La vaca cegahisto.cat
El conjunt arqueològic i monumental d'Olèrdola es troba al municipi d' olérdola, a la comarca de l' Alt Penedès (província de Barcelona, Catalunya, Espanya. Es tracta d'un poble situat a la muntanya de Sant Miquel d'Olérdola, els orígens de la qual es remunten a milers d'anys. El jaciment d'Olèrdola és avui una propietat cultural d'interès nacional en el marc de la Llei autonòmica del patrimoni cultural català.
Índex
L'enclavament del poble d'Olérdola
La muntanya de Sant Miquel d'Olèrdola ha estat un topos alternativament cobejat i abandonat per l'home. La raó principal d'aquesta il·lusió versàtil s'ha de buscar en les relacions més primàries que l'home ha establert amb el seu entorn: quan ha necessitat controlar i protegir el territori i ell mateix, ha ocupat la muntanya d'Olerdolan estratègicament situada; d'altra banda, en situacions pacífiques, ha preferit àrees baixes, ja que ofereixen millors condicions per a la realització de les variades activitats humanes. No obstant això, encara que la vida no hauria d'haver estat fàcil a la muntanya, no s'ha de considerar un mitjà hostil, purament estratègic, amagat i descobert de mercaderies. Si l'home va decidir establir-se a ol'Rdola va ser també a causa dels nombrosos recursos naturals que s'estenen al peu de la muntanya.
Entendre la muntanya d'ol'Rdola geogràficament és conditio sine qua non per entendre els motius dels grups humans que l'habitaven, així com per entendre moltes de les explicacions posteriors i les localitzacions de les diferents restes. El complex històric d'ol'Rdola es troba a la muntanya de San Miguel de Olérdola. Aquesta muntanya constitueix una plataforma rocosa inclinada que es troba en els contraforts meridionals del massís del Garraf, dins del terme municipal d'Olèrdola (formada per 4 pobles), a la comarca de l'alt Panadés. La zona del massís del voltant d'ol'Rdola està formada per materials del Cretaci superior (calcàries miocènic i Dolomites), i configura la zona més alta del massís del Garraf. Una de les principals característiques de la muntanya d'Olèrdola és la seva litologia, la roca calcària. Durant l' era terciària, a la comarca del Penedès es va formar un llac central que s'omplia de sediments que, durant el Miocè, donaven origen a les roques calcàries actuals. Aquest tipus de Roca es va formar en el medi marí gràcies a la precipitació de carbonat càlcic de conquillas d'organismes marins i/o per organismes biocontruding com ara algues i corals. Podem dir que a la muntanya de les unitats estratigràfiques d'Olèrdola es Mostra el clàssic desenvolupament d'un procés marí transgressor, amb una característica evolució seqüencial i paleoambiental.
La muntanya està definida per les riscales que l'envolten per tots els costats excepte el nord-est, que li confereixen un aspecte prominent entre el seu entorn immediat, destacant encara més la seva posició elevada per sobre de les terres circumdants. Està delimitada per 3 fons (vall incrustat en terrenys calcaris) de biogeografia i interès històric:
- el fons vall o seguera, al nord-oest
- la part inferior de la vaqueta, al sud-oest
- les Valls o fons de l'obaga al sud-est
La posició de dominància territorial és notòria des del cim de la muntanya, però es dilueix en contemplar-la inserida en el seu context. Així, la muntanya de Sant Miquel d'Olèrdola està clarament identificable des de la plana del Penedès gràcies a la silueta de l'església romànica que es retallat a l'horitzó; però si no fos per al temple, la muntanya passarà desapercebuda, difuminada entre les altres elevacions que hi ha al voltant, entre les quals destaca el Puig de l'Aliga. La vista de la muntanya difereix en funció de la posició geogràfica contemplada. Des de l'est i el sud, destaquen els penya-segats i les valls que envolten Olérdola, com hem esmentat, la naturalesa aïllada de l'elevació. Des del nord d'aquest, es percep més accessible, amb alleujament més suau. Aquest és el punt més fàcil d'accedir i on s'aixecaran les diferents parets que tanquin el recinte. Des de dalt de la muntanya es domina visualment un extens Panorama: des del sud-oest al nord-oest, la serralada Prelitoral i la depressió Prelitoral; al nord, les muntanyes de Montserrat estan clarament perfilades. A l'altra banda, les muntanyes del Garraf dominen la part est i el mar Mediterrani es veu entre les elevacions. La plataforma rocosa de Sant Miquel presenta una forma pseudorectangular amb una forta inclinació cap al costat nord-est, punt on s'obre en 2 monticles, 2 plataformes separades per un nou fons (fons de les feixes), la nord de mesures reduïdes, mentre que l'est és més gran (avui es coneix com a pla dels Albats). Aquesta característica orogràfica condicionats la distribució de l'hàbitat. La plataforma principal, la superior, serà la seu del recinte. Així, davant del recinte, situat a major altitud, s'obren dos monticles amb el cim aplanats al vessant separats pel fons de les feixes. El recinte fortificat té una superfície de 3, 5 hectàrees, amb 280 m de longitud per 130 m d'amplària, i es troba a 358 m sobre el nivell del mar. Les andanes del pla dels Albats i la més petita s'habitaran almenys durant l'edat mitjana.
Olèrdola sempre va representar un lloc privilegiat per a les necessitats de l'home, especialment a nivell de defensa i control del territori. Les successives ocupacions humanes no es poden entendre sense tenir en compte dues característiques naturals excepcionals, com una ubicació estratègica privilegiada, dominant la plana del Penedès i el corredor format per la Riera de Vilafranca que comunica la plana amb la costa, i la pròpia defensa natural que constitueix la plataforma rocosa on es troba el recinte, envoltada de barrancs amb un únic punt d'accés pel nord-est. A més, la pedra calcària que forma la muntanya és la que ha permès l'antiga filtració d'aigua de pluja, donant lloc a corrents subterranis i fonts situades a peu o en els vessants de la muntanya. Aquests recursos hídrics, juntament amb el microclima especial dels fons rics en vegetació i caça que dominen a tot arreu la muntanya i especialment els seus peus, han fet d'aquest tradicionalment un lloc ideal per a la subsistència en temps remenats. La fauna molt variada està condicionada per la climatologia, l'orografia, i l'àmplia vegetació. Els amfibis i rèptils eren bastant comuns; entre els mamífers, destaquen i ressalten el porc senglar, el conill, la guineu i l' esquirol. Els ocells constituïen el grup més variat i ric. Avui, la vegetació del massís del Garraf es divergeix segons les zones: Olèrdola està situada en el punt de transició entre el domini de la comunitat de l' alzinar amb els barbuts i maquis i els matolls amb oliveres, palmeres, farigola, Bruc, etc. Les anàlisis paleovegetals dutes a terme ens acosten al que era el paisatge en èpoques anteriors. A partir del 1000 aC, els alzinars eren clars, amb colonitzar plantes d'espais oberts, com ara Bruc, estepes, Madroño, etc., un fet que demostra l'acció continuada de l'home sobre l'entorn vegetal.
La història de l'home a Olérdola
Els primers habitants coneguts d'Olèrdola van arribar a la muntanya a la meitat de l'edat del bronze. No obstant això, la presència d'un got ceràmic d'estil Regional campaniforme tipus trobat entre l'ompliment del pou obert per elevar la muralla romana, indica una possible ocupació anterior, des de l'inici del període. L'escàs material segueix sent testimoni de la presència humana enmig d'aquest període, encara que no coneixem la complexitat de l'assentament, el nombre, forma i estructuració de les barraques, i els sistemes de vida dels seus habitants. Posteriorment, a finals del bronze i a l' edat del ferro primerenca, Olèrdola va comptar primer amb un hàbitat estable i una organització protourban incipient, modelada per una societat amb assentaments una mica elaborats, nous ritus funeraris i una diversificació de l'economia de l'asaz.
En aquest moment es va aixecar una paret inicial. En aquest mateix lloc seguiria les parets posteriors. El mur va ser construït amb la intenció de delimitar un recinte a més de protegir els seus habitants. Es creu que les cases estaven situades prop de la muralla, o el que és el mateix, a la zona inferior del recinte emmurallat, deixant l'extrem més alt inalterat per la construcció. Però no ha d'haver de negar la creença d'una major extensió de l'habitatge: no s'ha de descartar que aquestes terres suposadament no alterades per la construcció probablement tinguessin altres usos, com l'hort i tancat per ramaderia, usos que també tindria en aquest temps altres zones al peu de la muntanya. Les cases d'aquest temps tenien les parets de pedra i el paviment de terra ramsoned.
Els ocupants tenien en l'agricultura i la ramaderia la seva principal font de subsistència. Els pocs excedents productius van ser intercanviats per altres productes, especialment el vi fenici. Les tasses de ceràmica es van fer a mà i destaquen les ulleres amb la superfície brunyit. El metall era molt escàs, i les armes velles, usades i les eines van ser refosa per fer nous estris. Segles més tard, entre els segles 6 i 1 aC, l'est peninsular al sud de l'actual França es va sorprendre per l'existència d'una cultura que presentava material comú, característiques econòmiques i socioculturals, malgrat la seva heterogeneïtat tribal.
La societat Ibèrica estava formada per un seguici de tribus: 12 d'elles allotjaven el territori que actualment es coneix com Catalunya. Olèrdola formava part del territori de Cesetan, un territori que ocupava les comarques de l' alt i Baix Penedès, el Garraf, i part del camp de Tarragona. El recinte d'Olèrdola es va convertir en un oppidum amb una extensió considerable i amb nombrosos habitants. L'assentament va haver d'exercir un paper destacat dins del territori dels Cesetan, tant políticament com socioeconomiclement. L'existència de nombroses petites liquidacions d'economia agrícola situades a la plana o en llocs Baixos, confirma la importància d'Olèrdola com a eix vertebrador d'una regió. Òbviament, els ibers, bons coneixedors del territori, van establir els seus Oppida en els llocs més apropiats.
Els ibers de Cesetan s'han instal·lat a ol'Rdola entre la segona meitat del segle 5 aC i la primera meitat de la següent. La reutilització d'algunes estructures anteriors indicaria una continuïtat del poble de l'edat de ferro primerenca però, per ara, sembla difícil de confirmar perfectament, a causa de l'escassetat de material arqueològic entre la meitat del segle 6 aC i a mitjans del segle següent. Els ibers van ocupar com a zona d'hàbitat l'àrea adjacent a la muralla, la zona més baixa del recinte emmurallat. Van adaptar l'urbanisme a l'orografia de la muntanya: d'aquesta manera els espais presentaven una estructura en terrasses. La paret preexistent es va mantenir en ús, amb el sòde de pedra i la argila superior o Adobe. A partir d'aquest oppidum no coneixem les característiques generals de la forma protourban, encara que s'han documentat algunes de les seves cases i carrers. Si bé hem dit que la zona inferior del recinte estava destinada amb primacia a l'hàbitat, això no sap que no hi havia res a les altres zones del recinte, a la meitat superior. Això és en gran part desconegut per a nosaltres, però a supòsits d'usos agrícoles, ramaders o forestals, una funció de control i vigilància no pot ser acomiadat. Dins del procés de romanització iniciat des del segle 2 aC, els ibers del recinte no eren estranys a les convulsions i aculturació. Però a diferència d'altres oppidums, els habitants d'ol'Rdola van viure més de mig segle amb un destacament militar romà.
Troballes
Ara s'ha de fer un inventari de les troballes de l'era Ibèrica a Olsardola per completar la informació essencial. Els vasos d'argila són el tipus més comú de restes. Les formes d'aquests vasos es recorden vagament a la nostra: plaques, gerres, olles, etc. La pedra s'utilitzava per a la fabricació de molins, allisadores, martells, etc. Entre els metalls, el bronze i el ferro van ser els més comuns i amb ells es van fer anells, fibulas, eines agrícoles, armes, etc. També s'han fet petits objectes en OS: agulles, manetes, etc. Una referència especial mereix monedes, l'estudi del qual proporciona un valuós testimoni històric, econòmic i social. El monetari ibèric d'Olèrdola es troba entre mitjan segle II i principis del segle 1 aC, període que correspon a la romanització i especialment a la contractació i moviment de les tropes per part de l'exèrcit romà. L'as amb la llegenda Kese és la més nombrosa. Des de Roma vénen alguns denaris i, des del púnica Ibusim, Semis. Olèrdola va arribar a diversos objectes del comerç amb altres pobles del Mare Nostrum: ceràmica de ceràmica grega de l'estil de figures vermelles o vernís negre, la ceràmica bellana de la península d'Itálica, i algunes peces úniques, com un alabastre d'origen oriental. No només arriben produccions de luxe; els morters, els vasos de cuina i els gerres d'ús comú també es van comprar assíduament.
Finalment, les àmfores trobades a Olèrdola provenen del món púnic, hel·lenístic i romà. Ja s'ha dit, d'altra banda, i acabant el nostre relat de l'home ibèric d'Olérdola, que el segle II aC va implicar un període d'assimilació pels pobles nadius peninsulars de les formes socioeconòmiques romanes, un procés abans del qual els ibers d'Olérdola, com a vici, no van ser deixar de ser ibers. Olérdola, com en l'etapa Ibèrica, va quedar sota l'àrea d'influència de Tàrraco en l'etapa romana. Els romans van arribar a Olèrdola a finals del segle 3 aC, i durant un segle van viure amb els ibers en un procés de romanització, que va fer desaparèixer qualsevol manifestació de la cultura indígena en el recinte. A finals del segle 2 aC i el començament del següent, van decidir construir una fortificació a Olérdola, avaluant l'excepcionalitat del lloc. A principis del segle I aC, període del qual data la construcció de la muralla romana, es van fundar o emmurallar diverses ciutats del territori català, com Emporiae, Gerunda i Baetulo. L'Ordre de la Hispània romana es va alterar profundament a principis d'aquest segle a causa de les guerres Sertorianes. No se sap si aquesta inestabilitat política podria ser la causa de la construcció de la fortificació romana o, en qualsevol cas, si va ser el període en què va jugar un paper més específicament militar. Olèrdola respongué al patró d'un assentament romà sobreuna matriu indígena.
