La vaca cegahisto.cat



20-04-2019  (763 lectures) Categoria: Biografies

Abbé Grégoire

Henri Grégoire (4 de desembre de 1750 - 20 de maig de 1831), conegut també com a Abat Gregori (en francès, Abbé Grégoire), fou un capellà francès, esdevingut bisbe constitucional de Blois durant la Revolució Francesa de la qual en fou un dels dirigents.

Henri Gr√©goire va n√©ixer a¬†V√©ho a prop de¬†Lun√©ville, fill d'un pag√®s. Estudi√† al col¬∑legi jesu√Įta de¬†Nancy, i esdevingu√© rector d'Emberm√©nil aix√≠ com professor de l'escola jesu√Įta de¬†Pont-√†-Mousson. El¬†1783 fou distingit per l'Acad√®mia de Nancy pel seuEloge de la po√©sie, i el¬†1788 per la de¬†Metz pel seu¬†Essai sur la r√©g√©n√©ration physique et morale des¬†Juifs.

El 1789, fou elegit pel clergat de Nancy diputat als Estats Generals, on aviat es va distingir com un dels clergues amb simpaties jansenistes o gal·licanes que donà suport a la Revolució. Grégoire, un dels primers clergues a unir-se al Tercer Estat trencant així amb el sistema estamental dels Estats Generals, presidí la sessió que durà seixanta-dues hores, mentre s'esdevenia la Presa de la Bastilla, en la qual parlà amb vehemència contra els enemics de la Nació. Fou notable la seva participació en la tasca d'abolició dels privilegis dels nobles i de l'Església.

Defensor de la igualtat racial

Per l'octubre de 1789, Grégoire va prendre gran interès en l'abolició de l'esclavitud, després de trobar-se amb Julien Raimond, un llibert negre, plantador de Saint-Domingue que volia ser admès a l'Assemblea Constituent com a representant del seu grup. Grégoire va publicar molts llibres i pamflets sobre el tema de la igualtat racial, i esdevingué un membre influent de la Societat d'Amics dels Negres. Fou a iniciativa seva que l'Assemblea Constituent va aprovar la seva primera llei reconeixent a alguns homes lliures negres rics els mateixos drets que als blancs.

Repressor ling√ľ√≠stic

El¬†4 de juny de¬†1794, en √®poca, doncs,¬†del Terror, Gr√©goire va presentar a la¬†Convenci√≥ Nacional un informe titulat¬†Sur la n√©cessit√© et les moyens d'an√©antir les patois et d'universaliser l'usage de la langue fran√ßaise (Sobre la necessitat i els medis per a destruir el¬†patois i d'universalitzar l'√ļs de la llengua francesa), en el qual hi afirmava que

Podem uniformar la llengua d'una gran naci√≥... Aquesta empresa, que no ha estat plenament executada a cap poble, √©s digna del poble franc√®s, que centralitza totes les branques de l'organitzaci√≥ social i que ha de tenir el zel de dedicar, al m√©s aviat possible, en una Rep√ļblica una i indivisible, l'√ļs √ļnic i invariable de la llengua de la llibertat.

Anteriorment, l'any¬†1790, ja havia fet una investigaci√≥ sobre l'√ļs dels¬†patois i del franc√®s a les diferents regions de Fran√ßa; a la qual es demanava quins podrien ser els m√®todes m√©s efica√ßos d'erradicar-los.

Gr√©goire denominava¬†patois al conjunt de les lleng√ľes no franceses parlades a Fran√ßa ‚Äďper tant, els negava la condici√≥ de lleng√ľes v√†lides i dignes com el franc√®s-, que segons ell eren¬†le bas-breton, le normand, le picard, le rouchi ou wallon‚Ķ le proven√ßal (=l'occit√†)‚Ķ¬†le catalan (‚Ķ)"l'italien" (de C√≤rsega)¬†et "l'allemand" (d'Als√†cia). En els seus informes i enquestes, on va poder constatar que nom√©s en quinze dels vuitanta-tres departaments de Fran√ßa la gent parlava franc√®s, Gr√©goire hi defensava l'anihilaci√≥ total d'aquestes lleng√ľes i la seva substituci√≥ pel¬†franc√®s com a mitj√† de fer triomfar la llibertat i difondre les idees revolucion√†ries entre el poble, ja que l'√ļs dels patois fomentava la contrarevoluci√≥, malgrat que, per exemple, a¬†Tolosa, d'escrits en¬†occit√†, se‚Äôn feren m√©s de revolucionaris que de contrarevolucionaris.

