Contrà riament al que se'ns ha ensenyat, dins l'imperi romà la gent no parlava llatÃ, sinó una llengua germana d'aquest o "proto-romanç" (per a Ives Cortez => italià -antic). El llatÃ, i aquest "proto-romanç" serien dues llengües germanes dintre del mateix tronc de les llengües indoeuropees. Donar-li el mateix origen a la llengua de Romania és un error, ja que es declina, no té articles definits i sufixa els indefinits com el búlgar.
Tanmateix..
HI HA CENTENARS DE PARAULES LLATINES A LES LLENGÛES ROMÀNIQUES, COM TAMBÉ NI HAN A L'ANGLÈS.. I .. NO PER AIXÓ L'ANGLÈS HA DE SER UNA... LLENGUA ROMÀNICA"Â
La gramà tica és diferent.. No és casual que el llatà tingui declinacions i que cap de les seves llengües filles en tingui; que mentre que en el llatà hi ha "mots" pels tres gèneres: masculÃ, femenÃ, neutre, en totes les seves "suposades filles" només hi hagi dos gèneres o el fet que les frases es construeixin totalment al revés, etc..
Hi havia un entorn bilingüe on la gent parlava una llengua, mentre els escrits es feien en llatÃ. Com passa a la Xina o al món à rab, a Suïssa amb el Switzerly o a Catalunya durant els anys de prohibició del català , de fet Jesucrit parlava arameu. Les llengües romà niques actuals provindrien en les seves estructures i vocabulari bà sic del llenguatge parlat o "proto-romanç", no del "llatÃ-culte" que era el llenguatge escrit oficial. (La versió oficial diu que el "llatÃ-vulgar" deriva del "llatÃ-culte")
Hi ha proves de la "no evolució en quatre segles" d'altres llengües, com, l'à rab, l'italià , o el grec de Xipre (i fins i tot en perÃodes més llargs), fet que indueix a pensar que "la transformació del llatà clà ssic en 'baix llatÃ' o 'llatà vulgar' dins la 'pax romana' és molt poc probable.. Llegint els clà ssics trobem un fet colpidor: "El llatà és una llengua morta des del segle I aC", a l'epitafi de Gnaeus Naevius, poeta mort cap a l'any 200 AC, s'hi pot llegir: "Obliti Sunt Romae Loquier Lingua Latina" (a Roma ha sigut oblidat el parlar la llengua llatina). Per tant és fa difÃcil mantenir la teoria de na Carme Gimènez Huertas de que el català ve de l'iber que parlava als països catalans quan van arribar el romans. Jo estic en complet desacord en un origen proper com diu na Carme.. si de cas hi han d'haver milers d'anys de separació entre ambdues llengües, atès que hi ha massa diferències, només hi ha algun lexemes i la inmensa quantitat de topònims coneguts del Pirineu Català ... però els topònims no fan una llengua..
Topònims derivats de l'èuskar al pirineu catalÃ
Llegiu els articles:
____________________________________________________________________________
No és una idea nova que llengües com el castellà , català , gallec, francès entre altres no derivin del llatÃ.
Don Ioseph Pellicer d'Ossau y Tovar, (Saragossa, 26 abril 1602 - Madrid, 16 desembre 1679), historiador, filòleg i poeta, va demostrar amb contundència que la Llengua Castellana no deriva del LlatÃ, en el seu treball "POBLACIÓN Y LENGUA PRIMITIVA DE ESPAÑA ", publicat el 1672 (llà stima que oblidi el seu pas pel romanç-occità -català )
Fra MartÃn Sarmiento (1695-1772) escriptor i erudit benedictà espanyol pertanyent a la Il·lustració va comunicar de forma vetllada al seu amic el Comte Don Pedro RodrÃguez de Campomanes, que el gallec és una llengua autòctona de GalÃcia amb desenes de milers d'anys d'antiguitat i que era un disbarat intentar buscar etimologies llatines per a les paraules que componen el vocabulari gallec.
Modernament el llibre d'Yves Cortez aparegut a França el juny de 2007 va acabar d'obrir la caixa de Pandora en el món de la lingüÃstica. La seva tesi fonamental és que hem estat equivocats durant segles respecte al veritable origen de les llengües romà niques (entre d'altres: el català , l'occità , el castellà , el francès, l'italià , el portuguès, el romanès, etc.. ). L'autor, al llarg de dotze capÃtols deliciosos de llegir, ens presenta allò que considera proves irrefutables contra el que ell mateix denomina una autèntica aberració lingüÃstica.
Origen oficial de les llengües indo-europees
La lingüÃstica és una ciència relativament recent. Va ser grà cies al descobriment de les similituds entre llengües tan separades geogrà ficament com les llengües d'Europa, les llengües parlades a l'Iran i altres parlades o escrites a l'Ãndia, que es va arribar a la conclusió que totes elles havien de tenir un origen comú. A aquesta llengua origen de totes les altres llengües se l'ha denominat amb el nom genèric d'indoeuropeu, encara que no se sap amb certesa si hi va haver realment un poble únic que l'hagués arribat a parlar. La llengua indoeuropea, a través d'onades d'invasions successives arribades al continent europeu, va donar origen, seguint a la teoria més comunament acceptada, a diferents famÃlies lingüÃstiques de les que procedeixen al seu torn la immensa majoria de les llengües parlades a Occident.
Origen oficial de les llengües romà niques
Hi ha un fet essencial cert a la versió oficial sobre l'origen de les llengües romà niques i és que provenen de la "llengua que parlaven els soldats", és adir el poble.. l'únic problema que ens trobem.. és que aquesta llengua és impossible que derivi del llatÃ, mà xim en pot ser una llengua germana..
Origen de les llengües romanç segons Cortez
Una de les branques de l'indoeuropeu, denominada "ità lic", va donar origen a una llengua de pagesos que s'imposaria, amb el pas del temps, com a llengua d'un immens imperi que arribaria a albergar al seu si grups humans de les més variades caracterÃstiques: El llatÃ, llengua originalment parlada pels habitants de la regió italiana del Laci, que es convertiria amb els segles en la llengua oficial de l'Imperi romà . Portada a llom de cavall i a la punta de les espases de la conquesta romana d'Europa, però amb la decadència i posterior desmembrament de l'immens imperi vindria l'inevitable procés de descomposició de la llengua llatina.
