ARTICLES » 263

Aigua potable abord

A la dècada de 1750 (a mitjans del segle XVIII,) un aventurer va proposar al Govern Francès un alambí per poder fer potable l'aigua salada del mar  ... Aquest alambí ja l'avia proposat Blasco de Garay a Barcelona el 1539 per a destil·lar l'aigua salada del mar abord d'un vaixell que va fer moure amb unes pales.

Des dels romans s'havien implementat sistemes per a conservar l'aigua potable, començant per recollir l'aigua de pluja a un aljup, i d'altres per obtenir aigua dolça a partir de l'aigua de mar, Plini esmenta el penjar pells de xai per la borda dels vaixells (que retenien la sal i se'n treia aigua filtrada), o submergir boles de cera, o petits vasos al mar. Fins que arribar q un dels més encertats, el procediment emprat al pacífic per Quirós el 1606, seguint el sistema ideat per Blasco de Garay per a obtenir l'aigua dolça de la salada del mar per destil·lació amb un alambí.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Aigua_potable_en_els_vaixells

https://ca.wikipedia.org/wiki/Corder_(professi%C3%B3)


L'aigua dol√ßa constitueix un b√© m√©s que preuat, √©s un mantenidor de la vida i un inq√ľestionable salva vides. En els segles dels descobriments, s'emmagatzemava en tonells, botes, pipes i carretells de fusta, en els sentina dels navilis, per√≤ tenien l'inconvenient, que l'aigua all√† continguda, aviat es podia deteriorar, o corrompre.

Un cop a bord, tota la gent de mar, era coneixedora del risc que havien de c√≥rrer. Nom√©s cal citar un escrit de F. Ciscar (3), "A bord estem exposats a que ens falti l'aigua, o √° que aquest element experimenti notables deterioracions, els accidents ens facin perir de set enmig de les aig√ľes". Podem afegir, que quan la set √©s intolerable, s'esquerden lleng√ľes i goles i domina a tot √©sser la desesperaci√≥.

Aquest risc va existir des de sempre, era assumit. L'aigua dol√ßa a bord, o era consumida i s'acabava, o es corrompia. En tots dos casos¬† una conseq√ľ√®ncia fatal. L'aigua en una pipa o b√≥ta de fusta, sin√≥ es tractava la fusta, es podia mantenir incorruptible fins al vuit√® dia, √©s a dir, que a partir del nov√® dia, aquesta aigua podia¬† ocasionar danys als marins consumidors.

Existien innombrables els sistemes per conservar l'aigua que s'embarcava,

1-La Conservació de l'aigua abord.

Dins d'aquests intents, es van fer infinitat d'experimentacions, la gran majoria, nom√©s d'utilitat per descartar-les, a manera d'exemple: El folrar internament les b√≥tes amb plom, que va arribar a considerar-se com una barbaritat, pel pes que adquiria , i en segon terme pels c√≤lics que produ√Įa. Un altre dels experiments, va ser el addicionar sofre a l'aigua, per√≤ tamb√© es va concloure, que no era el producte saludable.

√Čs en l'√ļltim ter√ß del segle, quan un boter de Marsella, va recomanar al seu client, un capit√† del navili franc√®s Genois de Marsella, anomenat Juan Fret, un mitj√† per mantenir sempre l'aigua clara √© incorruptible.

Descripció del mètode:

"Se sellen les pipes del mode ordinari, estrenyent bé les dogues, després omplint-les d'aigua dolça, barrejant-hi calç viva, en dosis (tant com es pugui agafar amb les dues mans). Es deixen les pipes en repòs durant sis dies, després es buiden ( aigua+calç), s'esbaldeixen dues vegades i finalment s'omplen amb l'aigua que ha de servir per a la navegació."

El dit capit√†, ho va provar amb una √ļnica b√≥ta, i li va anar b√©; El 1772 va fer un viatge a l'illa de Fran√ßa, en una travessia que dur√† sis mesos sense escales, conservant clara i pura l'aigua embarcada.

√Čs de suposar que aquesta not√≠cia es va con√®ixer r√†pidament a tota Europa, ja que el mateix intendent de l'illa de Fran√ßa, el Sr. Maillard du Muse, va ser dels primers en donar not√≠cia del procediment.

Aquesta pràctica era habitual en la majoria dels navilis espanyols, tal com ho descriu Miquel Roldan, a Cartilla Marítima (6).

2-La transformació de l'aigua de mar.

Tots els intents, passant per diferents proves, des de filtrar-la fins a una infinitat més, només van aconseguir, annexar a les teories de descart, que per descomptat eren també vàlides, per saber que no s'havien de fer servir.

A la fi s'arriba a un nou descobriment, la destil¬∑laci√≥ de l'aigua de mar, un metge franc√®s Poissonnier, en 1763, p√ļblica una descripci√≥ del seu alamb√≠, molt senzill, tant, que podia col¬∑locar-se a bord el proc√©s de la destil¬∑laci√≥. (Fig. 1). Es col¬∑locava en el fog√≥ del navili, i nom√©s n'hi havia prou dos mariners per a la seva maniobra.

alambique

Fig.1- Alambi de Poisonnier. Pres de Memòries instructives ... (4)

Es van fer quantitat de proves, i totes les experiències van aconseguir amb èxit convertir l'aigua de mar en aigua dolça. Aquestes experiències, s'han autenticat per processos verbals, i van ser rebudes pel Tribunal de Marina des de 1764. Un d'aquests testimonis, de D. Tomás Geraldino, comandant del navili Sant Sebastià, qui va usar aquest mètode en els seus mesos de campanya, va testimoniar que:

"Les persones que han fet √ļs de l'aigua destil¬∑lada, en la forma dita, han gaudit de millor salut, i no han experimentat cap incomoditat".

