1.- Troballa
Tot fullejant el Tractat d’Armoria d’En Jaume Ramon Vila, llibre manuscrit del segle XVII on s’hi poden trobar dibuixats i pintats gairebĂ© tots els escuts d’armes que tenien aleshores quelcom a veure amb la Corona Catalano-Aragonesa i que es custodia actualment a la Biblioteca de Catalunya, em vaig trobar amb els escuts de la Santa Seu i el de l’EsglĂ©sia Romana com a entitats genèriques (1). A aquests escuts en segueix un altre, tambĂ© a tota pĂ gina, mostrant les armes del Papa Paulo V Borghese i que va acompanyat d’una amplia i detallada explicaciĂł (2), redactada pel mateix Jaume Ramon Vila. Em va estranyar aquesta particularitat, ja que era l’únic papa en tots els quatre volums de l’obra que tĂ© aquest tracte de preferència, de manera que vaig sentir curiositat per saber el perquè. AixĂ, doncs, em vaig posar a llegir amb cura.
Mentre avançava en la lectura, va aparèixer en el text el mot “Barcelona”, i, a continuaciĂł, salta la sorpresa: llegeixo que, arran de la seva recent elecciĂł com a PontĂfex MĂ xim --parlem de l’any 1605--, els representants del Consell de Cent de la Ciutat volien enviar-li una carta de felicitaciĂł i reconeixement com a fill d’una famĂlia barcelonina que en temps reculats havia marxat a establir-se a ItĂ lia.
Un Papa Borghese d’arrel catalana? Un membre d’una famĂlia tan poderosa a Roma, originĂ ria de Barcelona? Vejam.
AixĂ doncs, llegeixo com En Jaume Ramon Vila relata de manera molt detallada i amb mostres evidents d’alegria, la seva reverència envers el nou papa contemporani seu i de llinatge barcelonĂ. DesprĂ©s arribo a un parĂ graf que resulta ser la transcripciĂł de la carta escrita en llatĂ que van enviar els Consellers de la Ciutat de Barcelona al papa electe. EstĂ datada el 30 de Juliol de 1605 (3), i estĂ escrita en un llenguatge ampul·lĂłs, repetitiu i barroc, ple de lloances, d’enhorabona i bons desitjos envers el nou PontĂfex. Alhora, se li recorda la seva procedència catalana. Tot seguit apareix la carta de resposta papal, datada el mes de novembre del mateix any, en llatĂ tambĂ© (4), adreçada amb tota amabilitat i amb el to paternalista que comporta el seu cĂ rrec, als “Dilectes fills Cònsols de la RepĂşblica Barcelonesa”, en la qual es pot llegir que reconeix la seva ascendència barcelonina.
Llegint el text amb més deteniment, em va sorprendre trobar-me davant d’un document que semblava inèdit. En efecte, estem parlant d’un fet històric del qual els manuals i les enciclopèdies no en diuen res. Només ho fa En J. R. Vila en aquesta digressió histórica (2).
“...en principi dels presents llibres de Armoria (en los quals se aportan tots los escuts de Armes pertanyents...a cosas del Principat de Cathalunya tant del estament Ecclesiastic, com Militar , y Reyal) que las de la Santedad del Papa Paulo Quint....per lo interes i honrra que al present Principat ...li ha redundat de la sublimació al Sumo Pontificat de la sua persona, per quant la casa, y familia tan principal dels Burguesos de la qual ell devalla encara que de algun temps a esta part estigua domisiliada en Roma...te son principi de Cathalunya...qui son los qui fan la Aligua negra en camp de or: Es en los escuts dels militars dels presents llibres...que en lo primer volum del llibre segon en la lletra B se amostra: las quals armes dels Burguesos..., aporta... el Papa Paulo Quint en son escut per esser de esta familia...com se veu en la part superior dell. I encara que en la part inferior aporte un drac de color de or, en camp blau, deu esser que quant los de esta casa...sos passaren de Cathalunya a italia, degueren emparentar, y succeyr allà a alguna casa principal de alla que feien las ditas armas del drac...y lo afegiren ...en la part inferior del escut...”
