El Regne de Jerusalem fou creat pels prÃnceps cristians en la figura de Guifré de Bouillon el 1099 al final de la Primera Croada després que s'haver-se apoderat de la ciutat. El regne fou, doncs, un dels Estats Llatins d'Orient; no sempre, però, els reis de Jerusalem posseïren la ciutat que donava nom al seu regne. La fi del regne s'esdevingué el 1291, quan els musulmans recuperaren la ciutat d'Acre, darrer baluard dels croats a Terra Santa.
Pretendents al tÃtol
Reclamació al tÃtol de rei de jerusalem de la FamÃlia Guisa-Lorraine (bon rei René) que deixen en entredit els drets del Magnà nim -> Felips
Charles-Antoine Lamoral de Ligne-La Trémoïlle i Vittorio Emanuele, prÃncep de Nà pols són descendents directes de Janus de Xipre per mitjà d'Amadeu IX, duc de Savoia. Al seguir el sistema de primogènit de preferència masculina, que normalment governava la successió a les corones de Jerusalem i Xipre mentre existien aquests regnes, Charles-Antoine Lamoral de Ligne-La Trémoïlle seria l'hereu legÃtim. No obstant això, després de la mort de Yolande Louise de Savoia, Philibert II, duc de Savoia, de qui Vittorio Emanuele és descendent directe, va presentar una reclamació sobre els tÃtols de rei de Jerusalem i de rei de Xipre sobre la base de la llei salica, aparentment reforçat per la reivindicació addicional del jure uxoris basada en la reivindicació legÃtima de Yolande Louise sobre aquests tÃtols (tot i que el matrimoni de Yolande Louise i Philibert II no va produir mai cap problema). Destacable, la reivindicació de la Casa de Savoia a les corones jeritites i xipriotes recau en l’aplicació de la llei sà lica a la successió de regnes que mai van utilitzar la llei sà lica i en l’aplicació de la llei sà lica a la successió als jeritites i xipriotes. Les corones derrotarien per si mateixes la reivindicació de la casa de Savoia contra les corones jeritites i xipriotes, ja que Amadeus IX va heretar aquestes pretensions per via de la seva mare, Anne de Xipre.
LÃnia successòria
1099-1100 : Guifré de Bouillon (sota el tÃtol de Protector del Sant Sepulcre)
1100-1118 : Balduà I (†1118), comte d'Edessa, germà de l'anterior (el primer a usar el tÃtol de rei de Jerusalem)
1118-1131 : Balduà II (†21 d'agost de 1131), comte d'Edessa, cosà de l'anterior
1131-1143 : Melisenda de Jerusalem (1101 †1161), filla de Balduà II conjuntament amb el seu marit Folc V el Jove, amb qui ella s'havia casat el 1129
1143-1162 : Balduà III (1131 †1163) fill de Folc d'Anjou i de Melisanda
1143-1152 : regència de Melisanda de Jérusalem
1162-1174 : Amalric I (1136 †1174) germà de Balduà III
1174-1185 : Balduà IV el Leprós (1161 †1185), fill d'Amalric I i d'Agnès de Courtenay
1185-1186 : Balduà V (1177 †1186), fill de Guillem de Montferrat i de Sibil·la de Jerusalem, filla d'Amalric I. Regnà sota la regència de Ramon III, comte de TrÃpoli.
1186-1190 : Sibil·la de Jerusalem (1159 †1190), conjuntament amb el seu marit Guiu de Lusignan (1160 †1194)
1187-1291 : El regne passa a Sant Joan d'Acre (Jerusalem fou conquerida pels musulmans el 20 de setembre de 1187)
1190-1192 : regnat personal de Guy de Lusignan, contestat per la seva cunyada Isabel i el seu marit Conrad I de Montferrat.
1190-1206 : Isabel I (1171 †1206), filla d'Amalric I i de Maria Comnè, conjuntament amb els seus diferents marits
1190-1192 : Conrad I de Montferrat (1146 †1192)
1195-1197 : Enric I de Jerusalem i II de Xampanya, comte de Xampanya (1166 †1197)
1197-1205 : Amalric II de Lusignan (†1205) rei de Xipre com a hereu del seu germà Guiu, el rival de 1190
1206-1212 : Maria de Montferrat (1191 †1212) filla de Conrad de Montferrat i d'Isabel de Jerusalem
1212-1225 : regnat personal de Joan de Brienne
1225-1228 : Isabel II (1211 †1228), filla de Joan de Brienne i de Maria de Montferrat, juntament amb el seu marit l'emperador Frederic II
1228-1232 : regnat personal de Frederic I de Jerusalem i II Emperador.
