03-08-2024 (313 ) | Categoria: Articles |
Ischia (pronunciat segons AFI:/'Is.ki.a/; en català antic anomenada Iscla) és una illa d'Ità lia que tanca pel nord-oest la badia de Nà pols. Els llatins anomenaven aquesta illa Pithecusa, nom que la tradició fa derivar del terme grec pithos («gerro»), i voldria dir «l'illa dels gerros». Amb la decadència de l'imperi, Ischia va estar amenaçada pels bà rbars: els visigots (cap al 410) i els và ndals (a partir del 430).[16] El 476, amb la caiguda de l'Imperi d'Occident, Ischia va passar a ser domini d'Odoacre, mentre que el 493 va entrar a formar part, juntament amb tota la penÃnsula Ità lica del regne ostrogot de Teodoric el Gran. Al voltant del 536 fou conquerida pels exèrcits romans d'Orient capitanejats per Belisari. Després e la reorganització consegüent a la invasió longobarda (568), Ischia va passar a ser part del ducat de Nà pols, un ducat romà d'Orient depenent de l'Exarcat d'Ità lia. Fins al 1130 Ischia va dependre dels ducs de Nà pols fins que el 1135, el normand Roger I de SicÃlia va saquejar l'illa, que fou novament envaïda pel comte Tancred, el fill del qual Guillem fou vençut per Enric el Sever (el futur Enric VI). El 1194 genovesos i pisans van envair l'illa i, van ocupar el castell, deixant Ischia en mans d'Enric VI. La dinastia sueva va prendre el govern de l'illa el 1214.[21]
Abans que Carles, duc d'Anjou, fos coronat rei de Nà pols, Ischia, que estava sota l'administració del comte de Ventimiglia després de la caiguda de Manfred, va ser envaïda per galeres pisanes amb l'objectiu de provocar un motà contra Carles I d'Anjou a favor de ConradÃ. No aconseguint el seu propòsit, els pisans es van dedicar a massacrar i robar els habitants. El rei Carles I, victoriós després de la batalla de Tagliacozzo (1268), va convocar els representants de les diferents cases de l'illa per qüestionar-los sobre la seva lleialtat al nou rei. Després va iniciar obres de fortificació del castell. El 1282 Joan de Pròixida va revoltar els sicilians contra aquest rei, que el papa no havia reconegut, per ser fill il·legÃtim. La gent d'Ischia, en saber la notÃcia, van passar al bà ndol de Pere III d'Argó, casat amb l'única filla legÃtima de Manfred. En resposta a aquesta deslleialtat, Carles I va tornar a envair l'illa. El 1284, Ischia (anomenada Iscla en les cròniques catalanes) i Capri es rendeixen a l'estol de Roger de Llúria.[1] Les galeres catalanes reclamen impostos als vaixells que arriben i surten s Nà pols. En el perÃode 1285-1302, Ischia és ocupada per catalans.[2]A la mort de Carles d'Anjou, va heretar el nebot, Carles Martell, ja que el fill, Carles II d'Anjou, estava pres en mans dels Catalans. Quan Carles II va ser alliberat en virtut dels tractats d'Oloron i de Canfranc (1289), el seu oncle li va tornar els territoris, però els illencs es van tornar a revoltar. El 1299 Carles II va enviar-hi 400 guerrers per reconquerir-la.
El gener del 1301 una terrible erupció va fer que molts habitants l'abandonessin, però cap al 1305 es va tornar a repoblar. El 1309 va succeir a Carles II, el seu fill Robert i a la seva mort va passar a Joan el caçador. Hi va haver una lluita per la successió entre LluÃs d'Anjou i Carles III de Nà pols, tots dos designats hereus per la reina Joana I de Nà pols. LluÃs va ocupar Ischia el 1385, que fou reconquerida l'any següent pel fill de Carles II, Ladislau I. A la seva mort, el va succeir la seva germana Joana II, sense descendència. Els barons van acudir llavors al fill de LluÃs II de Provença, també dit LluÃs, però Joana li va deixar al Magnà nim.[3]