Amb les successives invasions procedents del nord i est d'Europa, el llatÃ, parlat per gent de tots els tipus i condicions socials, va ser deformat progressivament fins al punt de generar diferents "filles" que es convertirien després en les llengües de les naixents nacions: Catalunya , França, Ità lia, Portugal, Romania. És per això que a aquestes llengües, o "romanç", se'ls anomena, alternativament, llengües "llatines" o "romà niques".
No hi ha cap tipus d'empremta genètica del llatà en les llengües romà niques
El que s'ha exposat anteriorment és la història oficial de les llengües romà niques (incloent-hi el català ), generalment acceptada per les autoritats de l'idioma i que es pot trobar en qualsevol bibliografia sobre el tema. No obstant això, si unes llengües evolucionen a partir d'altres, s'haurÃen de poder trobar les petjades d'aquesta evolució. En altres paraules, les llengües filles haurien de portar en si mateixes les empremtes heredità ries de la mare. La constatació que Cortez fa al seu llibre, de manera exhaustiva, és que això no passa en el cas del llatà i les seves suposades filles.. les llengües romà niques.
En primer lloc, tenim el vocabulari. És cert que podem trobar milers de paraules que s'assemblen en totes les llengües romà niques i que provenen d'alguna paraula llatina (abjecte, bel·licós, etern, ferotge, grà cil, honest, ignominiós, obsequiós, perpetu, etc.). No obstant això, la immensa majoria de tals paraules són d'origen culte, és a dir, introduïdes per literats, escriptors i altres personatges d'un nivell cultural elevat, que coneixien la llengua llatina, de manera que aquests vocables no pertanyen a l'entorn de la parla quotidiana.
Cortez fa una revisió detallada dels vocabularis llatà i romanç en diversos dominis de la parla dià ria i troba un fet fonamental i sorprenent: el vocabulari de base de les llengües romà niques no prové del llatÃ. Es poden aportar abundants exemples, però prenguem-ne un que és prou significatiu: la paraula "guerra".
És possible pensar que un poble conqueridor com els romans no hagi llegat als pobles sotmesos el vocabulari de l'activitat fonamental que duia a terme? Veiem, aixÃ, que "guerra" es diu "guerra" en català , "guerre" en francès, i "guerra" en italià , castellà i portuguès, però en canvi es diu "bellum" en llatÃ.
Es pot fer la mateixa comparació amb altres paraules del mateix domini: tractat, matança, general, soldat, batalla, mariscal ... La comprovació de la similitud enorme entre les llengües romà niques és tan impactant com la no similitud total del terme en aquestes llengues amb la paraula llatina equivalent . El mateix exercici es pot fer amb vocabularis de geografia, del vestir, de les parts del cos, etc...
El llatà "llengua desinencial"=>posa el verb al final, es declina, no té articles, té forma neutre i no té el tracte de VOS
D'altre banda, la gramà tica llatina no se sembla en res amb les gramà tiques de les llengües romà niques. Com saben tots els que han estudiat llengües clà ssiques al batxillerat o a la universitat, el llatÃ, igual que una gran part de les llengües indoeuropees, és una llengua desinencial. Els substantius es declinen en casos depenent de la funció gramatical que han d'exercir en l'oració.
Cap llengua romanç (al contrari de l'alemany) declina els seus substantius, amb l'excepció del romanès que posseeix un sistema de casos molt reduït. Igualment trobem que totes les llengües romà niques tenen articles (determinats i indeterminats), mentre que el llatà no en té cap. Aci el romanès també es separa del protoromanç perqué no té els mateixos tipus d'articles nostres.. l'article indefinit es prefixa però l'article definit es posa com a sufix.. curiosament el romanès ho fa com les llengües albanesa, búlgara, i germà nica del nord
Igual que el grec, el llatà té una paraula especÃfica pel gènere neutre, a part de les que designen els gèneres masculà i femenÃ. Cap llengua romanç ho posseeix. Encara hi ha més: el llatà vulgar, que es es considera la mare de les llengües romà niques, era parlat per gent suposadament bà rbara, inculta i sense educació. Tot i aixà les llengües romà niques posseeixen una persona gramatical que el culte i aristocrà tic llatà no posseïa: el tracte de vostè
Sintaxi del llatÃ
Acabem la revisió rà pida de la gramà tica llatina amb l'indici més impactant: la sintaxi. "Rosa alba est" (literalment: 'la rosa blanca és') es converteix en qualsevol llengua romanç en "La rosa és blanca" i passa el mateix amb altres construccions equivalents en totes les llengües romà niques..P.E.:
"Non tamen abstinuit venturos prodere casus per varias fortuna notas" (Original llatÃ)
"No obstant això deixà futurs revelar els mals mitjançant variats atzar signes" (català literal)
"L'atzar, però, no va deixar de revelar els mals futurs mitjançant signes diversos." (català correcte)
"La chance, cependant, n'a pas manqué de révéler les futurs maux par divers signes " (francès correcte)
Per poder fer l'oració més entenedora, donant-li una forma correcte, cal regirar-ho tot, en altres paraules: la sintaxi llatina no té absolutament res a veure amb la sintaxi ni del català ni de les altres llengües romà niques.
Davant d'un cúmul de diferències tan gran, els lingüistes tradicionals han parlat de l'existència d'un estadi intermedi de la llengua llatina que va donar origen a les llengües romà niques. Aquest "baix llatÃ" o "llatà vulgar" vindria a ser una deformació de la llengua llatina clà ssica. El problema, segons Cortez, rau en el fet que el lapse de temps necessari perquè aquestes transformacions tinguessin lloc és massa curt, ja que és de tan sols un petitnombre de segles.
Teoria oficial de l'evolució del "llatÃ" en "llatà vulgar"
En el Concili de Tours (a mitjans del segle IX) es parlava encara d'una "llengua romana rústica", que se suposa va ser la llengua que va donar origen a les llengües romà niques, però ja hi ha petjades d'aquestes llengües romà niques a partir dels segles XII i XIII.
