ARTICLES » 93

Romanços de cec - Auca

Romanços de cec

El cec músic, pintat per Ramon Bayeu i Subías en 1786.

Romanços de cec o cobles de cec són un tipus de romanç d'arrels populars inscrit en el gènere de l'anomenada literatura de cordill . Similars en la seva mètrica i estructura als romanços tradicionals , solien caracteritzar-se per la seva selecció de temes truculents o successos insòlits. S'imprimien en bastes edicions de plecs solts molt populars. La seva difusió i segell iconogràfic ha quedat lligat al arquetip del «cec dels romanços», captaire cec que anava errant de poble en poble, relatant, cantant o venent els ' plecs de cordill ', que arribaria a generar un personatge literari, d'especial rellevància en la novel·la picaresca . De la mateixa manera, singulars mestres de la pintura van reflectir en la seva obra el tema, entre ells Francisco de Goya (en els seus cartrons per a tapissos i en els seus gravats), Georges de la Tour o Ramón Bayeu.

Format

Il·lustració sobre els romanços de cec venuts en plecs de canya o de cordill, en un gravat català de 1850 (recollit per Joan Amades el 1984).

Sense format físic en el seu origen, com a patrimoni de la literatura oral , els romanços de cec, per facilitar el seu comerç com a objecte en venda, van començar a imprimir-se en un plec doblat fins a aconseguir vuit pàgines i sense enquadernar, il·lustrat amb dibuixos o gravats que mostraven els passatges més cridaners de la història (gravats que solien ser usats en relats diferents). L'expansió popular de la impremta a través de la premsa va anar desplaçant la popularitat dels romanços de cec o plecs de cordill ja a finals del segle xix.

Anàlisi estructural

Comentant a Joaquín Marco , Antonio Lorenzo en el seu estudi Una aproximació a la literatura de cordill, enumera una llista de notes comuns ells:

  1. caràcter oral (és freqüent una introducció adreçada a captar l'atenció de l'auditori);
  2. publicitat i exageració de la història que es va a comptar;
  3. esquematisme d'arrel medieval;
  4. abundància de detalls morbosos i descrits de forma minuciosa;
  5. constant implicació de l'auditori amb al·lusions directes;
  6. invocacions a la Mare de Déu oa la Fama ;
  7. s'insisteix en la versemblança del relat (com en l'actual basat en un fet real);
  8. raons morals o finals moralitzants;
  9. freqüents actituds antifeministes;
  10. de manera ocasional es dóna el nom de l'autor o impressor;
  11. es demana perdó per les faltes comeses;
  12. desenllaços breus (com si calgués "sortir corrent ja");

Difusió

Com a model de literatura popular a Europa (i amb diversa estructura formal), ja des dels seus precedents en el segle xvi, els romanços de cec arrelar al Brasil, on encara tenen certa difusió i permanència els plecs de cordill.

Monografies espanyoles

MENÚ
0:00
Cobles de cec (enregistrament de la Fundació Joaquín Díaz)

La difusió i estudi dels romanços de cec a Espanya ha estat tractada per dos especialistes en aquest capítol literari de l'antropologia, la etnografia i el folklore, Juliol Car Baroja i Joaquín Díaz González ; d'aquest últim, músic i investigador, cal destacar el seu treball publicat el 1979 Romanços de cec, un recull de peces musicades de literatura de cordell musicades pel mateix Joaquín Díaz i José Delfín Val i Candeal.

Altres recopilacions, més antigues, que poden citar-se són, per exemple: Romanços de cec ( Manuel Ossorio i Bernard , 1883; Romanços de cec. Primera sèrie: galeria humorística de tipus populars (Manuel María Rincón, 1896); Cobles i acudits molt graciosos per cantar i sonar al to de la vigüela Gaspar de la Cintera, 1570).

Alguns romanços de cec populars i altres estampes

Com la llista seria massa llarga i discutible, poden servir d'exemple els següents romanços: Les 299 núvies per 5 cèntims, Donya Teresa de Rivera, Els calçons i les alforges, El crim de l'Ermita del Crist de l'Otero, El crim de Ceclavín; Una filla mata la seva mare perquè volia casar-la contra la seva voluntat; i fins i tot, ja al segle XX, exemples com el Crim de Nijar .