Busco en el volum I la pà gina a la qual fa referència (5) i ens trobem amb l’escut de l’à liga negra i amb el nom de Burguès a sota. Al darrere, la nota explicativa ens diu: “Lo camper d’or. Una aguila de sable, membrea de güella, armea d’or. De esta casa de Burgues que ha temps es acabada en Catalunya devallan los Burguesos de Roma de la qual lo Papa Paulo Quint daquest nom”. Aquesta imatge coincideix amb la que té l’escut papal en la part superior. Continua en Vila:
“En saberse en Barcelona que fonc per lo mes de Juny del any 1605 la elecció ...del Cardenal Camillo Burgues...(o Burguesio)...en Summo Pontifice...a 16 de Maig del dit any...y en ella prengue per nom Paulo Quint fou molt gran i universal lo contento que en esta ciutat se tingue, aixi i las esperansas del bon gobern...com que son llinatge dels Burguesos te de esta terra;”
Per això els Consellers van enviar-li una carta al Papa i al cap d’uns mesos van rebre la seva resposta. De les dues lletres, Vila ens informa que “...se son tretes dels originals que estan en lo Archiu de la Casa de la Ciutat...”
En Francesc Magrinyà , company de l’INH, expert en filologia clà ssica, em va enllestir les traduccions al català i amb elles la prova fefaent que demostra l’ascendència catalana d’aquest Sant Pare.
Resumint la carta dels Consellers podem llegir expressions de felicitació, mostrant en ella els seus sentiments amb paraules com aquestes: “...hi ha una certa inclinació particular del nostre esperit envers el nom de V.B., el qual nom ens anuncia un honor i una benevolència a l’entorn de V.B no pas petits... I donem grà cies ...a tot aquest Principat de Catalunya —des del qual la teva nissaga guia el llinatge— ...I això serà amb un admirable desenvolupament de les nostres terres...”
En els parĂ grafs mĂ©s significatius de la resposta pontifĂcia hi constatem que el papa assevera que Ă©s descendent del patriciat de Barcelona: “...ens fa feliç el fet que ens recordeu que la nostra famĂlia procedeix de la noble ciutat vostra... Esperem que sigueu, merces als llaços de parentiu, mes obedients a nĂłs... Pel que fa a nĂłs, mirem d’aprofitar tota ocasiĂł per expressar fins a quin punt us estimem, aixi com sabeu per experiència...”.
La “digressiĂł històrica” que segueix a l’escut d’armes papal acaba aquĂ. Res mĂ©s ens diu En Vila respecte al papa Borghese. Ell va deixar constĂ ncia dels fets per a la posteritat en el seu llibre manuscrit.
2.- ComprovaciĂł
Com que havia llegit que aquests documents els havia copiat dels existents a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona, vaig considerar indispensable corroborar la troballa i fer l’acarament amb els documents originals. Per tant, hi vaig anar.
Un cop a la sala-biblioteca de l’Arxiu em porten el lligall corresponent a totes les còpies manuscrites de les cartes enviades pels Consellers de l’any 1605 (6) i en el lloc i data que pertoca apareix la còpia de la lletra que van dirigir al Papa, en llatĂ, exactament tal com la mostra En Vila. La meitat de la feina Ă©s feta. Ara toca buscar la resposta del PontĂfex. Em porten un altre lligall on s’hi troben les cartes originals manuscrites rebudes i adreçades al Consell de Cent, ordenades segons la data. Busco amb tota atenciĂł però no hi ha res que s’hi assembli. Miro mĂ©s endavant i mĂ©s endarrere de la data però tampoc no trobo res. En tot el plec de cartes no hi Ă©s la del Papa. Ho dic al personal que tĂ© cura de la biblioteca de l’Arxiu i em donen a entendre que les meves referències deuen estar equivocades, perquè tot estĂ al seu lloc i res no es pot perdre. Jo insisteixo dient que les referències sĂłn les mateixes que les de la carta anterior i que Ă©s una carta papal i que no pot haver desaparegut, que Ă©s un paper important. Amb tot l’afany de col·laboraciĂł em duen uns altres plecs que poden tenir possibilitats, com per exemple, cartes de reis, però el document no surt per enlloc.
Les bibliotecĂ ries no saben on buscar. Ja em concedeixen credibilitat però troben inversemblant que falti un document perquè això no passa mai. Quan ja arribem a un punt mort, amb el desĂ nim conseqĂĽent d’ambdues parts, com a Ăşltim recurs però sense gaire esperança, m’indiquen una prestatgeria on s’hi veu una col·lecciĂł de volums perquè busqui allĂ . SĂłn llibres impresos i agrupats ordenadament per dates, que contenen tots els documents antics de l’Arxiu editats en anys successius del segle XIX. Es tracta del Dietari de l’Antic Consell BarcelonĂ, dit tambĂ© Manual de Novells Ardits.