Per√≤ li devem a D. F√©lix de Tejada, Tte. Gral. De la Reial Armada, la seva obstinaci√≥ a l'adopci√≥ d'aquests alambins, i √©s aix√≠ que el 1790, SM orden√©s que s'adopt√©s el seu √ļs, a tots els vaixells de l'Armada.

Aquest √©s un tema ben interessant, i se m'ha fet m√©s encara, quan descobreixo, en la bibliografia, que he consultat, que aquest √ļltim m√®tode de dessalar l'aigua de mar, va ser un invent espanyol anterior a 1606, i que a m√©s, en un dels llibres consultats MEM√íRIES DE LA REAL ACAD√ąMIA MEDICA DE MADRID (1) trobada el seg√ľent Assaig Apolog√®tic:

En què es prova que el descobriment de fer potable l'aigua de mar, per mitjà de la destil·lació, es deu als espanyols i es proposa un nou mètode per dessalar aquesta aigua. Escrit pel Dr. Ignacio María Ruiz de Luzuriaga. Us recomano la seva lectura.

Aquest assaig tira per terra la farsa anglesa de la invenció de l'us de l'alambí, amb pèls i senyals.

Una cosa és descobrir o inventar, i una altra ben diferent és la de perfeccionar alló que ja ha estat inventat, que també té el seu mèrit sense dubtar-ho, però és que, això d'atribuir invents, és part de la naturalesa anglesa.

Hem de considerar, que la piper√≠a de l'aiguada d'un navili, mai va ser descartada, no nom√©s perqu√® era la font de l'elixir, sin√≥ que es constitu√Įa en part fonamental del llast del navili, considerada a m√©s a m√©s com a llast de pes invariable, i aix√≤ ens √≠ndica que, un cop buidats els botes de l'aiguada, a alta mar, havien d'omplir-se novament, i l'√ļnic que es disposava era d'aigua salada. (Imaginem per un moment, un navili del segle XVIII, amb una tripulaci√≥ de 600 homes, i amb una aiguada per a 90 dies (3 mesos), sabem que la raci√≥ di√†ria per home era en condicions normals de 4 quartans (2 litres diaris), despr√©s es necessitaven 1.200 litres d'aigua per home i per dia, serien 36.000 litres/mes i 108.000 litres d'aiguada per als 3 mesos. Aquest pes en aigua, sense considerar les tares de les botes, corresponen al pes de 36 canons de 24 lbs. Es pot doncs inferir, que l'apreciaci√≥ anterior del llast √©s veritable).

Aquesta pr√†ctica per altres era molt com√ļ, per√≤ no aconsellada, ja que es deia que accelerava la corrupci√≥ de l'aigua fresca, amb que despr√©s havien omplir-se de nou aquestes b√≥tes. Per√≤ la veritat √©s que en molts cellers dels nostres navilis, a l'altura dels baus del fals sollat, s'hi col¬∑locava una aixeta de bronze, protegida amb una s√≤lida caixa de fusta, que comunicava amb la mar, que servia per donar entrada a l'aigua, quan s'havia omplir la piperia buida i amb aix√≤ contrarestar l'efecte de p√®rdua del llast de la nau.

Qualsevol pipa d'aigua, rom, vi i vinagre, un cop buidades, s'omplien d'aigua de mar, també amb la finalitat de conservar-les.

L'aiguada d'un navili, es considerava sagrada, es repartia cada porció, amb molt zel, es la vigilava per igual, i a la fi del segle, on tot allò referent al mar, estava escrit, no van faltar a les lleis d'abord les pertinents a l'aiguada, una d'elles, Ordre de l'Armada. Tract. 5, tít.4. Art. 34 (5), El que amb barrina o d'una altra manera buidés maliciosament part de l'aiguada del navili, de manera que posi la seva tripulació en gran risc, serà posat en Consell de Guerra, i sentenciat en proporció de la malícia i resultats .

  • Aquella gent de la mar
    Amb agonia per la set i per arribar
    Repel·lits per canons i Tornats a ultramar
    També així mor un navili en navegar
    Gairebé sense naufragar.
    OSD.

* Autor de Juan Fernández. Història Veritable de l'illa Robinson Crusoe.

Bibliografia Consultada:

  • 1-Memorias de la Real Academia M√©dica de Madrid. Tomo I. P√°gs. (431-454). Madrid 1797.
    2-Tratado de las Enfermedades de la Gente de Mar. Pedro María González Pág. (412)  Madrid.1805.
    3-Reflexiones sobre las m√°quinas y maniobras del uso de a bordo. Francisco Ciscar. Cap. XIII. P√°g. (106). Madrid 1791.
    4-Memorias Instructivas, √ļtiles y curiosas, sobre agricultura y comercio‚Ķ ¬†de Miguel Ger√≥nimo Su√°rez y N√ļ√Īez Tomo. XI. L√°mina 41 Fig.1. Madrid 1785.
    5-Diccionario Universal del derecho espa√Īol: Aduanas de ultramar. Patricio de Escosura. Tomo IV. P√°g. (350). Madrid 1853.
    6-Cartilla Marítima. Para la instrucción de los caballeros guardiamarinas. Miguel Roldan. Pág. (131) Madrid 1831

  • Obras digitalizadas por Google Books.




versió per imprimir

    Introdu√Įu el codi de seguretat