30-04-2011 (5409 lectures) | Categoria: Medieval science |
La Interacció Astrologia-AlquÃmia és un fet palès, i encara que s'estudien separadament, aquest fet desvirtua la seva essència atès que han estat Ãntimament lligades des del seu origen, no es van separar fins que l'alquÃmia es va convertir en la quÃmica i l'astrologia en l'astronomia (cap el 1750). De fet Newton, encara que ho va intentar amagar, va escriure obres d'alquÃmia (hi ha un munt de manuscrits seus una derivada de l'AlquÃmia: la Prisca Sapientia).[1]
L'alquÃmia (de l'à rab الخيمياء al-khimia "l'art de la transformació") està estretament vinculada amb la tradició sumèria i grega sobre l'astrologia i l'estudi dels astres, ambdues es complementen mútuament en la recerca del coneixement de l'ocultisme que relaciona una filosofia i una praxi destinades a assolir la saviesa última, la immortalitat o el domini del món material, segons cada autor. Tradicionalment, cada un dels set planetes del Sistema solar (conjuntament amb el seu signe) s'associa amb un metall determinat.
L'alquÃmia xinesa, al seu torn està Ãntimament associada amb l'astrologia xinesa, en la tradició xinesa cada un dels cinc elements es relaciona amb un planeta concret.
Els fonaments de l'alquÃmia i l'astrologia es remunten a l'Imperi persa.[2] La prà ctica, en diverses variants, s'ha identificat en Mesopotà mia, l'Antic Egipte, Pèrsia, Iran, Ãndia, Japó, Corea i Xina, i en occident en Grècia i Roma. Al Renaixement, Europa va recuperar el coneixement alquÃmic i astrològic "perduts" a l'edat mitjana grà cies als treballs d'estudiosos à rabs, despertant un gran interès que va perviure en el continent fins a l'arribada del segle XX. L'alquÃmia i l'astrologia són, per tant i de forma conjunta, uns dels sistemes de coneixement més universals i duradors (> 25 segles) que la humanitat ha après mai.
El terme ve de l'à rab al-Kimia: "l'art de la transformació". Alguns estudiosos sostenen que els à rabs van heretar el lexema-Kimia del grec ("χημεία"), que vol dir "transmutació".[3] Altres autors, com Mahdihassan,[4] defensen els orÃgens xinesos de la paraula. La influència del terme és evident en la formació del lèxic relacionat amb la quÃmica.
Fusta | Foc | Terra | Metall | Aigua | |
---|---|---|---|---|---|
Planeta | Júpiter | Mart | Saturn | Venus | Mercuri |
Mes lunar | 1r, 2n, 3r | 4t, 5è, 6è | (cap) | 7è, 8è, 9è | 10è, 11è, 12è |
Punt cardinal | Est | Sud | Centre | Oest | Nord |
Estació | Primavera | Estiu (els dos primers mesos) |
Canvi d'estació (cada tres mesos) |
Tardor | Hivern |
Color | cian[6] (de blau a verd) | vermell | groc | blanc | negre |
Animal simbòlic | Drac atzur | Ocell vermell | Unicorn groc | Tigre blanc | Tortuga negra |
Tradicionalment, cada un dels set cossos celestes del sistema solar que coneixien els antics estava associat amb un determinat metall sobre el qual governava.
La llista de governs era la següent:
Alguns alquimistes/astròlegs moderns s'associen òbviament:
Com que aquests últims planetes i metalls esmentats no havien estat descoberts fins fa relativament poc, no hi ha base clà ssica ni tradicional per a aquestes associacions, a diferència del que passa amb els cossos celestes i metalls ja coneguts des de l'antiguitat.
L'alquÃmia consta o constava de diversos passos per aconseguir la transmutació: la Nigredo, on la matèria a transmutar es trobava en plena fosa, on era de color negre, la Albedo, on posava de color blanc i es fonia completament i la Rubedo, on s'observava un color vermell profund. Cada transmutació es veia afectada per les fases lunars la duració total era de 40 dies.