El nombre i les característiques dels soldats estacionats a Olèrdola i la situació del campament són desconeguts, però és probable que fos el mínim contingent per controlar el territori i dirigir la construcció d'infraestructures. L'arribada massiva de productes d'Itàlia Mostra una romanització del territori que es duu a terme ràpidament. El campament romà d'Olèrdola va ser abandonat durant la segona meitat del segle 1 aC. La muntanya estaria deshabitada prop d'un Evo. Només en ocasions estrictament puntuals i en temps d'inestabilitat seria la fortalesa d'Olèrdola lloc de refugi. Olèrdola es perpetuava en la seva soledat fins a l'edat mitjana. Olèrdola estaria vinculada a la història de Catalunya, tot i que era tant sols una fortalesa en la qual només s'hi acollien guerrers valents en conflicte amb els musulmans. Per parlar d'Olèrdola cal parlar dels comtats catalans. Aquests comtats depenien dels reis francs fins al començament del segle x : la fragmentació als regnes i comtats de l' imperi carolingi al segle IX va afavorir la retirada de França fins a la independència total a mitjan segle següent, el 10è. El moviment colonitzant català, recolzat per un important procés de creixement econòmic, va mostrar una vitalitat impetuosa. Els comtes es trobaven en la necessitat de protegir els camperols que es van assentar en nuclis petits de les zones frontereres, organitzar els nous territoris i construir-hi castells. Aquests van atreure la presència en el Penedès de nombrosos camperols del sud de França i de l'actual Girona, que al seu torn va solidificar i cohesionar el cristianisme en el territori.
Així, el territori del Penedès va prendre la seva forma en aquell moment. Es va consolidar com a sòl cristià havent límits als rius Llobregat, Cardener i gayá. Va ser més concretament el comte Suñer que va consolidar el govern cristià sobre el Penedès i que va promoure Olérdola, establir un, en català, termenat castell, o terme (circumscripció territorial al voltant d'un castell), ordenant la construcció d'un castell amb el qual articular el territori i una capella preromànica a la muntanya, i fixant els límits del terme al voltant de l'any 929. Això va ser degut a la necessitat dels comtes d'organitzar els nous territoris, i va consolidar el recinte emmurallat d'Olèrdola com un gran estàndard d'un ampli territori. El terme d'Olèrdola va ser, a partir d'aquest moment, sota el govern de la casa de Barcelona, un vincle que només es trencarà amb la revolta feudal de mitjan segle XI que més endavant veurem.
Població del territori
Olèrdola va jugar un paper prominent en el control cristià i la població del territori. Acaba de començar el segle x, de nou la immillorable situació estratègica, juntament amb l'existència de murs de conservació òptima, havia conduït a una nova i final ocupació de la muntanya de Sant Miquel. Al segle 10 i principis del XI, el terme d'Olèrdola abastaria un gran territori, que comprenia gran part de la regió actual del Penedès superior. Les terres limítrofs eren molt insegures, tant per als cops continus musulmans com per l'existència de bandes de lladres, armats per terres incontrolades. Davant d'aquesta situació, els castells van oferir refugi i protecció a una població que anteriorment havia ocupat un territori fronterer sense mestre (aprison). El 985 va arribar el gran terror: a mitjan juny d'aquell any, al-Mansur va passar pel Penedès. Les fonts documentals són molt unconsficient sobre les conseqüències sobre Olèrdola d'aquesta raó. El cos principal de l'exèrcit musulmà va haver d'anar directament a Barcelona, però en els seus partits armats van haver de saquer les terres que estaven al costat i al costat de l'itinerari prefixat. No hi ha cap referència documental al saqueig d'Olérdola, però si llocs fins ara de la carretera van ser destruïts que els musulmans, com Saumella, com Saumella, molt més devia haver estat el recinte pudent, totalment visible des de la plana del Penedés. Conjurar una descripció de saqueig seria la de fer literatura fantàstica, però totes les destruccions històriques han estat les mateixes i Costa poc a imaginar-los. Els agressors no s'han de creure en respectar el temple preromànic. El Levite Sunifred va convocar als seus veïns al terme i els va animar a construir un nou temple més ampli. El treball es va deure a dur a terme en el transcurs de 991, i quan la seva finalització ja estava a prop, Sunifred va convidar al bisbe de Barcelona vives a venir a oficiar la cerimònia de dedicació del temple. Quan el bisbe ja havia donat el seu acord, va morir Sunifred, i quan el bisbe va arribar a ol'Rdola, que havia estat el cor de l'obra, no va poder assistir a la gran celebració, que probablement va tenir lloc algun dia del 20 al 24 de març de 992, coincidint amb la Setmana Santa d'aquell any.
A mitjan segle (950-1050) es van trencar les dinàmiques del creixement territorial, econòmic i demogràfic, ja que el vigor de l'expansió al sud va disminuir, aixecant l'equilibri precari entre l'aristocràcia i la pagesia. Una de les conseqüències del trencament d'aquest equilibri va ser la divisió progressiva de la terra que va passar a mans dels nobles. Els camperols van veure com les taxes van augmentar en la seva producció, que va ser controlada pels senyors dels castells. Aquest fenomen va ser especialment agut al Penedès. El terme d'olérdol va ser compartimentat i reduït. El terme, però, encara estava sota la regla del Comtat de Barcelona. En un intent de consolidar la presència dels nobles, el comte Berenguer Ramon concedit al final d'Olérdola, el 1025, privilegis equiparables als dels ciutadans de Barcelona. Ara és el moment de parlar de la revolta feudal contra els comtes catalans, que són els governants de l'Orde prefeudal, qui va reportar les aspiracions dels senyors feudals per controlar tot el territori i els seus habitants. La figura del Senyor s'inicia des del Veguer o castla, normalment un noble, un home de confiança que va ser encarregat pel comte per administrar un terme. A poc a poc, la noblesa fronterera va consolidar les seves posicions relatives al Comtat i va apropiar-se de béns i oficines públiques, comprant i venent possessions i atorgant cartes d'establiment fora del control del comte.
Aquesta situació es va modelar entre els anys 1017 i 1041, període en què el comte de Barcelona va disminuir la seva autoritat. La situació política va començar a normalitzar amb l'inici de la regla personal de Ramon Berenguer I, encara que per això va haver d'afrontar les faccions més conservadores. Durant la tinença d'aquesta gran figura, la revolta feudal liderada per Mir Geribert el 1041, quan es va autoproclamar la Princeps Olerdulae, va ser registrada. Mir Geribert, juntament amb altres senyors feudals de la Penedesenca i la vall, va cometre en la seva revolta nombrosos abusos de poder, incloent la venda de diverses franquícies, incloent la d'Olardola, sense tenir en compte que els seus habitants eren subjectes exclusius i legítims dels comtes de Barcelona, l'assalt a les possessions Condal i la incitació als musulmans a no pagar els tributs del comte Ramon Berenguer I. Va posar en marxa l'exèrcit que preparava per a un atac contra Saragossa al Penedès. Mir Geribert va rebutjar la lluita i, abandonada pels senyors feudals que l'havien recolzat, va anar a refugiar-se a la ciutat de Tortosa. La revolta feudal va acabar el 1059, en el moment que Mir Geribert i la seva esposa Guisia va sotmetre a la justícia del comte i va reconèixer els drets del Comtat d'Olérdola. Després de la revolta, el comte va recuperar les seves possessions, però va perdre part del control directe sobre el territori, sent pres directament pels nobles feudals. A canvi, es van sotmetre al recompte.
La pagesia va ser la principal víctima del nou ordre establert, ja que gradualment va perdre les llibertats i els drets sobre la terra. A principis del segle XII, probablement el 1103, un atac almovid dirigit per Abd al-Malik, fill d' al-Mansur, particularment afectat oddola, com ho demostra l'esforç de restauració posteriorment iniciat per la casa. Els musulmans van envair el recinte emmurallat, van atacar el castell i van tenir en captivitat molts homes de tot el terme. El 1108 Ramon Berenguer III concedí als habitants del terme d'ol'Rdola diversos privilegis, amb la voluntat de reconstruir Olèrdola i la comoditat dels habitants del terme. La decadència d'Olèrdola provenia de l'avanç de les fronteres al sud. Això va esvanir el perill en l'àrea de Slerdolana, que va provocar que els seus habitants baixin a la plana, on hi havia millors condicions. D'aquesta manera, Olèrdola es va despoblar en benefici de Villafranca del Penedés. L'abandonament del recinte emmurallat es pot fer entre els segles XII i XIII. A partir d'aquest moment, la muntanya només es faria ocupada per guarnicions militars o civils en èpoques de conflictes armats, com la guerra civil catalana del segle XV, que aprofitava les parets ben conservades. Els habitants cristians d'Olèrdola han deixat pocs testimonis materials. Han arribat poc més que olles o gerres de ceràmica grisa. Fins i tot en la situació de conflicte entre societats cristianes i islàmiques, sembla clar que les relacions de comerç entre els dos es produirien suaument. Alguns productes que havien arribat d'eren peribles, com espècies o teixits. El descobriment de diversos dinars d'or demostra tant els contactes comercials i que aquesta era una moneda utilitzada comunament en els regnes cristians, encara que la majoria dels intercanvis es van fer "en espècie". La primera moneda cristiana recuperada a Olèrdola correspon a una obolo de 1185. És, per tant, des del període inicial de la seva decadència.
Carthago Vetus: estudi històric i arqueològic d'Olérdola
.JPG)
Les ruïnes d'Olèrdola han despertat des de l'antiguitat l'interès de l'home, incapaç de ser immogut pel pas del temps. L'origen d'aquest suggeriment es troba en l'erudició limitada que entre els segles XV i XIX va dedicar el seu raonament a la resolució metodològicament historiogràfica d'un desconegut: identificar les ciutats citades en les fonts greco-llatines. Així, durant moltes generacions, la recerca d'una identificació clàssica per a molts centres de població d'Europa de l'època no només proposava múltiples opcions, moltes sense fundacions, sinó que va incatar la controvèrsia entre erudits i entre les ciutats que reclamaven per si soles el nom clàssic.
Les ruïnes d'Olèrdola van participar en l'afany d'investigació que tocava la cultura europea de l'època. Així, en el segle XV, el bisbe Joan de Margarit va identificar de les ruïnes d'Olèrdola amb la ciutat de Carthago Vetus, ciutat citada pel geògraf Ptolemeu d'Alexandria .
Seguint dins l'entorn culte de l'època, l'entorn eclesiàstic, aquesta identificació va seguir rebent l'adhesió dels cronistes Francesc Diago (1603) i Jeroni pujades (1609). El 1789, el canonge Jaume Pascual va escriure una carta al seu amic Francesc Papiol de Padró explicant l'existència de les ruïnes d'Olérdola, que ell mateix havia visitat el 1776, i la que també va explicar que les ruïnes eren més propensos a ser les restes de Carthago Vetus. La proposta va començar amb una traducció del text original de Ptolemeu, i la crítica d'aquesta creença va ser un dels factors que exemplificarien l'interès dels historiadors del temps en les ruïnes. Malgrat aquest interès, cal assenyalar que la majoria d'autors de la primera meitat del segle XIX i segles no podien presumir d'haver visitat el lloc una o dues vegades, i molts no ho sabien empíricament. Això explica, per exemple, que els dos gravats d'Oeldola orfes de realisme que Alexandre de Laborde va afegir a la seva obra 1811, on el terreny sobre el qual es mantenen les tombes antropomòrfiques és vertical i no horitzontal com en realitat, no només no van ser replicats per ningú, sinó que la discussió sobre la cronologia de les tombes antropomòrfiques d'Olèrdola va ser molts anys equivocats per aquest tergyel.
La raó principal de la voluntat de coneixement sobre Olèrdola al segle XIX rau en l'esperit de la Renaixença. Els historiadors d'aquest moviment van atribuir (amb raó) a les ruïnes d'Olèrdola un origen com a mínim romà tot elaborant les seves "Biografies nacionals", i les seves crítiques Historiogràfiques van anar refermant el fet de que les ruïnes com l'últim vestigi de la Carthago l'Vetus , quedant com l'últim i infatigable defensors d'aquesta convicció, Prosper de Bofarull. Per a algunes veus orientalistes, les parets del recinte havien estat obra de Tirrens, semites o fenicis, però d'altres ja apuntaven a un possible origen romà o preromà. Però el principal canvi de creença va venir de la mà de Manuel Mila i Fontanals. El 1855 va llegir les seves notes històriques sobre Olérdola, un discurs en el qual va donar extenses dades documentals i poques dades arqueològiques a causa de l'absència d'intervencions arqueològiques en aquell moment. Dotze anys més tard donaria una versió actualitzada encara més rigorosa i ambiciosa, i el 1880 publicaria el seu apèndix.
En primer lloc, la Milá va intentar erradicar la confiança en la identificació d'Olérdola, amb Vetus. Encara que fins aleshores la reflexió produïda per la cultura clàssica i la possible identificació de les ciutats de fonts llatines havia concentrat l'atenció dels estudiosos, Mila i Fontanals va reclamar per primera vegada un passat medieval d'Olèrdola i el va situar al centre del seu estudi hisogràfic, dedicant-se, de fet, moltes més pàgines que l'antiquada discussió sobre el possible La nova perspectiva encaixava molt bé entre els corrents de la renaixera de la segona meitat del XIX, per la qual cosa el gloriós passat medieval de Catalunya formava la Fundació de la seva construcció nacional. Un factor que va ser afegit a la recuperació del passat medieval d'Olèrdola va ser la discussió sobre la cronologia de les tombes antropomòrfiques trobades en les dues Necròpolis del lloc. Mentre que per a alguns autors les tombes eren preromanes, altres apuntaven al seu origen medieval. En aquest marc de debat après, la primera intervenció arqueològica es va dur a terme en el conjunt. Aquestes obres, dutes a terme pel pare Eduardo Llanas entre el 1882 i el 1883, serien la matriu que obriria un procés gràcies a la qual, a poc a poc, durant el segle XX, les discussions Historiogràfiques que havien marcat els coneixements circumdants d'olérdol serien substituïdes per les fideïcomisos que proporcionaven les evidències d'intervencions arqueològiques. La necessitat d'intervencions arqueològiques va ser imperativa. Per 1830, Puig i Luco i P. Bofarull havien formulat la necessitat d'iniciar treballs arqueològics, obres que no es van dur a terme, retardant així la discussió historiogràfica eterna que poques vegades va arribar a una resolució dels dilemes. Entre les diverses actuacions del pare Llanas, que no tenia els permisos corresponents, destaca el buidatge de l'absis de la capella preromànica.
