La cà mera obscura és un instrument òptic capaç d'obtenir la projecció plana d'una imatge sobre part de la seva superfÃcie interior. Constituà un dels dispositius ancestrals que van conduir al desenvolupament de la fotografia. Els dispositius fotogrà fics actuals van heretar la paraula cà mera de les antigues cà meres obscures.
Consisteix en una gran caixa hermèticament tancada en la que entren els raigs de llum reflectits pels objectes de l'exterior únicament a través d'un petit orifici practicat en una de les seves parets. L'orifici funciona com una lent convergent i projecta a la paret oposada una imatge de l'exterior invertida verticalment i horitzontalment.
Va ser utilitzada antigament com a ajuda per a dibuixar. La imatge, projectada sobre paper o un altre suport, podia servir de pauta per dibuixar sobre ella. Posteriorment, quan es van descobrir els materials fotosensibles, la cà mera obscura es va convertir en cà mera fotogrà fica estenopeica (la que usa un simple orifici com objectiu). Aquestes cà meres estaven molt limitades pel compromÃs necessari en establir el dià metre de l'obertura: prou reduït perquè la imatge tingués una definició acceptable; prou gran perquè el temps d'exposició no fos massa llarg. L'ús de lents o jocs d'elles com a objectiu va convertir definitivament la cà mera obscura en cà mera fotogrà fica.
Probablement la cà mera obscura no va tenir un inventor concret: qualsevol habitació on hi hagués una esquerda en una porta o finestra podia actuar com a cà mera obscura sense que ningú ho pretengués. Aixà l'observació per uns i per altres d'aquest fenomen va donar lloc a la generalització del seu coneixement.
El primer en fer menció d'aquest principi va ser el filòsof xinés Mo-Ti al S.V a.C., ell l'anomenava "el lloc recollit".
Per tal de comprovar les seves teories sobre la llum Aristòtil va construir la primera cà mera obscura de la que es té notÃcia en la història. La va descriure de la següent manera: «Es fa passar la llum a través d'un petit forat fet en un quart tancat per tots els seus costats. A la paret oposada al forat, es formarà la imatge del que es trobi davant».
El mag Merlà (539) l'utilitzava amb fins estratègics a la guerra que el rei Artur mantingué contra els saxons. Als seus escrits, parlava que el forat s'havia de fer amb el corn d'un unicorn. Per això durant un temps es digué la cà mera mà gica. Al S.XVI es construeixen cà meres amb un objectiu de dià metre més gran incloent-hi lents, va ser una aportació del fÃsic napolità Giovanni Battista della Porta. La continuació de la investigació en front la cà mera obscura va acabar duent als cientÃfics per dos camins. Un, el que portà al descobriment de la cà mera fotogrà fica i l'altre s'incorporà a l'arquitectura per l'observació de bells paratges.
Al segle XIII Roger Bacon coneixia ja el fenomen de la cà mera obscura.
Al segle XV, Leonardo da Vinci va ser el primer que li va donar una aplicació prà ctica com a instrument auxiliar per al dibuix.
El segle XVI es construeixen cà meres portà tils amb lents de major dià metre, amb la qual cosa la imatge guanyava en definició i lluminositat. Artistes dels segles XVI i XVII, com Johannes Vermeer i d'altres van fer servir cà meres obscures per ajudar-se en l'elaboració dels seus esbossos i pintures.
Algunes cà meres obscures van ser construïdes com a atraccions turÃstiques, però ja queden cada vegada menys. Alguns exemples poden trobar-se encara en Grahamstown (Sudà frica), en la Torre de Tavira a Cadis (Espanya) i en Dumfries i Edimburg (Escòcia).