La vaca cegahisto.cat



02-05-2011  (113 lectures)

Tirant lo Blanch i La Crusca

Moltes gràcies Lluis Mandado per la Crusca, la teva informació ha servit a tots els que van llegir el teu article, malauradament jo no ho vaig fer (ara que ho he fet estic d'acord amb tot el que dius..) i he conegut la Crusca el mes passat quan l'ha trobat el meu alter ego en intentar documentar els Juraments d'Estrasburg i la cantinella de Sta. Eulàlia que de fet ens l'han robat..

et recopio l'email que vaig enviar a l'Albert Codines el gener de 2009 quan preparavem el dossier de l'INH (quan encara no tenia eixes sigles..) he corregit lo del trol de 1696

Durant m'es de 200 anys el "Tirant lo blanc" en catala no va existir, el que va existir va ser "Tirante el blanco" que era l'√ļnic del que hi havien c√≤pies impresses (com la que va obtenir el Comte de Caylus, i diu al seu llibre que va ser dif√≠cil d'obtenir per ra√≥ de la censura... aquella que segons alguns.. no existia!). Des de la invenci√≥ de la impremta, els √ļnics manuscrits que corrien eren els de les obres que la censura no deixava imprimir (P.E. Crist√≤for Despuig: Col¬∑loquis de la insigne Ciutat de Tortosa.. El trobat pel Pare Fita el segle XIX).

Pensaven que havien cremat totes les edicions en català....l'edició francesa del Comte Caylus, ho diu ben clar, el 1737 només existia l'edició de Valladolid, edició del Tirant batejada com "anónima", i aquesta de Valladolid no hi posa nom.

He extret aquestes explicacions del Comte de Caylus a la introducció de la 1ª edició francesa (ón es passa 18 pàgines intentant esbrinar qui podia ser l'autor i de quina època), que deixa clar que de 1490 a 1737 el que tenia una edició catalana del llibre (com a mínim de les de 1490 o 1497) l'havia d'amagar, o la cremaven... les edicions en català no apareixen a la llum fins al
1696 a l'obra de Nicolás Antonio: Bibliotheca Hispana vetus, sive Hispanorum, qui usquam unquàmve scripto aliquid consignaverunt, notitia.

..ioannem martorell Valentini regni civem, cuius eft liber aliorum huius commatis germanus : Tirant lo blanch inferiptus , atque anno...


Però es que el 1737 el comte de Caylus ho nega diu que l'ha consultat i que no hi és.. i a l'inici del s.XIX (1828) un autor italià ens canvia el contingut de la Crusca provenzale d'aquesta manera (quins collons!)


Famósa, per fi, és la novel·la Tirant lo Blanc
Originalment escrita en idioma Espanyol, i que
té per
argument les gestes de l''invencible
Cavaller Tirante el Blanco de Roca
Salada i que va ser imprès per primera vegada
a València el 1490 i de nou a Valladolid-
el 1511, sempre en f.¬į Antonio Bastero
en provençal Bran (1) assenyala que aquesta o-
obra fins a la tercera part va ser composta pel-
Cavaller Joan o Joanot Martorell, i
que la va començar a compondre l'any 1460; però
Va ser acabat pel Cavalier Joan Martin
Gualba, que a Espanya ha tingut tanta
reputació, com a tot arreu el Decamero
de Boccaccio.


Bé si es tracta de demostrar l'adulteració..voleu més proves? Hi ha dos autors que el 1737 i el 1828 neguen que existeixi la versió catalana dient fins i tot que la versió de València va ser en castellà i barrejant-la amb la de Valladolid!!

D'altre banda en Josep Guia ens va dir la veritat: que l'Aguiló havia trobat l'incunable parcial anomenat "BA", una cosa son referències i l'altre còpies tangibles(viri9c dixit)


Incunables coneguts del 'Tirant lo Blanc'

L'editio princeps del Tirant és l'acabada d'estampar a València el 20 de novembre de 1490; d'aquesta se n'han conservat tres copies: V: València, Biblioteca Provincial i Universitària; (manquen vint-i-dos folis); L: Londres, British Library i N1: Nova York, Hispanic Society of America.

Una segona edició de la novel·la va ser impresa a Barcelona el 16 de setembre de 1497 per Pere Miquel i Diego de Gumiel; se n'han conservat tres copies: N2: Nova York, Hispanic Society of America; BA: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment que prové del fons de M. Aguiló; i BD: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment una mica més llarg que l'anterior, que prové del fons Dalmases.

Una traducció castellana feta a Valladolid per Diego de Gumiel, acabada el 28 de maig de 1511: G. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, incompleta.


