Quan el Català es parlava a tota la França
L’emperador NapoleĂł1 fĂ©u portar de l’arxiu vaticĂ , com a botĂ de guerra un document que demostra que el catalĂ , o si voleu l’occitĂ es parlava fins al Rin. França diu que Ă©s el document en francès mĂ©s antic. És que el francès Ă©s el catalĂ ? oh! clar! Abans sĂ.
El document no és pas gaire extens, però és molt clar, i sabem amb certesa l’any, estem parlant del 842, molt anterior a qualsevol altre document en llengua neollatina.
La circumstà ncia que l’origina és molt solemne i demostrativa. És un tractat internacional en que el sobirà d’Alemanya s’ha de fer entendre pels de la Gà l·lia, o sia que les autoritats parlen en les llengües dels oients i aquests en la pròpia. A Estrasburg els gals escoltaren al rei alemany parlant en català , perquè era la seva llengua. O el que ara diem occità , meridional, o patois.
No coneixem els seus dialectes, però podem creure que a Estrasburg o els llocs de residència habituals de la cort (ParĂs, Soissons, Tournai, Orleans, Colònia ...) aquesta era la llengua dels romans francs, les diferències amb l’occitĂ de mĂ©s al sud serien les normals dialectals, o sia que segons la mostra podem pensar que “en”, Gal·lia amunt era “in” o “saber” i “poder” eren “savir” i “podir”.
En quant als francs, no caldrà pas recordar-vos que parlaven una llengua germà nica, que és la del mateix text posat en germà nic. Admireu les astoradores semblances del que deien els emperadors francs a Estrasburg fa més de mil cent cinquanta anys. L’any 842.
Text post romĂ o dels llatĂns de l’època mĂ©s antic, en occitĂ -catalĂ .
En negreta les paraules occitanes però no franceses o més indiscutibles. Afegeixo una modernització incloent variants possibles en català .
Pro Déu amo/ur et pro cristià poble et nostre/o comú salvament, d’est dia en avant, en
quant deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre
quan DĂ©u saber et poder m’ha/Ă©s donat , sĂ salvarĂ© eu/jo est meu frare/germĂ
Â
Karlo et in aiudha et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son
Carles et en ajuda et en caduna cosa , si com hom per dret son
fradra salvar dist , in o quid il mi altresi fazet, et ab
germĂ /frare salvar dec/dic, en o quan ell (a) mi altrament faci, et amb/ab
Ludher nul plaid nunquam prindrai , qui meon vol cist2 meon fradre Karle in
Lutar(i) null acte/joc (guerra) mai prendré, quà (de) meu vol est meu frare Carle en
Qui me’n vol atacant mon germĂ
damno sit.
Damne / dany sia.
Les tropes de Carles el calb li responen
Si l’emperador franc d’Alemanya ha usat l’occità és per què és la llengua dels seus oients romans. Lògicament els romans presents el responen en occità , el que ara diuen despectivament “Patuès”
Llegiu i admireu-vos del jurament de les tropes gal·les, les que no eren pas franques, car els germà nics entenien el frà ncic de Renà nia en que es redactà el mateix text destinat al rei de les Gà l·lies i els soldats francs alemanys:
Prèviament us recordo que: Luduvics Ă©s LluĂs i; que en occitĂ tant pot dir-se Carles com Carlos, com Carlus, però que tal com estĂ posat pot ser una forma comodĂ; “sacrament” Ă©s jurament; “Tengui” Ă©s “tenir”, enteneu “sostenir” o “no mantenir el jurament si l’alemany no compleix”.
Si Lodhuvigs sagrament, que son fradre Karlo iurat, conservat, et
Si Ludovics sacrament, que (a) son germĂ /frare Carles (ha) jurat, (ha) conservat, et
Karlus meos sendra de suo part non lo tanit, si io returnar non l'int pois :
Carles meu senyor, de sua part no lo tingui, si io returnar no li’n puc:
ne io ne neuls, cui eo returnar int pois, in nulla aiudha contra Lodhuvig nun li iu er. »
ni io ni nul , qui io returnar li’n puc, en nulla ajuda contra Ludovic non li jo faré. eu seré.
Sorpresos? És que l’occitĂ i per tant el seu dialecte catalĂ sĂłn els mĂ©s propers al baix romĂ , del segle v, ens entendrĂem molt bĂ© amb els d’aquells temps.