Agafo el volum VIII, del 1899, que correspon a l’any que m’interessa, 1605, i sense remenar massa em trobo la carta de Paulo V allĂ, impresa, en llatĂ, exactament igual a com la tinc manuscrita. GairebĂ© no m’ho puc creure! Aquesta carta impresa en aquest llibre demostra que, evidentment, l’original era a l’Arxiu, almenys fins al 1899. Hi va estar dipositada allĂ durant quasi bĂ© tres-cents anys!
El personal de la biblioteca de l’Arxiu es queda estupefacte. No Ă©s possible que hagi desaparegut un document! I encara mĂ©s d’un papa! Les bibliotecĂ ries em diuen molt amablement que ho posaran en coneixement dels arxivers i que m’enviaran un correu amb les conclusions. Mentrestant, encarrego un pdf. amb les còpies de tot el que he trobat i de moment em dono per satisfeta pel fet que puc demostrar de manera definitiva el que m’interessa: hi ha constĂ ncia certa i demostrada que les cartes sĂłn verĂdiques (7).
L’endemà rebo un correu on se’m notifica “que el més probable és que la carta no s’hagi conservat”. Vaja, és evident, però això haurà passat en algun moment al llarg del segle XX. I és que la categoria del remitent de la carta i el fet que aquest proclami la seva procedència barcelonina potser no va agradar a algú, o bé va agradar massa. No sé si es pot parlar de censura o de rapinya. Sigui el que sigui, la carta va ser retirada amb tot el sigil. Només es van oblidar de fer desaparèixer la còpia impresa al “Dietari...”
Una altra prova d’autenticitat
Ara bĂ©, el manuscrit del Tractat d’armoria i la seva còpia impresa de les cartes creuades entre els Consellers i el Papa, ÂżsĂłn tal vegada els Ăşnics documents que han guardat la seva confessiĂł com a descendent d’una famĂlia barcelonina i per tant catalana?
Aquesta Ă©s una pregunta que jo m’anava fent des del primer moment. Tenia interès a saber si Paulo V va manifestar pĂşblicament la procedència del seu llinatge. El silenci que s’ha guardat arreu sobre aquest aspecte, el desconeixement que es tĂ© de la seva persona, que no sigui la que es desprèn de l’aurèola de prohom romĂ i gran pontĂfex del Barroc ja ens podria donar la clau de perquè ha passat a la posteritat com a descendent d’una eminent famĂlia italiana. I punt! El seu primitiu cognom catalĂ , italianitzat tan fonèticament com ortogrĂ fica, va quedar silenciat. Si els seus antics conciutadans el guardaven a la memòria, amb el pas del temps es va anar oblidant. Les cartes que explicaven el fet van ser desades com calia a l’arxiu de Barcelona i tan sols els erudits de l’època en deurien recordar la existència. Record que de mica en mica tambĂ© es va anar esvaint.
Però En Pep Mayolas, investigador de l’INH, sabedor del tema que jo tenia entre mans, justament quan buscava altres dades del seu interès, em notifica que ha trobat, casualment, la següent entrada extreta d’un dietari d’En Jeroni Pujades (8), jurista, contemporani del Papa i d’En Vila, corresponent al 20 de maig de 1605, o sigui dos mesos abans que els consellers escriguessin al Papa. (M’ho envia gentilment, per reforçar aquest article, tot i que ell acaba de fer el descobriment paral·lel de la descendència catalana del Papa Borghese).