Estem parlant, doncs, d'un temps de gestació de tot just 3 ó 4 segles.
No evolució de la llengua grega
Cortez treu a relluir, a manera de comparació, un fenomen paral·lel i totalment oposat: el cas de la no evolució de la llengua grega. El grec i el llatà van tenir en l'Antiguitat, una importà ncia molt equiparable. Les persones cultes aprenien a llegir, escriure i parlar en les dues llengües, que eren ensenyades a totes les escoles romanes. Però el fet significatiu és que la llengua grega, en 35 segles, ha variat molt poc. Com explicar aquest fet comparant-lo amb el perÃode de 4 segles que hauria trigat el llatà en evolucionar cap el proto-romanç?.
El veritable origen de les llengües romà niques
Ens trobem, doncs, davant d'un gran problema que els millors llatinistes no han aconseguit resoldre: qualsevol intent de reconstruir l'idioma original a partir de les llengües romà niques no produeix mai la llengua llatina.
Per a Yves Cortez, el problema es troba a un altre fet que no s'ha volgut acceptar oficialment: el llatà no és la veritable llengua mare de les llengües romà niques, i donar a aquest "ascendent lingüÃstic" o "proto-romanç" l'apel·latiu de "llatà vulgar" és un error garrafal, perquè fa pensar que és un llatà deformat. La conclusió de Cortez és que era una llengua completament diferent. De cap altra manera pot explicar-se que el vocabulari de base, la gramà tica i la sintaxi siguin totalment diferents.
La pregunta que sorgeix inevitablement ara és: d'on provenen llavors les llengües romà niques? Per a Yves Cortez, la veritable mare ha estat sempre davant nostre, però no la veiem, incapaços de reconèixer el seu paper fonamental. El pes de la tradició i el prestigi de la llengua llatina (que va ser seleccionada, curiosament, per l'Església catòlica com a "lingua franca" i després pels homes cultes dels segles posteriors com la llengua de transmissió del coneixement) la va mantenir relegada i ignorada, i és en aquest punt on radica l'originalitat de la tesi de l'autor.
La veritable llengua matriu, que va donar naixement a les llengües romà niques, va ser... el proto-romaç (per a Ives Cortez => italià -antic), però aquesta llengua romanç no prové del llatà com generalment es creu, sinó que és, -i això forma part també de la seva tesi-, una llengua més antiga, despresa en temps remots del tronc indoeuropeu. És l'única explicació possible, segons l'autor, que pot originar una transformació tan radical d'una llengua desinencial en una llengua preposicional, a més a més, amb canvis molt drà stics en el vocabulari i en la sintaxi. Això vol dir que els romans que van conquerir Europa parlaven ja una certa forma proto-romanç (Cortez l'anomena "italià antic", jo prefereixo anomenar-la "proto-romanç" encara que és probable que els romans li digessin simplement "romanç"), que va ser la llengua que es va transformar gradualment en les llengües romà niques que coneixem avui dia.
La història s'hauria desenvolupat de la següent manera: els habitants primitius de les regions que posteriorment van ser conquerides pels "llatins" (que parlaven i escrivien en llatÃ). Precisament a causa d'això, la llengua del conqueridor llatà va ser la llengua escrita del govern i de gestió de les institucions. Però els "llatins", superiors militarment, eren inferiors en nombre i no van aconseguir imposar la seva llengua abans del començament de la fenomenal expansió romana, i encara que el llatà va seguir sent la llengua escrita oficial en els segles següents, fins i tot després de que el llatà desaparegués com a llengua oral (se sospita que el llatà era ja una llengua morta en l'època de Ciceró), aquest "proto-romanç", ja era la llengua romana parlada, la que va seguir la seva vida com a llengua d'expressió quotidiana, encara que no existÃs en els escrits, conquerint als conqueridors en el dia a dia.
Seria el primer cas a la història en que una llengua dels dominats passa a ser la llengua dels dominadors.
Â
De manera que hi havia tres llengües que convivien a l'antiguitat romana: el llatÃ, el grec i el "romanç" o "proto-romanç". Aquest fenomen de dualitat, llengua escrita-llengua parlada, no és estrany ni en aquell temps ni ho és avui dia. Per exemple, en temps de Jesucrist, a la Judea-Galilea-Samaria antiga, es parlava en arameu, però s'escrivia en hebreu. Al nord d'Àfrica, al Magrib d'avui, es parlen dialectes de l'à rab, però s'escriu en francès i en à rab clà ssic.
Els nombrosos punts comuns entre el llatà i les llengües romanç provenen del seu origen comú, l'indo-europeu. A aquest fet s'hi sumen els efectes d'una coexistència de gairebé 20 segles entre les llengües romanç parlades i el llatà com a llengua escrita, fins al punt de que nombroses paraules romanç han estat preses del llatÃ, de fet ha passat el mateix amb l'anglès i amb altres llengües i no per aixó han passat a ser lengües romà niques.
Nou terme "Mimetisme inter-linguae" (C) Manel Capdevila
Una de les influències més notables del llatà en les "oficialment batejades com filles seves" (les llengües romà niques), i que constitueix un gran avantatge a l'hora d'aprendre aquestes llengües, són els quasi dos mil·lers de paraules acabades en "@ATIO"  en llatà que existeixen al vocabulari de les seves "suposades filles" -i d'altres que no ho són- (tot i que en algunes canvia el significat):
"@ACION" (occità ), "@ACIÓ" (català ), "@AZION" (lingua franca), "@ATION" (francès), "@AZIONE"(italià ), "@AZZJONI" (maltès), "@AZIÓN" (gallec), "@ACIÓN" (aragonès), "@ACIÓN" (castellà ), "@AÇÂO"(portuguès), "@ATIE" (romanès), "@ACIJA"(croata, bosni, letó), "@ATIO" O "@ERUNG" (ALAMANY), etc..
