1763

Els primers bisbats de les CanĂ ries

Els primers bisbats de les CanĂ ries
CARLES CAMP

Els primers bisbes coneguts de les CanĂ ries van ser:

* 1r - Fra Bernat Font, carmelita mallorquĂ­ (1351-1354)
* 2n - Fra Francesc, franciscĂ  (1354-1369 ?, 1377)
* 3r - Fra Bonamat TarĂ­, franciscĂ  menorquĂ­ (1369-1392)
* 4t - Fra Jaume Olzina, dominic mallorquĂ­ (1392-1411)

Tots hem sentit dir que les illes CanĂ ries van ser incorporades a la cristiandat per Castella quan un aventurer francĂšs anomenat Jean de Bethancourt les hi va oferir i, al llarg del segle XV, van anar sent conquerides i incorporades al Regne de Castella. PerĂČ quan aprofundim una mica en la histĂČria d’aquestes illes tot comença a grinyolar, com passa molt sovint quan s’analitza el procĂ©s de la construcciĂł de l’imperi hispĂ nic, suposadament construĂŻt a partir de Castella, i del qual les illes CanĂ ries representen un graĂł fonamental.

Del primer bisbat de les CanĂ ries, fundat el 1351 (o potser abans) nomĂ©s tenim notĂ­cies indirectes que, malgrat tot, ens permeten reconstruir una part de la seva histĂČria. Tota la documentaciĂł de quĂš disposem, recopilada per l’historiadior canari Antonio Rumeu de Armas provĂ© de diverses fonts i arxius com ara el de la catedral de Mallorca, de la catedral de Saragossa, Arxius Papals d’AvinyĂł, etc. És xocant que nomĂ©s es tingui constĂ ncia pĂșblica d’aquest disbat des del 1637 “NomĂ©s” dos-cents vuitanta-sis anys desprĂ©s, com a mĂ­nim, de la seva fundaciĂł.

Ens diu Rumeu de Armas al llibre 'El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el AtlĂĄntico' que “El profund misteri que ha envoltat fins avui el Bisbat de Telde no tĂ© explicaciĂł possible ” i, mĂ©s endavant, “El misteri es converteix en sorpresa davant del cĂșmul d’estranyes i diverses circumstĂ ncies que han fet factible la pervivĂšncia del silenci”. Ras i curt, dels dos-cents vuitanta-sis ‘primers’ anys d’existĂšncia d’aquest bisbat no en queda res. No hi ha cap document directe. AixĂČ Ă©s especialment greu en els primers cent cinquanta anys en quĂš, fins i tot, la informaciĂł indirecta costa de trobar. AixĂ­ doncs, algĂș ha treballat prou fins aconseguir fer desaparĂšixer de la histĂČria tot un bisbat sencer.

En Rumeu de Armas ens explica que les dades sobre el segle XIV i la presĂšncia de sĂșbdits de la Corona d’AragĂł a les CanĂ ries “han hagut de ser recollidess per tradiciĂł escrita: relats primitius avui desapareguts, ja que els testimonis mĂ©s remots daten de la segona meitat del segle XVI, Ă©s a dir [mĂ©s de] dos segles desprĂ©s d’esdevenir-se tant memorables fets”. Repasem els fets.

El rei Pere III, desprĂ©s de reintegrar Mallorca i el RossellĂł a la corona catalanoaragonesa el 1349 en destronar seu cosĂ­ i cunyat Jaume III de Mallorca, va organitzar, amb la benedicciĂł del papa Climent VI, una expediciĂł per prendre possessiĂł de l’arxipĂšlag. Sembla com si algĂș haguĂ©s tingut la intenciĂł de fer desaparĂšixer, perĂČ, tota la documentaciĂł referent a aquesta expediciĂł reial. NomĂ©s se’n conserven tradicions orals.