El 1884 el Bisbat de Barcelona, propietari fins llavors, va vendre el conjunt a la família Abella. A principis del segle XX, la incorporació d'Olèrdola a la gran síntesi de la història catalana, particularment en l'obra de Rovira i Virgili, coincideix amb la revaloració del lloc per una Arqueologia una mica més concreta. El 1909 Puig i Cadafalch i el 1919 Gómez Moreno identificaren i revaloraren la primera petita capella. Va fer les primeres obres oficials el 1920 i 1921 amb Josep Colomines. La intervenció va ser bàsicament una enquesta paral. lel a la parament interna de la muralla romana amb la intenció de datar-la, i una altra sonda dins de la torre de l'ascensor, amb el mateix propòsit. A més, es va buidar la torre de guaita de la part superior, es va netejar la cara exterior de la muralla i es van buidar també algunes cases i Sitges. Va publicar una nota del discurs a l' Anuari de l'Institut d'estudis catalans. Va morir prematurament, i això va provocar que els resultats de les seves intervencions fos pràcticament inèdits, a excepció de la nota citada anteriorment. També va redactar unes memòries que van quedar inadvertida fins al 2004, i això va provocar que molts dels arqueòlegs després de la seva mort el 1924 no poguessin tenir la seva referència, com Ferrer.
.jpg)
El 1921 el general Lammerer va fer el primer pla topogràfic d'Olèrdola a fons. L'arquitecte Jeroni Martorell va dur a terme la primera restauració de l'església de Sant Miquel durant els mesos de maig i juny de 1926 i 1928 de gener. L'actuació arquitectònica va consolidar les muralles de l'absis preromànic, i pel que fa a l'església romànica, es va reparar el cimbori i el campanar, va resaltar la vista , i va reprimir un retaule barroc molt maltractades amb una proposta artística escassa. Durant la intervenció de 1926 va ser trobat casualment eliminar la tapisseria que va ser oculta per la petita columna monolítica situada a la finestra de joia de la façana. Aquest procés de revaloració del complex va culminar el 1931 quan l'església de Sant Miquel i les ruïnes van ser declarades, per separat, monument històric d'interès nacional. Al voltant del pare Grivé, un grup d'entusiastes de l'arqueologia es van establir al Penedès. Ara, les intervencions arqueològiques s'organitzaran des del propi Penedès. El període comprès entre els anys 40 i 70 serà un període molt fructífera per a l'arqueologia penedesc, ja que és una etapa de gran activitat en la recerca, centrada més en la prospecció que en les excavacions, i que proporcionarà el reconeixement de la riquesa arqueològica del Penedès superior. Aquesta fructífera etapa no hauria estat possible sense l'actuació de Pere Giró, que no va cessar el seu desig de descobriment o el seu èmfasi en la protecció del patrimoni arqueològic regional. Després d'haver fet aquest paràgraf, anem a seguir endavant. Fins a finals dels anys 1940, no es va reprendre el treball de recerca i restauració del conjunt d'Olérdola.
El 1946 Albert Ferrer Soler va realitzar enquestes delicades que van afectar els estrats que donaven al parament intern de la fortificació per tal d'adequar la datació de la bastimento de la muralla romana seriosament (cal recordar que per Ferrer els resultats de les intervencions de Pallars eren pràcticament desconeguts, ja que la seva mort prematura afavoria la seva inadvertentness fins a 2004). A més, va excavat les Sitges, va buidar la cisterna romana de la terra i va estudiar les restes monumentals, publicant els estudis el 1949 i 1951. L'Associació amics dels museus es va retirar, el 1948, la runa acumulada a l'interior de l'església des de la guerra civil. El 1954 es va dur a terme una nova intervenció arquitectònica a l'església. Les obres van consistir a aplanant el paviment, reforçant els arcs de la teulada , suprimint un cor modern i unes parets blanques.
Tot i que havíem vist com l'arqueologia va fer tot el revaluar i va aclarir molts dubtes heretades de les discussions del romanticisme, cal tenir en compte que el discurs historiogràfic es va mantenir immutable. La muntanya de Sant Miquel va continuar sent vista com un enclavament místic a través del qual va passar el millor dels homes disposats a morir a la tapa davant el mal musulmà. Els resultats de les primeres obres arqueològiques del segle passat no només van canviar la sobreinterpretació èpica dels discursos historiogràfics, sinó que les dades arqueològiques van ser incorporades al discurs ja construït per reafirmar-la. El 1962 una parella comprada a la família abella el conjunt monumental d'Olérdola. No obstant això, aquesta possessió va ser efímera, ja que el 1963 la dama de la parella va vendre el conjunt a la Diputació de Barcelona. L'esmentat Pere Giró va tenir un paper destacat en l'adquisició de la finca.
També és important dir que en el mateix any 1963, l' 1 de juny, el conjunt monumental d'Olèrdola va ser declarat bé històric artístic. D'altra banda, a principis dels anys seixanta, coincidint amb l'impuls que va donar la Universitat de Barcelona a l'arqueologia catalana, es van iniciar diverses activitats. Les primeres obres universitàries i les primeres excavacions dirigides per una Gènesi d'arqueòlegs amb formació estrictament universitària i especialitzades en el camp també van començar. Cal assenyalar, d'altra banda, que el 1968 a. del Castillo es va publicar un estudi que va fer desaparèixer tots els dubtes que es van mantenir sobre la cronologia de les tombes d'Olerdolan, l'origen medieval de la qual va ser guanyant adeptes al llarg del segle fins a aquest moment. A la dècada de 1970 va ser enderrocat una capella lateral del segle XVIII, a la paret del nord de l'església romànica, i es va baixar l'alçada del mur perimetral que envoltava l'església.
A partir de 1973, es va inaugurar un nou període de consolidació en l'Arqueologia del penedescum caracteritzada per la professionalització de la pràctica arqueològica i l'aplicació sistemàtica d'una metodologia i orientació científica de la recerca, situació extrapolable a tot el territori català. No obstant això, no va ser fins a una dècada després, el 1983, quan es van reprendre les obres arqueològiques a Olérdola. Les campanyes sistemàtiques dels anys 80 fins als nostres dies han permès un avanç extraordinari en el coneixement sobre el lloc i han esborrat moltes de les premisses dels discursos romàntics i la primera meitat del segle XX. Així, tot i no tenir una continuïtat anual, s'han dut a terme 21 intervencions programades des de 1983. Entre 1983 i 1987, el sector 01 va estar implicat, a l'esquerra de la porta d'accés al recinte, continuant així l'obra de Ferrer Soler però en un esperit renovat i nous enfocaments. El 1983 es van obrir 2 places petites a l'extrem oriental de l'actual perímetre del sector i a tocar el mur, amb l'objectiu de comprovar les excavacions de Pallars i Ferrer i finalment datar el mur. Segons la memòria, el material de la Fundació trinxera va governar la muralla a finals del segle 2 aC. L'any següent, les dues pintures van ser unificades i dues més es van obrir al nord de la primera i també tocar la paret. Es va documentar una primera àrea medieval amb una llar, i les capes de morter de l'intervallum. El 1986, encara que les 3 estructures no es completaven completament, 3 més s'obrien en una direcció sud. El 1987 la intervenció es va centrar en la documentació d'estructures exhumades. Després de la intervenció en aquest sector, les restes arqueològiques es van deixar a l'exterior sota les inclemències meteorològiques, el que va provocar el seu deteriorament progressiu. Els sistemes de registre utilitzats eren molt heterogenis. Hem d'esperar fins a 1987 per al sistema Harris-Carandini per començar a implantar-se i la descripció de la UE i la resta de la recopilació d'informació que s'ha de sistemalitzar. Del 1988 al 1990, sector 03 va estar involucrat en l'àrea d'estructures amb propòsits econòmics clars. Des de llavors, s'han dut a terme nombroses intervencions, la més important, llarga i ambiciosa de la qual va fer atenció al sector 01 i va cobrir el període 1995-2006. El 1990, el conjunt monumental d'Olèrdola va ser traslladat a la Generalitat, formant part del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Avui dia, el jaciment d'olerdolano està classificat com a béns d' interès nacional en el marc de la Llei de patrimoni cultural de Catalunya.
De l'itinerari
Quan el caminador entra a la porta d'entrada al recinte, entra en un lloc de propòsit i desolador, amb nombrosos vestigis d'un passat remot. Pretenem descriure els punts d'Olérdola, en una comanda basada en el camí real del sector 03 al cim i que es remunta a la porta de la muralla, al sector 01, per acabar amb la zona exterior de les muralles. El primer punt al qual el visitant ha de prestar atenció és la cisterna romana, situada a la part inferior de la plataforma rocosa, a prop dels penya-segats d'Occident. Es tracta d'una gran cisterna excavada a la roca calcària amb una capacitat d'uns 350 m3. Les seves dimensions sól 16 ' 40 x 6 ' 50 m i gaudeix d'una profunditat de 3 ' 70 m. La cisterna va ser construïda possiblement a finals del segle 2 aC o a principis del segle següent.
.JPG)
L'aigua de pluja es va recollir des de la part superior de la muntanya i es canalitza a través de dos canals que el van portar a una bassa decantació davant de la cisterna. Aquella bassa tenia funció de filtre, passant l'aigua neta, a través d'un desbordament, a la cisterna gran. A l'interior hi ha una escala també tallada a la roca, descendent des de l'angle oriental i arribant a l'extensa base. Al voltant de l'embassament es poden veure diferents tipus d'encaix i retallades a la roca, elements únics i de llarga durada d'un antic sostre de fusta. Com altres construccions hidràuliques de l'època romana, la cisterna va ser reutilitzada per les medievals.
El següent punt de l'itinerari es troba immediatament entre el tanc d'aigua i el penya-segat oest. Es tracta d'un espai d'època medieval de dimensions considerables en el qual, sobre la roca suavitzada, destaquen diversos elements en la pedra i relacionats amb el premsat del raïm: cubs circulars. El celler, situat al costat de la cisterna, és semi-enterrat, amb les parets densades per murs de pedra i una escala a través de la qual s'accedia a les bótes. D'altra banda, al costat sud de la canonada que va portar l'aigua a la cisterna, hi ha un espai en el qual s'organitzen diverses estructures a l'atzar, incloent algunes Sitges. Algunes d'aquestes Sitges s'agrupen en una plataforma estreta, especialment la protegida per una cavitat.
Aquest conjunt de 7 Sitges faria un graner medieval. Les Sitges estaven cobertes amb lloses de pedra o amb tapes de fusta. La forma de la boca és rectangular, amb un encaix per al sostre; el cos és cúmul globular i el fons pla, normalment tendint a la forma de campana. Les mesures són variables i la profunditat és entre 2 i 3 m. Així mateix, es poden veure alguns forats de correu al voltant de les Sitges que indiquen l'existència d'estructures elevades destinades a aixecar i mantenir la tapa o les fundes utilitzades per buidar el tanc. El visitant observarà una Pedrera. Els romans obriren la Pedrera probablement en el límit nord ocupat per les cases ibèriques, i proporcionessin blocs de pedra utilitzats en la construcció de la muralla i la Talaia situada al punt culminant de la plataforma Olerdolana. Se sap que per a l'extracció de grans blocs es practicaven trinxeres d'uns 20 cm que delimitava les 4 cares laterals d'un bloc ortoedral. Posteriorment, la base va ser separada amb l'ajuda de fusta o falques de ferro. Els blocs van sortir amb gairebé totes les seves cares ben tallades i amb una mesura predefinida. Una part de la Pedrera continuarà explotant-se en èpoques medievals per extreure la pedra amb la qual construir les dues esglésies, la muralla i el castell. A l'extrem nord-est de la Pedrera s'han conservat algunes cases de l'antic oppidum ibèric. Les habitacions estan parcialment excavades a la roca, donant forma horitzontal a terra i deixant les voreres on s'instal·laran els murs. La zona posterior de la casa era en gran part de pedra, mentre que la façana s'obria a un carrer a nivell del terra. Generalment de forma rectangular, les cases solien ser d'una sola estada.
L'església
A continuació, podem parlar del que és sens dubte el mannà del recinte, que el treball la figura s'expandeix, inamovible i gràcil, pel teixit celestial del Penedès: l'església. L'església va ser construïda separada de la part inferior del recinte, i es troba en els penya-segats d'amunt i corrent de la muntanya de Sant Miquel. No obstant això, hi ha una antiga església preromànica, que també parlarem. L'aspecte actual dels dos edificis és el resultat de les diferents restauracions dutes a terme. Havent fet aquest subapartat, anirem a discutir el temple preromànic. El comte de Barcelona Suñer el va erigir al voltant del 929, i va ser consagrat en 935 sota l'advocació de Sant Miquel i Sant Pere.
A partir d'aquest primer tempo es conserva l'absis, l' arc de ferradura que separava l'altar de la nau i part de la muralla de l'única nau, actualment desapareguda. Era una petita església: la longitud total del temple s'estima entre 12 i 14 m, i la seva amplada d'uns 5 m. La muralla de la nau, des de la qual es conserva l'inici del mur nord i la muralla oriental, compartida amb la capçalera, és de carreus molt regulars lligats amb morter a la meitat inferior, mentre que el cim és d'un treball tipus més irregular. La seva amplada és de 50 cm. L'absis, quadrangular a l'exterior i semicircular internament, està cobert per una volta de quart-esfera i un sostre de Lama, de doble cara. Dos estretes finestres, amb simple vessament, il·luminen l'interior. La plataforma de l'absis és la mateixa que la descrita al vaixell, encara que els carreus són menys uniformes. Un cop aixecat el nou temple romànic, la capçalera s'utilitzava com a sagristia, obrint un estret passadís entre els absis dels dos temples. L'arc de ferradura triomfant de l'absis és l'element arquitectònic més destacable, format per petits dovelas desiguals disposats radialment i recolzats per dues fascias. Aquest arc es va mantenir emmurallat des de l'època medieval fins a la restauració de 1926-28.
La destrucció de l'església preromànica ha estat atribuïda a al-Mansur. Fora d'aquesta era la raó o la insuficient capacitat del temple per donar cabuda a la més notòria població demogràficament, la veritat és que a finals de segle es construïa la nova església romànica que descansa sobre el mur sud de l'antiga capella. El nou edifici romànic va canviar amb el temps i va presentar diferents escenaris constructius. Dues fases són ben conegudes (a finals del segle 10, és a dir, construcció, i a principis del segle XII), però probablement van haver-hi altres reformes que no coneixem. El temple romànic tenia originàriament les mateixes mesures que veiem a l'edifici avui (26 x 8 m), malgrat una alçada inferior. La nau rectangular i l'absis de la plaça conserven la seva forma original fins al dia d'avui. L'obra està feta de petites pedres irregulars Unides amb morter i disposades en fils; les cantonades de les parets es reforçaven amb carreus. Una mitja fusta originalment tenia el sostre, i una porta, ara coberta, oberta a la façana sud. La finestra geminada de la façana occidental també data d'aquesta primera etapa.