Tantmateix, ens trobem que també existeix un mimetisme d'aquestes paraules acabades en "@ATIO"-que a partir d'ara denominaré "paral·lelisme inter-linguae"- en llengües que no tenen res a veure amb el llatÃ.. ja que el trobem en llengües no romà niques: "@ATION" (anglès),"@ACIJA" (bosni),"@ACIJA" (croat), "@ACIJA" (LETÓ), "@AZIOA" (BASC), etc... llengües en les que aquestes paraules s'haurien incorporat, no per ser derivades del llatÃ, sinó per simpatia entre llengües que han conviscut una al costat de l'altre per diferents motius, entre ells el de ser o la llengua dels conqueridors o la dels conquerits. Això és palès en el cas de l'anglès (llengua germà nica) que va tenir una gran infuència primer del proto-romanç, amb la conquesta de Brità nnia per part dels Romans el 43, on van romandre fins a principis del segle IV... i desprès del romanç amb la conquesta dels Normands, a partir de Hastings l'any 1066.. La influència dels darrers queda molt clara en el moto d'Anglaterra: "Mon dieu est mon droit", en el de l'orde de la lligacama (The garter order):"Honi soit qui mal y pense", i en paraules com: sire, beef, porc, mouton, serviette, fourchet, etc.. apart de l'esmentat "paral·lelisme inter-linguae".
Influència de la llengua "oficial" sobre els conquerits
Un grup de filòlegs castellans per tal de demostrar que el castellà venia del llatÃ, li van enviar un document de 1200 carà cters en castellà on el 90% eren llatines
Est ce que l'anglais vient du français?
Les linguistes espagnols ont critiqué ma thèse sans même avoir lu mon livre. Voici à titre d’exemple le texte produit par l’un d’eux qui se veut une démonstration que l’espagnol vient du latin
(Els lingüistes espanyols van criticar la meva tesi sense ni tan sols haver llegit el meu llibre. Aquà teniu un exemple del text elaborat per un d'ells que pretén demostrar que el castellà prové del latin)
No (non) conozco (cognosco) este (iste) nuevo (novus) libro (liber), pero sospecho (suspicor) que la tesis (thesis) no (non) tiene (tenet) mucho (multum) futuro (futurum). Sólo (solum) el enunciado (enuntiatio), salvo (salvo) error (error) u omisión (omissio) periodÃsticos (in periodicis), de que "El latÃn (lingua latina) era (erat) una (una) lengua (lingua) muerta (mortua) ya (iam) en (in) el tiempo (tempus) de Augusto (Augusti)... y (et) sólo (solum) era (erat) usada (usa) para la escritura (scriptura) y (et) la redacción (redactio) de documentos (documenta)..." -dice él (dicit ille)-, ya (iam) permite (permittit) ver (videre) que el Señor (senior) Cortez ignora (ignorat) o desprecia (depretiat) los miles (milia) de ejemplos (exempla), escritos (scripti) sobre (super) piedra (petra) o papiro (papyrus), que (qui) demuestran (demonstrant) un (unus) uso (usus) continuo (continuus) de una (una) escritura (scriptura) latina (latina) popular (popularis), espontánea (spontanea) y (et) cotidiana (quotidiana), empezando por las inscripciones (inscriptiones) funerarias (funerariae) más (magis) humildes (humiles), de todos (toti) los cuales (quales) tenemos (tenemus) testimonios (testimonia) durante (durans) todo (totus) el Imperio (imperium) Romano (romanus), y (et) más (magis).
Pour montrer que ce « raisonnement » manque de sérieux , j’ai écrit ce petit texte en anglais truffé de mots français. On pourrait en conclure aussi sottement que l’anglais vient du français
(Per tal de demostrar que aquest «raonament» té una manca de serietat, he escrit aquest petit text en anglès ple de paraules franceses. Es podria concloure de la mateixa stulta manera que l'anglès ve del francès.)s
I (je) suppose (suppose) you (vous) have (avez) no (non) idea (idèe) regarding ( au regard) the main (maint) linguistical (linguistique) problems (problèmes) . I (je) regret (regrette) you(vous) are unable (inapt) to conceive (concevoir) an (une) other (autre) theory (théorie). Is (est) your (votre) intelligence (intelligence) limited (limitée) ? Drop (dérapez) the lessons (leçons) that you (vous) have (avez) studied (étudié) at (à ) the university (université) , open (ouvre) your (vos) eyes (yeux), adopt (adoptez) a (une) new (neuf) mentality (mentalité) . It is (c’est) difficult (difficile) to change (changer) one’s point of view (son point de vue),but my (ma) theory (thèse) gains (gagne) ground in(en) private(privé) circles (cercles)
En vérité ceci illustre la vraie nature des langues romanes. De même que l’anglais est une langue germanique qui a absorbé de nombreux mots français, les langues romanes sont issues d’un « proto-romanç » totalement distinct du latin , qui au contact du latin s’est enrichi de nombreux mots latins, donnant l’illusion aux analystes peu scrupuleux que les langues romanes viennent du latin
(De fet, això il·lustra la veritable naturalesa de les llengües romà niques. De la mateixa manera que l'anglès és una llengua germà nica que va absorbir moltes paraules franceses, les llengües romà niques provenen d'un "proto-romanç" totalment diferent del llatÃ, que en contacte amb el llatà es va enriquir amb moltes paraules llatines, donant la il·lusió a analistes sense escrúpols que les llengües romà niques provenen del llatÃ..)
Corolari
Com és fà cil d'imaginar, aquesta nova tesi de l'Yves Cortez ha produït les més aspres reaccions en el món lingüÃstic. En contra hi juguen diversos factors, dels quals el més important és la manca de textos escrits en aquest "proto-romanç".
Tantmateix, aquesta hipòtesi planteja molts grans problemes: per exemple, caldria re-definir una bona part de les etimologies de les nostres llengues romà niques.