Els tres exemplars d-AQUESTA"editio princeps" es van poder ajuntar per primera vegada en una exposició a Valencia el 2013 ones van poder valorar les diferències i similituds.
  • C√≤pia de Londres> incunable de l'obra de Joanot Martorell, impr√®s a Val√®ncia el 1490 per l'impressor alemany Nicolas Spindeler, √©s una c√≤pia molt neta en molt bones condicions, es un tresor ates el seu bon estat de conservaci√≥.Va ser descrita en els primers estudis d'hist√≤ria dels llibres a Espanya una de les caracteristiques d'aquest exemplar √©s que se'n sap "tota la hist√≤ria". Va passar per les mans de col¬∑leccionistes de Madrid i per les del c√≤nsol dels EUA a Espanya abans d'arribar a Londres.
  • C√≤pia de la Hispanic Society de Nova York
  • C√≤pia de Val√®ncia.

1737 -comte de Caylus


Durant m'es de 200 anys el "Tirant lo blanc" en catala no va existir, el que va existir va ser "Tirante el blanco" que era l'√ļnic del que hi havien c√≤pies impresses (com la que va obtenir el Comte de Caylus, i diu al seu llibre que va ser dif√≠cil d'obtenir per ra√≥ de la censura... aquella que segons alguns.. no existia!). Des de la invenci√≥ de la impremta, els √ļnics manuscrits que corrien eren els de les obres que la censura no deixava imprimir (P.E. Crist√≤for Despuig: Col¬∑loquis de la insigne Ciutat de Tortosa.. El trobat pel Pare Fita el segle XIX).


Pensaven que havien cremat totes les edicions en català....l'edició francesa del Comte Caylus, ho diu ben clar, el 1737 només existia l'edició de Valladolid, edició del Tirant batejada com "anónima", i aquesta de Valladolid no hi posa nom.

He extret aquestes explicacions del Comte de Caylus a la introducció de la 1ª edició francesa (ón es passa 18 pàgines intentant esbrinar qui podia ser l'autor i de quina època), que deixa clar que de 1490 a 1737 el que tenia una edició catalana del llibre (com a mínim de les de 1490 o 1497) l'havia d'amagar, o la cremaven... les edicions en català no apareixen a la llum fins al

1724.-  "La Crusca provenzale", Itàlia. Autor Antoni Bastero (1675- 1737) bisbe de Girona, on fa una descripci'o completa de l'obra de Joanot Martorel , de l-exemplar imprès a València el 1490 que ell troba "..nella Libreria della Sapienza o dello studio di Roma". al que es refereix com.. "II suo eloquentissimo libro intitolato Tirant lo Blanc (Tirante il Bianco) che.." i afegeix

"..o il fine del Gualba senza farne specificazione. Questo libro, per quel che appartiene a purità, ed eloquenza de lingua, debbe avere il primo luogo tra i nostri Prosatori, nè piu, ne meno, come il Decamerone fra i Toscani...".

Peró s'els va escapar que en Cervantes en fa gran lloança al Quixot, com ho podia fer si no existia?... dons apa!.. a fer-ne una d'anónima castellana a Valladolid i a sobre.. feta pel mateix Diego Gumiel de Barcelona...


1789.-Joseph Ritson cita el títol català citat per en Nicolas Antonio a : Observations on the three first Volumes of the history of English Poetry...

cujus est liber hujus commatis, fingit se hunc librum es anglica in lusitanam transtulisse

El seu llibre és apadrinat, fent veure aquest llibre es traduit de l- Anglès al Portugues i del

1669 Nicolas Antonio Roma

cujus est liber aliorum hujus commatis germanus, fingit se hunc librum es anglica in lusitanam transtulisse



1696.- NICOLAS ANTONIO. Book Description: Romae, ex typographia Antonii de Rubeis, 1696.
Due volumi in folio (cm. 35), pp. xl (8) 410; (20) 286 (62).

Bibliotheca Hispana vetus, sive Hispanorum, qui usquam unquàmve scripto aliquid consignaverunt, notitia.


..ioannem martorell Valentini regni civem, cuius eft liber aliorum huius commatis germanus : Tirant lo blanch inferiptus , atque anno...

Solida ed elegante legatura ottocentesca in mezza pelle, dorsi a nervi con titoli e ricchi fregi in oro. Qualche segno di tarlo perlopi√Ļ marginale limitato alle prime ed ultime carte, piccoli aloni e carte a tratti uniformemente brunite al secondo volume. Manca l'ultima carta (bianca) al primo volume e verosimilmente una carta (bianca?) tra le preliminari del secondo. Nel complesso esemplare marginoso e genuino. Edizione originale, di estrema rarit√†, di questa bibliografia strutturata in ordine cronologico e che traccia la storia degli scrittori spagnoli dal 63 d.C. al 1500. Nel 1672 lo stesso Nicolas, considerato il padre della bibliografia spagnola, aveva dato alle stampe la Bibliotheca Nova con riferimento al periodo 1500 - 1650.



