Les Edicions del Trabucaire acaben de publicar un llibre molt interessant escrit per René Merle i que porta per títol Visions de “l’idiome natal” à travers l’enquête impériale sur les patois (1807-1812).

El llibre descriu les conclusions de l’enquesta sobre les llengües ordenada per l’imperi francès l’any 1807. La tardor d’aquell any l’Oficina d’Estatística del Ministeri d’Interior va demanar als prefectes dades per a elaborar una enquesta oficial sobre els límits de la llengua francesa i d’allò que anomenaven despectivament els patois, les llengües altres que el francès, en definitiva. El volum estudia sobretot el tracte donat a l’occità, però aporta dades molt interessants també sobre la nostra llengua i el nostre país.

El mètode de l’enquesta era curiós, però alhora bastant racional, com bona part dels treballs de l’època. Als prefectes els demanaven que redactassen la paràbola de l’infant pròdig de la Bíblia (sant Lluc, XV) en la llengua del país i, al costat d’això, que aportassen tota la informació que considerassen important sobre la relació del francès amb aquesta.

En el cas del català, les respostes del prefecte deixen poc espai als dubtes sobre quina era la situació, car afirma: “El Rosselló, tot i reunit a la França des de fa un segle i mig, és encara gairebé estranger.” Una conclusió que refermarà després, tot afirmant que els catalans “tenen una opinió massa favorable sobre ells mateixos i prevencions injustes contra els francesos […] que els designen sota la denominació de ‘gavatxos’, que ells consideren injuriosa i davant els quals es fan valer afirmant amb una seriositat ridícula: ‘jo sóc català’”. En lògica correspondència amb aquestes constatacions, el prefecte napoleònic no té més remei que informar a París que “a tot l’antic Rosselló, hom parla català”.

Però l’enquesta no es refereix tan sols al nord del país, sinó que fa una curiosa incursió en el sud –que s’explica perquè les autoritats franceses volien incorporar tot el Principat a França, com van acabar fent el 1812, i pensaven que tractar bé la llengua catalana podia ajudar-los en aquest propòsit. Per això es demana a un tal senyor Viot, que era el cònsol de l’imperi francès a Barcelona, que responga un qüestionari de deu preguntes sobre la situació del català al sud de la frontera de l’imperi.

El cònsol respon directament en català i allò que s’hi reflecteix deixa ben clar fins a quin punt és falsa la tesi dels bilingüistes quan diuen que l’espanyol és un idioma “natural” a Catalunya.

Es constata, i ho deixaré en la grafia original, que el català “se enseña en las escolas, se imprimeix y se parla, no sols ente lo baix poble, si que també entre las personas de primera calitat, aixi en tertulias, com en visitas y congressos”. I a la pregunta sobre si és només una llengua familiar o si té usos administratius, el consol afirma que es parla a tot arreu “a excepcio dels tribunals reals” imposats pel decret de Nova Planta.

L’enquesta hi insisteix encara més, i demana al cònsol si la classe alta parla preferentment espanyol o si es manté en el català. I la resposta és que “las personas de primer rang parlan habitualament lo catala, y se precian de parlar lo correctament i si se dedican a la llenga castellana no és per la préferencia que hi conneixen sino per ser la llengua de la cort, que convé saber per la correspondència”. I també, quan li demanen què passa amb els castellans que s’instal·len a Catalunya, el consol respon: “Los que estan domiciliats en Cataluña procuran aprender lo y se alegran de saber lo parlar.”

El testimoni, per tant, és contundent. El 1807 al nord el francès i al sud l’espanyol no eren de cap manera llengües vives, naturals entre la gent, sinó que començaven a penetrar en la societat, però solament a conseqüència de decisions polítiques i militars. I, en qualsevol cas, la vinculació de la personalitat catalana amb la llengua era indiscutible, tant a Perpinyà com a Barcelona.

Alguns de vosaltres potser us pregunteu de què ens serveix constatar aquesta realitat, ara que la situació del català a l’àrea metropolitana de Barcelona, a tota la Catalunya Nord o a la conurbació Alacant-Elx, per posar tres exemples, s’ha tornat tan difícil. Però serveix i serveix de molt.

Serveix perquè hi ha un combat intel·lectual que és en la base de tot i que genera la consciència i les actituds que la gent –els catalanoparlants, els espanyols i els francesos– té sobre la llengua. I aquestes dades noves que explique avui, precisament perquè són tan contundents i, diguem-ho així, imparcials, ens ajuden a menar-lo.

Vivim uns moments en què, lamentablement, hi ha fins i tot independentistes que assumeixen aquella mentida que diu que el castellà o el francès són llengües “naturals” dels Països Catalans, llengües que han aparegut ací com si fossen floretes silvestres. I que neguen, per tant, que si als Països Catalans també es parla l’espanyol i el francès és per culpa de les imposicions polítiques, de l’opressió i de la repressió violenta, durant segles, contra el poble que sí que és natural del territori, el catalanoparlant, el català.

Ser-ne conscient, d’això, o no ser-ne és evident que determina la manera de relacionar-se amb la llengua i les obligacions personals cap a la llengua. I és per aquesta que ells menteixen cada dia i que nosaltres hem de combatre la mentida, cada vegada que, com en aquest cas, en tinguem ocasió.

 

PS1. Val a dir que hi ha una altra resposta del cònsol de l’imperi a Barcelona, interessant quant a la consciència que hi havia en aquell moment sobre la unitat del català. Li demanen on es parla i diu això: “En lo Regno de Valencia, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibissa, Sardeña, Corcega y molta part de Sicilia, en la Vall d’Aran i Cerdaña.”

PS2. Ahir precisament la Generalitat de Catalunya va recuperar la Queta del primer tripartit com a símbol de la defensa del català. Amb un matís horrorós: la Queta d’avui diu que ho proves en català i que si no funciona ja veurem què passa –que segurament serà passar-se al castellà. Ot Bou ha fet una crònica irònica de la proposta, que és l’única cosa que es podia fer.

PS3. Us recomane també que llegiu aquest article de Josep Casulleras sobre el judici a la mesa del Parlament de Catalunya del 2017. Perquè explica, mitjançant la peripècia de Ramona Barrufet, de quina manera tan indigna els nostres polítics van renegar del Primer d’Octubre per salvar-se ells. És demolidor.