Alfons el Magnà nim va arribar a Ischia el 1423, per invitació de Michele Cossa, un ciutadà de l'illa i IV senyor de Procida. Va ocupar el castell, el va reestructurar i es van establir allà esperant per conquerir Nà pols. El 1441, partint d'Ischia, va assetjar Nà pols on va poder entrar triomfalment el 26 de febrer del 1443. Per recompensar els illencs del suport que li havien donat, el sobirà els va concedir amplis favors. Va conferir el govern de l'illa a la seva estimada Lucrezia d'Alagno. Durant la seva estada, va transformar el bosc de Campotese i el de Piano Liguori en una reserva per caçar. Lucrezia d'Alagno, es va deixar assessorar per governar, pel seu cunyat Joan Torrelles. En morir el rei Alfons el 1458 havia d'heretar el seu fill il·legÃtim Ferran, però els barons napolitans i el mateix Torrelles van hissar la bandera dels Anjou. Lucrezia fou constreta a l'exili, mentre s'esperava l'arribada de Joan II d'Anjou. Ferran, desitjós de defensar els seus drets, va manar Alessandro Sforza que ocupés l'illa i que capturés a Torrelles. Ferran però, fou derrotat per Joan d'Anjou a Troia, a la Pulla, i es va refugiar al Castel dell'Ovo a Nà pols per poder tornar a Ischia. L'illa, mentrestant va ser tornada a ocupar per Torrelles, grà cies a l'ajut dels Cavallers de Rodes. Ferran encara no s'havia donat per vençut i va enviar Alessandro Sforza amb dues galeres cap a Ischia. Allà va trobar el suport d'alguns rebels i es va apoderar del castell. El 1494, moria Ferran i el seu fill Alfons II es preparava per enfrontar-se a Carles d'Anjou, rei de França, qui no va tardar a desplaçar-se a Ità lia. Alfons va abdicar a favor del seu fill Ferran II.[25]Carles VIII va aconseguir el suport de tot el regne de Nà pols, llavors Ferran II es va refugiar a Ischia, anaven amb ell la seva à via paterna Isabel de Chiaramonte, la fillastra d'Isabel i cosina de Ferran, Joana, (amb la qui es casaria més endavant), Iñigo II d'Avalos, Giovanni Pontano i Jacopo Sannazzaro. Hi va restar un mes i després va emprendre viatge cap a Messina on l'esperava el seu germà . Va deixar Ischia en mans d'Avalos, marquès del Vasto, el qual es resistia a rendir-se a Carles VIII. El francès van encomanar a LluÃs Maria Sforza l'assalt de l'illa.[26]
Inútilment el 6 de juny del 1496, LluÃs Sforza prova d'assaltar el castell, fet que seria recordat pel poeta Ludovico Ariosto.[4] Ferran II torna de SicÃlia, premia Iñigo d'Avalos i a la ciutat d'Ischia, però el 7 d'octubre del 1496, mori, deixant els drets successoris al seu oncle Frederic qui no va gosar continuar la lluita contra França pel tron de Nà pols. Va deixar el govern del regne al general d'Aubigny i es va traslladar amb la seva famÃlia a Ischia. Fa inscriure, en lletres daurades, sobre el frontispici de l'església del castell el següent text en llatÃ: «Quorum eximia servitia in omni tempore nostra fortuna elucescunt.»(En cap moment ens vam eximir de les nostres obligacions ni del nostre destÃ) Finalment Frederic és capturat i traslladat a França, però LluÃs XII el tracta amb respecte, com si fos un amic, i Frederic escriu una carta a Ãñigo perquè cedeixi l'illa al rei francès. D'Àvalos es nega a complir les ordres i, amb la seva germana Constança d'Avalos, es prepara a resistir l'atac dels francesos. Mori en batalla el 1503 i Constança continua amb la resistència durant 3 anys.
Vençuts els francesos, el regne de Nà pols va passar a mans de Ferran el Catòlic, qui agraït per la fidelitat demostrada, va confiar el govern d'Ischia a Costança d'Àvalos. Aquesta senyora es va fer envoltar de poetes i cavallers, transformant el castell en un centre de literats i artistes.[12] Ferran el Catòlic la va visitar el 1507. Després el regne de Nà pols el va heretar, la filla Joana. Constança va fer venir a l'illa el seu nebot Francesc Ferran d'Ãvalos, fill del seu germà Iñigo, el qual es va casar el 27 de desembre del 1509 amb Vittoria Colonna, marquesa de Pescara.[28] Mort Francesc Ferran sense fills (1525), Ischia va passar a mans del seu cosà Alfons d'Avalos, marquès del Vasto. Pel gener del 1538 Alfons fou nomenat governador de la Llombardia i va deixar per sempre l'illa d'Ischia.
El 1535 Carles V va desembarcar a Nà pols per celebrar el triomf d'Alfons d'Àvalos, qui sota la muralla de Tunisia havia derrotat 150.000 turcs comandats per Khair ed-Din Barba-roja. Uns anys més tard (1544), aquest pirata es va venjar atacant Ischia: va devastar la població de Pansa i Forio i se'n va endur molts illencs com a esclaus.[29]
Punta Imperatore, del municipi de Forio, és el punt més occidental de l'illa i també de tot el golf de Nà pols.