1788.- NicolaŐĀs Antonio - Publisher: Herederos de Ibarra,¬† Matriti

Biblioteca Hispana vetus, sive Hispani scriptores qui ab Octaviani Augusti aevo ad annum Christi MD floruerunt/ 2, Ab anno 100 ad 1500.
Bibliotheca hispana nova : sive, Hispanorum scriptorum qui ab anno MD ad MDCLXXXIV floruere notitia
(Solo il genio di Joachin Ibarra riunirà, alla fine del '700, le due opere)


1782.- observations on the three first Volumes of the history of English Poetry



1828.- STORIA ED ANALISI DEGLI ANTICHI ROMANZI DI CAVALLERIA E DEI POEMI ROMANZESCHI D'ITALIA. MILANO


Famoso, per ultimo, è il romanzo serit- Tìrantó UBian- 
to originalmente in lingua Spagnuola, e che 
ha per argomento le valorose imprese dell'in- 
vincibile Cavaliere Tirante il Bianco de Roca 
Salada, e che fu stampato per la prima volta 
in Valenza nel i49¬į e di nuovo in Vagliado- 
lid nel i5ii sempre in f.¬į Antonio Baster√≤ 
nella Crusca Provenzale (1) nota che quest'o- 
pera fu composta fino alla terza parte dal Ca- 
valier Giovanni o Giovannotto Martorelli, e 
che cominciò a comporla nell'anno 1460; ma 
che fu terminata dal Cavalier Martin Giovanni 

(1) Pag. 108. 



co, 



372 Dissertazione settima 

di Gualba, e che in Ispagna è in tanta ripu- 
tazione tenuta, quanto altrove il Decarnerone 
del Boccaccio. 
Traduzione ita- Tale piacevole romanzo fu per tanto re- 

Jiaua di Lelio , i n t c i ii> t t 1 

ManiVedi. cato dalla lingua òpagnuola nel! Italiana col 
titolo di Tirante il Bianco , Opera intorno al- 
V uffizio della Cavalleria ecc. e stampato in 
Venezia per Pietro de Niccolini da Sabbio , 
x538, in 4¬Ľ¬į e ivi P e l Farri i566 in tre voi. 
in i2.¬įecc. Il chiarissimo traduttore fu il Conte 
Lelio Manfredi Ferrarese , Dottore di leggi, che 
morì in fresca età (i). Questo valente scrittore 
è pur anche noto per la sua traduzione dallo 
Spagnuolo nell' Italiano della celebre comme- 
dia intitolata Carcere d'Amore di Diego Her- 
nandez da San Pedro, stampata in Venezia 
dall' Imberti nel 1621 con belle figure in ra- 
me.

Author: NicolaŐĀs Antonio Publisher: Herederos de Ibarra,¬† Matriti, 1788

Es pot veure a la web:

http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/12705072225612617543435/index.htm

...i.. Val la pena mirar aquest llibre de 1982 que l-Eiseman  fa sobre la versi'o castellana
http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/07036174389670673087857/p0000001.htm

I would like to pause briefly to read the paragraph to you. After deciding to dispose of the remaining romances of chivalry without further examination, ¬ępor tomar muchos juntos¬Ľ, one fell on the floor, and it turned out to be Tirante el Blanco. The passage continues as follows:

-¬°V√°lame Dios! -dijo el Cura, dando una gran voz-. ¬°Que aqu√≠ est√© Tirante el Blanco! D√°dmele ac√°, compadre; que hago cuenta que he hallado en √©l un tesoro de contento y una mina de pasatiempos. Aqu√≠ est√° don Quirieleis√≥n de Montalb√°n, valeroso caballero, y su hermano Tom√°s de Montalb√°n, y el caballero Fonseca, con la batalla que el valiente de Tirante hizo con el alano, y las agudezas de la doncella Placerdemivida, con los amores y embustes de la viuda Reposada, y la se√Īora Emperatriz, enamorada de Hip√≥lito su escudero. D√≠goos verdad, se√Īor compadre, que, por su estilo, es √©ste el mejor libro del mundo: aqu√≠ comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas [¬ęotras¬Ľ, in Cuestas second and many later editions] cosas de que todos los dem√°s libros deste g√©nero carecen. Con todo esto, os digo que merec√≠a el que le compuso340, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los d√≠as de su vida. Llevadle a casa y leedle, y ver√©is que es verdad cuanto d√©l os he dicho.


The problem which has received so much comment is the apparent inconsistency between the priest's enthusiasm for the book, and the condemnation of the author to the galleys.

Incunables coneguts del 'Tirant lo Blanc'

L'editio princeps del Tirant és l'acabada d'estampar a València el 20 de novembre de 1490; d'aquesta se n'han conservat tres copies: V: València, Biblioteca Provincial i Universitària; (manquen vint-i-dos folis); L: Londres, British Library i N1: Nova York, Hispanic Society of America.


Una segona edició de la novel·la va ser impresa a Barcelona el 16 de setembre de 1497 per Pere Miquel i Diego de Gumiel; se n'han conservat tres copies: N2: Nova York, Hispanic Society of America; BA: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment que prové del fons de M. Aguiló; i BD: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment una mica més llarg que l'anterior, que prové del fons Dalmases.