__________________________________________
Annex: Estudi de les conexions hebreu-catalÃ
Â
La Crusca provenzale
_
La gramà tica de Lovaina
Juraments-d%27Estrasburg
Joan-de-Mandeville
El-gasco-borgonyo-catala-Llengua-universal-a-Europa-al-s.XIV
EL-CASTELLA-UN-DIALECTE-DEL-CATALA..-UN-HOAX..-O..-NO
QUAN-A-PAMPALONA-ES-PARLAVA-CATALA
Sequencia-de-Santa-Eulalia
La-crusca-provenzale
Vegeu annex:-Ioseph-Pellicer-de-Ossau "POBLACIÓN Y LENGUA PRIMITIVA DE ESPAÑA ",
_____
Â
VolÃeu dir: Un pequeño libro apareció en Francia en junio de 2007 viene a inaugurar una posible era copernicana en el mundo de la lingüÃstica. Su tesis fundamental es que hemos estado equivocados durante siglos respecto al verdadero origen de las lenguas romances (el castellano, el catalán, el francés, el italiano, el portugués, el rumano, entre otras). El autor, a lo largo de doce capÃtulos deliciosos de leer, nos presenta lo que él considera pruebas irrefutables contra lo que él mismo denomina una auténtica aberración lingüÃstica. Johnny Torres Un pequeño libro aparecido en Francia en junio de 20071 viene a inaugurar una posible era copernicana en el mundo de la lingüÃstica. Su tesis fundamental es que hemos estado equivocados durante siglos respecto al verdadero origen de las lenguas romances (el castellano, el catalán, el francés, el italiano, el portugués, el rumano, entre otras). El autor, a lo largo de doce capÃtulos deliciosos de leer, nos presenta lo que él considera pruebas irrefutables contra lo que él mismo denomina una auténtica aberración lingüÃstica. La lingüÃstica es una ciencia relativamente reciente. Fue gracias al descubrimiento de las similitudes entre lenguas tan separadas geográficamente como las lenguas de Europa, las lenguas habladas en Irán y otras habladas o escritas en India, que se llegó a la conclusión de que todas ellas deberÃan tener un origen común. Tal lengua madre ha sido denominada de manera genérica como indoeuropeo, aunque no se sabe con certeza si hubo realmente un pueblo único que la haya hablado. La lengua indoeuropea, a través de oleadas de invasiones sucesivas venidas en el continente europeo, dio origen, siguiendo a la teorÃa más comúnmente aceptada, a distintas familias lingüÃsticas de las que proceden a su vez la inmensa mayorÃa de las lenguas habladas en Occidente. Una de tales ramas, denominada “itálicaâ€, dio origen a una lengua de campesinos que se impondrÃa, con el pasar del tiempo, en la lengua de un inmenso imperio que albergaba en su seno grupos humanos de las más variadas caracterÃsticas: el latÃn. Originalmente hablado por los habitantes de la región italiana del Lacio, el latÃn se convertirÃa con los siglos en la lengua oficial del Imperio romano. Llevada a lomo de caballo y en la punta de las espadas de la conquista romana de Europa, con la decadencia y desmembramiento posteriores del inmenso imperio vendrÃa el inevitable proceso de descomposición del idioma latino. Con las sucesivas invasiones procedentes del norte y este de Europa, el latÃn, hablado por gentes de todos los tipos y condiciones sociales, fue deformado progresivamente al punto de generar distintas “hijas†que se convertirÃan luego en las lenguas de las nacientes naciones: España, Francia, Italia, Portugal, Rumania. Es por ello que a estas lenguas, llamadas “romancesâ€, se les llama, alternativamente, lenguas “latinasâ€. Una madre que no deja herencia alguna Lo expuesto anteriormente es la historia oficial de las lenguas romances, incluida el castellano, comúnmente aceptada y que podemos encontrar en cualquier bibliografÃa sobre el tema. Sin embargo, si unas lenguas evolucionan a partir de otras, deberÃamos poder encontrar las huellas de tal evolución. En otras palabras, las lenguas hijas deberÃan portar en sà mismas las huellas hereditarias de la madre. La constatación que Cortez hace en su libro, de manera exhaustiva, es que eso no ocurre en el caso del latÃn y las lenguas romances. En primer lugar, tenemos el vocabulario. Es cierto que podemos encontrar miles de palabras que se asemejan en todas las lenguas romances y que provienen de alguna palabra latina (abyecto, belicoso, eterno, feroz, grácil, honesto, ignominioso, obsequioso, perpetuo, etc.). Sin embargo, la inmensa mayorÃa de tales palabras son de origen culto, es decir, introducidas por literatos, escritos y otros personajes de gran cultura, que conocÃan la lengua latina, por lo que tales vocablos no pertenecen al registro del habla cotidiana. Cortez hace una revisión detallada de los vocabularios latino y romance en varios dominios del habla diaria y encuentra un hecho fundamental y sorprendente: el vocabulario de base de las lenguas romances no proviene del latÃn. Por razones de espacio no puedo aportar abundantes ejemplos, pero tomo uno que parece significativo: la palabra “guerraâ€. ¿Es posible pensar que un pueblo conquistador como los romanos no haya legado a los pueblos sometidos el vocabulario de la actividad fundamental que llevaba a cabo? Vemos, asÃ, que “guerra†se dice “guerre†en francés, y “guerra†en italiano y portugués, pero se dice “bellum†en latÃn . Invito a los lectores a hacer la misma comparación con otras palabras del mismo dominio: tratado, matanza, general, soldado, batalla, mariscal… La comprobación de la similitud enorme entre las lenguas romances es tan impactante como la disimilitud total con la palabra latina equivalente. El mismo ejercicio puede hacerse con los vocabularios de la geografÃa, la ropa, partes del cuerpo, etc. En segundo lugar, la gramática de la lengua latina no tiene la menor semejanza con las gramáticas de las lenguas romances. Como sabemos todos aquellos que hemos estudiado lenguas clásicas en el bachillerato o en la universidad, el latÃn, al igual que una gran parte de las lenguas indoeuropeas, es una lengua desinencial. Los sustantivos se declinan en casos dependiendo de la función gramatical que deben desempeñar en la oración. Ninguna lengua romance declina sus sustantivos, con la excepción del rumano que posee un sistema de casos muy reducido. Igualmente encontramos que todas las lenguas romances poseen artÃculos (determinados e indeterminados), mientras que el latÃn no poseÃa ninguno. Al igual que el griego, el latÃn posee el género neutro, además de los géneros masculino y femenino. Ninguna lengua romance lo posee. Y hay más: el latÃn vulgar, que se llama a la madre de las lenguas romances, era hablado por gente