_-_1.jpg)
L'aparença actual de l'edifici seria similar a la de l'última remodelació medieval, des de principis del segle XII. El punt culminant de l'última reforma medieval és la porta desvelada. És molt possible que el motiu de la reforma de l'església fos l'atac almoràvid de l'any 1103. Les obres van afectar l'estructura superior del Temple en particular: el sostre antic va ser substituït per un sostre de canó, que va portar a elevar l'alçada de les parets i reforçar-les per arcs torals i erea. La baralla de la nau es va convertir en doble cara, Shingle. El despoblament del recinte d'Olèrdola del segle XII no va afectar la continuïtat del culte religiós a l'església, ja que es va mantenir com a temple parroquial fins a l'any 1885. Dit això, vegem com es veu l'edifici sagrat en el present. Cal assenyalar aquí que les orientacions que es donen es basen en l'orientació geogràfica de la muntanya.
L'actual façana oest està presidida per una finestra de joia original i per una porta amb llinda de dovelas. La part superior està formada per un arc de mig punt amb grans dovelas ben treballats, emmarcats per una motllura, la superior com a guàrdia de pols. L'arc se celebra en dues fàscies que descansen en els branbs decorats amb un doble solc semicircular. Damunt de la porta hi ha la finestra doble. Una columna monolítica amb capital utilitzada com a Mullion és un dels pocs elements escultòrics de l'edifici frugal. La factura és gruixuda, arqueaizing en aparença i difícil de classificar estilísticament, encara que els especialistes estan disposats a definir-lo com un element desnaturalitzant del prototip corinti. L'eix de la columna és de forma cilíndrica, i està decorat amb 3 collarets o cordes en relleu o ornamentats amb incisions diagonals. El capital de base circular eixampla a la plaça, amb 4 esperons que surten dels angles, recordant les volutes originals. Dos esperons més petits surten de la cara davantera i posterior. El capital està especialment danyat en els esperons.
D'altra banda, l'element principal de la façana meridional és una porta obstruït. La primera entrada al temple podria haver estat reformada o reemplaçada per una altra actualment visible, ja que a l'esquerra del portal de petites dovelas regulars que formen un arc de mig punt s'observen les restes d'un jamb, indicant una porta anterior. A la dreta d'aquesta porta hi ha una altra factura més aspra i igualment coberta, que correspondria tant a l'entrada d'una capella lateral com a una segona porta romànica.
Dos tipus de treballs són evidents en aquest mur sud. A la part superior, els blocs regulars estan alineats en fils horitzontals. A la part inferior, les pedres i la seva disposició són irregulars. Ara estem parlant de la capçalera, rectangular en pla (5 ' 5 x 5 m) i sense ornamentació exterior. La seva alçada es va criar a principis del segle XII. La il·luminació es va aconseguir per 2 finestres, disposades per l'altre. La tapa està feta de morter de calç amb petites pedres col·locades aleatòriament. Després, passant per les diferents parts de l'edifici, arribem a la façana nord. La muralla nord es troba, en part, al vessant sud de l'església preromànica. Aquesta paret presenta una finestra d' esquitla sota el cimbori. Com a la façana contrastant, es distingeixen dues obres diferents. Pel que fa al cimbori i al campanar coronat per l'església, s'ha de dir primer que és difícil concretar el moment de la construcció. A causa del tipus de parament dels murs, el cimbori pot ser obra de l'última reforma romànica, mentre que per al campanar s'ha de donar una data posterior. El cimbori té una forma octogonal exterior que descansa sobre una base quadrangular. Les parets estan fetes de carreus disposats en fils regulars. La coberta és de 8 pistes amb lloses de pedra. El campanar d'espadatxí es va criar al cimbori. L'estructura és senzilla, té dues obertures, acabada amb un arc de mig punt i coronat amb un sostre de doble cara decorat amb motllures.
Pel que fa a l'interior del temple, cal dir que l'única nau rectangular està coberta per un canó de mig punt al seu torn suportat per arcs. Les fàscies de la qual comencen aquests arcs són bisellats i els pilars, dels carreus regulars, ben ajustats entre ells. L'aparell, dels petits carreus, és molt més regular que el de l'exterior. Abans d'arribar al presbiteri hi ha la cúpula del cimbori, de forma Hemisfèric i recolzada per 4 tubs en cadascun dels angles. L'absis i el vaixell estan separats per un doble arc. A la paret posterior de la capçalera hi ha 3 tipus diferents de treball, detectats després de la restauració de 1928. La meitat inferior correspon al treball en el seu moment fundacional, i els altres 2 treballs són posteriors. A prop de l'angle sud-est s'obre un nínxol a la paret i, a l'extrem oposat, es troba el passatge que uneix les capçaleres romàniques i preromànica. L'absis és lleugerament elevat en relació al paviment ceràmic del vaixell i, en el centre, es troba un altar de pedra.
Al voltant de l'església hi ha la necròpolis de tombes antropomòrfiques. És difícil establir la data final d'ús de les tombes, encara que es poden col·locar a finals del segle 10. Pot aventurar la seva supervivència al llarg del segle XI. Les tombes es troben en la forma estilitzada de l'anatomia humana, i estan tallades a la roca. Les tombes estan orientades d'est a oest. Només un enterrament té una orientació dispar. A més d'aquesta Necròpoli de tombes antropomòrfiques, en Olèrdola és una altra, més coneguda, en el barri de l'exterior de la muralla de Llano de los Albados, a la qual parlarem. Més enllà de l'església i de la necròpolis, a l'extrem més alt de la muntanya, es conserven les restes de la torre de guaita romana que probablement s'aixecaven al despertar del segle 1 aC, per tal de controlar visualment tant la plana del Penedès com la Costa del Mare Nostrum.
La Talaia era de planta rectangular (7 x 5 m), i les parets eren de 1, 45 m d'amplària. Les parets estan aixecades amb grans carreus de pedra rectangulars, molt ben treballades, que cobreixen la cara interior i exterior. Actualment només l'interior, de 5 m2, és visible, ja que els murs exteriors estan coberts pel col·lapse. En l'època medieval el castell va ser adossat a la Talaia romana, probablement des del mateix moment en què el comte Suñer tenia un castell de termenat establert a Olérdola. L'edifici es conserva una sala de 19 x 7 m coberta per una falda de pedra i morter, avui molt destruïda. Com a la torre, el col·lapse de les parets abasta gran part de les restes.
Paret
És hora de parlar de la extraordinària muralla medieval. De la mateixa forma que les muralles preibèriques i romanes tancaven la muntanya pel punt més accessible, durant l'alta edat mitjana el tancament de tot l'altiplà es va complementar amb una paret perimetral sobre els penya-segats. El murs va ser patrocinat pel comte Suñer, complementant les obres d'adaptació de la muntanya per convertir Olèrdola en un enclavament estratègic fronterer que va resguargir els pagesos assentats a les noves terres catalanes. La paret és de 90 cm d'ample, i en gran part del seu recorregut juga funcions com a paret posterior de les cases. Aviat, una vegada aprovada la primera etapa de fortificació, l'efectivitat del recinte hauria d'haver estat reduïda pel gran creixement de la població, que ocupava la terra al voltant de l'exterior de la muralla. Avui en dia, la paret es conserva molt desigual i la major part del seu traçat s'ha perdut. Tant a l'est com a l'oest encara són visibles algunes seccions.
El llenç més ben conservat es troba al costat est, entre la muralla romana i l'església. Es tracta d'una paret irregular de pedra calcària, de grandària mitjana, unida a un abundant morter de calç. seguint la ruta per l'espadat de Llevant, paral. lelament a la muralla medieval i en el seu tram final, el camí condueix a un carrer medieval amb escales retallats a la roca i un vast canal central per a l'evacuació d'aigües pluvials. Deixant enrere el carrer esglaonat, tornam al sector 01. El mur de l'inici de l'edat del ferro és un dels elements més destacables d'aquesta zona. El mur, situat a 1 m de darrere i paral·lel a la muralla romana, té un gruix d'aproximadament 1 ' 40 m i una alçada màxima conservada de 1 ' 20 m, havent-se la secció descoberta una longitud d'aproximadament 16 m. La paret presenta una vista de dues cares de grans i mitjanes pedres, sense desbació, amb un farcit intern de pedra més petita. Possiblement, la part superior del mur fora d' argila o tova.
La paret romana mesura 1, 45 m de llarg en un extrem del penya-segat a l'altre i 2 m d'ample. L'alçada màxima original conservada és de 4 m. La construcció de la muralla romana respon tant a les necessitats d'establir un punt de control territorial com a l'interès propaganídic i propagant de la civilització romana davant els indígenes ibers. La paret compta amb 4 trams de lona separats per 4 torres i una única porta central. Els treballs de construcció consisteixen en una cara exterior de carreus, una cara interior d'encàrsena i l'ompliment interior de pedres irregulars i morter. Els carreus de pedra calcària són ben aspres, encara que la disposició dels blocs i fils és força heterogènia, més propera al tipus d'aparell poligonal que al quadrangular. Alguns carreus són encoixinat i altres tenen botons cilíndrics utilitzats durant la construcció de la paret per elevar els blocs a la seva ubicació final. L'heterogeneïtat de la construcció s'ha d'atribuir al treball simultani de diferents grups de treballadors, cadascun concentrat en un tram o Torre. La secció d'elevació es planteja per la roca retallat verticalment a la seva base. D'est a oest, el primer tram de muralla inclou dos tipus d'aparell ben diferenciat: al final de l'ascensor, s'uneixen petites pedres sense sused amb morter de calç i, a la resta, carreus, alguns d'ells disposats en fil de corda i calxats a Tizón, alternant amb altres disposicions.
.JPG)
La torre d'elevació té un plànol de planta rectangular i el treball exterior està fet de carreus poligonals, alguns d'ells encoixinat. Encara que una de les seves cares és fortament destruïda, encara conserva una alçada considerable. En la segona secció veiem dos tipus diferents de treball. La part inferior té una plataforma poligonal bastant regular, amb alguns blocs encoixinat. A la part superior l'obra és de pedres mitjanes irregulars Unides amb morter de calç. La cara interior és homogènia en aquest mateix tram. La torre ara visible que flanqueja la porta d'entrada al recinte de l'esquerra conserva l'obra romana a l'interior, però ha d'haver estat refeta en època medieval, i va ser parcialment reconstruïda a principis del segle XX. El seu interior va ser excavat el 1987. Una sola porta, de 3 ' 5 m, s'obre a la part central de la muralla. Totes les parts següents de la paret tenen més alteracions que en les parts oposades. La torre dreta que flanqui la porta presenta la base de grans carreus fortament erosionats i la part mitjana dels blocs més petits. La part superior és de treball irregular coronat amb merlets afegits a principis del segle XX. La tercera secció de la muralla va ser parcialment reconstruïda i és d'aparell poligonal. El pis de la torre més septentrional presenta una forma curiosa i insirible. L'aparell és regular i grans carreus a l'angle davanter i a la base, sent, a la resta de l'obra, menor.
En aquest punt es pot veure l'alteració de fils per a la corda i els fils a la Blight. L'última secció presenta una plataforma poligonal de carreus grans i mitjans. Els diferents parament vistos en el fòrum exterior de la muralla contrasta amb la uniformitat de l'interior. Aquest fet ha donat lloc a diferents interpretacions, des de la consideració que l'obra poligonal seria romana mentre que la resta correspondria a una restauració medieval, a la precipitada finalització dels treballs dels romans mateixos. A continuació, és conditio sine qua non per completar el recorregut de la comprensió de la coneguda sobre Olèrdola parlant del barri medieval fora de les muralles. La ciutat medieval es va estendre pel recinte emmurallat, com s'ha assenyalat repetidament. El districte de parets exteriors ocupava els dos monticles davant de la paret separada pel fons de les feixes. Les cases excavades parcialment a la roca són el principal testimoni directe de l'ocupació de les muralles exteriors. La manca d'excavacions sistemàtiques no permet determinar la distribució espacial de les cases, tot i que és evident que es fa evident l'adequació urbana a l'orografia.
Les restes principals i més conegudes es troben al pla dels Albats. El nom prové de les nombroses petites tombes que corresponen a nens i nadons trobats a la necròpoli de tombes antropomòrfiques. Avui en dia es coneixen més d'un centenar de tombes antropomòrfics fora del recinte. Les tombes, com les interiors, són excavades a la roca, rectangulars amb el cap diferenciat de la resta del cos i més estret en la part dels peus. La majoria tenen un encaix a la mateixa Roca per a la coberta. Això consistia en un o més musell que protegia el cos dels difunts. Les tombes segueixen l'orientació est-oest. En el primer quart del segle x, tant aquesta necròpolis com la capella de Santa Maria ja funcionarien en funcionament. Només es coneixen unes poques restes de la capella. La investigació arqueològica pot confirmar la funcionalitat religiosa de l'edifici en ruïnes i la seva cronologia. Part de la muralla nord i la muralla oest es conserven de l'edifici en ruïnes. El temple tindria una sola nau dividida en dues sales connectades a través d'un magnífic arc des del qual es conserva el primer plat.
Bibliografia
- MOLIST, Núria. L 'ol'Rdola. Barcelona: el Médol, 1999, 76 p. (guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya, 7). ISBN 84-393-4700-6.
- BATET, Carolina. Castell termenat d'ol'Rdola. Barcelona: Museu d'Arqueologia de Catalunya, 2004, 92 p. (monografies d'ol'Rdola, 1). ISBN 84-393-6651-5.
- MOLIST, Núria (Ed.). Va intervenir en el sector 01 del conjunt histÃ'ric d'ol'Rdola: de la preetapa romana (campanyes 1995-2006). Barcelona: Museu d'Arqueologia de Catalunya, 2008, 641 p. (monografies d'Olsrdola, 2). ISBN 978-84-393-7653-8.
- MUNTANER, Ignasi Maria. El terme d'ol'Rdola en el segle X és el document de dotació de l'església de Sant Miquel. Sant Sadurní d'Anoia (Barcelona): Institut d'estudis Penedesencs, 1995, 128 p. (estudis i documents, 8). ISBN 84-86933-40-4.
El Conjunto arqueológico y monumental de Olèrdola se halla en el municipio de Olérdola, en la comarca del Alto Penedés (provincia de Barcelona, en Cataluña, España. Se trata de un poblado situado en la montaña de San Miguel de Olérdola, cuyos orígenes se remontan miles de años atrás. El recinto de Olèrdola es hoy en día un Bien Cultural de Interés Nacional en el marco de la ley autonómica del Patrimonio Cultural Catalán.