1232-1254 : l'emperador Conrad II de Jerusalem i IV d'Alemanya (1228 †1254), fill de Frederic II i d'Isabel II de Jerusalem.
1232, els senyors s'alliberaren de les forces de Frederic II i organitzaren un govern col·legial en què la idea de l'existència d'un regne era purament nominal. Aquest govern va estar dominat per:
1232-1236 : Joan d'Ibelin
1236-1247 : Balian d'Ibelin
1250-1254 sota l'administració de LluÃs IX de França.
1254-1268 : Conradà o Conrad III de Jerusalem (1252 †1268), fill de Conrad IV i d'Elisabet de Baviera, en realitat, però, mai no va anar al regne i continuà l'anarquia senyorial imposada des de 1232.
1232-1246 : AlÃcia de Xampanya, filla d'Enric de Xampanya i d'Isabel I de Jerusalem, casada amb Hug I, rei de Xipre
1246-1253 : Enric I de Lusignan, rei de Xipre, fill d'Hug I rei de Xipre i d'AlÃcia de Xampanya
1253-1261 : Plasència d'Antioquia, la seva vÃdua, en nom del seu fill Hug II de Xipre
1261-1264 : Isabel de Lusignan, filla d'Hug I rei de Xipre et d'AlÃcia de Xampanya, en nom d'Hug II
1264-1268 : Hug III de Poitiers-Lusignan, rei de Xipre, fill d'Enric de Poitiers i d'Isabel de Xipre, regent en nom d'Hug II, després en nom seu a la mort del seu cosà (1267)
1268, a la mort de ConradÃ, dos cosins seus reivindicaren el tron :
Hug I de Jerusalem, rei de Xipre com Hug III, qui intentà governar el regne de Jerusalem des de 1269 fins a 1276, però davant de l'oposició dels barons, va abandonar el propòsit, tot i conservar el tÃtol reial. El seu fill Enric II de Xipre regnà des de 1286 fins 1291.
Maria d'Antioquia, filla de Bohemond IV d'Antioquia i de Melisenda de Lusignan, filla aquesta d'Amalric II, rei de Xipre i d'Isabel I. El 1277, va vendre's els drets sobre el regne Carles I d'Anjou, qui intentà prendre possessió del regne.
1269-1276 : Hug I de Jerusalem, III de Xipre de la casa de Poitiers-Lusignan, rei titular des de 1268 fins a 1284.
1278-1285 : Carles I d'Anjou
Joan I de Xipre, rei titular des de 1284 fins a 1285
1286-1291 : Enric II de Jerusalem i de Xipre de la casa de Poitiers-Lusignan, rei titular de 1285 fins a 1306
Després de la pèrdua de tot el territori a Orient Mitjà el 1291, hi va haver intents tardans de creuades posteriors, proposant nominalment la recuperació de Jerusalem, però amb l’ascens de l’Imperi Otomà el seu personatge no van passar deser una desesperada guerra defensiva que rarament arribava més enllà del Balcans (croada alexandrina, croades smyrniote). o la Croada catalana de Jaume I.
Amb la caiguda de Ruad el 1302, el Regne de Jerusalem va acabar de perdre el que li quedava de les seves posessions a la costa d'Orient mitjà , la seva possessió més propera a Terra Santa va passar a ser Xipre. Enric II de Jerusalem va conservar el tÃtol de rei de Jerusalem fins a la seva mort el 1324, i els seus successors, els reis de Xipre, van continuar reclamant la seva titolaritat, fins que Xipre va caure en mans otomanes
Enric IV d'Anglaterra va fer un pelegrinatge a Jerusalem el 1393/4, i després es va comprometre a dirigir una croada per recuperar la ciutat, però ja no va emprendre cap campanya abans de la seva mort el 1413.