Aquest Papa, el 7 de novembre de 1351, nomenava el carmelita mallorquĂ­ fra Bernat Font primer Bisbe de les CanĂ ries o de la Fortuna, en els documents bisbat de Telde. I Ă©s clar que no va ser un nomenament honorĂ­fic o merament polĂ­tic ni efĂ­mer, va ser un “bisbat missioner”, i el bisbe era un bisbe efectiu, resident, amb plena potestat d’ordre i jurisdicciĂł i que va tenir successors, com veurem. Aquest nou bisbat, segons butlla Inter caetera del papa UrbĂ  V del 2 de juliol del 1369, estava “Romanae Ecclesiae immediate subiectius”, Ă©s a dir, no depenia de cap altre bisbat ni arquebisbat, sinĂł que depenia directament de la cĂșria pontifĂ­cia, que vigilava que es realitzĂ©s la tasca encomanada.

Fra Bartomeu morĂ­ poc desprĂšs del seu nomenament. Hi ha un nou silenci fins al 1369. És molt estrany que es deixĂ©s vacant aquest bisbat durant 8 anys. En aquell any UrbĂ  V nomena el minorita mallorquĂ­ fra Bonamat TarĂ­ bisbe de Telde, esmentat aixĂ­, deixant de banda noms com “de la Fortuna” o “CanĂ ria” emprats fins aquell moment. No s’ha pogut trobar cap explicaciĂł a aquest ball de noms. Aquest Ă©s un fet que en Rumeu de Armas qualifica de “sorprenent” i cataloga aquestes incongruĂšncies documentals com a “errors”.

De fra Bonamat TarĂ­ se sap que era franciscĂ  i natural de Menorca. DesprĂ©s d’uns quants anys en diversos cĂ rrecs a Mallorca i al Principat va ser designat familiar i conseller Ă ulic del rei Pere III, el 30 de novembre de 1369. Tot indica que fra Bonamat tenia la protecciĂł del bisbe de Tortosa, Jaume d’AragĂł. I no sols aixĂČ. Explica en Rumeu de Armas que els bisbats de “Barcelona i Tortosa van ser, a partir de 1362, els nuclis missionals mĂ©s importants” a les CanĂ ries, perĂČ no els Ășnics. El 1370 s’organitza una missiĂł “catalana” amb protectors seglars entre els quals destaquen els barcelonins Bertran de Marmand i Pere d’Estrada.

És tambĂ© un misteri la vida de fra Bonamat des de que va ser nomenat bisbe, aixĂ­ com la seva mort. En efecte, no se sap si va residir a CanĂ ries, si va viure a ValĂšncia i/o a Mallorca i/o en algun altre lloc. Tampoc se sap ni on ni quan va morir. Passa com amb el seu antecessor, el carmelita mallorquĂ­ fra Bernat, de qui algĂș sembla que s’hagi cuidat que no en sapiguem res mĂ©s excepte que va morir el 1354, segons es desprĂšn de la lectura de les 'Primeres Jornades d’Estudis Catalano-Americans', publicades el juny de 1984 per Balbino Velasco BayĂłn: Se sap que el 1377 n’era bisbe el franciscĂ  fra Francesc, de qui tampoc no en sabem res. Es coneix una carta de recomanaciĂł del rei Pere III al rapa Gregori XI perquĂš el dispensi de l’obligaciĂł de traslladar-se a les CanĂ ries.

A travĂ©s de B. Bonet ReverĂłn a 'Las expediciones a las Canarias en el Siglo XIV' sabem que el 1394 consta com a bisbe el dominic Jaume Olzina, que era el prior del monestir de Sant DomĂšnec de Palma, a Mallorca. El rei Pere III, en una carta adreçada al papa UrbĂ  el 22 de febrer de 1386, suplica auxilis espirituals per a uns “pobres ermitans i altres gents” que es proposaven passar a les illes CanĂ ries a predicar l’Evangeli. Continua el rei catalĂ : “A nosaltres ens Ă©s gratĂ­ssim, i desitjat, arribin a feliç terme els seus esforços, ja pel zel de la fe predita, quan per la costum que existeix en NĂłs i els nostres predecessors d’AragĂł el prestar la nostra cooperaciĂł a aquestes empreses...”, o sigui, com diu desprĂ©s en Bonnet ReverĂłn, el rei Pere seguia “la tradiciĂł dels seus antecessors”, no era el primer cop que des de la corona catalana es donava suport a operacions com aquesta.