Índice
El enclave del poblado de Olérdola
La montaña de San Miguel de Olèrdola ha sido un tópos alternativamente codiciado y abandonado por el hombre. La principal razón de tal versátil ilación hay que buscarla en las más primarias relaciones que el hombre ha establecido con su entorno: cuando ha necesitado controlar y proteger al territorio y a sí mismo, ha ocupado la estratégicamente situada montaña olerdolana; en cambio, en situaciones pacíficas, ha preferido las zonas bajas, ya que ofrecen mejores condiciones para desarrollar las variadas actividades humanas. Sin embargo, aunque la vida no debió ser fácil en la montaña, no hay que considerarla un medio hostil, meramente estratégico, carente de arropo y amparo, de bienes. Si el hombre decidió instalarse en Olèrdola fue también por los numerosos recursos naturales que se extienden a los pies de la montaña.
Entender la montaña de Olèrdola geográficamente es conditio sine qua non para entender los motivos de los colectivos humanos que la habitaron, así como para entender muchas de las explicaciones posteriores y las ubicaciones de los diferentes restos. El conjunto histórico de Olèrdola se sitúa en la montaña de San Miguel de Olérdola. Esta montaña constituye una plataforma rocosa inclinada que se halla en las estribaciones meridionales del Macizo del Garraf, dentro del municipio de Olèrdola (formado por 4 pueblos), en la comarca del Alto Panadés. El área del Macizo en torno a Olèrdola está formada por materiales del Cretáceo (calcárea miocénica bioclástica y dolomías), y configura la zona más alta del Macizo del Garraf. Una de las características principales de la montaña de Olèrdola es su litología, la roca calcárea. Durante la Era Terciaria, en la comarca del Penedés se formó un lago central que se fue rellenando con sedimentos que, durante el Mioceno, dieron lugar a las rocas calcáreas actuales. Este tipo de roca se formó en el medio marino gracias a la precipitación de carbonato cálcico de conquillas de organismos marinos y/o por organismos biocontructores como las algas y los corales. Podemos decir que en la montaña de Olèrdola las unidades estratigráficas muestran el clásico desarrollo de un proceso transgresivo marino, con una evolución secuencial y paleoambiental característica.
El monte se encuentra definido por los riscales que lo rodean por todos lados a excepción del norte-nordeste, los cuales le confieren un aspecto destacado entre su entorno inmediato, resaltando aún más su posición elevada por encima de las tierras que lo rodean. Se encuentra delimitado por 3 fondos (valle encajada en terreno calcáreo) de interés biogeográfico e histórico:
- la Vall o fondo de la Seguera, al noroeste
- el fondo de la Vaqueta, al sudoeste
- les Valls o fondo de la Obaga al sudeste
La posición de dominio territorial es notoria desde la cumbre de la montaña, pero se diluye cuando la contemplamos inserida en su contexto. Así, la montaña de San Miguel de Olèrdola es claramente identificable desde la llanura del Penedés gracias a la silueta de la iglesia románica que se recorta en el horizonte; pero de no ser por el templo, la montaña pasaría desapercibida, desdibujada entre las otras elevaciones del alrededor, entre las que destaca el Puig de l'Àliga. La visión de la montaña difiere según la posición geográfica que se contemple. Desde el este y el sur, los acantilados y las valles que rodean Olèrdola remarcan, como hemos comentado, el carácter aislado de la elevación. Desde el norte de esta, se percibe más accesible, de relieve más suave. Este es el punto de más fácil acceso y donde se levantarán los diversos muros que cerrarán el recinto. Desde la cima de la montaña se domina visualmente una extensa panorámica: de sudoeste a noroeste, la cordillera Prelitoral y la depresión Prelitoral; al norte se perfilan claramente las montañas de Montserrat. Por el lado contrario, las sierras del Garraf dominan la parte de levante y el mar Mediterráneo se deja ver entre las elevaciones. La plataforma rocosa de San Miguel presenta una forma seudorectangular con una fuerte inclinación hacia el lado nordeste, punto donde se abre en 2 montículos, 2 plataformas separadas por un nuevo fondo (fondo de les Feixes), la del norte de medidas reducidas, mientras que la del este es más grande (hoy se la conoce como Pla dels Albats). Esta característica orográfica condicionó la disposición del hábitat. La plataforma principal, la superior, albergará el recinto. Así, enfrente del recinto, situado a mayor altitud, se abren dos montículos con la cumbre aplanada en la pendiente separadas por el fondo de les Feixes. El recinto fortificado presenta una superficie de 3’5 hectáreas, con 280 m de longitud por 130 m de anchura, y se encuentra a 358 m sobre el nivel del mar. Las plataformas del Pla dels Albats y la otra más pequeña, serán habitadas por lo menos durante la Edad Media.
Olèrdola representó siempre un lugar privilegiado para las necesidades del hombre, sobre todo a nivel de defensa y control del territorio. Las sucesivas ocupaciones humanas no se pueden entender sin tener en cuenta dos excepcionales características naturales del lugar, como son una privilegiada situación estratégica, dominando la planicie del Penedés y el corredor conformado por la riera de Vilafranca que comunica el llano con la costa, y la propia defensa natural que supone la plataforma rocosa donde se asienta el recinto, rodeada de barrancos con un único punto de acceso por el norte-nordeste. Asimismo, la piedra calcárea que forma la montaña es la que ha permitido la milenaria filtración de agua de lluvia, dando origen a corrientes subterráneas y fuentes situadas al pie o en las laderas de la montaña. Estos recursos hídricos, junto al especial microclima de los fondos ricos en vegetación y en caza que dominan por doquier la montaña y en especial sus pies, han hecho de esta tradicionalmente un lugar idóneo para la subsistencia en tiempos revueltos. La variadísima fauna está condicionada por la climatología, la orografía, y la amplia vegetación. Anfibios y reptiles eran bastante comunes; entre los mamíferos, destacan y destacaron el jabalí, el conejo, el zorro y la ardilla. Las aves constituyeron el grupo más variado y rico. Hoy en día, la vegetación del Macizo del Garraf diverge según las zonas: Olèrdola se encuentra en el punto de transición entre el dominio de la comunidad de encinar con la barbadeja y de maquias y monte bajo con acebuche, palmito, tomillo, brezo, etc. Los análisis paleovegetales efectuados nos aproximan a cómo era el paisaje en períodos anteriores. A partir del año 1000 aC, los encinares eran despejados, con plantas colonizadoras de espacios abiertos, como brezo, estepa, madroño, etc., hecho que muestra la continuada acción del hombre sobre el entorno vegetal.
La historia del hombre en Olérdola
Los primeros moradores de Olèrdola de los que se tiene constancia llegaron a la montaña a mediados de la Edad del Bronce. No obstante, la presencia de un vaso cerámico del tipo campaniforme de estilo regional hallado entre el relleno de la fosa abierta para levantar la muralla romana, nos indica una posible ocupación anterior, de inicios del período. Los escasos restos materiales testifican la presencia humana a mediados de este período, aunque desconocemos la complejidad del asentamiento, el número, la forma y la estructuración de las cabañas, y los sistemas de vida de sus habitantes. Posteriormente, en los momentos finales de la Edad del Bronce y los primeros de la Edad del Hierro, Olèrdola contó por primera vez con un hábitat estable y una incipiente organización protourbana, moldeada por una sociedad con asentamientos algo elaborados, nuevos ritos funerarios y una diversificación de la economía asaz.
En estos momentos, se levantó una muralla inicial. En este mismo lugar se sucederían las murallas posteriores. El muro se construyó con la intención de delimitar un recinto además de proteger a sus moradores. Se cree que las viviendas se situaron cerca de la muralla, o lo que es lo mismo, en la zona baja del recinto amurallado, dejando inalterable por la construcción el extremo más elevado. Pero no habría que negarse a la creencia de una mayor extensión de viviendas: no hay que descartar que probablemente ese terreno supuestamente no alterado por la construcción tuviera factiblemente otros usos, como los de huerto y cercado para el ganado, usos que también tendrían en esa época otras zonas a los pies de la montaña. Las viviendas de esta época tenían los muros de piedra y el pavimento de tierra apisonada.
Los ocupantes tenían en la agricultura y la ganadería su principal fuente de subsistencia. Los escasos excedentes productivos se intercambiaban por otros productos, especialmente vino fenicio. Los vasos de cerámica se hacían a mano y destacan los vasos con la superficie bruñida. El metal era muy escaso, y las viejas y gastadas armas y herramientas se refundían para fabricar nuevos utensilios. Siglos después, entre los siglos VI y I aC, el levante peninsular hasta el sur de la actual Francia, se vería conmocionado por la existencia de una cultura que presentó comunes características materiales, económicas y socioculturales, pese a su heterogeneidad tribal.
Y es que la sociedad íbera la conformaba un séquito de tribus: 12 de ellas albergó el territorio que hoy se conoce como Cataluña. Olèrdola se encuadró en territorio cesetano, territorio que ocupaba las comarcas del Alto y Bajo Penedés, el Garraf, y parte del Campo de Tarragona. El recinto de Olèrdola pasó a ser un oppidum con una extensión considerable y con numerosos habitantes. El asentamiento debió jugar un destacado papel dentro del territorio cesetano, tanto a nivel político como socioeconómico. La existencia de numerosos y pequeños asentamientos de economía agrícola situados en la llanura o en lugares poco elevados, confirma la importancia de Olèrdola como núcleo vertebrador de una región. Obviamente, los íberos, buenos conocedores del territorio, establecieron sus oppida en los lugares más apropiados.
Los íberos cesetanos los hallamos instalados en Olèrdola entre la segunda mitad del siglo V aC y la primera mitad del siguiente. La reutilización de algunas estructuras anteriores indicaría una continuidad del poblado de inicios de la Edad del Hierro pero, por ahora, parece difícil confirmarlo fehacientemente, por culpa de la escasez de material arqueológico de entre mediados del siglo VI aC y mediados de la siguiente centuria. Los íberos ocuparon como zona de hábitat la zona adyacente a la muralla, la zona más baja del recinto amurallado. Adaptaron el urbanismo a la orografía de la montaña: de este modo los espacios presentaban una estructura en terrazas. La muralla preexistente se mantuvo en uso, con el zócalo de piedra y la parte superior de arcilla o adobe. De este oppidum desconocemos los rasgos generales de la forma protourbana, aunque se han documentado algunas de sus casas y calles. Si bien hemos dicho que la zona baja del recinto estaba destinada con primacía al hábitat, esto no sinonimiza que no hubiera nada en las demás zonas del recinto, en la mitad superior. Esta nos es en buena parte desconocida, pero a suposiciones de usos agrarios, ganaderos o forestales, no se puede desestimar una función de control y vigilancia. Dentro del proceso de romanización iniciado a partir del siglo II aC, los íberos del recinto no fueron ajenos a las convulsiones y a la aculturación. Pero a diferencia de otros oppidum, los habitantes de Olèrdola convivieron más de medio siglo con un destacamento militar romano.
Hallazgos
Es menester hacer ahora un inventario de hallazgos en Olèrdola de época íbera para completar la información indispensable. Los recipientes de arcilla son el tipo de restos más común. Las formas de estas vasijas recuerdan vagamente a las nuestras: platos, jarras, ollas, etc. La piedra era utilizada para la fabricación de molinos, alisadores, percutores, etc. Entre los metales, el bronce y el hierro eran los más comunes y con ellos se elaboraban anillos, fíbulas, herramientas agrícolas, armas, etc. También se fabricaban pequeños objetos en hueso: agujas, mangos, etc. Referencia especial merecen las monedas, el estudio de las cuales aporta un valioso testimonio histórico, económico y social. El monetario íbero de Olèrdola se sitúa entre mediados del siglo II e inicios del siglo I aC, período que corresponde a la romanización y especialmente al reclutamiento y movimiento de tropas por parte del ejército romano. El as con la leyenda Kese es la más numerosa. De Roma proceden algunos denarios y, de la púnica Ibusim, semis. A Olèrdola llegaron variados objetos procedentes del comercio con otros pueblos del Mare Nostrum: vasos griegos de cerámica ática del estilo de figuras rojas o de barniz negro, cerámica campanéense procedente de la península Itálica, y algunas piezas singulares, como un alabastrón de origen oriental. No sólo llegaron producciones de lujo; morteros, vasijas para cocinar y jarras de uso común fueron adquiridas con asiduidad también.
Por último, las ánforas halladas en Olèrdola proceden del mundo púnico, helenístico y romano. Ya se ha dicho, por otra parte, y finiquitando nuestra narración del hombre íbero en Olérdola, que el siglo II aC supuso un período de asimilación por parte de los pueblos peninsulares autóctonos de las formas socioeconómicas romanas, proceso ante el que los íberos de Olérdola, como reitero, no quedaron señeros. Olérdola, al igual que en la etapa íbera, quedó bajo el área de influencia de Tarraco en etapa romana. Los romanos llegaron a Olèrdola a finales del siglo III aC, y durante un siglo convivieron con los íberos en un proceso de romanización, que hizo desaparecer cualquier manifestación de la cultura indígena en el recinto. A finales del siglo II aC e inicios del siguiente, se decidieron a levantar una fortificación en Olérdola, valorando la excepcionalidad del emplazamiento. A inicios del siglo I aC, período del que data la construcción de la muralla romana, se fundaron o amurallaron diversas ciudades del territorio catalán, como Emporiae, Gerunda y Baetulo. El orden de la Hispania romana se alteró profundamente a inicios de esa centuria debido a las Guerras Sertorianas. Se desconoce si esta inestabilidad política podría ser la causa de la construcción de la fortificación romana o, en todo caso, si es el período en el cual tuvo un papel más específicamente militar. Olèrdola respondió al patrón de un asentamiento romano sobre una matriz indígena.