Una traducció castellana feta a Valladolid per Diego de Gumiel, acabada el 28 de maig de 1511: G. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, incompleta.



Els tres exemplars d-AQUESTA"editio princeps" es van poder ajuntar per primera vegada en una exposició a Valencia el 2013 ones van poder valorar les diferències i similituds.
  • C√≤pia de Londres> incunable de l'obra de Joanot Martorell, impr√®s a Val√®ncia el 1490 per l'impressor alemany Nicolas Spindeler, √©s una c√≤pia molt neta en molt bones condicions, es un tresor ates el seu bon estat de conservaci√≥.Va ser descrita en els primers estudis d'hist√≤ria dels llibres a Espanya una de les caracteristiques d'aquest exemplar √©s que se'n sap "tota la hist√≤ria". Va passar per les mans de col¬∑leccionistes de Madrid i per les del c√≤nsol dels EUA a Espanya abans d'arribar a Londres.
  • C√≤pia de la Hispanic Society de Nova York
  • C√≤pia de Val√®ncia.

Referencies

El Tirant poliglota: estudi sobre el Tirant Lo Blanch a ... - Pàgina 197

books.google.es/books?isbn=8478268634
Preflo la .Cr√≤nica di Pietro Car- bonello a cart.,zo√≠.. √≠√ľ.r i Gio. Alb. V. Giovanni d'Albuzone * Gio. Mart., e G.Mart. II Cavalier Giovanni , o Giovannotto Mawo- , relli , detto Mofen Joanot Marto- '. relt, Cavaller .11 fUo eloquenti√≠fi- mo Libro √≠ntitolato¬†...

Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i ... - Pàgina 175

books.google.es/books?isbn=8478264655
Rafael Alemany, ‎Antoni Ferrando i Francés, ‎Lluís Meseguer i Pallarés - 1993 - ‎Visualització prèvia - ‎Més edicions
Aix√≠, en la Tavola del√≠ 'Abreviatures trobem l'entrada ¬ęGio. Mart., e G. Mart.¬Ľ i segueix: ¬ęII Cavalier Giovanni, o Giovannotto Martorelli, detto Mossen Joanot Martorell, Cavaller. II suo eloquentissimo libro intitolato Tirant lo Blanc (Tirante il¬†...

Bibliotheca Hispana vetus sive Hispani scriptores qui ab ...

books.google.es/books?id=33... - Tradueix aquesta pàgina
Nicolás Antonio, ‎Francisco Pérez Bayer - 1788 - ‎Llegits - ‎Més edicions
Nicolás Antonio Francisco Pérez Bayer. librum affignari : quod fecit Antonius Pof- fevinus in Bibliotheca lib. ... ioannem martorell Valentini regni civem, cuius eft liber aliorum huius commatis germanus : Tirant lo blanch inferiptus , atque anno ...


 

L'¬ęAny del "Tirant"¬Ľ i les edicions del ¬ęTirant¬Ľ: una q√ľesti√≥ oberta, per√≤ no tant

 

Albert Soler i Llopart


En l'atape√Įt ¬ęAny del Tirant¬Ľ que ja hem comen√ßat a deixar enrere, el llibre de Martorell s'ha vist afavorit amb dues noves edicions. Vull dir, dues noves edicions que donen el text en la seva integritat i llengua original. Totes dues s√≥n valencianes: la de V√≠ctor G√≥mez a les Eds. Alfons el Magn√†nim, i la d'Albert Hauf a la col¬∑lecci√≥ de cl√†ssics de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana. D'edicions divulgatives, adaptades, fragment√†ries, dibuixades, novel¬∑lades, comentades, tradu√Įdes etc., per a tota mena de p√ļblics, n'hi ha hagudes molt√≠ssimes m√©s; ara no s√≥n l'objecte del meu comentari, per√≤ potser algun dia valdria la pena de fer-ne una reflexi√≥.

 

ArribaAbajo

L'edici√≥ de l'¬ęeditio princeps¬Ľ

Les dues noves edicions s'afegeixen a l'edició que ens ha fet descobrir el Tirant íntegre als lectors del segle XX, que és la de Martí de Riquer, i que ha vist el 1990 una nova reedició amb el pròleg retocat i la bibliografia posada al corrent. El cas és que el Tirant encara no compta amb una edició crítica pròpiament dita: un treball que tingui en compte tots els exemplars de les dues edicions medievals del text català i també (em sembla del tot necessari) les edicions castellana, italiana i francesa. Fins ara, una sèrie de circumstàncies s'han congriat per a impedir-ho. Tanmateix, podem ben dir que enguany hem fet un gran pas endavant en el coneixement del text. Per a parlar-ne amb precisió, val la pena que fem memòria del que sabem de les edicions primitives del llibre.

L'editio princeps del Tirant és l'acabada d'estampar a València el 20 de novembre de 1490; d'aquesta n'hem conservat tres exemplars: V: València, Biblioteca Provincial i Universitària; manca de vint-i-dos folis; L: Londres, British Library i N1: Nova York, Hispanic Society of America.