Per decisió papal -> Carles I d'Anjou
Mentre Nà pols va ser un feu papal, els papes acceptaven sovint el tÃtol de rei de Nà pols i també de "rei de Jerusalem", quedant la història del tÃtol lligada al Regne angevi de Nà pols, ja que el seu fundador, Carles d'Anjou, havia comprat el 1277 els drets al tron de Jerusalem a Maria d'Antioquia. A partir d’aleshores, aquesta reclamació al Regne de Jerusalem va ser tractada com part de la corona de Nà pols, que va canviar de mans per testament o per conquesta més que per herència directa, disputant-se el tÃtol de rei de Jerusalem entre els que pretenien tenir dret al regne de Nà pols. A Carles I d'Anjou el succeeix el seu fill Carles II de Nà pols, que es casà amb Maria, filla d'Esteve V d'Hongria, i els seus descendents, dividits en dues branques, porten els tÃtols de Nà pols, Jerusalem i Hongria fins que el 1385, les branques s'ajunten en la figura de Carles III de Nà pols.
Per dret de conquesta -> Alfons el Magnà nim
La filla de Carles III de Nà pols, Joana II de Nà pols, cedeix els seus drets en el testament a favor d'Alfons el Magnà nim que tot i aixó ha de fer la guerra contra René d'Anjou (rei de 1420-1434), posa setge a Nà pols, al escapar René per una pora amagada, ocupa el palau el 1435 i esdevé rei de Nà pols "per dret de conquesta". El succeeix el seu fill bastard Ferrante (Ferran I) i després Alfons II i Ferran II de Nà pols.
Calixt III (Alfons de Borja), no vol coronar Ferrante com rei de Nà pols, però al morir el succeix Pius II que acaba legitimant Ferrante com Ferran I de Nà pols.
Alfons II després de ser investit pel Papa Pius II abdica a favor del seu fill Ferran II de Nà pols. Peró l'any 1495 després tractat de Barcelona de 1493 Carles VIII de França comença la invasió de Lombardia i Nà pols amb Charles d'Amboise al commandament de totes les forces. Curiosament Lleonard morirà al Clos Lucée al Castell d'Amboise
Ferran II de Nà pols. Amb l'invasió per les tropes franceses de Carles VIII. La ciutat de Nà pols va ser assetjada i Ferran II es va veure obligat a fugir a Ischia, on va organitzar una lliga catalana contra el rei francès. A la sortida d'aquest de la capital napolitana (1496), Ferran II el va vèncer amb l'ajuda de les tropes catalanes sota el comandament del Gran Capità , i al morir Ferran II, el tron napolità , ja va poder passar a Ferran el Catòlic.                                         .
Per dret hereditari -> el nostre Bon Rei René (casa de Lorraine)
Amb el Magnà nim, queda la Corona de Jerusalem vinculada a la branca trastà mara, tot i que René i els Anjou seguixen reclamant els seus drets, d'aquà l'escut del nostre Bon Rei René
Per dret de conquesta -> Ferran el Catòlic
Ferran el Catòlic al tractat de Barcelona de 1493 per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya cedits com a penyora a canvi de l'ajuda francesa a Joan II durant la Guerra civil catalana, pacta secretament amb Lluis IX mirar cap un altre costat i deixar-li envair Ità lia, és una maniobra "Maquiavèlica" perqué aixÃ, per a recuperar-la, haurà de lluitar contra els francesos i no contra els seus cosins. Finalment la dominació dels francesos acaba amb la seva derrota a Cerinyola el 1502. Llavors la Corona de Nà pols (i amb ella la de Jerusalem) queda vinculada "per dret de conquesta" a Ferran el Catòlic i a la Corona d'Aragó, no pas a la de Castella. Aquest és el moment, 1506, en que Pius II nombra oficialment Ferran el Catòlic rei de Nà pols. Hi ha una Real orden de Felip VI del 2015, governant en Rajoy, que pretén situar en aquest nomenament l'origen del dret al tÃtol de rei de Jerusalem, quan ja el tenia el Magnà nim heretat de Joana II, en el seu testament, apart que segons en Llauradó hi han referències de que Catalunya ja hi tenia dret abans abans d'Alfons..