NomĂ©s se sap que fra Bonamat era mort el 31 de gener de 1392, quan el papa Climent VII nomena el seu successor “per obitum ipsius Bonamati episcopi”, o sia, per la mort de fra Bonamat, en la persona de l’esmentat dominic mallorquĂ­, fra Jaume Olzina.

La documentaciĂł sobre el Bisbe Olzina Ă©s escassa i la seva figura estĂ  envoltada d’una nebulosa que no permet aclarir quina va ser la seva activitat pastoral, religiosa, polĂ­tica o de qualsevol altra mena en els anys que va ser bisbe de Telde. Totes les referĂšncies que tenim vĂ©nen de fonts indirectes. S’ha pogut saber, perĂČ, que el 1411, any en quĂš es tĂ© la darrera notĂ­cia, encara tenia el cĂ rrec de bisbe, “fratis Jacobo...,episcopo Teldensi”, puix que, a partir del moment en quĂš fou assassinat el seu protector, l’arquebisbe de Saragossa GarcĂ­a FernĂĄndez de Heredia, pels partidaris de Jaume d’Urgell, l’1 de juny de 1411, la persona de fra Jaume Olzina es perd, literalment s’esfuma.

DesprĂ©s, a principis del segle XV, apareixen un Jean de BĂ©thencourt i un La Salle, francesos de Normandia que, en teoria, conquereixen les CanĂ ries per al rei de Castella. La historiografia oficial obvia, perĂČ, que consta que el rei Alfons IV de Catalunya, el MagnĂ nim, era qui gestionava les CanĂ ries i era amb qui l’anomenat Jean de BĂ©thencourt tancava els tractes i en gestionava l’economia, principal vehicle d’exercici del poder.

És conegut un altre fet destacable: el desenvolupament d’una butlla del papa Benet XIII, concedida a AvinyĂł l’1 de novembre del 1414 als anomenats BĂ©thencourt i La Salle amb la finalitat de predicar la fe a les illes CanĂ ries i aconseguir la seva total i definitiva cristianitzaciĂł. És el rei Alfons IV qui gestiona els diners recaptats per l’esmentada butlla i controla l’Ășs que l’anomenat BĂ©thencourt en fa.

En Rumeu de Armas queda extraordinĂ riament estranyat per la total contradicciĂł que suposa el presumpte abandonament de les CanĂ ries per part de Catalunya i el pressumpte nou domini castellĂ  amb el fet inqĂŒestionable que aquesta butlla no va ser predicada en cap territori de la corona de Castella. Van quedar “particularment registrades” les butlles adreçades a la Corona d’AragĂł i als comtats d’Armanyac i de Foix. Va circular tambĂ© per EscĂČcia, Bretanya, Savoia, NĂ pols i Navarra. A la Corona d’AragĂł, l’ùxit va ser particularment alt i els diners recaptats van ser molt Ăștils a l’anomenat Jean de BĂ©thencourt.

S’han fet molts esforços, com hem vist, per fer-nos desaparùixer de les Canàries. El bisbe Fernando Suárez de Figueroa, per exemple,va destruir, sense cap causa justificada, les escultures mallorquines que hi havia al bisbat, i les va substituir per escultures de l’ùpoca, de clara manufactura castellana.

En l’esmentada obra de Rumeu de Armas s’expliquen moltes coses mĂ©s sobre el domini catalĂ  de les illes CanĂ ries, aixĂ­ com de l’inversemblant, sobtat, sorprenent i inexplicable pas del control de l’arxipiĂšlag a la corona de Castella a principis del segle XV. La conclusiĂł de qui va conquerir les CanĂ ries Ă©s, doncs, prou evident




versió per imprimir

    IntroduĂŻu el codi de seguretat