Una segona edició de la novel·la va ser enllestida a Barcelona el 16 de setembre de 1497 per Pere Miquel i Diego de Gumiel; n'hem conservat tres exemplars: N2: Nova York, Hispanic Society of America; BA: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment que prové del fons de M. Aguiló; i BD: Barcelona, Biblioteca de Catalunya; és un fragment una mica més llarg que l'anterior, que prové del fons Dalmases.

Una traducció castellana feta a Valladolid per l'abans esmentat Diego de Gumiel, acabada el 28 de maig de 1511: G. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, incompleta.

Que hi havia difer√®ncies entre les dues edicions del text original, entre els exemplars d'aquestes, i entre aquests i la versi√≥ castellana, ja ho havien posat en relleu diversos estudiosos a comen√ßament de segle. Aix√≤ no obstant, les edicions modernes del Tirant s'han limitat sempre a reproduir un dels exemplars i, a tot estirar, n'han utilitzat un altre per tal de completar llacunes i corregir errades. El fet √©s corrent en la nostra hist√≤ria filol√≤gica i em sembla que t√© una explicaci√≥ simple: la urg√®ncia per llegir els textos despr√©s d'un daltabaix cultural de segles ha constret els nostres estudiosos a preparar edicions d'urg√®ncia que es basen nom√©s en un dels testimonis que ha transm√®s el text; en general, aquestes edicions s√≥n prou correctes i han fet el seu servei. Les dificultats pol√≠tiques i econ√≤miques de tota mena que hem travessat al llarg del segle han contribu√Įt a fer que aquestes edicions provisionals s'hagin anat transformant, a for√ßa d'anys, en edicions permanents, i s'hagin acabat considerant edicions definitives, una cosa que filol√≤gicament parlant √©s un contrasentit. El problema √©s m√©s nostre que no pas dels editors que ens han precedit: nostra √©s la responsabilitat d'elaborar noves edicions amb uns criteris filol√≤gics posats al dia i d'aprofitar tots els mitjans t√®cnics i culturals que el tombant de segle ens brinda. (Una altra causa l'haur√≠em de cercar en una tradici√≥ manuscrita i impresa no gaire extensa en el nombre d'exemplars conservats i que, per aix√≤ mateix, no ha actuat d'est√≠mul dels nostres estudis de cr√≠tica textual.)

Un extens i valu√≥s article de M. Luisa Indini i Vincenzo Minervini sobre les edicions antigues de la novel¬∑la (aparegut tamb√© l'Any del Tirant) responsabilitza Mart√≠ de Riquer de la poca atenci√≥ que s'ha prestat a la variaci√≥ existent entre els exemplars de 1490 i de 1497. El Tirant de M. de Riquer s'ha basat sempre en N2, de l'editio princeps, sobre el qual s'ha operat una modernitzaci√≥ i una regularitzaci√≥ de grafies, maj√ļscules i puntuaci√≥, a m√©s d'una correcci√≥ dels errors evidents. Riquer ha deixat sempre ben clar que la seva edici√≥ nom√©s pret√©n de divulgar el cl√†ssic, no d'establir-ne el text. El retret dels estudiosos italians em sembla del tot injust perqu√® aquesta mancan√ßa s'explica per la mateixa intenci√≥ de l'editor i tamb√© per les circumst√†ncies que assenyalava abans.

La nova edici√≥ de V√≠ctor G√≥mez, per a la Biblioteca d'Autors Valencians¬Ľ (n√ļms. 23-25) de les Edicions Alfons el Magn√†nim i la Instituci√≥ Valenciana d'Estudis i Investigaci√≥, basa el text en V (i en N1 per als folis que falten ), bo i modernitzant els usos gr√†fics, de puntuaci√≥ i de maj√ļscules. L'edici√≥ no va acompanyada de variants, ni de cap mena de nota, ni de cap suport bibliogr√†fic o d'√≠ndexs. Es tracta, doncs, d'una edici√≥ divulgativa que ofereix una transcripci√≥ (for√ßa correcta, segons que he pogut comprovar) de V en aquest sentit, podria ser un complement de la de Riquer (que permet d'accedir a N1), per√≤ el cert √©s que aquesta edici√≥ aporta poc a la lectura del Tirant (si no √©s una certa comoditat en donar la novel¬∑la repartida en tres volums, ja que, com se sap, la de Riquer l'estampa en un sol i gruixud√≠ssim tom).

