El testament d'Amèlia

L'Amèlia està malalta, la filla del bon rei;
metges la van a veure, metges i altra gent.

- Filla, la meva filla, i quin mal Ă©s el teu?
- Mare, la meva mare, penso prou que ho sabeu:

metzines me n'heu dades, que matar-me voleu.
- Filla, la meva filla, d'això us confessareu;

després de confesar-vos, el testament fareu.
- El testament que faci, vĂłs, mare, ja el sabeu:

el vestit d'or i plata, en 'sent morta, em poseu:
el millor per mortalla per adornar el cos meu,

també el mantell de perles, el coixí i vel d'argent.
- Malaguanyada roba, que tota us podrireu.

- El cos ha de podrir-se, doncs la roba també:
que es podreixin les pompes, l'Ă nima vagi al cel.

- Filla, la meva filla, a mi, què em deixareu?
- Mare, la meva mare, a vĂłs, el marit meu,

que us el tingueu en cambra tothora que vulgueu,
perquè el vetlleu de dia tant com de nit ho feu.

besant-lo i abraçamt-lo tal com fa temps sabeu,
que ara no us faré nosa a l'hora que ho fareu.

- Filla, la meva filla, que m'ho perdoni DĂ©u:
Ă©s un fals testimoni que vĂłs filla, em poseu. -

Son pare ho escoltava amb un ministre de DĂ©u:
- Filla, la meva filla, què és això que dieu?

- Ai pare, lo meu pare, en cartes ho trobareu;
metzines me n'heu dades perquè matà'm voleu. -