En aquesta entrada es pot llegir:
“Divendres a 20 per una tartana que venia de Gènova i havia tocat a QuedaquĂ©s se sabĂ© que era mort Papa LeĂł successor de Clement, que sols havia viscut elet [...] sinc dies naturals. Y que per mort sua era estat elet Paulo Quint que era cardenal Burgesio. Diuen se fa catalĂ i de Barcelona, que preten baixar de la casa de Don Joan Burguès, senyor de Talavera, en Segarra. Y en effecte es besnĂ©t de catalĂ . I lo abbat de Sant Pere de Rodes micer Francesch Charaps me ha dit que estudiĂ en Bolonya ab dit Burgesio i ab un germĂ seu. I jo he vist, parlat i tractat en Barcelona al senyor Aeneas Burgesio, fill del dit germĂ del Papa. Lo que Aeneas stiguĂ© molt temps al carrer d’en Pedritxol en companyia del capiscol de Barcelona T. TarragĂł i desprĂ©s se n’anĂ a Tarragona ab lo prior Carnisser i allĂ emprenyĂ una donzella de gent honrada i ne haguĂ© un fill i se n’anĂ a Roma. Y com lo cardenal ho sabĂ© fĂ©u casar ab procura al dit Aeneas ab la dita donzella i ell cada any la provehia de 200 lliures, i lo Aeneas morĂ”.
M’informa En Pep Mayolas que aquest Jeroni Pujades “era un jurista amb vocaciĂł d’historiador, tĂtol que mĂ©s d’un acadèmic li atorga gustosament per la seva dèria d’anotar esdeveniments notables i actes històrics (com el desenterrament de les despulles de sant Oleguer o el descobriment de les restes del comte Borrell II a Sant Pau del Camp). Havia heretat el costum del seu pare de dur un dietari amb aquesta mena de notĂcies, però ho fa amb una grĂ cia especial, posant-hi cullerada quan Ă©s testimoni directe de la notĂcia o com quan coneix la persona objecte de l’apunt, com en el cas de l’Aeneas Burguesio”.
Es fa necessĂ ria la recerca d’informaciĂł sobre aquest parent papal per poder estirar el fil conductor i identificar les arrels familiars. I altre cop, En Pep M. em remet generosament a un estudi fet per Dolors Sanahuja i Torres (9) que parla de Els Burguès, una famĂlia de mercaders a la recerca de l’ascensiĂł social. La famĂlia es mou per Viladecans, GavĂ , Barcelona...” Aquest estudi Ă©s molt complet i aporta moltes dades, encara que l’autora no sap que estĂ parlant de la famĂlia del Papa Borguese.
Faig un resum, centrant-me en el que interessa en aquest cas:
Aquest Joan Burguès, parent del papa, del qual parla En Jeroni Pujades, Ă©s fill d’En Galceran Burguès, de Viladecans i d’Isabel de So, de Cervera. Quan el pare mor, deixa a en Joan diverses possessions i castells. En Joan tambĂ© aconseguĂ del rei Felip II, l’any 1586 el tĂtol de barĂł de Talavera. Però en Joan mor sense descendència i amb ell s’acaba la nissaga que entroncava per via directa amb En Guillem, el primer Burguès del qual se’n tĂ© notĂcia, senyor de Viladecans i GavĂ , germĂ d’En Bartomeu i veĂŻns tots dos del barri de Santa Maria del Mar de Barcelona des de mitjans del segle XIII. Una famĂlia de mercaders, amb botiga, que treballaven en el comerç del cotĂł, espart, lli, estopa, llana... Representants tots dos de l’estament de Ciutadans Honrats de la Ciutat.
La descendència d’En Guillem anĂ prosperant i adquirint noves terres i fent inversions com a base de prestigi social. Els seus fills i nĂ©ts augmentaren el patrimoni i mercadejaren per tot el Mediterrani implicant-se amb la polĂtica d’expansiĂł dels Comtes-Reis. Branques de besnĂ©ts arribaren a establir-se a Mallorca, NĂ pols i Sardenya:
Arnau Burguès (besnet), s’estableix a Mallorca al segle XIV.
Francesc Burguès (besnet). Establert a Barcelona, del segle XIV.
Jaume Burguès (besnet), s’estableix a Sardenya al segle XIV.
A NĂ pols estĂ documentat com a seguici d’ambaixadors. No es parla d’assentament pròpiament dit, tot i que Ă©s possible. TambĂ© hi ha una llarga relaciĂł de dades de la branca familiar que recala a l’illa de Sardenya de la qual Ă©s possible que un Burguès fes el salt cap a Siena. De la branca barcelonina, la famĂlia segueix la tònica de l’ascensiĂł social fins al segle XVI en què ens trobem el seu Ăşltim descendent, En Joan: “representant de la famĂlia tan principal de la qual ell (el Papa) devalla”.
On es troba, doncs, la baula que uneix la famĂlia del Papa amb la d’En Joan Burguès i de So? Això ho hem d’anar a buscar a ItĂ lia(10).