El cec dels romanços

Diversos autors han dedicat moments de la seva obra a la figura coneguda com el cec dels romanços, contacontes, músic, gacetillero, histrió monòton i melodramàtic, des del segle xvi fins al xx. Ho va definir Peter Burke en el seu llibre dedicat a La cultura popular a l'Europa moderna, com "creador-transmissor ja des de l'origen de la literatura». El cantar el Arxiprest d'Hita al xiv, i des de llavors el 'compositor-cantor-venedor' ha donat vida a una completíssima iconografia (des del primitiu gravat al cinema contemporani). El cec dels romanços, acompanyat del seu pigall i, quan podia, de la seva acordió, viola de roda o violí, va acaparar la missió de difusor d'una literatura popular i populatxera, materialitzada en els «plecs de cordill» -i abans «de cec» -, si incansable viatge per fires, places i remotes aldees. La literatura del Segle d'Or el descriu en La vida de Lazarillo de Tormes i Miguel de Cervantes ho va retratar per boca de Pere de Urdemalas :

Fuime i vaig topar un cec

a qui deu mesos vaig servir
... que a ser anys, jo sabés
el que no va saber Merlín.
Vaig aprendre la argot
ia ser vistós vaig aprendre,
ja compondre oracions

en vers airós i gentil ...

Miguel de Cervantes

Molts altres serien els exemples de la presència del personatge en la dramatúrgia espanyola del Segle d'Or, serveixi d'exemple el que protagonitza el entremès de Lanini titulat El dia de Sant Blai a Madrid, i recollit en la Col·lecció raríssima d'entremesos, balls i lloes intitulada Engrunes de l'enginy, publicada per Cotarelo i Mori el 1908.

També els va immortalitzar el refranyer . «El canten els cecs», deia el refrany barroc (recollit per Luis Galindo en les sentències filosòfiques i morals en 1660-1669); o la dita bajoaragonés «si vols que el cec canti, la paga davant».

La descripció de Salvador Rueda

El vate Salvador Rueda , considerat precursor del modernisme , en el cant setè de la seva Poema Nacional, descriu així al cec dels romanços:

Poc lluït de muntants d'escala,

mal estirat de cames,
en girones i en parracs
la trista figura embolicada,
la guitarra á les esquenes
i el bàcul a la dreta,
valgut d'un pigall
que l'habilita la senda,
el cec dels romanços

s'encamina a la placeta.

Salvador Rueda (1890)

Vegeu també

Referències

  1. ↑ Saltar a:a b c Car, 1996 .
  2. ↑ Saltar a:a b c Díaz, 1992 .
  3. Volver arriba↑ Alvar, 1974 , pp. 23-30.
  4. Volver arriba↑ Marc, 1977 , pp. 51 i ss ..
  5. Volver arriba↑ Lorenzo Vélez, Antonio. «Una aproximació a la literatura de cordill» . funjdiaz.net. Consultat el 12 d'agost de 2017.
  6. Volver arriba↑ Amezcua, Manuel (1991). «El cec dels romanços» . Revista de Folklore, nombre 127. Consultat el 12 d'agost de 2017.
  7. Volver arriba↑ Díaz Maderuelo, Rafael (1989). «Alguns caràcters de la literatura de Cordel al Brasil» . Universitat Complutense. Consultat el 16 d'agost de 2017.
  8. Volver arriba↑ Díaz González, Joaquín (1979). «Romanços de cec» . Biblioteca Virtual Cervantes. Consultat el 12 d'agost de 2017.
  9. Volver arriba↑ Ossorio i Bernard, Manuel (1883). «Romanços de cec» . catalogo.bne. Consultat el 13 d'agost de 2017.
  10. Volver arriba↑ Díaz Viana, Luis; Godino López, Araceli (2001). Consell Superior d'Investigacions Científiques, Departament d'Antropologia d'Espanya i Amèrica, ed. Paraules per al poble: La col·lecció de plecs del CSIC: Fons de la Impremta Hernando . ISBN 9788400079604 . Consultat el 12 d'agost de 2017.
  11. ↑ Saltar a:a b Díaz, 1996 .
  12. Volver arriba↑ «Càntics fiz alguns dels que diuen els cecs.» Llibre de Bon Amor (1320).
  13. Volver arriba↑ Cotarelo i Mori, Emilio. «Col·lecció raríssima d'entremesos, balls i lloes» . eprints.ucm.es. Consultat el 14 d'agost de 2017.
  14. Volver arriba↑ Ezpeleta Aguilar, Carmen (1991). «Folklore i antropologia a la conca de Terol d'Utrillas-Montalbán» . Fitxa en dialnet. Consultat el 14 d'agost de 2017.

Bibliografia de consulta

Enllaços externs




versió per imprimir

    Introduïu el codi de seguretat