En els seus informes ling√ľ√≠stics, Gr√©goire considerava el¬†cors i l'alsaci√† com a formes¬†tr√®s-d√©g√©n√©r√©s (molt degenerades) de l'itali√† i de l'alemany respectivament, mentre que l'occit√† el considerava subdividit en tota una s√®rie de dialectes sense possibilitat d'intercomprensi√≥ m√ļtua.

Carrera política després de Termidor

Un cop promulgada la Constitució de l'Any III, que instaurà el règim del Directori (1795-1799) Grégoire fou elegit membre del Consell dels Cinc-Cents; després del Cop d'estat del 18 de brumari pel qual, el 1799, Napoleó abolí el Directori i instaurà el Consolat (1799-1804), esdevingué membre del Cos Legislatiu i, el 1801, del Senat. Va participar en els concilis nacionals de l'església de 1797 i 1801, i es mostrà del tot contrari a la política de Napoleó de reconciliar-se amb la Santa Seu; per això, després de la signatura del concordat del 1801, renuncià al seu bisbat.

Grégoire fou un de la minoria de cinc senadors que votà contra la proclamació de l'Imperi (1804-1814) per Napoleó, com també va oposar-se a la creació d'una nova noblesa i al divorci de Napoleó de Joséphine de Beauharnais; malgrat tot, durant l'Imperi li fou concedit un títol de comte i esdevingué oficial de la Légion d'honneur. Durant els darrers anys del regnat de Napoleó, Gregoire viatjà per Anglaterra i Alemanya, però el 1814 tornà a França i s'oposà a Napoleó en l'Imperi dels Cent Dies.

La Monarquia Restaurada

Durant la monarquia restaurada de Lluís XVIII (1814-1824) i Carles X (1824-1830), la facció ultrareialista que dominà la Cambra Baixa i els cercles de la Cort mostrà un gran odi contra un revolucionari i bisbe cismàtic com ho era Grégoire, el qual fou expulsat de l'Institut de França i obligat a viure en un exili interior; però, malgrat tot, Grégoire conservà una certa influència.

El 1814, publicà De la constitution française de l'an 1814, on comentava la Carta Atorgada concedida per Lluís XVIII des d'un punt de vista liberal; aquesta obra arribà a la quarta edició el 1819, any en què fou elegit diputat a la Cambra Baixa pel departament de l'Isère, cosa que fou considerada una amenaça per les potències de la Santa Aliança, que es plantejà una intervenció armada a França. Per evitar-la, Lluís XVIII decidí adoptar una reforma de la Carta Atorgada, el govern dirigit pel Marquès Dessolles dimití; i el primer acte del nou primer ministre, el Comte Decazes, fou anul·lar l'elecció de Grégoire.

Des d'aleshores, l'exbisbe va viure retirat, ocupant-se de tasques literàries i de mantenir correspondència amb altres intel·lectuals d'Europa; es va veure obligat a vendre la seva biblioteca per poder subsistir.

Punts de vista sobre religió

Per a Grégoire, no hi havia cap contradicció entre ser un devot catòlic i, fins i tot, un eclesiàstic, i ser un revolucionari de tendències gal·licanes i un liberal. De fet, sempre es va esforçar per demostrar que el catolicisme no era pas incompatible amb la llibertat política. El gal·licanisme de Grégoire topà amb el punt de vista prevalent sobre l'autoritat a la seva època, i s'adreçà a aquells catòlics francesos que havien defensat les llibertats promeses per la Revolució Francesa. Aquesta versió del catolicisme fou condemnada pel papa Pius IX, qui, el 1864, la inclogué al Syllabus Errorum.

Mort i enterrament

Durant la seva malaltia final, Grégoire va confessar-se amb el rector de la seva parròquia, un capellà de simpaties jansenistes, al qual li comunicà el seu desig de rebre els darrers sagraments de l'Església, cosa que l'arquebisbe de París Hyacinthe-Louis De Quelen estava disposat a concedir només si Grégoire es retractava del seu jurament a la Constitució Civil del Clero, però Grégoire s'hi va negar.