L'edici√≥ d'Albert Hauf (que ha comptat amb la col¬∑laboraci√≥ de Vicent Josep Escart√≠ en la fixaci√≥ del text), en canvi, marca un punt i a part en la hist√≤ria del Tirant. Hauf, en el tercer apartat de la seva introducci√≥, planteja extensament la q√ľesti√≥ de com editar la novel¬∑la. Primer (p. XXIV) descarta per temer√†ria, almenys fins que tinguem un coneixement s√≤lid de la tradici√≥ heretada, qualsevol temptativa de reconstruir el que podria haver estat l'original de Martorell abans d'haver anat a la impremta; ja √©s una precisi√≥ important. Es tractaria, doncs, de reconstruir l'original que Galba va lliurar als estampadors el 1490, sense perdre de vista l'edici√≥ de 1497 i tenint en compte que no podem descartar que aquest model podria ser pr√†cticament el mateix que va rebre de Martorell. Per√≤ aleshores, vet aqu√≠ un dels problemes realment curiosos d'aquesta hist√≤ria: l'acc√©s a N2 (l'√ļnic exemplar complet de 1497) √©s vedat per un m√©s que discutible criteri de la Hispanic Society de Nova York segons el qual la consulta dels seus fons queda reservat per cinc anys a qui ho sol¬∑licita. L'exclusiva de N2 ara √©s en mans de Joan Parera, que treballa en una edici√≥ per a ¬ęEls Nostres Cl√†ssics¬Ľ. En espera d'aquest treball, que ha d'incloure tant 1490 com 1497, Hauf no t√© altra sortida que l'edici√≥ escrupolosa de l'editio princeps a partir de N2, V i L.

En l'article abans referit, M. L. Indini i V. Minervini subratllen les difer√®ncies que resulten d'una col¬∑laci√≥ dels tres exemplars de 1490; les ofereixen tabulades (quadro n√ļm. 1) i n'assagen una explicaci√≥. Per als estudiosos italians es tracta de ¬ęvere e proprie varianti testuali¬Ľ que impossibiliten de parlar en abstracte d'una edici√≥ princeps de Val√®ncia 1490; l'origen d'aquesta variaci√≥ la troben en el proc√©s d'impressi√≥ de l'obra. A. Hauf reconeix aquestes difer√®ncies (no en va fa una col¬∑laci√≥ completa de N1 i V i coincideix amb Indini i Minervini en l'explicaci√≥. √Čs m√©s, il¬∑lustra amb un complet apartat documental (el segon de la introducci√≥) les circumst√†ncies que acompanyaren la impressi√≥ del Tirant el 1490: l'agost de 1489, Joan Cervell√≥, Llu√≠s Bertran i Pere Trinxer signaren amb l'impressor Nicolau Spindeler un contracte d'estampa del Tirant amb una tirada de quatre-centes c√≤pies; el setembre seg√ľent, els tres editors cediren els seus drets a Joan Rix de Cura i s'acord√† una ampliaci√≥ de la tirada fins a set-cents quinze exemplars; heus ac√≠ l'origen m√©s que probable de les difer√®ncies entre els exemplars de 1490. Per√≤ Hauf difereix en un punt fonamental, en la valoraci√≥ del car√†cter de les variants: per a ell es tracta simplement de canvis d'escassa consideraci√≥ i de poc significat que, d'altra banda, gaireb√© nom√©s es donen entre N1 i V (ps. XXVIII-XXIX). Despr√©s d'haver estudiat amb deteniment la taula dels estudiosos italians no puc fer altra cosa que donar la ra√≥ a Hauf; penso que Indini i Minervini exageren el seu diagn√≤stic per un exc√©s de zel: no crec que les variants que presenten els exemplars de 1490 siguin m√©s nombroses que les habituals en altres edicions antigues que han tingut un proc√©s de confecci√≥ m√©s o menys atzar√≥s. Les lectures, en general, m√©s correctes de V i L s'expliquen f√†cilment per la intervenci√≥ de l'editor.

En conseq√ľ√®ncia, A. Hauf i V. J. Escart√≠ editen V i anoten les variants de N1, i quan cal completen la llacuna del primer amb el segon. La seva transcripci√≥ supera la comprovaci√≥ m√©s exigent, de manera que al cap i a la fi podem llegir amb seguretat l'edici√≥ de 1490. No √©s poc. Les seves normes de transcripci√≥ es basen en els usos d'¬ęEls Nostres Cl√†ssics¬Ľ, accentuen a la valenciana i respecten la grafia io/jo, quan aquest pronom no √©s escrit yo.

Encara voldria remarcar tres coses del Tirant de Hauf. Primer, que √©s encomiable l'actitud de l'editor en afirmar d'una manera contundent (p. XXXII) que, m√©s que una edici√≥ cr√≠tica, el que voldria haver aconseguit √©s una ¬ęedici√≥ criticable¬Ľ, que estimuli estudis de comprensi√≥ de llocs obscurs del llibre, i an√†lisis de la llengua, de les fonts i dels recursos ret√≤rics i d'estructura de l'obra. Segon, recomanar unes p√†gines preliminars que porten el t√≠tol de L'aventura d'editar un text medieval i que s√≥n d'all√≤ m√©s suggerent. Finalment, precisar que aquesta edici√≥ de la Generalitat Valenciana encara no √©s completa; Hauf anuncia que seguir√† un tercer volum amb notes culturals, filol√≤giques i liter√†ries, a m√©s dels √≠ndexs. L'esperem delerosos.