Se’ns diu que el fundador de la dinastia Borguese fou un mercader de llana sienès, de principis del segle XIV, anomenat Tiezzo di Monticciano. Segurament una filla seva deuria entroncar amb els Burguès catalans i el fill d’aquest matrimoni va donar nom a la descendència: els Burguesio. Una altra possibilitat fora que el mateix Burguès de Sardenya anés a establir-se a Siena com a mercader de llana i més tard se li hagués modificat el nom per convertir-lo totalment en italià .
Fos com fos, trobem als segles segĂĽents, una sèrie de descendents d’aquesta famĂlia que aconseguiren una certa preponderĂ ncia pĂşblica, tot ascendint en l’escala social:
Agostino Borghese, combatent, anomenat comte palatĂ, al S. XIV-XV.
Niccolo B. literat i polĂtic. S.XV.
Pietro B. Instal·lat ja a Roma. Senador. S.XV-XVI.
Marcantonio B. Pare del Papa. Jurista, degĂ dels advocats consistorials. S.XVI.
Recordem que hem llegit que En Guillem, de Barcelona, al S. XIII era un ric comerciant de tota mena de fibres tèxtils; que els seus fills segueixen el negoci i recorren la MediterrĂ nia i que alguns s’estableixen a Sardenya i potser a NĂ pols. Ja els tenim a ItĂ lia. No costa imaginar que fent el mateix tipus de negocis, les relacions entre comerciants poden arribar a ser mĂ©s amicals i propiciar nous assentaments i fundar famĂlies. Si el Papa es diu ell mateix besnĂ©t de catalĂ , corroborem, tal com assegura en Jeroni Pujades que aquesta Ă©s la seva famĂlia catalana per via directa. Tot això sense desdenyar la possibilitat que un Burgues mateix fĂłs anat a establir-se a Siena i se n’haguĂ©s censurat el nom.
3.- El personatge
Cal que parlem una mica d’aquest Papa Paulo V. Després de tot el que s’ha dit, ens preguntem com era personalment, quina va ser la seva actuació durant un pontificat que es va desenvolupar al llarg de quinze anys, encara que no és el propòsit d’aquest article fer un extens anà lisi de la seva vida i mandat, que, per altra banda, ha estat objecte d’estudis minuciosos. Es tracta sols de donar una visió general i ressaltar i entendre alguns aspectes que ens interessen, sempre amb vistes al que s’ha exposat anteriorment. Fem-hi una repassada:
Camillo, futur papa Paulo V, va nĂ©ixer a Roma el 17 de setembre de 1552 en el si d’una famĂlia de l’oligarquia dominant: els Borghese-Astalli, que s’havia anat enriquint i posicionant grĂ cies a una polĂtica matrimonial i a la compra de diverses possessions dins i fora de la capital (11). (Tot això ens recorda el procedir de la seva famĂlia catalana que actua de la mateixa manera a Barcelona).
Seguint la tradiciĂł familiar, Camillo va fer brillants estudis jurĂdics i eclesiĂ stics a Bolonya, que, per cops de sort, el van apropar a les persones dels PontĂfex regnants aleshores, que era el que tothom intentava fer: Gregori XIV, Climent VIII, i LleĂł XI, del qual va ser successor. Al conclave va ser elegit papa per la seva fama de moderat i allunyat de partidismes. Un cop al Soli, va defensar els drets de la Santa Seu en els conflictes generats a la RepĂşblica de Venècia i amb el Rei d’Anglaterra, entre d’altres.
Va condemnar les obres d’En Copèrnic al 1616 i va vetar les d’En Galileu, amb qui s’havia entrevistat quan aquest va ser jutjat per heretge (12). La Història posterior l’ha jutjat severament pel seu nepotisme (cosa, per altra banda, molt comuna a l’època en tots els Ă mbits del poder), pel fet d’afavorir alguns membres de la seva famĂlia amb grans tĂtols i distincions nobiliĂ ries, que van encimbellar a perpetuĂŻtat el seu cognom i llinatge a les mĂ©s altes esferes italianes.