supuestamente bárbara, inculta y sin educación. Pero las lenguas romances poseen una persona gramatical que el culto y aristocrático latÃn no poseÃa: usted. Terminemos la revisión rápida de la gramática latina con el indicio más impactante: la sintaxis. Rosa alba est (literalmente: 'la rosa blanca es') se convierte en “La rosa es blanca†y construcciones equivalentes en todas las lenguas romances, y Non tamen abstinuit venturos prodere casus per varias fortuna notas (literalmente “No sin embargo dejó futuros revelar los males por medio de variados azar signosâ€) en correcto español viene a ser: El azar, sin embargo, no dejó de revelar los males futuros por medio de signos diversos. En otras palabras: la sintaxis latina no tiene absolutamente nada que ver con la sintaxis de las lenguas romances. Frente a un cúmulo de diferencias tan enorme, los lingüistas tradicionales han hablado de la existencia de un estadio intermedio de la lengua latina que dio origen a las lenguas romances. Este “bajo latÃn†o “latÃn vulgar†vendrÃa a ser una deformación de la lengua latina clásica. El problema, según Cortez, estriba en que el tiempo para que tales transformaciones tuviese lugar es demasiado corto, de apenas unos siglos. En el Concilio de Tours (mediados del siglo IX) se habla todavÃa de una “lengua romana rústicaâ€, que se supone fue la lengua que dio origen a las lenguas romances, pero hay huellas de éstas ya desde los siglos XII y XIII. Estamos hablando, entonces, de un tiempo de generación de apenas 4 siglos. Cortez saca a relucir, a modo de comparación, un fenómeno paralelo y totalmente opuesto: el caso de la lengua griega. El griego y el latÃn tuvieron igualdad de importancia en la Antigüedad. Las personas cultas aprendÃan a leer, escribir y hablar en ambas lenguas, que eran enseñadas en todas las escuelas romanas. Pero el hecho significativo es que la lengua griega, en 35 siglos, ha variado muy poco. ¿Cómo explicar eso?. La verdadera madre Nos encontramos, entonces, frente a un problema tremendo que los mejores latinistas no han logrado resolver: los intentos de reconstruir el idioma original a partir de las lenguas romances no produce nunca la lengua latina. Para Yves Cortez, el problema se encuentra en otro lado y no lo hemos aceptado: el latÃn no es la verdadera lengua madre de las lenguas romances, y llamar a este ascendiente lingüÃstico romance con el apelativo de “latÃn vulgar†es un error catastrófico, porque hace pensar que es un latÃn deformado. La conclusión suya es que era una lengua completamente diferente. No de otra manera puede explicarse que el vocabulario de base, la gramática y la sintaxis sean totalmente distintas. La pregunta que surge inevitablemente ahora es: ¿de dónde provienen entonces las lenguas romances? Para Yves Cortez, la verdadera madre ha estado siempre a nuestro lado, pero la ignorábamos, incapaces de reconocer su papel fundamental. El peso de la tradición y el prestigio de la lengua latina (que fue seleccionada, curiosamente, por la Iglesia católica como lingua franca y luego por los hombres cultos de los siglos posteriores como la lengua de transmisión de los conocimientos) la mantuvo relegada e ignorada, y es en este punto donde radica la originalidad de la tesis del autor. La verdadera lengua matriz, que dio nacimiento a las lenguas romances, fue… el italiano, pero el italiano no proviene del latÃn como comúnmente se cree, si no que es, y esto forma parte también de su tesis, una lengua más antigua, desprendida en tiempos remotos del tronco itálico. Es la única explicación posible, según el autor, que puede dar cuenta de una transformación tan radical de una lengua desinencial en una lengua preposicional, con cambios tan drásticos además en el vocabulario y en la sintaxis. Esto significa que los romanos que conquistaron Europa hablaban ya una cierta forma de italiano (Cortez la llama “el italiano antiguoâ€, yo prefiero llamarla “el paleo-italiano†aunque es probable que fuera llamada por los romanos simplemente “el romanoâ€), que fue la lengua que se transformó gradualmente en las lenguas romances que conocemos hoy. La historia se habrÃa desarrollado de la manera siguiente: los “italianos†habitaban la región que posteriormente fue conquistada por los “latinos†(que hablaban y escribÃan en latÃn). Precisamente a causa de esto, la lengua del conquistador latino fue la lengua escrita del gobierno y de manejo de las instituciones. Pero los “latinosâ€, superiores militarmente, eran inferiores en número y no lograron imponer su lengua antes del comienzo de la fenomenal expansión romana, y aunque el latÃn siguió siendo la lengua escrita oficial en los siglos subsiguientes, aun después de que el latÃn desapareciera como lengua oral (se sospecha que el latÃn era ya una lengua muerta en la época de Cicerón), fue la lengua romana hablada, este “italiano antiguoâ€, la que siguió su vida como lengua de expresión cotidiana, aunque no se ponÃa por escrito, conquistando a los conquistadores. SerÃa el caso primero en la historia de una lengua de los dominados que pasa a ser la lengua de los dominadores. De tal manera que tres lenguas convivÃan en la antigüedad romana: el latÃn, el griego y el “romano†o “italiano antiguoâ€. Este fenómeno de dualidad, lengua escrita-lengua hablada, no es extraño en la época ni lo es hoy en dÃa. Por ejemplo, en los tiempos de Jesucristo, en la Judea-Galilea-Samaria antigua, se hablaba en arameo, pero se escribÃa en hebreo. En el norte de Ãfrica, en el Magreb de hoy, se hablan dialectos del árabe, pero se escribe en francés y en árabe clásico. Los numerosos puntos comunes al latÃn y a las lenguas romances provienen de su origen común, el indo-europeo. A esto se agregan los efectos de una coexistencia de casi 20 siglos entre las lenguas romances habladas y el latÃn como lengua escrita, al punto de que numerosas palabras romances han sido tomadas del latÃn. Como es de imaginar, esta novedosa tesis de Yves Cortez ha producido las más ásperas reacciones en el mundo lingüÃstico. En su contra juegan diversos factores, de los cuales el más importante es la carencia (por los momentos) de textos escritos en este “italiano antiguoâ€. Esta hipótesis plantea problemas tremendos. HabrÃa, por ejemplo, que redefinir una buena parte de las etimologÃas de nuestros diccionarios, pero si bien esta teorÃa genera más preguntas que las que responde, es, sin duda, un camino digno de explorar.