ArribaAbajo

L'any 1497 i l'edici√≥ del ¬ęTirant¬Ľ

Despr√©s de tot el que he explicat, no crec que el lector es pugui estar de preguntar-se qu√® pot passar amb el Tirant lo Blanc un cop s'hagi tingut en compte l'inaccessible N2. En efecte, i aix√≤ ho admet el mateix Hauf, la q√ľesti√≥ resta oberta almenys fins a l'edici√≥ de Joan Parera a ¬ęEls Nostres Cl√†ssics¬Ľ. Entretant, M. L. Indini i V. Minervini, en el treball esmentat, avancen una hip√≤tesi molt suggerent a partir de la comparaci√≥ de 1490 amb fragments de N2 facilitats per Parera: l'original portat a estampa no es devia perdre despr√©s d'aquell 20 de novembre, sin√≥ que set anys despr√©s devia servir (a trav√©s d'una c√≤pia) per a la confecci√≥ de la segona estampa a Barcelona i, encara, uns quants anys m√©s tard, per a la traducci√≥ castellana i la seva impressi√≥ a Valladolid (G). Indini i Minervini elaboren diverses taules comparatives per abonar aquesta idea (quadros n√ļms. 4-7); sens dubte, aquest √©s el cam√≠ que cal seguir per a l'obtenci√≥ de m√©s dades sobre la transmissi√≥ de la novel¬∑la. Tanmateix, en aquest cas com abans, penso que els estudiosos italians sobrevaloren les variants detectades.

En les taules 4 i 5, on s'exposen variants de N2 respecte a 1490, jo no s√© veure altra cosa que errors evidents del primer (salts de lectura, omissions, repeticions, lectiones faciliores...) i lli√ßons de qualitat indeterminable (no es pot afirmar que la lli√ß√≥ de l'un o l'altre sigui la correcta) for√ßa insignificants. La taula 6, en qu√® es comparen variants de V, L, N1 i N2, posa de manifest que no podem atribuir l'edici√≥ de 1497 a un dels exemplars conservats de l'editio princeps; per√≤ aix√≤ no implica necess√†riament que 1497 es remunti en √ļltima inst√†ncia a l'original: podem trobar explicacions del fet en una intervenci√≥ extensa de l'impressor sobre un exemplar de 1490, o b√© en la combinaci√≥ d' un exemplar impr√®s i de diverses c√≤pies manuscrites de l'obra (un √ļs que no seria rar), o b√© en la combinaci√≥ d'impr√®s i c√≤pia directa de l'original. Potser m'inclinaria per la intervenci√≥ extensa d'un impressor decidit, perqu√® moltes lli√ßons de N2 (i de G que sembla tenir una relaci√≥ directa amb aquest) fan un tuf caracter√≠stic de vulgaritzaci√≥, de lli√ß√≥ dif√≠cil que ha estat simplificada. En la taula 8, Indini i Minervini ofereixen un seguit de lli√ßons de N2 i G oposades a 1490 i que consideren ¬ępreferibili a quelle della princeps¬Ľ . Es tracta, crec, de lli√ßons equipol¬∑lents i, per tant, la prefer√®ncia √©s arbitr√†ria: si totes dues fan sentit, com determinarem quina √©s l'original? (nom√©s el cas de la p√†gina 850 em sembla un error evident de 1490). Per√≤ √©s que, a m√©s, les lli√ßons de N2 i G fan tot l'efecte de ser lectiones faciliores respecte a les altres. En tot cas tampoc no gosaria ferme fort en aquesta hip√≤tesi nom√©s a partir de les dades que per ara podem manejar.

Amb tots els respectes pels col·legues italians, jo diria que el treball d'Indini i Minervini pateix de dos mals: un, la falta de contextualització suficient de les variants tabulades, cosa que obliga a anar indefectiblement a l'edició de referència (Riquer, 1947) per a advertir el sentit de les lliçons; l'altre, condicionat per l'anterior, la falta d'anàlisi minuciosa d'aquestes variants, per tal d'evitar els judicis precipitats; la seva hipòtesi no es podrà sostenir sobre el nombre de variants, sinó, sobretot, en la seva qualitat.

L'edici√≥ d'¬ęEls Nostres Cl√†ssics¬Ľ pot contribuir decisivament a aclarir l'assumpte, ja que oferir√† dades sistem√†tiques. De totes maneres, i ho dic nom√©s per ganes de vaticinar, no crec que n'h√†gim d'esperar sorpreses gaire espectaculars; aquesta √©s una q√ľesti√≥ oberta, per√≤ potser no tant.








