La vaca cegahisto.cat



12-11-2014  (2868 lectures) Categoria: Viatgers

Jordanus

Jordà de Catalunya, també conegut com Jordanus Catalani[1] (fl. 1302-1330)[2] fou un explorador de l'Àsia i missioner dominic català conegut per haver escrit les Meravelles descrites on explica les meravelles de l'Est. Fou el primer ibèric que va trepitjar l'Índia, el primer europeu que hi va anar de missioner[3] i el primer bisbe catòlic d'aquest país, nomenat pel papa Joan XXII.[4]

Taula de continguts

Biografia

Missioner

Diversos estudis apunten que Jordà podria haver nascut a Occitània, concretament a Sévérac-le-Château, al nord-est de Tolosa.[5][6] Ja havia estat a Pèrsia alguns anys abans d'unir-se a un grup de franciscans que, amb dos genovesos, foren enviats com a missioners a la Xina el 1320. Després d'haver salpat d'Ormuz, en el seu camí cap a la Xina els frares van arribar al port de Thane, situat a Salsette, a prop de Bombai, que en aquell moment era un dels ports principals de l'Índia.[5] Jordà es separà de la resta per anar a visitar la comunitat cristiana de Sofala o Supara, una ciutat a prop de Surat. Quan s'assabentà que els franciscans havien estat detinguts a Thane, va marxar a buscar-los però ja era massa tard, moriren martiritzats entre el 9 i l'11 d'abril de 1321.[5]

El 21 d'octubre de 1321 manifestà en una carta el seu desig d'establir-se a Etiòpia, però en comptes d'això va romandre als territoris on havien mort els seus companys per a batejar la població. El 1324 encara vivia a Thane, on va confiar les restes dels màrtirs a Odoric de Pordenone, que les hauria enterrat a Xina. En aquesta època va descriure les activitats comercials entre India i Egipte i va suggerir una incursió naval a l'Oceà Índic.[5]

Bisbe

Joan XXII (1316 - 1334) el nomenà bisbe de Quilon el 1329

No se'n sap res més fins que, a Avinyó, el papa Joan XXII el nomenà bisbe de Quilon, a l'abril del 1329. El papa li donà informació dels nestorians establerts a Quilon en una carta escrita en llatí que demostra que el papa tenia un coneixement detallat de la situació a la zona. El Papa afirmava que enviant dos o tres centenars centenars de missioners a l'Índia seria fàcil convertir més de 10.000 cismàtics.[7] Va ser durant aquests a anys a Avinyó que va escriure la seva principal obra, les Mirabilia.

Jordà no va marxar d'Avinyó fins el setembre de 1330, i ho va fer amb cartes de recomanació per als governants indis i per a l'emperador d'Etiòpia, que eren zones que formaven part del seu bisbat.[5] Jordà coneixia bé els governants etíops (videt: Abissínia i Núbia) gràcies als mercaders cristians, de fet, fou el primer en escriure, el 1328, que el Preste Joan era l'emperador d'Etiòpia.[8] Si bé ja hi havien hagut diversos contactes a través d'altres bisbats de Pèrsia i alguns missioners llatins ja hi havien arribat, se li confià a Jordà la missió concreta d'establir relació directa amb els els governants etíops, però no ho va fer mai.[2] No es sap res del final de la seva vida.[5]

Obra

Una pàgina del manuscrit de "Il miglione" del seu contemporani, Marco Polo, 1254-1324

Pel que fa als seus escrits, es conserven algunes Epístoles del bisbe Jordà com la que va enviar a Marí Sanuto (1306-1321) perquè una flota cristiana arribés als mars de l'Índia. Cartes com aquesta van servir d'esborrany per a la Passió dels Franciscans de Thana, un escrit que va refundar Francesc de Pisa. La seva obra més coneguda, tot i que durant l'Edat Mitjana va tenir una circulació limitada, són els Mirabilia.[5]

Mirabilia descripta

Ja sigui abans de sortir a Malabar com a bisbe, o durant una visita posterior a l'oest, Jordà probablement va escriure la seva Mirabilia descripta , que a partir de l'evidència interna només es pot fixar dins del període 1329 -1338; en aquest treball que va proporcionar la millor descripció del seu temps sobre les regions de l'Índia, els productes, el clima, els costums, la fauna i flora, etc.., es va estendre a l'edat mitjana per tota Europa, d'una forma fins i tot superior al Il Miglione de Marco Polo.[cal citació] Pel que fa a la navegació, els seus escrits van permetre conèixer tecnologies que aviat s'incorporarien a occident, com els camarots per els comerciants, el timó, i l'existència de diversos màstils.[9]

En la seva triple divisió de l'Índia, l'Índia Major comprèn des de les Costes de Malabar a Cotxinxina; mentre que l'Índia Menor s'estén des de Sind (o potser del Balutxistan) a les Costes de Malabar; i l'Índia Tertia (amb en la seva ment dominada per concepcions africanes ) inclou una vasta regió-costanera sense definir a l'oest del Balutxistan, arribant, sense incloure'ls, fins Etiòpia i el domini del Preste Joan.

La 'Mirabilia descripta' de Jordà conté la identificació més primerenca i clara de l'Àfrica del Preste Joan, i el que és potser la primera notícia del mar Negre sota aquest nom. Fa referència a la residència de l'autor a l'Índia Major i especialment a Kollam, així com als seus viatges per Armènia, al nord-oest de Pèrsia, a la regió del Llac de Van, i en Caldea; i subministra excel·lents descripcions de les doctrines Parsee i dels costums funeraris, del culte Hindu-bou, ídol-ritual, i suttee, així com sobre les fruites de l'Índia, les seves aus, els seus animals en general i els seus insectes. Finalment la seva pista es perd i després del 8 d'abril de 1330 no tenim cap més notícia sobre el bisbe Jordà.

Referències

  1. Société de géographie (France). Recueil de voyages et de mémoires, 1839, p. 421–.
  2. Siegbert Uhlig. Encyclopaedia Aethiopica: D-Ha. Otto Harrassowitz Verlag, 2003, p. 190–. ISBN 978-3-447-05238-2.
  3. Ashok Pant. The Truth of Babri Mosque. iUniverse, 29 August 2012, p. 37–. ISBN 978-1-4759-4290-3.
  4. Crespo, Martí. «Jordà de Catalunya, el nostre Marco Polo». Vilaweb, 12 novembre 2014 [Consulta: 12 novembre 2014].
  5. John Block Friedman. Trade, Travel, and Exploration in the Middle Ages: An Encyclopedia. Routledge, 4 July 2013, p. 836–. ISBN 978-1-135-59101-4.
  6. Joan-Pau Rubiés. Travel and Ethnology in the Renaissance: South India Through European Eyes, 1250-1625. Cambridge University Press, 5 September 2002, p. 74–. ISBN 978-0-521-52613-5.
  7. Wilhelm Baum. Apostolic Churches of the East: A Concise History. Routledge, 8 December 2003, p. 101–. ISBN 978-1-134-43019-2.
  8. Graham Hancock. The Sign and the Seal: The Quest for the Lost Ark of the Covenant. Crown Publishing Group, 19 September 2012, p. 159–. ISBN 978-0-307-82904-7.
  9. Joseph Needham. Science and Civilisation in China: Volume 4, Physics and Physical Technology, Part 3, Civil Engineering and Nautics. Cambridge University Press, 1 April 1971, p. 830–. ISBN 978-0-521-07060-7.