. Els arguments per fer-ho francès a vegades fan riure, aixĂ, argumenten seriosament que: “Cosa”, no Ă©s pas “cosa” occitana sinĂł “causa” de deliberaciĂł o plet o “sostenir”. I haurem de dir als de langue d’oil que Ă©s “chose”. Ja que al s. IX en francès no existia. En romĂ gal o OccitĂ , sĂ. En francès “causa” Ă©s un cultisme del temps del classicisme que s’inventa l’actual llengua de França. Llavors ens preguntarem: I el text alemany què diu, d’això? Mirant-ho podrem sortir de dubtes.
Doncs et in aiudha et in cadhuna cosa és l’única diferencia entre les dues traduccions, aquesta frase no hi és.
L’academicisme diu: Aquest text és en “Galo-romà ”, i es molesta per què que antigament de manera equivocada, la gent occitana que encara sabia la seva llengua deia que era en llengua occitana. Car existeixen alguns mots que a primera vista semblen pertà nyer-li, com “sagrament” que en francès és “serment”; “poblo” o “poble”, en neo franco-francès “peuple”; “ab/ amb”, en francès “avec”.
D’aquesta manera ens arriben els seriosos estudis que argumenten que en el molt antic “RomĂ de la GĂ l·lia” existien aquests mots que ara al nord no tenen (per què no parlaven la mateixa llengua romana que al sud). Quan troben algun mot que coincideix amb l’occitĂ com “popla”, “ab”... afirmen categòricament era propi de l’antic francès seu. Sense pensar que tal com ells argumenten tambĂ© hom pot dir que allĂ parlaven l’antic occitĂ o algun perdut dialecte seu. AixĂ: “savir” (he sentit “jo sabi” a PerpinyĂ ). Evolucionaria al francès “savoir/savuar” i l’oposen a “saber”; o “jo”, que en forma occitana antiga Ă©s “eu”, ha de cedir davant el “je” FrancĂ©s, que proclamen era la “única” llengua que usava “eo” en el seu lloc, sense pensar en “eu”. Si voleu riure compreu les diferents maneres de dir “io” al text.
Altres estudis parlen de si Ă©s en lionès o peitavĂ. Però fins fa poc s’ha considerat aquests i el catalĂ parts de l’occitĂ . Clar que si aquest Ă©s parlava fins al Nord, Ă©s lògic esperar que cada determinat nĂşmero de quilòmetres hi havia diferències, encara hi sĂłn on es parla, per què venen d’una antigor molt profunda. El que s’amaga Ă©s que no era el francès que s’ha imposat modernament a la GĂ l·lia.
No s’adonen que les formes argumentades de “Poblo”, “ab”... estan dient que el text és occità i que aquesta llengua és parlava des de Catalunya fins el Rin?
Un altre argument és que qui va recollir el text, mossèn Nittard ( net de Carlemany per part de mare, o sia teòricament de parla holandesa antiga), era de la Picardia (a tocar Bèlgica) i que hi posa formes del seu dialecte del nord, sense adonar-se que això no desmenteix ans confirma que el text és occità , perquè es demostra que allà parlaven occità , o que les coses que serveixen per atribuir-ho a l’antic francès del nord són formes de l’occità del nord.
També hom vol identificar formulismes de la cancelleria i de tradició més o menys culta. Cosa lògica en aquest context, això seria una raó per a l’occità , car els francs entenen el germà nic i els romans l’occità , i amb això sabem que aquests romans eren amunt, amunt, fins a dalt de tot. O sia que un romà d’Estrasburg o allà present, podia entendre el rei alemany parlant-lo en occità , que no francès (germà nic o barreja amb el romà )
Posteriorment ha estat condemnat i arraconat cap al sud i ara Ă©s quasi extingit fora de Catalunya. En aquest punt veiem com els francs que volien fer-se entendre dels romans, els parlaven el que ara diem OccitĂ , que incloĂŻa PeitĂşs i LiĂł.
Veiam, cal ser seriosos, diuen els francesistes, no us podeu basar tant sols en un element per dir que els juraments són en llengua d’Oc. No veieu que una multitud de fets demostra que d’acà ve el francès? Tenim evolucions fonètiques inexistents en Oc i que es fan en base a mots llatins comuns a les llengües llatines: savir, cadhuna, aiudha, cosa. No poden derivar de mots occitans. En Oc donen mots molt diferents.