Un petit llibre aparegut a França al juny de 2007 ve a inaugurar una possible era copernicana en el món de la lingüÃstica. La seva tesi fonamental és que hem estat equivocats durant segles respecte al veritable origen de les llengües romà niques (el català , el català , el francès, l'italià , el portuguès, el romanès, entre d'altres). L'autor, al llarg de dotze capÃtols deliciosos de llegir, ens presenta el que ell considera proves irrefutables contra el que ell mateix denomina una autèntica aberració lingüÃstica.
Johnny Torres
Un petit llibre aparegut a França al juny de 20071 ve a inaugurar una possible era copernicana en el món de la lingüÃstica. La seva tesi fonamental és que hem estat equivocats durant segles respecte al veritable origen de les llengües romà niques (el català , el català , el francès, l'italià , el portuguès, el romanès, entre d'altres). L'autor, al llarg de dotze capÃtols deliciosos de llegir, ens presenta el que ell considera proves irrefutables contra el que ell mateix denomina una autèntica aberració lingüÃstica.
La lingüÃstica és una ciència relativament recent. Va ser grà cies al descobriment de les similituds entre llengües tan separades geogrà ficament com les llengües d'Europa, les llengües parlades a l'Iran i altres parlades o escrites en Ãndia, que es va arribar a la conclusió que totes elles haurien de tenir un origen comú. Tal llengua mare ha estat denominada de manera genèrica com indoeuropeu, encara que no se sap amb certesa si hi va haver realment un poble únic que l'hagi parlat. La llengua indoeuropea, a través d'onades d'invasions successives vingudes al continent europeu, va donar origen, seguint a la teoria més comunament acceptada, a diferents famÃlies lingüÃstiques de les que procedeixen al seu torn la immensa majoria de les llengües parlades a Occident.
Una d'aquestes branques, denominada "ità lica", va donar origen a una llengua de pagesos que s'imposaria, amb el passar del temps, en la llengua d'un immens imperi que albergava al seu si grups humans de les més variades caracterÃstiques: el llatÃ. Originalment parlat pels habitants de la regió italiana del Laci, el llatà es convertiria amb els segles en la llengua oficial de l'Imperi romà . Portada a llom de cavall i en la punta de les espases de la conquesta romana d'Europa, amb la decadència i desmembrament posteriors de l'immens imperi vindria l'inevitable procés de descomposició de l'idioma llatÃ. Amb les successives invasions procedents del nord i est d'Europa, el llatÃ, parlat per gent de tots els tipus i condicions socials, va ser deformat progressivament al punt de generar diferents "filles" que es convertirien després en les llengües de les naixents nacions: Espanya , França, Ità lia, Portugal, Romania. És per això que a aquestes llengües, anomenades "romanços", se'ls anomena, alternativament, llengües "llatines".
Una mare que no deixa herència alguna
El que s'ha exposat anteriorment és la història oficial de les llengües romà niques, inclosa el català , comunament acceptada i que podem trobar en qualsevol bibliografia sobre el tema. No obstant això, si unes llengües evolucionen a partir d'altres, haurÃem de poder trobar les petjades de tal evolució. En altres paraules, les llengües filles haurien de portar en si mateixes les empremtes heredità ries de la mare. La constatació que Cortez fa al seu llibre, de manera exhaustiva, és que això no passa en el cas del llatà i les llengües romà niques.
En primer lloc, tenim el vocabulari. És cert que podem trobar milers de paraules que s'assemblen en totes les llengües romà niques i que provenen d'alguna paraula llatina (abjecte, bel·licós, etern, ferotge, grà cil, honest, ignominiós, obsequiós, perpetu, etc.). No obstant això, la immensa majoria de tals paraules són d'origen culte, és a dir, introduïdes per literats, escrits i altres personatges de gran cultura, que coneixien la llengua llatina, de manera que aquests vocables no pertanyen al registre de la parla quotidiana. Cortez fa una revisió detallada dels vocabularis llatà i romanç en diversos dominis de la parla dià ria i troba un fet fonamental i sorprenent: el vocabulari de base de les llengües romà niques no prové del llatÃ. Per raons d'espai no puc aportar abundants exemples, però prenc un que sembla significatiu: la paraula "guerra". És possible pensar que un poble conqueridor com els romans no hagi llegat als pobles sotmesos el vocabulari de l'activitat fonamental que duia a terme? Veiem, aixÃ, que "guerra" es diu "guerre" en francès, i "guerra" en italià i portuguès, però es diu "bellum" en llatÃ. Convido els lectors a fer la mateixa comparació amb altres paraules del mateix domini: tractat, matança, general, soldat, batalla, mariscal ... La comprovació de la similitud enorme entre les llengües romà niques és tan impactant com la dissimilitud total amb la paraula llatina equivalent . El mateix exercici es pot fer amb els vocabularis de la geografia, la roba, parts del cos, etc.
En segon lloc, la gramà tica de la llengua llatina no té la menor semblança amb les gramà tiques de les llengües romà niques. Com sabem tots aquells que hem estudiat llengües clà ssiques al batxillerat oa la universitat, el llatÃ, igual que una gran part de les llengües indoeuropees, és una llengua desinencial. Els substantius es declinen en casos depenent de la funció gramatical que han d'exercir en l'oració. Cap llengua romanç declina els seus substantius, amb l'excepció del romanès que posseeix un sistema de casos molt reduït. Igualment trobem que totes les llengües romà niques posseeixen articles (determinats i indeterminats), mentre que el llatà no posseïa cap.