Des del punt de vista geològic, l'illa d'Ischia és de carà cter volcà nic, ja que es va formar a partir de diverses erupcions que van ocórrer en el lapse de fa uns 150.000 anys. La part més antiga de l'illa és la costa meridional, datable entre fa 147.000 i 100.000 anys, amb l'única excepció del Mont Vico al nord, que data de la mateixa època.[5]
En canvi el Mont Epomeu, caracteritzat per un tipus de roca anomenada tuf verd, es va formar fa uns 130.000 anys. Cap al sud-oest estan les formacions rocalloses de Citara (sorgida fa 33.000 anys), Scarrupo di Panza (fa entre 29.000 i 24.000 anys), Faro di Punta Imperatore (fa 19.000 anys) i Campotese. Després l'activitat volcà nica es va desplaçar cap al nord-oest, amb gegants emanacions que van formar Zaro i Marecoppo fa 6.000 anys, que, a redós de Lacco Ameno, delimiten la Vall de Sant Montano. Al voltant de fa uns 5.000 anys, al sud-est, es va formar la Plana Liguori.[6]
L'illa està en una zona sÃsmica, el darrer dels terratrèmols enregistrats va ser el 1881.[7]
En aquesta illa hi ha tres estacions meteorològiques, als municipis de; Barano d'Ischia, Casamicciola, Forio d'Ischia.[33] La particular forma de con, amb el Mont Epomeu al mig, han afavorit un clima temperat, tot i que durant el perÃode d'hivern presenta reqüents canvis climà tics, de vegades dins del mateix dia. Els vents predominants varien segons l'estació de l'any: a l'hivern bufa preferentment el llebeig o una combinació de ponente-llebeig i el xaloc. Els vents predominants a l'estiu i la primavera són: la tramuntana i el gregal. Igual comm els vents, la humitat varia: a l'hivern hi ha pluges freqüents i la humitat mitjana és del 63%, però els dies amb vents procedents dels quadrants septentrionals la humitat es redueix sensiblemente, sobretot a la primavera.
Les aigües termals de l'illa d'Ischia ja eren conegudes i utilitzades a l'antiguitat, quan es van establir el primers colons grecs, els quals les feien servir per guarir malalties de la pell i ferides de guerra.Estrabó \"Geografia\", V"}}" class="mw-ref reference" data-ve-attributes="{"typeof":"mw:Extension/ref"}">[8] S'han trobat també nombroses tauletes votives, d'època romana, a prop de la font de Nitrodi, a Barano d'Ischia on, a més hi ha les restes d'un temple dedicat a Apol·lo i la nimfa Nitrodi, protectora d'aquesta deu. Malgrat el seu ús provat pels escrits d'Estrabó i les tauletes, no s'ha trobat cap establiment de banys, com els de la ciutat de Roma. El metge calabrès, Giulio Iasolino, va donar al Renaixement un nou impuls a la terà pia termal recomanant als seus pacients que visitessin les fonts termals d'Ischia. A més en aquella època (s.XV) es va fer present un fenomen secundari del vulcanisme, les fumaroles, uns vapors sorgits de la terra que es consideraven beneficiosos per la pell. La fama de les aigües termals va perdurar en el temps i entre les persones conegudes que hi van anar a guarir-se consta el nom de: Giuseppe Garibaldi, després de la battalla d'Aspromonte, Camil·lo Benso comte de Cavour i Arturo Toscanini.
Els pescadors d'Ischia en una pintura del 1837 d'Edmund Hottenroth
El turisme és un dels sectors econòmics més importants a l'illa. En segon lloc està el sector pimari, amb les activitats agrÃcoles i pesqueres. El conreu de la vinya és de tradició molt antiga i l'elaboració de vi es fa seguint el mètode tradicional grec, que difereix de l'etrusc i de l'emprat al centre de la Campà nia. Als vessants muntanyencs s'han construït terrasses per aprofitar millor el terreny a aquest conreu. Des del 1500 el vi blanc produït a Ischia era exportat als principals mercats italians i també a la costa de Dalmà cia.[9] Altres conreus de d'aquestes terres fèrtils són: oliveres, cÃtrics, cereals, castanyers, verdures i hortalisses.
La costa nord és favorable a la pesca mentre que la costa sud, amb una profunditat de més de 600 m, és menys propÃcia; això fa que la major part de la població de escadors resideixi al municipi d'Ischia. Hi ha, però, una à rea costanera amb restriccions de pesca per la Llei 394/91, és l'à rea protegida anomenada de Neptú.[10]
Una altra font d'ingressos és el cinema, els directors italians i internacionals han escollit aquesta illa com a escenari de moltes pel·lÃcules.
L'església de sant Pere a la ciutat d'Ischia
Jean-Alexandre C ..... Buchon. Chroniques etrangeres relatives aux expeditions francaises pendant le 13. siecle.. Mairet, 1841, p. 660–.
Giuseppe D'Ascia. Storia dell'isola d'Ischia descritta da Giuseppe D'Ascia. Stab. tip. di Gabriele Argenio, 1868, p. 124–.
R.C.. Roberto d'Angiò e i suoi tempi. Bemporad,volum 2, 1930, p. 191,232,315.
Ludovico Ariosto, Orlando furioso, cant XXXIII, 24
Formació volcà nica d'Ischia Arxivat 2010-05-01 a Wayback Machine.
Roberto De Marco, Sergio Castenetto, Elena Cubellis, Marcella Rebuffa, Il terremoto del 28 luglio 1883 a Casamicciola nell'isola d' Ischia, Istituto poligrafico e Zecca dello Stato, Libreria dello Stato, 1998
Estrabó "Geografia", V
Andrea D'Ambra, Antonella Monaco, Margherita Di Salvo, Storia del vino d'Ischia. La viticoltura nell'isola verde,2006
Â