Poca gent gosa oposar-se a aquest oficialisme. La resposta no Ă©s difĂcil, però: “saber”, “caduna” (cada una), “ajuda”, “cosa”, sĂłn perfectament catalanes..
Altres insisteixen: Res no prova que “ab” no s’emprés en l'antic francès o que no fos en una de les moltes formes llatinitzants usades pels clergues.
Però, de l'altre banda, a part de que el francès ha estat molt modificat des del renaixement, tampoc hi ha cap prova de que qualsevol d’aquests mots no es poguès emprar en occità o que no sigui un arcaisme o llatinisme en occità .
Voleu un signe ? Carles Martel, Ă©s un nom en occitĂ , si fos en l’hĂbrid francès seria “Marteau”, i aquest Ă©s de la dinastia imperial. Per parlar amb els gals i els iobers havia d’usar l’occitĂ , l’única llengua romana de les GĂ l·lies.
LluĂs M. Mandado i Rossell
.1 L’autor d’aquesta noticia es deia Nithard, es conserven dos manuscrits; un que Ă©s una copia de cap l’any 1000 segurament per a sant Medard de Soissons. Vers el 1650 es comprat per a la reina Cristina de Suècia que el deixa a la biblioteca del VaticĂ , que NapoleĂł portarĂ a ParĂs i es conserva a la Bibliothèque nationale de France la cote Latin 9768, no pas de les GĂ l·lies. On es troba tambĂ© l’altre manuscrit Latin 14663.
2 Cist: Ă©s entès en la traduccions al francès com del v. Ser, un “c’est”. Però la proclama no tĂ© gaire sentit, en canvi, si mirem el llatĂ, trovarem cistarius, el “guardiĂ del cofre” on deu estar el tractat o el tresor, o sia que es trenqui l’acord; o bĂ© el mancat de “s” citatus, p.p. de cito; tenim el militarment congruent “proclamaciĂł o ordre militar” que tambĂ© ens reporta un militar citatio que Ă©s l’ordre d’atacar: “llançat, de pas viu”.
_______________________________________________________________
Catalunya - Gothalonia
Crec que van estar contents que fossin els gots i no els alans ...
Com a la Història, en la Filologia també existeix l'status quo, la llengua és Història.
Les llengĂĽes no canvien tan rĂ pid.
La catedrà tica Carme Jiménez Huertas ens explica que el llatà no és la mare de les llengües romanç. https://www.youtube.com/watch?v=SPI_Y4hdIaU
Llavors el catalĂ ja coeixistia.
Jorge Mª Ribero Meneses ens mostra un mapa dels romans on tot l'Ebre posa castellani com a nom de la gent de Catalunya fins amunt. Ell ens explica que els noms castellans i catalans tenen mateix origen. De castell o catall, clar, on vivien. Chateaux en francès. La S no hi és.
Jo tinc una teoria nova.
Esisteix Thule, Tello, Can Toi, Tell ... Sense S ni Ca.
El català encara té 3 articles determinats diferents, cosa única... El/Lo/La En/Na Es/Se/Sa
Aquest es/se també es confondria amb el pronom reflexiu es casar-se.
Estisores=Tisores molts cops els determinants s'incorporen a la paraula.
Sepharad Ă©s la penĂnsula ibèrica pels jueus Se - Pharad (Es paradĂs)
Es - Pannia (el tot?)
Recordem que a Catalunya les cases sĂłn Ca ------ Can Vives per exemple, CĂ noves - Casanoves potser.
Tallat - Serra del Tallat i Mare de Dèu del Tallat
Talladell - Taradell - Tarradelles etc
Aquest Tall - Thule hauria de ser OBRA DE DÉU - Creació
Ca Tall - Casa dels fills de DĂ©u
Ca S Tall - Igualment però amb el determinant ES/SE/SA
Porto temps pensant-ho i veient exemples ... encara que ara ho he escrit ben rĂ pid.
Espero que caigui en bones mans
Salutacions a tots els bons hòmens.
I als trolls....
Per cert al video parla dels esclaus que venen dels eslaus... Però la més forta és la de bigotis que vé de By god..