Se desconocen el número y las características de los soldados destinados en Olèrdola y la situación del campamento, pero es probable que se tratara de un destacamento reducido, el mínimo contingente para controlar el territorio y dirigir la construcción de las infraestructuras. La masiva llegada de productos itálicos muestra una romanización del territorio llevada a cabo con celeridad. El campamento romano de Olèrdola fue abandonado durante la segunda mitad del siglo I aC. La montaña quedaría deshabitada cerca de un evo. Sólo en ocasiones estrictamente puntuales y en momentos de inestabilidad, la fortaleza de Olèrdola recogería a refugiados. Olèrdola se perpetuaría en su soledad hasta la Edad Media. Olèrdola se vería ligada a la historia de Cataluña, si bien no sólo fue un bastión en el que sólo pasaron bravos guerreros en pugna con los musulmanes como imaginaron los románticos. Para hablar de Olèrdola es condición necesaria hablar de los condados catalanes. Estos condados dependieron de los reyes francos hasta inicios de la décima centuria de la Era: la fragmentación en reinos y condados del Imperio Carolingio en el siglo IX favoreció la desvinculación con Francia hasta conseguir una total independencia a mediados del siglo siguiente, el X. El movimiento colonizador catalán, apoyado por un proceso de crecimiento económico sustancial, mostró una impetuosa vitalidad. Los condes se vieron con la necesidad de proteger a los campesinos que se instalaron en pequeños núcleos de las zonas fronterizas, organizar los nuevos territorios y construir castillos en ellos. Estos atrajeron la presencia al Penedés de numerosos campesinos del sur de Francia y de la zona de la actual Gerona, la cual cosa solidificaba y cohesionaba en la cristiandad a su vez el territorio.
Así el territorio del Penedés tomó su forma en esa época. Se consolidó como suelo cristiano teniendo por límites los ríos Llobregat, Cardener y Gayá. Fue más concretamente el conde Suñer quien consolidó el dominio cristiano sobre el Penedés y quien impulsó Olérdola, estableciendo un, en catalán, castell termenat, o término (circunscripción territorial centrada en torno a un castillo), ordenando la construcción de un castillo con el cual articular el territorio y de una capilla prerrománica en la montaña, y estableciendo los límites del término alrededor del año 929. Esto obedecía a la necesidad que tenían los condes de organizar los nuevos territorios, y consolidó el recinto amurallado de Olèrdola como gran estandarte de un ancho territorio. El término de Olèrdola quedó, a partir de ese momento, bajo el dominio de la casa condal de Barcelona, vinculación que sólo se rompería con la revuelta feudal de mediados del siglo XI que posteriormente veremos.
Poblamiento del territorio
Olèrdola jugó un destacado papel en el control y poblamiento cristiano del territorio. Recién iniciado el siglo X, de nuevo la inmejorable situación estratégica, junto a la existencia de unas murallas óptimamente conservadas, habían propiciado una nueva y final ocupación de la montaña de San Miguel. En el siglo X e inicio del XI, el término de Olèrdola abarcaría un amplio territorio, que comprendía buena parte de la actual comarca del Alto Penedés. Las tierras limítrofes eran muy inseguras, tanto por las continuas batidas musulmanas como por la existencia de cuadrillas de ladrones, amparados por las tierras incontroladas. Ante esta situación, los castillos ofrecían refugio y protección a una población que previamente había ocupado unos territorios fronterizos sin amo (aprisio). En el año 985 llegó el gran terror: hacia mediados de junio de aquel año, al-Mansur pasó por el Penedés. Las fuentes documentales son muy poco explícitas respecto a las consecuencias sobre Olèrdola de esa razia. El cuerpo principal del ejército musulmán debió dirigirse directamente a Barcelona, pero a su paso partidas armadas debieron saquear las tierras que había a lado y lado del itinerario principal prefijado. No hay ninguna referencia documental al saqueo de Olérdola, pero si fueron destruidos lugares tan alejados del camino que debemos suponer siguieron los musulmanes, como Saumella, mucho más lo debió ser el recinto olerdolano, plenamente a la vista desde la llanura del Penedés. Conjurar una descripción del saqueo sería hacer literatura fantástica, pero todas las destrucciones históricas han sido iguales y cuesta poco imaginarlas. No se debe creer que los asaltantes respetaran el templo prerrománico. El levita Sunifred convocó a sus vecinos del término y los animó a edificar un nuevo templo más amplio. La obra se debió llevar a cabo en el transcurso del 991, y cuando ya se veía cerca su finalización, Sunifred invitó al obispo de Barcelona Vives a que viniera a oficiar la ceremonia de dedicación del templo. Cuando el obispo ya había dado su conformidad, Sunifred murió, y al llegar el obispo a Olèrdola, quien había sido el corazón de la obra no pudo asistir a la gran celebración, que probablemente tuvo lugar en algún día del 20 al 24 de marzo de 992, coincidiendo con la Semana Santa de aquel año.
A partir de mediados del siglo (950-1050) se rompió la dinámica de crecimiento territorial, económico y demográfico, al disminuir el vigor de la expansión hacia el sur, ergo el precario equilibrio entre la aristocracia y el campesinado. Una de las consecuencias del rompimiento de ese equilibrio fue la progresiva división de la tierra que pasó a manos de los nobles. Los campesinos vieron como aumentaron las tasas sobre su producción, que pasó a ser controlada por los señores de los castillos. Este fenómeno fue especialmente nítido en el Penedés. El término de Olèrdola se compartimentó y redujo a la mitad. El término, empero, quedó aún bajo dominio del condado barcelonés. En un probable intento de consolidar la presencia condal ante el creciente poder de los nobles, el conde Berenguer Ramon otorgó al término de Olérdola, el 1025, privilegios equiparables a los de los ciudadanos de Barcelona. Toca hablar ahora de la revuelta feudal contra los condes catalanes, valedores del orden prefeudal, que frenaban las aspiraciones de los señores feudales de controlar todo el territorio y sus pobladores. La figura del señor feudal parte del veguer o castlà, generalmente un noble, hombre de confianza al que el conde encargaba la administración de un término. Poco a poco, la nobleza de frontera consolidó sus posiciones respecto al condado y se fue apropiando de bienes y cargos públicos, comprando y vendiendo posesiones y otorgando cartas de establecimiento fuera del control del conde.
Esta situación se fue configurando entre los años 1017 y 1041, período en el cual el conde de Barcelona vio mermada su autoridad. La situación política empezó a normalizarse con el inicio del gobierno personal de Ramon Berenguer I, aunque por ello tuvo que enfrentarse con las facciones condales más conservadoras. Durante el mandato de esta gran figura condal, se inscribe la revuelta feudal encabezada por Mir Geribert en el 1041, momento en que se autoproclamó Princeps Olerdulae. Mir Geribert, junto a otros señores feudales de la zona penedesenca y del Vallès, cometió en su revuelta numerosos abusos de poder, entre ellos la venta de diversas franquicias, también la de Olèrdola, sin tener en cuenta que sus habitantes eran súbditos exclusivos y legítimos de los condes de Barcelona, el asalto a las posesiones condales y la incitación a los musulmanes a no pagar los tributos del conde Ramon Berenguer I. Este lanzó al ejército que preparaba para un ataque a Zaragoza sobre el Penedés. Mir Geribert rehusó el combate y, abandonado por los señores feudales que le habían apoyado, fue a refugiarse a la ciudad de Tortosa. La revuelta feudal finalizó el 1059, en el momento en que Mir Geribert y su mujer Guisia se sometieron a la justicia del conde y reconocieron los derechos del condado sobre Olérdola. Acabada la revuelta, el conde recuperó sus posesiones, pero perdió parte del control directo sobre el territorio, siendo éste asumido directamente por los nobles feudales. A cambio, estos se sometían al conde.
El campesinado fue la principal víctima del nuevo orden establecido, ya que fue perdiendo, de forma progresiva, las libertades y los derechos sobre la tierra. A inicios del siglo XII, probablemente el 1103, una incursión almorávide dirigida por Abd al-Malik, hijo de Al-Mansur, afectó especialmente a Olérdola, como demuestra el esfuerzo de restauración iniciado posteriormente por la casa condal. Los musulmanes invadieron el recinto amurallado, atacaron el castillo e hicieron cautivos muchos hombres de todo el término. El 1108 Ramon Berenguer III concedió a los habitantes del término de Olèrdola diversos privilegios, con voluntad de reconstruir Olèrdola y consolar a los habitantes del término. La decadencia de Olèrdola vino dada por el avance de las fronteras hacia el sur. Esto menguó la peligrosidad en la zona olerdolana, la cual cosa provocó que sus habitantes fueran bajando a la planicie, donde había mejores condiciones. Así, Olèrdola se fue despoblando en beneficio de Villafranca del Penedés. El abandono del recinto amurallado puede situarse entre los siglos XII y XIII. A partir de entonces, la montaña solamente sería ocupada ocasionalmente por guarniciones militares o por civiles en periodos de conflictos armados como la Guerra Civil catalana del siglo XV, que aprovecharon las bien conservadas murallas. Los habitantes cristianos de Olèrdola han dejado escasos testigos materiales. Han llegado poco más que ollas o jarras de cerámica de color gris. Aún en la situación de conflicto entre las sociedades cristiana e islámica, parece evidente que las relaciones comerciales entre ambas se producirían de forma fluida. Algunos productos de los que habrían llegado eran perecederos, como las especies o los tejidos. El hallazgo de diversos dinares de oro demuestra tanto los contactos comerciales como que esta era una moneda comúnmente utilizada en los reinos cristianos, aunque la mayor parte de los intercambios se hacían “en especie”. La primera moneda cristiana recuperada en Olèrdola corresponde a un óbolo del año 1185. Es, pues, del periodo inicial de su declive.
La evolución de la intervención histórica y arqueológica de Olérdola
Las ruinas de Olèrdola han suscitado desde antiguo el interés del hombre, incapaces de enmudecerse por el paso del tiempo. El origen de esta sugestión lo hallamos en la limitada erudición que entre los siglos XV y XIX dedicó su raciocinio a la resolución metodológicamente historiográfica de una incógnita: identificar las ciudades citadas en las fuentes grecolatinas. Así, durante muchas generaciones, la búsqueda de una identificación clásica para muchos núcleos de población de la Europa de la época no sólo propuso múltiples opciones, muchas sin fundamentos, sino que avivó la polémica entre estudiosos y entre las ciudades que reclamaban para sí el nombre clásico. Las ruinas de Olérdola, lógicamente, participaron de ese afán que conmovió la cultura europea del momento. Así, en el siglo XV, el obispo Joan de Margarit planteó la identificación de las ruinas de Olèrdola con la ciudad de Carthago Vetus, ciudad citada por el geógrafo alejandrino Ptolomeo.
Sin moverse de este ambiente eclesiástico, esa identificación continuó recibiendo la adhesión de los cronistas Francesc Diago (1603) y Jeroni Pujades (1609). El 1789, el canónigo Jaume Pascual escribió una carta a su amigo Francesc Papiol de Padró donde le explicaba la existencia de las ruinas de Olérdola, que él mismo había visitado el 1776, y donde postulaba también que muy probablemente las ruinas debían ser los restos de Carthago Vetus. La propuesta partía de una mala traducción del texto original de Ptolomeo, y la crítica a esta creencia fue uno de los factores que ejemplificarían el interés de los historiadores decimonónicos por las ruinas. Pese a este interés, hay que alertar que la mayoría de autores de la primera mitad del XIX y de los siglos precedentes apenas podían vanagloriarse de haber visitado el lugar una o dos veces, y muchos ni lo conocían empíricamente. Esto explica, por ejemplo, que los dos grabados de Olèrdola huérfanos de realismo que añadió Alexandre de Laborde en su obra de 1811, donde el terreno en el que permanecen las tumbas antropomorfas aparece vertical y no horizontal como es en la realidad, no sólo no fueran replicados por nadie, sino que la discusión sobre la cronología de las tumbas antropomorfas de Olèrdola estuviera muchos años equivocada por esa tergiversación.
El principal motivo a la voluntad de conocimiento sobre Olèrdola en el siglo XIX se halla en el espíritu de la Renaixença, espíritu forjado por el nacionalismo romántico. Los historiadores románticos impregnaron las ruinas de Olèrdola de simbolismos medievalizantes con el objeto de elaborar sus ‘biografías nacionales’. Sin embargo, sus críticas historiográficas lograron superar paulatinamente la heredada creencia que señalaba las ruinas como el último vestigio de Carthago Vetus, quedando como último e infatigable defensor de este convencimiento Pròsper de Bofarull. Para algunas voces orientalistas, las murallas del recinto habían sido obra de tirrenos, semitas o fenicios, pero otras ya señalaron un posible origen romano o prerromano. Pero el principal cambio de creencias vino dado por Manuel Milà i Fontanals. El 1855 leyó sus Apuntes históricos sobre Olérdola, discurso en el que daba amplios datos documentales y escasos datos arqueológicos debido a la inexistencia de intervenciones arqueológicas en el momento. Doce años más tarde daría una versión actualizada aún más rigurosa y ambiciosa, y el 1880 publicaría su Apéndice.
Milà pretendió ante todo erradicar la confianza en la identificación de Olèrdola con Carthago Vetus. Si bien hasta entonces el reflejo producido por la cultura clásica y la posible identificación de las ciudades de las fuentes latinas había concentrado la atención de los eruditos, Milà i Fontanals reivindicó por primera vez un pasado medieval de Olèrdola y lo situó en el centro de su estudio historiográfico, dedicándole, de hecho, muchas más páginas que a la antigua discusión sobre el posible origen clásico de las murallas. La nueva perspectiva encajó muy bien entre las corrientes de la Renaixença de la segunda mitad del XIX, para las cuales el glorioso pasado medieval de Cataluña constituía el cimiento de su construcción nacional. Un factor que se añadió a la recuperación del pasado medieval de Olèrdola fue la discusión sobre la cronología de las tumbas antropomorfas que se hallan en las dos necrópolis del lugar. Mientras que para algunos autores las tumbas eran prerromanas, otros pocos apuntaron su origen medieval. En este marco de discusión docta, se llevó a cabo la primera intervención arqueológica en el conjunto. Estos trabajos, realizados por el padre Eduardo Llanas entre 1882 y 1883, serían la matriz que abriría un proceso gracias al cual muy poco a poco durante el siglo XX las discusiones historiográficas que habían marcado el conocimiento entorno de Olèrdola serían remplazadas por las confianzas que proporcionaron las evidencias de las intervenciones arqueológicas. Y es que la necesidad de intervenciones arqueológicas era imperiosa. Ya hacia 1830 Puig i Lucà y P. Bofarull habían formulado la necesidad de iniciar trabajos arqueológicos, trabajos que no se llevaron a cabo, demorando así la sempiterna discusión historiográfica que raramente llegaba a una resolución de los dilemas. Entre las diversas actuaciones del padre Llanas, que no dispusieron de los correspondientes permisos, destaca el vaciar el ábside de la capilla prerrománica.