Se li deu l’embelliment de Roma i l’acabament de la basĂlica de Sant Pere, fet que el va dur a relacionar-se amb diversos grans artistes de l’època. Tenim, entre d’altres, un magnĂfic retrat seu d’en Caravaggio. TambĂ© Ă©s grĂ cies a la seva intervenciĂł que s’enriqueix la Biblioteca Vaticana amb nombroses aportacions i l’Arxiu, el qual ja va començar a envoltar de secretisme (13).
Va canonitzar sant Carles Borromeo i beatificar Felip Neri, Ignasi de Loiola , Francesc Xavier i Teresa de JesĂşs. Respecte a aquesta Ăşltima, En Pep Mayolas, que estudia la vida de la Santa relacionant-la amb una abadessa del Monestir de Pedralbes de Barcelona, em fa arribar la notĂcia trobada en un article de la Doctora Maria ToldrĂ , al blog Castell interior (14) del desembre del 2014, on es comenta l’interès entusiĂ stic de les ciutats de Tortosa i Tarragona, tan allunyades d’Àvila i dels afers de les ciutats de la Meseta (Âżhem de recordar que aleshores Castella era un altre estat governat per un rei compartit?) per adherir-se a la peticiĂł de beatificaciĂł de Teresa, cosa que no deixa de sorprendre.
Llegim el següent a l’esmentat l’article: “...la Relación de 1615 inclou una descripció de les festes de Tarragona, que comença recordant les tres súpliques trameses des de la ciutat al papa a favor de la beatificació {...} les cartes van ser enviades pels procuradors de Tortosa i els cònsols de Tarragona al papa... on s’afirmava de Teresa “ser ella natural de aquestos regnes”....”i la gran obligació que tenim com [que era] natural de la Espanya Tarraconense”.
En Pep M. tambĂ© m’aporta informaciĂł extensa i contrastada, continguda en l’obra de l’Eric Frattini La Santa Alianza, Cinco Siglos de Espionaje Vaticano (15), en la qual es retrata la cara fosca d’aquesta alta personalitat papal i on m’avança (16) en una brillant sĂntesi que es tracta d’un “...PontĂfex que transforma una part de la xarxa d’espionatge del VaticĂ en un escamot d’assassins de personatges estratègics que puguin destorbar d’alguna manera els interessos de l’Estat Pontifici: un cos policial i persecutori, com una InquisiciĂł dins del VaticĂ . En aquest sentit Ă©s un papa sinistre”.
La frase sencera Ă©s d’una contundència que tomba d’esquena, però repassant el llibre vaig veient que Ă©s aixĂ i que no Ă©s pas l’únic ni el primer. Vegem-ho: a mitjans del segle XVI, el papa Pius V, dit l’Inquisidor, funda la secreta “Santa Aliança” l’any 1566 (17) (que com a tal mai ha estat reconeguda oficialment per l’EsglĂ©sia Catòlica) “...amb l’únic objectiu d’acabar amb la vida de l’heretge Isabel I d’Anglaterra i recolzar la catòlica Maria Estuardo” (18). Però la dita InstituciĂł no s’atura aquĂ i creix al llarg dels anys per preservar la puresa de la fe catòlica en front de la creixent envestida de la reforma protestant. Es tracta d’una xarxa d’espionatge polĂtica i religiosa que s’estĂ©n pels regnes europeus i que, desprĂ©s de Paulo V, continuarĂ segles i segles. La documentaciĂł i els fets que aporta l’obra d’Eric Frattini fan feredat.
Mirat amb els nostres ulls d’ara ens esgarrifa pensar que el mĂ©s alt dirigent polĂtic i religiĂłs del mĂłn conegut aleshores poguĂ©s actuar aixĂ, sense escrĂşpols i amb total impunitat, però situats en el pensament catòlic del segle XVI, amb els “enemics de la fe” escampant-se per Europa, introduĂŻts dins dels diferents estats, el pensament dominant era lluitar a mort contra aquesta invasiĂł per aturar-la i reduir-la tot el possible amb tots els mitjans a l’abast. Aquesta premissa passava per davant de tot, i per altra banda el Concili de Trento, al segle anterior, va marcar fèrriament el devenir de la polĂtica de l’esglĂ©sia durant molts segles.
Això és sols un apunt per perfilar la seva personalitat. El que ens interessa ara és la seva possible relació amb el Principat i amb Barcelona, al llarg de la seva vida i si aquests perfils poden significar alguna cosa en la dita relació.