L'alquÃmia a Occident i altres llocs on va ser à mpliament practicada estava (i en molts casos encara ho està ) Ãntimament relacionada i entrellaçada amb l'astrologia tradicional a l'estil grec - babilònic. En molts sentits van ser desenvolupades per complementar una i l'altra en la recerca del coneixement ocult. Els astròlegs i alquimistes creuen o creien que, en els processos alquÃmics, els diferents aspectes planetaris influïen de gran manera en el preparat de les diferents transmutacions, aixà com les fases de la lluna.
L'alquÃmia es considerava un art espagÃric, per les paraules gregues utilitzades per expressar "separació" i "reunió". El dictat primer de la alquÃmia (transmès en llatÃ, com tots els coneixements cientÃfics medievals) era efectivament solve et coagula , en català "dissol i coagula". La imatge tÃpica dels alquimistes-astròlegs els representa en tenebrosos laboratoris, esforçant-se intrèpidament per convertir minerals comuns en altres preciosos, com or ( chrysopoeia ) o plata, mentre feien taules per al cà lcul del moviment dels astres. També se'ls sol atribuir una ingènua convicció en produir artesanalment remeis miraculosos per a tots els mals ( panacea ), l'elixir de l'eterna joventut, o el dissolvent universal ( à lcalis ).[7] Aquesta imatge pintoresca es basa en els nombrosos documents conservats des de la Edat Mitjana, i que estudiosos à rabs o europeus van redactar per difondre, aclarir o defensar la seva ocupació. En aquests tractats apareix comunament explicitat l'objectiu dels seus esforços: la consecució de l'anomenada pedra filosofal, la generació concediria al seu artÃfex un coneixement suprem que arribava fins l'alteració de la matèria. Tanmateix, aquesta visió es deu a un error d'interpretació. Encara que sà és cert que van existir variants de l'alquÃmia d'Ãndole mà gica, els autors dels textos conservats es referien a la seva doctrina en llenguatge metafòric. Aquesta perspectiva es veu reforçada per nombroses declaracions fetes pels propis alquimistes al llarg de la seva història. AixÃ, un estudiós grec, Zosimos de Panòpolis, interpretava aquesta branca del coneixement com una "via" metafÃsica, i al llarg de l'Edat Mitjana s'associaria amb el art. Les substà ncies orgà niques i inorgà niques utilitzades, els processos fÃsics descrits, i els resultats dels seus exercicis venien a significar entitats espirituals, impulsos de l'à nima i, en darrer terme, un rigorós manual d'autodisciplina. Aixà la transmutació de metalls en or venia a explicar el pas d'una naturalesa desordenada i corrompuda a la il·luminació i l'equilibri; aquest canvi hauria de obrar en l'esperit de l'alquimista, encara que l'ús d'un llenguatge figurat trufat de forns, dracs verds i siamesos portés a pensar en una prà ctica purament fÃsica. De qualsevol manera, el carà cter clandestà de l'alquimista-causa de la seva Ãndole pagana, i al seu origen precristià -afavorir les acusacions de les autoritats religioses, que van provocar una intensa campanya en la qual es va executar a milers d'innocents acusats de bruixeria.[8] AixÃ, els textos alquÃmics, que estaven plens de crÃptics diagrames, imatges fosques i girs metafòrics destinats a protegir i conservar un missatge van ser precisament la principal prova d'una acusació injusta, que no va voler prendre's les molèsties de descobrir el seu autèntic significat. Alguns il·lustres alquimistes, però, van gaudir de certa posició que els va permetre, com a Paracels, aclarir el recurs als metalls com un sÃmbol:
« | "Pregunta: En el Filòsof parla d'or o plata, dels que extreu la seva matèria, hem suposes que fa a l'or i la plata vulgars?
Resposta: De cap manera, la plata i l'or vulgars estan morts, mentre que aquells del Filòsof estan plens de vida ". [9] |
» |
— Catecisme alquÃmic, c. 1550 |
Les operacions fÃsiques practicades pels alquimistes s'han volgut entendre com la base de la quÃmica inorgà nica, encara que això és només cert pel que fa a determinats procediments, en el seu rudimentari equipament de laboratori i en ús de substà ncies inorgà niques. No obstant, el malentès no va arribar a aclarir. L'alquÃmia avui és comunament considerada una antecessora pre-cientÃfica de la quÃmica, tot i que l'ús de refinats, pólvora, tints, cosmètics, extractes, cerà miques i licors tingui poc a veure amb les seves veritables intencions.