Coronació - Clement VII -> Carles V
Odet de Foix el 1521 va combatre a Ità lia contra els Carles V i l'any següent va ser vençut a la batalla de Bicocca. El 1523 va ser nomenat governador de Llenguadoc i va ascendir a mariscal de França. Va perdre en la Batalla de Pavia el 1525. El 1527 va assumir el comandament de l'exèrcit francès a Ità lia ocupant part del Milanesat. finalment, el 1528, va ser enviat a emprendre la conquesta del regne de Nà pols, fet que només quedà en intent, ja que ho van impedir, la deserció d’Andrea Doria, que va deixar França quasi sense flota i l’esclat de la pesta al camp francès, que va delmar l’exèrcit francès, infectant al propi Lautrec que va morir el 15 d'agost de 1528 quan intentava posar setge de la ciutat. El 1529 el papa es va veure obligat a fer les paus amb Carles al Tractat de Barcelona com havia fet Francesc I al Tractat de Cambrai. L'últim Sforza va ser restaurat a Milà amb la previsió que el ducat passés a a les Espanyes a la seva mort. Després de gairebé 40 anys de guerra, Ità lia es va sotmetre a Carles V. Francesc I va renunciar a les seves reivindicacions a Ità lia, aixà com sobre l'Artois i Flandes. Venècia va perdre les seves conquestes continentals. Els Estats Pontificis van ser restaurats i el 1530 el papa va coronar Carles V com emperador i rei d'Ità lia.
FÃsicament tot Orient Mitjà va romandre sota control otomà des del 1517 fins a la Partició de l’Imperi Otomà el 1918.
Després de la Guerra de Successió espanyola el tÃtol va ser reclamat pels reis d’Espanya tant per la Casa dels Borbó com per la Casa dels Habsburg. El tÃtol està sent utilitzat de facto per la Corona espanyola, sent actualment el titular Felip VI d'Espanya. Va ser també reclamat per Otto von Habsburg com a pretendent dels Habsburg fins al 1958, i pels reis d'Ità lia fins al 1946.
____________________________________________________________________________________________________________
NOTES: A Guifré de Bouillon el va succeir el seu germà Balduà I; a aquest, el seu parent Balduà II i, a aquest, la seva filla Melisenda, casada amb Fulco V d'Anjou. A aquests, van succeir els seus fills, Balduà III i Amalaric I, i, a aquest, el seu fill Balduà IV; a què va succeir el fill de la seva germana Sibil·la, Balduà V de Montferrat. A partir d'aquÃ, s'origina un enfrontament entre Sibil·la i la seva germana Isabel i els seus successius marits, que serà resolt de forma jurÃdica el 1265 (amb una decisió papal) i acaba el 1291 amb la desaparició de el regne de Jerusalem). És a dir els reis de SicÃlia tenen el tÃtol sense ser fÃsicament sobirans del territori i els reis de Xipre són sobirans il·legÃtims del territori.
A Balduà V el succeeix la seva mare, Sibil·la, casada amb Guy de Lusignan; a aquests, Isabel, germana de Sibil·la; i, a aquesta, la seva filla, Maria de Montferrat, que es casa amb Enric de Brienne, regent de l'Imperi Llatà de Constantinoble, i tenen una filla Yolanda (Isabel II de Jerusalem), casada amb Frederic II de SicÃlia, i mare de Conrad IV, rei d'Alemanya, SicÃlia i Jerusalem. El seu fill, ConradÃ, rei de SicÃlia i Jerusalem, lluita contra el Papa, que el 1265, el desposseeix dels seus regnes i els transfereix a Carles I d'Anjou , germà petit de LluÃs IX de França
Â
Â
Â
Â
Â
Â
Â
Â
Jerusalem fou conquerida pels musulmans el 20 de setembre de 1187. El nom de regne de Jerusalem es continuarà usant per referir-se al regne croat de Terra Santa, tot i que serà només entre 1229 i 1244 que Jerusalem tornarà a formar part del regne.
Malgrat la pèrdua de Jerusalem, van continuar les lluites internes entre els marits de les dues filles d'Amalric I. El 1192, s'arribà a l'acord pel qual Guiu de Lusignan rebé el regne de Xipre i Conrad de Montferrat, allò que quedava de l'antic regne de Jerusalem, el qual tenia la seva capital a Sant Joan d'Acre.
Â
Â
Â
Â
Â
Â
El 1268, a la mort de ConradÃ, dos cosins seus reivindicaren el tron :
Â
Â
Â
Â
Â
El 1291, Sant Joan d'Acre, darrer bastió llatà a Palestina, fou presa pels musulmans amb la qual cosa va desaparèixer el regne. D'ençà d'aleshores, diferents prÃnceps europeus usaren o reivindicaren el tÃtol de rei de Jerusalem, el qual, malgrat el seu prestigi, no tenia cap valor.