Els estudis biogrĂ fics que s’han confegit sobre ell expliquen que abans de ser nomenat cardenal, “...Ă©s enviat pel papa Climent VIII a Madrid, com a Nunci Extraordinari prop de Felip II el 1593, a causa dels seus alts coneixements en matèria jurĂdica. AllĂ, va establir bones connexions amb els alts membres de la cort i amb el mateix Felip II. Mercès als serveis prestats a Espanya, Climent Vlll li va concedĂr la pĂşrpura cardenalĂcia...” (19). O sigui que coneixia Espanya perquè hi havia fet estada durant tres anys: del 1593 al 1596, “...on va tractar d’obtenir del monarca espanyol la seva cooperaciĂł per a contenir l’amenaça dels turcs contra la Cristiandat” (20).
El nunci papal va portar un diari d’aquest viatge, que estĂ recollit en un manuscrit a la Biblioteca vaticana (21). És important per a nosaltres perquè ens indica l’itinerari que va seguir a dins de la penĂnsula: Borghese va estar a “PalamĂłs (arribada?), Barcelona, Martorell, Montserrat, Igualada, Cervera, Lleida, Fraga, Bujaraloz, Saragossa i Madrid”. Els noms indiquen els llocs on va fer estada. Per tant, a banda de visitar Montserrat com era preceptiu aleshores, va estar a Barcelona.
Em va cridar l’atenciĂł que fos el mateix Paulo V qui es proclamĂ©s catalĂ i de Barcelona. Pel que es diu, sembla que els barcelonins no ho sabien i ell els ho recordĂ , la qual cosa vol dir que tota la seva ascendència, durant tres-cents anys, va transmetre de generaciĂł en generaciĂł la memòria dels orĂgens i potser tambĂ© un cert contacte amb la famĂlia troncal de Barcelona, ja que estava al cas del seu Ăşltim descendent, en Joan Burguès i de So, mort feia uns 50 anys.
TambĂ© se’n desprèn d’això que proclamar aquesta estirp donava prestigi: ser barcelonĂ era molt valorat aleshores i el Papa s’enorgulleix de procedir d’una famĂlia del Principat.
En Francesc Magrinyà , en anotacions adjuntes a la seva traducció de la carta del Papa, em fa adonar d’alguns detalls importants en el parà graf on diu: “...pel que fa a nosaltres mirem d’aprofitar tota ocasió per expressar fins a quin punt us estimem, aixà com sabeu per experiència...” on hi troba indicis “...que el papa vulgui dir que fa els possibles per afavorir Barcelona, cosa que ja havia fet anteriorment”, diu. “I quan ho havia fet això?”
En un primer moment no vaig saber-lo relacionar amb res concret, però desprĂ©s de rebre l’entrada d’En Jeroni Pujades vaig entendre que aquesta experiència no podia ser d’altra que la que feia referència a l’episodi que s’explica sobre Aeneas Burguesio, el nebot del Papa que a Tarragona va deixar prenyada una donzella honrada i que la va abandonar sense reconèixer-ne el fill i fugĂ cap a Roma. Però el seu oncle cardenal se n’assabentĂ i el fĂ©u casar per poders i cada any dotava la vĂdua, ja que se’ns diu que Aeneas mor, amb dues-centes lliures. O sigui que tenim una mostra de dignitat d’un familiar que vol reparar el dany d’honor d’una donzella i aquest familiar Ă©s el cardenal, ara ja Papa, que segueix afavorint una tarragonina en situaciĂł desvalguda, no solament donant-li la honorabilitat de dona casada, sinĂł tambĂ© amb una dotaciĂł econòmica anual. I això ens deixa entreveure que Ă©s un personatge que, malgrat tenir les seves ombres, ens mostra l’altra cara mĂ©s humana, amb un alt sentit de la justĂcia.
Altrament també podem pensar en la bona disposició envers la seva antiga pà tria a l’hora de recollir les súpliques arribades des de Tortosa i Tarragona per la beatificació de Teresa de Jesús, Ignasi de Loiola i Francesc Xavier, tots tres nascuts en terres que ell havia visitat, la història dels quals degué conèixer de primera mà .