Desobeint l'arquebisbe, mossèn Baradère li va portar el viàtic mentre que l'extremunció li fou administrada per mossèn Guillon, un adversari de la Constitució Civil del Clero, que no va consultar ni l'arquebisbe ni el rector de la parròquia.

Aquesta actitud de l'arquebisbe va provocar una gran tensió a París, fins al punt que el govern va haver de prendre precaucions per evitar la repetició dels aldarulls que el febrer anterior havien dut al saqueig de l'església de Saint-Germain-l'Auxerrois i del palau arquebisbal.

El funeral per Grégoire se celebrà a l'església de l'Abbaye-aux-Bois; els clergues no hi participaren en obediència a les ordres de l'arquebisbe, però la missa fou cantada per mossèn Grieu assistit per dos clergues, i el catafal fou decorat amb les insígnies episcopals. Quan la comitiva va sortir de l'Església, els cavalls foren deslligats del carruatge, el qual fou arrossegat per estudiants cap al cementiri de Montparnasse; al funeral hi van assistir unes vint mil persones.

Obres

A més d'uns quants pamflets, Grégoire va escriure:

  • De la litt√©rature des n√®gres, ou Recherches sur leurs facult√©s intellectuelles, leurs qualit√©s morales et leur litt√©rature (1808)
  • Histoire des sectes religieuses, depuis le commencement du si√®cle dernier jusqu'√† l'√©poque actuelle (a vols.,¬†1810)
  • Essai historique sur les libert√©s de l'√©glise gallicane (1818)
  • De l'influence du Christianisme sur la condition des femmes (1821)
  • Histoire des confesseurs des empereurs, des rois, et d'autres princes (1824)
  • Histoire du manage des primes en France (1826).
  • Gr√©goireana, ou r√©sum√© g√©n√©ral de la conduite, des actions, et des √©crits de M. le comte Henri Gr√©gkoire, precedit d'una nota biogr√†fica per Cousin d'Avalon, fou publicat el 1821; i les¬†M√©moires ‚Ķ de Gr√©goire, amb una nota biogr√†fica de¬†H Carnot, aparegueren el¬†1837 (2 vols.).

Referències

Aquest article incorpora text d'una publicaci√≥ que es troba sota¬†domini p√ļblic:¬†Chisholm, Hugh.¬†Encyclop√¶dia Britannica (edici√≥ de 1911) (en angl√®s). 11a ed. Cambridge University Press, 1911. This in turn gives the following references:

  • A. Debidour,¬†L'Abb√© Gr√©goire (1881).
  • A. Gazier,¬†Etudes sur l'histoire religieuse de la R√©volution Fran√ßaise (1883).
  • L. Maggiolo,¬†La Vie et les Ňďuvres de l'abb√© Gr√©goire (Nancy,¬†1884).
  • Bastants articles a¬†La R√©volution Fran√ßaise; E. Meaume,¬†√Čtude hist. et biog. sur les Lorrains r√©volutionnaires (Nancy,¬†1882).
  • Bastants articles a A. Gazier,¬†√Čtudes sur l'histoire religieuse de la R√©volution Fran√ßaise (1887).
  • Rita Hermon-Belot,¬†L'abb√© Gr√©goire, la politique et la v√©rit√©, Paris¬†: √Čd. du Seuil, 2000
  • Gr√©goire et la cause des noirs (1789-1831)¬†: combats et projects, sous la dir. de Yves B√©not, Saint Denis [etc.], Soci√©t√© fran√ßaise d'histoire d'outre-mer [etc.], 2000.
  • Henri Gr√©goire,¬†De la Noblesse de la peau ou Du pr√©jug√© des blancs contre la couleur des Africains et celle de leurs descendants noirs et sang-m√™l√©s (1826), Grenoble: Millon, 2002.
  • Ruth F. Necheles,¬†The Abb√© Gr√©goire, 1787-1831: The odyssey of an egalitarian, Westport, Conn.: Greenwood Pub. Corp., 1971.
  • Joseph L. Sax, "Historic Preservation as a Public Duty: The Abbe Gregoire and the Origin of an Idea",¬†Michigan Law Review, vol. 88, no. 5 (April 1990), pp.¬†1142-69.
  • Alyssa Goldstein Sepinwall,¬†The Abb√© Gr√©goire and the French Revolution: The Making of Modern Universalism Berkeley: University of California Press, 2005

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Henri Grégoire Modifica l'enllaç a Wikidata