Igual que el grec, el llatà posseeix el gènere neutre, a més dels gèneres masculà i femenÃ. Cap llengua romanç el posseeix. I hi ha més: el llatà vulgar, que es diu a la mare de les llengües romà niques, era parlat per gent suposadament bà rbara, inculta i sense educació. Però les llengües romà niques posseeixen una persona gramatical que el culte i aristocrà tic llatà no posseïa: vostè. Acabem la revisió rà pida de la gramà tica llatina amb l'indici més impactant: la sintaxi. Rosa alba est (literalment: 'la rosa blanca és') es converteix en "La rosa és blanca" i construccions equivalents en totes les llengües romà niques, i Non tamen abstinuit venturos prodere casus per diverses fortuna notes (literalment "No obstant això va deixar futurs revelar els mals per mitjà de variats atzar signes ") en correcte espanyol ve a ser: L'atzar, però, no va deixar de revelar els mals futurs per mitjà de signes diversos. En altres paraules: la sintaxi llatina no té absolutament res a veure amb la sintaxi de les llengües romà niques.
Davant d'un cúmul de diferències tan enorme, els lingüistes tradicionals han parlat de l'existència d'un estadi intermedi de la llengua llatina que va donar origen a les llengües romà niques. Aquest "baix llatÃ" o "llatà vulgar" vindria a ser una deformació de la llengua llatina clà ssica. El problema, segons Cortez, rau en el fet que el temps perquè aquestes transformacions tingués lloc és massa curt, de tot just uns segles. En el Concili de Tours (mitjan segle IX) es parla encara d'una "llengua romana rústica", que se suposa va ser la llengua que va donar origen a les llengües romà niques, però hi ha petjades d'aquestes ja des dels segles XII i XIII. Estem parlant, doncs, d'un temps de generació de tot just 4 segles. Cortez treu a relluir, a manera de comparació, un fenomen paral·lel i totalment oposat: el cas de la llengua grega. El grec i el llatà van tenir igualtat d'importà ncia en l'Antiguitat. Les persones cultes aprenien a llegir, escriure i parlar en les dues llengües, que eren ensenyades en totes les escoles romanes. Però el fet significatiu és que la llengua grega, en 35 segles, ha variat molt poc. Com explicar això ?.
La veritable mare
Ens trobem, doncs, davant d'un problema terrible que els millors llatinistes no han aconseguit resoldre: els intents de reconstruir l'idioma original a partir de les llengües romà niques no produeix mai la llengua llatina.
Per Yves Cortez, el problema es troba en un altre costat i no ho hem acceptat: el llatà no és la veritable llengua mare de les llengües romà niques, i trucar a aquest ascendent lingüÃstic romanç amb l'apel·latiu de "llatà vulgar" és un error catastròfic, perquè fa pensar que és un llatà deformat. La conclusió seva és que era una llengua completament diferent. No d'una altra manera pot explicar-se que el vocabulari de base, la gramà tica i la sintaxi siguin totalment diferents.
La pregunta que sorgeix inevitablement ara és: d'on provenen llavors les llengües romà niques? Per Yves Cortez, la veritable mare ha estat sempre al nostre costat, però la ignorà vem, incapaços de reconèixer el seu paper fonamental. El pes de la tradició i el prestigi de la llengua llatina (que va ser seleccionada, curiosament, per l'Església catòlica com a lingua franca i després pels homes cultes dels segles posteriors com la llengua de transmissió dels coneixements) la va mantenir relegada i ignorada , i és en aquest punt on radica l'originalitat de la tesi de l'autor. La veritable llengua matriu, que va donar naixement a les llengües romà niques, va ser ... l'italià , però l'italià no prové del llatà com comunament es creu, sinó que és, i això forma part també de la seva tesi, una llengua més antiga, despresa en temps remots del tronc ità lic. És l'única explicació possible, segons l'autor, que pot donar compte d'una transformació tan radical d'una llengua desinencial en una llengua preposicional, amb canvis tan drà stics a més en el vocabulari i en la sintaxi. Això vol dir que els romans que van conquerir Europa parlaven ja una certa forma d'italià (Cortez la flama "l'proto-romanç", jo prefereixo cridar-la "el paleig-italià " encara que és probable que fos cridada pels romans simplement "el romà "), que va ser la llengua que es va transformar gradualment en les llengües romà niques que coneixem avui.
La història s'hauria desenvolupat de la manera següent: els "italians" habitaven la regió que posteriorment va ser conquerida pels "llatins" (que parlaven i escrivien en llatÃ). Precisament a causa d'això, la llengua del conqueridor llatà va ser la llengua escrita del govern i de maneig de les institucions. Però els "llatins", superiors militarment, eren inferiors en nombre i no van aconseguir imposar la seva llengua abans del començament de la fenomenal expansió romana, i encara que el llatà va seguir sent la llengua escrita oficial en els segles subsegüents, fins i tot després que el llatà desaparegués com a llengua oral (se sospita que el llatà era ja una llengua morta en l'època de Ciceró), va ser la llengua romana parlada, aquest "proto-romanç", la qual va seguir la seva vida com a llengua d'expressió quotidiana, encara que no es posava per escrit , conquistant als conqueridors. Seria el cas primer en la història d'una llengua dels dominats que passa a ser la llengua dels dominadors.
De tal manera que tres llengües convivien en l'antiguitat romana: el llatÃ, el grec i el "romà " o "proto-romanç". Aquest fenomen de dualitat, llengua escrita-llengua parlada, no és estrany en l'època ni ho és avui dia. Per exemple, en els temps de Jesucrist, a la Judea-Galilea-Samaria antiga, es parlava en arameu, però s'escrivia en hebreu. Al nord d'Àfrica, al Magrib d'avui, es parlen dialectes de l'à rab, però s'escriu en francès i en à rab clà ssic.
Els nombrosos punts comuns al llatà ia les llengües romà niques provenen del seu origen comú, l'indo-europeu. A això s'agreguen els efectes d'una coexistència de gairebé 20 segles entre les llengües romà niques parlades i el llatà com a llengua escrita, al punt que nombroses paraules romanços han estat preses del llatÃ.
Com és d'imaginar, aquesta nova tesi de Yves Cortez ha produït les més aspres reaccions en el món lingüÃstic. En contra juguen diversos factors, dels quals el més important és la manca (pels moments) de textos escrits en aquest "proto-romanç".
Aquesta hipòtesi planteja problemes tremends. Hi hauria, per exemple, que redefinir una bona part de les etimologies dels nostres diccionaris, però si bé aquesta teoria genera més preguntes que les que respon, és, sens dubte, un camà digne d'explorar.