AixĂ doncs, podem proclamar la retrobada existència d’un Summe PontĂfex d’estirp catalana, l’últim de la llista que va inaugurar Benet XIV, el papa aragonès de la famĂlia dels Luna als segles XIV-XV. És interessant adonar-se que Camillo Borghese, que no va tenir cap recança de reconèixer una llunyana procedència catalana, pertany a aquella mena de personatges, tan influents i poderosos, que van contribuir a enlairar i perpetuar el poder de l’EsglĂ©sia catòlica fent Ăşs de tot tipus de mitjans: els ortodoxes i els “altres”. Però la història dels pobles i la de les religions tĂ© colors diversos i la polĂtica i la diplomĂ cia de l’esglĂ©sia tambĂ© ha usat en tot temps tant de la mĂ dreta com de l’esquerra.
Pensem que, si no fos per l’entrada del jurista Pujades i dels llargs comentaris històrics d’En Vila, aquell prevere desconfiat que va escriure la història de puny i lletra sense permetre que passĂ©s per l’impremta per mor de la censura, l’ascendència catalana d’aquest Sant Pare no sortiria recollida en cap altre lloc conegut fins ara, i menys en cap document oficial. TambĂ© podem pensar, fins que no es demostri el contrari, que si alguna manifestaciĂł va fer o es va escriure a favor del seu origen catalĂ en alguna crònica al seu pas pel paĂs, o posteriorment, un cop a la Seu de Roma, forces hi hagueren que no en van permetre la publicaciĂł o bĂ© aquesta va ser censurada tot seguit. En cap de les seves biografies s’esmenta altra cosa que la seva nissaga sienesa.
El Papa Paulo V va morir a Roma el 1621 d’una apoplexia als 69 anys d’edat. Està enterrat a la sumptuosa capella que porta el seu nom, obra de Bernini, a l’església de Santa Maria la Maggiore d’aquesta ciutat.
Montse Montesinos
Bibliografia:
1.- Jaume Ramón Vila, Tractat d’Armoria, volum IV. Pà gs. 2 a 5. Manuscrit. Sala de Reserva. Biblioteca de Catalunya.
2.- Idem, pĂ gs: 6 a 9.
3.- Idem, pĂ gs: 7 i revers.
4.- Idem, pĂ gs: 8, revers i 9.
5.-Idem, volum I, pĂ gs: 143 i 144.
6.- Lligall de còpies de cartes manuscrites enviades pels Consellers de la Ciutat de Barcelona, amb data de l’any 1605. Arxiu de la Ciutat de Barcelona.
7.- Dietari de l’Antic Consell BarcelonĂ, dit tambĂ© Manual de Novells Ardits. Barcelona 1899.
8.- Jeroni Pujades: Dietari. Vol.15 (1601 – 1605), pà gs 386-406. Editor, Jose Mª Casas Homs / Rafael Dalmau 1975.
9.- Dolors Sanahuja i Torres. “Els Burguès, una famĂlia de mercaders a la recerca de l’ascens social”. Anuario de Estudios Medievales, Vol 27, nÂş 2, 1997
10.- Historia de los Borghese de Siena. https://es.wikipedia.org/wiki/Borghese
11.-Treccani: Paulo V. Enciclopèdia (electrònica) dels Papes. Volker Reinhard. La Cultura Italiana: http://www.treccani.it/enciclopedia/paolo-v_%28Enciclopedia-dei-Papi%29/
12 i 13.- Idem.
14.--Dra. Maria ToldrĂ . Blog: https://castellinterior.wordpress.com/2014/09/08/santa-teresa-de-jesus-patrona-despana/ Desembre 2014.
15.- Eric Frattini. La Santa Alianza. Cinco Siglos de Espionaje vaticano, Ed. Espasa Calpe S.A., 4ÂŞ ediciĂł, febrer 2005.
16.- Pep Mayolas. Mail personal del 19 de Maig de 2015.
17 i 18.- La Santa Alianza...Obra citada. IntroducciĂł, pag.16-18.
19.-“Diario de la Relación del viaje de Monseñor Camillo Borghese, auditor de la Re. Cámara de Roma en España enviado a la Corte como Nuncio Extraordinario del Papa Clemente VIII en 1594 al rey Felipe II” publicat per Alfredo Morel Fatio al seu llibre “L’Espagne au XVI et au XVII siècle” Heilbronn 1878 (entre altres referències).
20.- Idem.
21.- “Relazione del viaggio e legazione di Monsegnor Camillo Borghese, poi Papa” manuscrit de la Biblioteca Vaticana, cod. IV, 280, indicat per Fouché-Delbosc, 1944.