El 1884 el Obispado de Barcelona, dueño hasta entonces, vendió el conjunto a la familia Abella. Al iniciarse el siglo XX, la incorporación de Olèrdola a las grandes síntesis de la historia catalana, particularmente en la obra de Rovira i Virgili, coincide con la revalorización del lugar por parte de una arqueología algo más específica. El 1909 Puig i Cadafalch y el 1919 Gómez Moreno identificaron y revalorizaron la primera y pequeña capilla. Matias Pallarès realizó junto a Josep Colomines los primeros trabajos oficiales el 1920 y 1921. La intervención supuso básicamente un sondeo paralelo al paramento interno de la muralla romana con voluntad de fecharla, y otro sondeo en el interior de la torre de levante, con la misma finalidad. Además, se vació la atalaya de la cima, se limpió la cara exterior de la muralla y se vaciaron también algunas casas y silos. Pallarès publicó una nota de la intervención en el Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Murió prematuramente, y esto causó que los resultados de sus intervenciones quedaran prácticamente inéditos, excepto la nota citada anteriormente. Redactó también una memoria que quedó inadvertida hasta 2004, y esto causó que muchos de los arqueólogos posteriores a su muerte el 1924 no contaran con su referente, como Ferrer.
El 1921 el general Lammerer hizo el primer plano topográfico de Olèrdola minucioso. El arquitecto Jeronimo Martorell llevó a cabo la primera restauración de la iglesia de San Miguel durante los meses de mayo y junio de 1926 y enero de 1928. La actuación arquitectónica consolidó los muros del ábside prerrománico, y respecto a la iglesia románica, reparó el cimborrio y el campanario, repicó el hastial, y suprimió un retablo barroco muy maltrecho y de exigua sugestión artística. Durante la intervención de 1926 se halló casualmente al sacar el tapiado que la ocultaba la pequeña columna monolítica ubicada en la ventana geminada de la fachada. Este proceso de revalorización del conjunto culminó el 1931 al ser declaradas la iglesia de San Miguel y las ruinas, separadamente, Monumento Historicoartístico de Interés Nacional. Alrededor del padre Grivé se constituyó en el Penedés un grupo de entusiastas de la arqueología. Ahora, las intervenciones arqueológicas serán organizadas desde el propio Penedés. El período que va entre los años 40 y los 70 será un período sumamente fructífero para la arqueología penedesenca, ya que es una etapa de gran actividad en la búsqueda, centrada más en las prospecciones que en las excavaciones, y que aportará el reconocimiento de la riqueza arqueológica del Alto Penedés. Este período fructífero no hubiera sido posible sin la actuación de Pere Giró, quien no cesó en su afán de descubrimiento ni en su énfasis en la protección del patrimonio arqueológico comarcal. Hecho este inciso, prosigamos. Hasta finales de los 40 no se retomaron los trabajos de investigación y restauración del conjunto de Olérdola.
El 1946 Albert Ferrer Soler efectuó delicados sondeos que afectaron los estratos que daban al paramento interno de la fortificación con tal de ajustar la datación del bastimento de la muralla romana de manera seria (hay que recordar que para Ferrer los resultados de las intervenciones de Pallarès eran prácticamente desconocidos, ya que su muerte prematura favoreció su inadvertencia hasta el 2004). Además, excavó silos, vació de tierra la cisterna romana y estudió los restos monumentales, publicando estudios el 1949 y 1951. La asociación Amigos de los Museos retiró, el 1948, los escombros acumulados en el interior de la iglesia desde la Guerra Civil. El 1954 se llevó a cabo una nueva intervención arquitectónica en la iglesia. Los trabajos implicaron la pavimentación del suelo, el refuerzo de las arquerías del techo, la supresión de un coro moderno y el encalado de algunas paredes.
Si bien habíamos visto como la arqueología hizo revalorar el conjunto y despejó muchas dudas heredadas de las discusiones del Romanticismo, hay que tener en cuenta que el discurso historiográfico permaneció inmutable. La montaña de San Miguel se siguió viendo como un enclave místico por el que pasó lo mejor de entre los hombres dispuestos a morir en la lid frente a la maldad musulmana. Y es que los resultados de los primeros trabajos arqueológicos de la pasada centuria no sólo no modificaron la interpretación en exceso épica de los discursos historiográficos, sino que los datos arqueológicos se incorporaron al discurso ya construido para reafirmarlo. El 1962 un matrimonio compró a la familia Abella el conjunto monumental de Olérdola. Sin embargo, esta posesión resultó efímera, puesto que el 1963 la señora del matrimonio vendió el conjunto a la Diputación de Barcelona. El anteriormente mencionado Pere Giró tuvo un papel destacado en la adquisición de la finca. También es importante decir que en ese mismo año 1963, el 1 de junio, el conjunto monumental de Olèrdola fue declarado Conjunto Histórico Artístico. Por otra parte, a principios de los 60, coincidiendo con el impulso que la Universidad de Barcelona dio a la arqueología catalana, se iniciaron diversas actividades. Comenzaron también los primeros trabajos universitarios y las primeras excavaciones dirigidas por una génesis de arqueólogos con formación estrictamente universitaria y especializada en el campo. Hay que señalar, por otra parte, que el 1968 A. del Castillo publicó un estudio que hizo desaparecer todas las dudas que aún quedaban sobre la cronología de las tumbas olerdolanas, cuyo origen medieval fue ganando adeptos a lo largo del siglo hasta ese momento. En los 70 se tiró abajo una capilla lateral del siglo XVIII añadida al muro norte de la iglesia románica, y se rebajó la altura del muro perimetral que rodeaba la iglesia.
A partir de 1973, se abrió un nuevo período de consolidación en la arqueología penedesenca caracterizado por la profesionalización de la práctica arqueológica y la aplicación sistemática de una metodología y orientación científica de la investigación, situación que es extrapolable al conjunto del territorio catalán. Sin embargo, no sería hasta una década después, el 1983, cuando se retomaran los trabajos arqueológicos en Olérdola. Las campañas sistemáticas de los 80 a la actualidad han permitido un avance extraordinario en el conocimiento sobre el yacimiento y han borrado muchas de las premisas de los discursos románticos y de la primera mitad del siglo XX. Así, pese a no tener una continuidad anual, se han realizado desde 1983 21 intervenciones programadas. Entre los años 1983 y 1987 se intervino en el sector 01, a la izquierda de la puerta de acceso al recinto, continuando así los trabajos de Ferrer Soler pero bajo un espíritu renovado y unos nuevos planteamientos. El 1983 se abrieron dos pequeños cuadrados en el extremo este del actual perímetro del sector y a tocar de muralla, con el objetivo de comprobar las excavaciones de Pallarès y Ferrer y fechar definitivamente la muralla. Según la memoria, el material de la trinchera de fundamentación fechó la muralla a finales del siglo II aC. El año siguiente, se unificaron los dos cuadros y se abrieron dos más al norte de los primeros y también a tocar de muralla. Se documentaron un primer ámbito medieval con un hogar, y las capas de mortero del intervallum. El 1986, pese a no estar completamente finalizados los 3 cuadros, se abrieron 3 más en dirección sur. El 1987 la intervención se centró en la documentación de las estructuras exhumadas. Finalizada la intervención en este sector, los restos arqueológicos quedaron al aire libre bajo las inclemencias del tiempo, lo que provocó su progresivo deterioro. Los sistemas de registro empleados fueron muy heterogéneos. Debemos esperar hasta 1987 para que se comience a aplicar el sistema Harris-Carandini y se sistematicen la descripción de las UE y el resto de recogida de la información. A partir de 1988 y hasta 1990 se intervino en la zona de estructuras de clara finalidad económica, el sector 03. Desde entonces, se han llevado a cabo numerosas intervenciones, la más importante, larga y ambiciosa de las cuales tornó la atención al sector 01 y abarcó el período 1995-2006. El 1990, el conjunto monumental de Olèrdola fue traspasado a la Generalidad, entrando a formar parte del Museo de Arqueología de Cataluña. Hoy en día el recinto olerdolano está calificado como Bien de Interés Nacional en el marco de la Ley de Patrimonio Cultural Catalán.
Del itinerario
Cuando el caminante accede por la puerta de entrada al recinto, se introduce en un lugar ácrono y desolado, con numerosos vestigios de un pasado remoto. Nos proponemos describir los puntos de Olérdola, en un orden basado en el camino real desde el sector 03 hasta la cima y que vuelve a bajar a la puerta de la muralla, al sector 01, para finalizar con la zona extramuros. El primer punto al que el visitante debe prestar atención es la cisterna romana, ubicada en la parte baja de la plataforma rocosa, cerca de los riscos de poniente. Se trata de un gran aljibe excavado en la roca calcárea con una capacidad de unos 350 m³. Sus dimensiones son de 16’40 x 6’50 m y goza de una profundidad de 3’70 m. La cisterna fue posiblemente construida a finales del siglo II aC o a inicios de la siguiente centuria.
El agua de lluvia era recogida de la parte superior de la montaña y canalizada a través de dos canales que la conducían hasta una balsa de decantación situada delante de la cisterna. Esa balsa tenía función filtradora, traspasando el agua limpia, a través de un rebosadero, a la gran cisterna. En el interior de esta se encuentra una escalera también tallada en la roca, descendiendo del ángulo este y llegando hasta la extensa base. Alrededor del depósito pueden observarse diferentes tipos de encajes y recortes en la roca, únicos elementos perdurables de una antigua cubierta de madera. Al igual que otras construcciones hidráulicas de época romana, el aljibe fue reutilizado por los medievales.
El siguiente punto del itinerario se halla inmediatamente entre el depósito de agua y el risco de poniente. Se trata de un espacio de época altomedieval de considerables dimensiones en el que, sobre la roca alisada, destacan diversos elementos trabajados en la piedra y relacionados con las labores de prensado de uva: cubetas circulares. La bodega, situada al lado de la cisterna, se halla semienterrada, con las paredes remontadas por muros de piedra y una escalera de obra a través de la cual se accedía a las barricas. Por otra parte, por el lado meridional de la canalización que conducía el agua hasta la cisterna, se halla un espacio en el que aleatoriamente se disponen diversas estructuras, entre ellas algunos silos. En una estrecha plataforma se agrupan algunos de estos silos, destacando especialmente el protegido por una cavidad.
Este conjunto de 7 silos conformaría un granero medieval. Los silos se cubrían con losas de piedra o con tapaderas de madera. La forma de la boca es rectangular, con un encaje para la cubierta; el cuerpo es globular y el fondo llano, tendiendo generalmente a la forma de campana. Las medidas son variables y la profundidad se sitúa entre los 2 y 3 m. Así mismo, pueden observarse algunos agujeros de poste alrededor de los silos que nos indican la existencia de estructuras sobreelevadas destinadas a levantar y sostener la tapadera o las cubiertas usadas para vaciar el depósito. El visitante observará a continuación una cantera. Los romanos abrieron la cantera probablemente en el límite norte ocupado por las casas íberas, y proporcionó bloques de piedra empleados en la construcción de la muralla y de la atalaya ubicada en el punto culminante de la plataforma olerdolana. Se sabe que para la extracción de grandes bloques se practicaron trincheras de unos 20 cm que delimitaban las 4 caras laterales de un bloque ortoédrico. Posteriormente, se desprendía la base con la ayuda de cuñas de madera o hierro. Los bloques salían con la práctica totalidad de sus caras bien talladas y con una medida predefinida. Una parte de la cantera se seguirá explotando en época medieval para extraer piedra con la que levantar las dos iglesias, la muralla y el castillo. En el extremo nordeste de la cantera se han conservado algunas casas del antiguo oppidum íbero. Las habitaciones se encuentran parcialmente excavadas en la roca, dando forma horizontal al suelo y dejando banquetas donde se asentarán los muros. La zona posterior de la casa era en buena parte de piedra, mientras que la fachada se abría a una calle a nivel del suelo. Generalmente de forma rectangular, las viviendas solían ser de una sola estancia.
La iglesia
A continuación, cabe hablar de lo que es sin duda el maná del recinto, esa obra cuya figura se expande, inconmovible y grácil, por el tejido celestial del Penedés: la iglesia. La iglesia fue construida separada de la parte baja del recinto, y se encuentra sobre los riscos de levante de la montaña de San Miguel. Sin embargo, existe una iglesia anterior de estilo prerrománico, de la cual también hablaremos. El aspecto actual de ambos edificios es fruto de las diferentes restauraciones llevadas a cabo. Hecho este inciso, pasaremos a analizar el templo prerrománico. El conde de Barcelona Suñer lo mandó erigir alrededor del 929, y fue consagrado en el 935 bajo la advocación de San Miguel y San Pedro.
De este primer tempo se conserva el ábside, el arco de herradura que separaba el altar de la nave y parte de la pared de la única nave, hoy desaparecida. Se trataba de una iglesia de reducidas dimensiones: la longitud total del templo se calcula entre los 12 y 14 m, y su anchura alrededor de 5 m. La pared de la nave, de la que se conserva el arranque del muro norte y la pared este, compartida con la cabecera, es de sillares muy regulares ligados con mortero en la mitad inferior, mientras que la parte superior es de una obra de tipo más irregular. Su anchura es de 50 cm. El ábside, de forma cuadrangular por el exterior y semicircular interiormente, está cubierto por una vuelta de cuarto de esfera y por un tejado de losas, a doble vertiente. Dos estrechas ventanas, de derrame sencillo, iluminaban el interior. El aparejo del ábside es el mismo descrito en la nave, aunque los sillares son menos uniformes. Una vez levantado el nuevo templo románico, la cabecera se utilizó como sacristía, abriéndose un estrecho pasillo entre los ábsides de los dos templos. El arco triunfal de herradura del ábside es el elemento arquitectónico más destacable, formado por pequeñas dovelas desiguales dispuestas de manera radial y sustentadas por dos impostas. Este arco permaneció tapiado desde época medieval hasta la restauración de 1926-28.
Se ha atribuido la destrucción de la iglesia prerrománica a al-Mansur. Fuera esta la razón o la insuficiente capacidad del templo para acoger la población cada vez más notoria demográficamente, lo cierto es que a finales de siglo se levantó la nueva iglesia románica que se apoya sobre el muro meridional de la antigua capilla. El nuevo edificio románico fue cambiando con el paso del tiempo, presentando diferentes etapas constructivas. Se conocen bien dos fases (a finales del siglo X, es decir, la construcción, y al inicio del siglo XII), pero probablemente hubo otras reformas que desconocemos. El templo románico tenía en origen las mismas medidas que vemos en el edificio hoy en día (26 x 8 m), a pesar de una altura menor. La nave rectangular y el ábside cuadrado han conservado su forma original hasta nuestros días. La obra es de piedra pequeña irregular unida con mortero y dispuesta en hiladas; las esquinas de las paredes se reforzaron con sillares. Un entramado de madera sostenía la cubierta originalmente, y una puerta, hoy tapiada, se abría en la fachada meridional. De esta primera etapa data también la ventana geminada de la fachada occidental.