ArribaAbajo

Nota bibliogràfica

A banda de les edicions que hem esmentat fins ara (i de diversos facs√≠mils, sempre √ļtils), tenim les seg√ľents edicions integrals del Tirant: 1. La de Mari√† Aguil√≥ (¬ęBiblioteca Catalana¬Ľ, 4 vols.. Barcelona 1873-1905), feta amb uns criteris irregulars i amb una reconeguda inspiraci√≥ rom√†ntica. 2. la de Joan Givanel i Mas (2 vols., Sant Feliu de Gu√≠xols 1920), que reprodueix l'edici√≥ de 1490 amb una gran fidelitat. 3. La de Josep Pal√†cios (4 vols., Pa√≠s Valenci√†, Edicions de la Tercera Branca, 1978-1983), que √©s una edici√≥ de bibliof√≠lia, basada tamb√© en l'editio princeps. 4. I la de Maria dels Desemparats Cabanes Pecourt (¬ęDel S√©nia al Segura¬Ľ, 3 volums, Val√®ncia 1980), que √©s, un altre cop, una edici√≥ diplom√†tica de l'exemplar valenci√† de 1490. La de Mart√≠ de Riquer (impresa per primer cop a la ¬ęBiblioteca Perenne¬Ľ de Selecta, Barcelona 1947, i despr√©s amb lleus modificacions a la ¬ęBiblioteca Breve de Bolsillo¬Ľ de Seix Barral, Barcelona 1969) ha estat repetidament reprodu√Įda. El 1990 tamb√© hem vist reeditada l'edici√≥ castellana de la novel¬∑la, del mateix Riquer, per√≤ amb un pr√≤leg que cont√© moltes novetats. Hi ha tamb√© una traducci√≥ italiana antiga (amb edicions de 1538, 1566 i 1611, publicada com Tirante il Blanco. Romanza cavalleresco del XVI secolo, a cura d'A. Annicchiarico, M. L. Indini, M. Majorano, V. Minervini, S. Panunzio, C. Zilli, Roma 1984) i una altra de francesa (1737 i 1775) que cal tenir en compte, per√≤ que ara mateix no aporten cap dada a la q√ľesti√≥ analitzada.

Entr√© els qui van estudiar les antigues edicions del Tirant a principi de segle cal veure: 1. Bonsoms i Sicart, La edici√≥n pr√≠ncipe del ¬ęTirant lo Blanch¬Ľ. Cotejo de los tres ejemplares impresos en valencia, en 1490, √ļnicos conocidos hoy d√≠a, discurs de recepci√≥ a la Reial Acad√®mia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelona 1907); J. Givanel i Mas, Estudio cr√≠tico de la novela caballeresca ¬ęTirant lo Blanch¬Ľ, ¬ęArchivo de Investigaciones Hist√≥ricas¬Ľ ( Madrid 1911), vol. I, ps. 213-248, 319-348, vol. II, ps. 392-445, 477-513; del mateix Givanel, Les edicions g√≤tiques del ¬ęTirant lo Blanch¬Ľ ¬ęButllet√≠ de la Biblioteca de Catalunya¬Ľ, III (1916), ps. 58-72; M. Guti√©rrez del Ca√Īo, Ensayo bibliogr√°fico sobre ¬ęTirant lo Blanch¬Ľ, ¬ęRevista de Archivos, Bibliotecas y Museos¬Ľ, XXXVII (1917), ps. 239-269, cal tenir en compte les puntualitzacions que J. Givanel fa a aquest treball en ¬ęRevista de Catalunya¬Ľ, IV (1917), ps. 145-150.

El treball repetidament esmentat de M. L. Indini i V. Minervini √©s: Il Viaggio di Tirante. Fortuna e infortuni di un romanzo cavalleresco, ¬ęRomanica Vulgaria Quaderni¬Ľ, vol. 12 (Roma 1990), ps. 5-66.

Riquer argumenta el seu rebuig a la presumpta coautoria de Mart√≠ Joan de Galba d'una manera molt convincent al VI excurs de la seva Aproximaci√≥ al Tirant lo Blanc (Barcelona 1990), fins i tot elimina Galba com a coautor en les seves edicions de la novel¬∑la. El cas √©s que troballes documentals recents, i encara in√®dites, de Jes√ļs Villamanzo i Jaume Chiner semblen confirmar aquesta hip√≤tesi: el manuscrit de Martorell que va anar a parar a mans de Galba constava de tres-cents quaranta-dos folis de lletra menuda, que passats a lletra d'impremta es corresponen for√ßa amb els tres-cents vuitanta de l'edici√≥ de 1490; vegeu un avan√ßament d'aquestes dades al fascicle 26 d'El m√≥n del Tirant de la revista ¬ęEl Temps¬Ľ, a c√†rrec dels estudiosos esmentats, que du el t√≠tol de Nova biografia de Joanot Martorell.

Una de les coses que cal agrair a Joan Parera, i al director d'¬ęENC¬Ľ, √©s que no hagin caigut en la temptaci√≥ d'apuntar-se a les celebracions de l'Any del Tirant oferint-nos una edici√≥ precipitada del llibre de Martorell. Ja se sap que aquestes coses volen sobretot anys i paci√®ncia.