El aspecto actual del edificio sería parecido al de la última remodelación medieval, de inicios del siglo XII. El elemento más destacado de la última reforma medieval es la puerta adovelada. Es muy posible que el motivo de la reforma de la iglesia fuera la incursión almorávide del año 1103. Las obras afectaron la estructura superior del templo en especial: se sustituyó el antiguo tejado por una cubierta de vuelta de cañón, lo que conllevó levantar la altura de las paredes y el refuerzo de las mismas mediante arcos torales y formeros. La cubierta de la nave pasó a ser a doble vertiente, de tejas. La despoblación del recinto de Olèrdola a partir del siglo XII no afectó la continuidad del culto religioso en la iglesia, ya que esta se mantuvo como templo parroquial hasta el año 1885. Dicho esto, analicemos el aspecto que tiene el sacro edificio en el presente. Hay que alertar aquí que las orientaciones que se dan se basan en la orientación geográfica de la montaña.
La actual fachada de poniente está presidida por una ventana geminada original y por una puerta con dintel de dovelas. La parte superior está formada por un arco de medio punto con grandes dovelas bien trabajadas, enmarcadas por una moldura, la superior a manera de guardapolvo. El arco se sostiene sobre dos impostas que reposan en las jambas decoradas con un doble surco semicircular. Encima de la puerta se halla la doble ventana. Una columna monolítica con capitel utilizada como parteluz es uno de los poquísimos elementos escultóricos de la frugal edificación. La factura es tosca, de aspecto arcaizante y difícil de clasificar estilísticamente, aunque los especialistas se inclinan a definirla como un elemento desnaturalizado del prototipo corintio. El fuste de la columna es de forma cilíndrica, y está decorado con 3 collares o cuerdas en relieve ornamentados con incisiones en diagonal. El capitel de base circular se ensancha hasta convertirse en cuadrado, con 4 espolones que sobresalen de los ángulos, recordando las volutas originales. Dos espolones más pequeños salen de las caras anterior y posterior. El capitel presenta desperfectos especialmente en los espolones.
Por otra parte, el principal elemento de la fachada meridional es una puerta tapiada. La primera entrada al templo podría haber sido reformada o sustituida por otra actualmente visible, ya que a la izquierda del portal de pequeñas dovelas regulares que forman un arco de medio punto se observan los restos de una jamba, indicio de una puerta anterior. A la derecha de esta puerta se observa otra, de factura más tosca e igualmente tapiada, que correspondería bien a la entrada a una capilla lateral o bien a una segunda puerta románica. En este muro sur se evidencian dos tipos de obra. En la parte superior, los bloques regulares se alinean en hiladas horizontales. En la parte inferior, las piedras y su disposición son irregulares. Nos toca habla ahora de la cabecera, de planta rectangular (5’5 x 5 m) y sin ornamentación exterior. Su altura fue elevada a inicios del siglo XII. La iluminación se conseguía mediante 2 ventanas, dispuestas una sobre la otra. La cubierta es de mortero de cal con pequeñas piedras colocadas de forma aleatoria. Seguidamente, recorriendo las diferentes partes de la edificación, llegamos a la fachada septentrional. La pared norte se asienta, en parte, sobre el lado meridional de la iglesia prerrománica. Este muro presenta una ventana en aspillera debajo del cimborrio. Como en la fachada contrapuesta, se distinguen dos obras diferentes. Respecto al cimborrio y al campanario de espadaña que coronan la iglesia, hay que decir ante todo que resulta difícil precisar su momento de construcción. Por el tipo de paramento de las paredes, el cimborrio podría ser obra de la última reforma románica, mientras que para el campanario ha de atribuírsele una datación posterior. El cimborrio presenta una forma externa octogonal que descansa sobre un basamento cuadrangular. Los muros son de sillares dispuestos en hiladas regulares. La cubierta es a 8 vertientes con losas de piedra. El campanario de espadaña fue levantado sobre el cimborrio. La estructura es simple, y presenta dos aberturas, acabadas con un arco de medio punto y coronadas con un tejado a doble vertiente decorado con molduras.
Respecto al interior del templo, hay que decir que la única nave rectangular está cubierta por una vuelta de cañón de medio punto sustentada por arcos. Las impostas de las que arrancan esos arcos están biseladas y los pilares, de sillares regulares, bien ajustados entre ellos. El aparejo, de pequeños sillares, es bastante más regular que el del exterior. Antes de llegar al presbiterio se encuentra la cúpula del cimborrio, de forma hemisférica y sostenida por 4 trompas en cada uno de los ángulos. El ábside y la nave están separados por un doble arco. En la pared de fondo de la cabecera se observan 3 tipos diferentes de obra, detectados después de la restauración de 1928. La mitad inferior corresponde a la obra en su momento fundacional, y las otras 2 obras son posteriores. Cerca del ángulo sudeste se abre una hornacina en la pared y, en el extremo contrario, se halla el paso que comunica las cabeceras románica y prerrománica. El ábside está ligeramente sobreelevado respecto del pavimento de cerámica de la nave y, en el centro, se ubica un altar de piedra.
Alrededor de la iglesia se halla la necrópolis de tumbas antropomorfas. Resulta dificultoso establecer la fecha final de utilización de las sepulturas, aunque cabe situarlas a finales del siglo X. Se puede aventurar su pervivencia a lo largo del siglo XI. Las sepulturas presentan la forma estilizada de la anatomía humana, y están excavadas en la roca. Las tumbas se orientan de este a oeste. Sólo alguna sepultura presenta una orientación dispar. Además de esta necrópolis de sepulturas antropomorfas, en Olèrdola se halla otra, más conocida, en el barrio extramuros del Llano de los Albados, de la que hablaremos. Más allá de la iglesia y la necrópolis, en el extremo más alzado de la montaña, se conservan los restos de la torre de vigilancia romana probablemente levantada al despertar del siglo I aC, con el fin de controlar visualmente tanto la planicie del Penedés como la costa del Mare Nostrum. La atalaya era de planta rectangular (7 x 5 m), y los muros, teníal 1’45 m de anchura. Los muros están levantados con grandes sillares rectangulares de piedra, muy bien trabajados, que cubren la cara interna y externa. Actualmente sólo es visible el interior, de 5 m², puesto que los muros externos se hallan cubiertos por el derrumbe. En época medieval se adosó a la atalaya romana el castillo, probablemente ya desde el mismo momento en el que el conde Suñer mandó establecer un castell termenat en Olérdola. Del edificio se conserva una sala de 19 x 7 m cubierta por una vuelta de piedra y mortero, hoy muy destruida. Como en la torre, el derrumbe de las paredes cubre buena parte de los restos.
Muralla
Toca a continuación hablar de la notable muralla medieval. Así como las murallas preibérica y romana cerraban la montaña por el punto más accesible, durante el periodo altomedieval se complementó el cerramiento de toda la meseta con una muralla perimetral por encima de los riscos. El amurallamiento fue auspiciado por el conde Suñer, complementando las obras de adecuación de la montaña para convertir Olèrdola en un enclave fronterizo estratégico que diera cobijo a los campesinos instalados en las nuevas tierras catalanas. La muralla tiene 90 cm de anchura, y en buena parte de su recorrido desempeñó funciones de muro posterior de las casas. Pronto, una vez superada la primera etapa de fortificación, la efectividad del recinto se debió ver reducida por el gran crecimiento de la población, que ocupó los terrenos alrededor del exterior de la muralla. Actualmente, la muralla se conserva de forma muy desigual y se ha perdido la mayor parte de su trazado. Tanto en levante como en poniente son aún visibles algunos tramos.
El lienzo mejor conservado se encuentra en el lado este, entre la muralla romana y la iglesia. Se trata de un muro de piedra calcárea irregular, de tamaño medio, unida con abundante mortero de cal. Siguiendo el recorrido por el risco de levante, paralelo a la muralla medieval y en su tramo final, el camino lleva hasta una calle medieval con escaleras recortadas en la roca y un vasto canal central para la evacuación de las aguas pluviales. Dejando atrás la calle escalonada, se llega nuevamente al sector 01. La muralla de inicios de la Edad del Hierro es uno de los elementos más remarcables de esta área. El muro, situado a 1 m por detrás de la muralla romana y paralelo a esta, tiene un grosor en torno a 1’40 m y una altura máxima conservada de 1’20 m, teniendo el tramo descubierto una longitud de aproximadamente 16 m. El muro presenta dos caras vistas de piedras de tamaño grande y mediano, sin desbastar, con un relleno interno de piedra de menor tamaño. Posiblemente, la parte superior del muro fuera de arcilla o adobe.
La muralla romana mide 1’45 m de longitud en un extremo a otro del acantilado y 2 m de anchura. La altura original máxima conservada es de 4 m. La construcción de la muralla romana responde tanto a las necesidades de establecer un punto de control territorial como al interés propagandístico y propagador de la civilización romana frente a los íberos indígenas. La muralla presenta 4 tramos de lienzo separados por 4 torres y una única puerta central. La obra constructiva está formada por una cara exterior de sillares, una cara interior de encofrado y el relleno interno de piedras irregulares y mortero. Los sillares de calcárea están bien desbastados, aunque la disposición de los bloques y de las hiladas es bastante heterogénea, más cercana al tipo de aparejo poligonal que al cuadrangular. Algunos sillares están almohadillados y otros presentan unos botones cilíndricos usados durante la construcción de la muralla para elevar los bloques hasta su emplazamiento definitivo. La heterogeneidad de la construcción se debe atribuir al trabajo simultáneo de diferentes grupos de obreros, cada uno concentrado en un tramo o torre. El tramo de levante se halla sobreelevado gracias a la roca recortada verticalmente en su base. De levante a poniente, el primer tramo de muralla incluye dos tipos de aparejo bien diferenciados: en el extremo de levante, piedra pequeña sin desbastar unida con mortero de cal y, en el resto, sillares, algunos de ellos dispuestos en hiladas a soga e hiladas a tizón, alternando con otras disposiciones.
La torre de levante presenta la planta rectangular y la obra exterior es de sillares poligonales, algunos de ellos almohadillados. Aunque una de sus caras se halla muy destruida, conserva aún una altura considerable. En el segundo tramo se observan dos tipos diferentes de obra. La parte inferior presenta un aparejo poligonal bastante regular, con algunos bloques almohadillados. En la parte superior la obra es de piedras medianas irregulares unidas con mortero de cal. La cara interior es homogénea en este mismo tramo. La torre hoy visible que flanquea la puerta de entrada al recinto por el lado izquierdo conserva interiormente la obra romana, pero debió ser rehecha en época medieval, y fue reconstruida parcialmente a inicios del siglo XX. Su interior fue excavado el 1987. Una única puerta, de 3’5 m, se abre en la parte central de la muralla. Todas las siguientes partes de la muralla presentan más alteraciones que en las partes contrapuestas. La torre derecha que flanquea la puerta presenta la base de grandes sillares muy erosionados y la parte mediana de bloques más pequeños. La parte superior es de obra irregular coronada con almenas añadidas a inicios del siglo XX. El tercer tramo de la muralla fue parcialmente reconstruido y es de aparejo poligonal. La planta de la torre más septentrional presenta una curiosa y poco frecuente forma de espolón. El aparejo es regular y de grandes sillares en el ángulo frontal y en la base, siendo, en el resto de la obra, más pequeño. En este punto se puede observar la alternancia de hiladas a soga e hiladas a tizón. El último tramo presenta un aparejo poligonal de sillares grandes y medianos. El distinto paramento que se observa en el foro exterior de la muralla contrasta con la uniformidad del interior. Este hecho ha dado pie a diferentes interpretaciones, desde la consideración que el opus poligonal sería romano mientras el resto correspondería a una restauración medieval, hasta la finalización precipitada de la obra por parte de los propios romanos. Seguidamente, es conditio sine qua non para completar el recorrido de la comprensión de lo conocido sobre Olèrdola hablar sobre el barrio medieval extramuros. La ciudad medieval se extendía fuera del recinto amurallado, como se ha señalado reiteradas veces. El barrio extramuros ocupaba los dos montículos frente a la muralla separados por el fondo de Les Feixes. Las casas parcialmente excavadas en la roca son el principal testigo directo de la ocupación de la zona extramuros. La carencia de excavaciones sistemáticas no permite determinar la distribución espacial de las casas, aunque resulta evidente la adaptación del tramado urbano a la orografía. Los principales y más conocidos restos se hallan en el Pla dels Albats. La denominación procede de las numerosas tumbas de pequeño tamaño correspondientes a niños y recién nacidos que se hallan en la necrópolis de tumbas antropomorfas.
Actualmente se conocen más de un centenar de tumbas antropomorfas en el exterior del recinto. Las sepulturas, como las del interior, están excavadas en la roca, son de planta rectangular con la cabeza diferenciada del resto del cuerpo y más estrechas en la parte de los pies. La mayoría presentan un encaje en la misma roca para la tapadera. Esta consistía en una o diversas losas que protegían el cuerpo del difunto. Las sepulturas siguen la orientación este-oeste. En el primer cuarto del siglo X tanto esta necrópolis como la capilla de Santa María ya estarían en funcionamiento. De esa capilla sólo se conocen unos restos. La investigación arqueológica podrá confirmar la funcionalidad religiosa del edificio en ruinas y su cronología. Del edificio en ruinas se conserva parte de la pared norte, y el muro de poniente. El templo tendría una sola nave dividida en dos estancias comunicadas a través de un magno arco del que se conserva el arranque.
Bibliografía
- MOLIST, Núria. Olèrdola. Barcelona: El Mèdol, 1999, 76 pág. (Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya, 7). ISBN 84-393-4700-6.
- BATET, Carolina. El castell termenat d’Olèrdola. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2004, 92 pág. (Monografies d’Olèrdola, 1). ISBN 84-393-6651-5.
- MOLIST, Núria (ed.). La intervenció al sector 01 del conjunt històric d’Olèrdola: de la prehistòria a l’etapa romana (campanyes 1995-2006). Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2008, 641 pág. (Monografies d’Olèrdola, 2). ISBN 978-84-393-7653-8.
- MUNTANER, Ignasi Maria. El terme d’Olèrdola en el segle X segons el document de dotació de l’església de Sant Miquel. Sant Sadurní d’Anoia (Barcelona): Institut d’Estudis Penedesencs, 1995, 128 pág. (Estudis i Documents, 8). ISBN 84-86933-40-4.
.JPG){kind=link}
.jpg){kind=link}
.JPG){kind=link}
_-_1.jpg){kind=link}
.JPG){kind=link}