La vaca cegahisto.cat

Nomeclator de les naus catalanes

Intentarem detallar les diverses classes de naus que a l'Edat Mitjana solcaven el mar tripulades per catalans, consignant aquelles més característiques, el coneixement de les quals ens ha arribat fins als nostres temps.

Galees (Galeas) Era un bastiment de rems, armat i destinat a la lluita, segons consta a les disposicions del libbro El Consolat de la Mar. Més tard es van establir les Galeas de mercaderies, pròpies per al comerç, en els S XIV i XV, que després es van transformar en galeaceas. En casos de guerra s'armaven i es col·locaven en la línia de batalla. Es deien també "galera", quan es movien impulsades per veles. Era l'embarcació més llarga de carena i de menys calat entre les de vela llatina.

Galiotes (Galiotas) De condició com les anteriors, eren grans naus especials per al transport, en forma de bota, com una "urca" holandesa, amb veles i tres pals, sent aquestes llatines i no quadres. Es considerava un dimuinutivo de galera, ja que era menys, amb setze o vint rems per banda i un sol home per a cada un. Muntava dos arbres i alguns petits canons.

Lenys (Leños) Iguals que els anteriores.En llatí s'havien anomenat Lignum o Lembos, en italià Legno i es creu que era una embarcació pròpia del Mediterrani, ja que des del segle XII hi ha referència d'elles en antigues cròniques de Catalunya, Gènova, Pisa i Venècia. En el reglament sobre les Leudes o Senyoratge del Mar que els vaixells barcelonins havien de pagar al port de Tamarit (Tarragona), dictat per Jaume I el 1243, entre les diverses embarcacions esmentades, s'esmenta als Leños de Banda, Ligna Alsata o de alta borda, i plànols, ligna plana, que feien el comerç de cabotatge des dels ports de Catalunya fins Múrcia. Els grans tenien una coberta. A les Ordinacions nàutiques de la ribera de Barcelona de 1258, es parla de naus d'una i de dues cobertes, i només més endavant de les de tres.

També es deien "fustes" ( "fustes") apropiades per a la guerra, amb diverses formes, que amb el temps es van anar complicant adquirint diversos noms, la qual cosa origina confusions en intentar estudiar-los.

N'hi havia amb forma de camussa, plana, sense coberta i amb grans xalupes de desembarcament, reconeixement i atac; altres eren grans, altes i amb entrepont, convertint-se en galeres en usar els rems i en naus en posar les veles.
Eren de gran port, sense rems i apropiades per a grans viatges. Els de "banda" eren de coberta; menors, gruixuts i senzills, els últims a rem.

Corces (Corzas) Pertany a la classificació de les que precedeixen. Es diuen també Corses Busos o Burcies. Eren petites i destinades al cabotatge, prenent passatge per a trajectes curts. També van ser coneguts com Gorab, Corab o Currabi i era un vaixell pesat i gran, pròpi de la Mediterrània a imitació dels Sarraïns. En altres llocs se li coneix per gamarús.

Brisses, Búrcies ( Brisas, Burcias ) Servien per al transport. Es creu que es tractava dels esmentats Corses Busos, o potser és un compost d'aquestes dues classes de vaixells.

Tarides (Taridas) Es feia servir per transportar tropes i artefactes. Era una mena de tartana gran, anomenada també Tarida o tareta. Coneguda des de l'SXII, era peculiar de la Mediterrània i d'ella s'havien servit tant venecians, com genovesos, sicilians i napolitans. S'emprava generalment per al transport de cavalls i màquines de guerra a les expedicions marítimes. Tenien un gran casc, apropiat per a la càrrega de gran volum.

Naus (Naos) Destinades també al transport. Consta el seu nom a les Ordenances de cors i armada de les que parla el llibre El Consolat de la Mar. Es feien servir generalment en casos de guerra. Era l'embarcació mes gran de la classificació de les galeres que es movia únicament pel vent. Sobre la mateixa es van usar els termes: nau estranya (nau estranya), llastrar la nau (donar lats a la nau), noliejar la nau (noliejar la nau), llastrar amb sorra (sorrar la nau), despatxar la nau (spatxar o despatxar la mau), etcètera.
Les naus tenien la característica de la seva capacitat, que arribava fins a tres mil Salmas

* per a les més grans, baixant a 2000, 1500, 1000 i 500. Cada salma s'estimava en sis faneques, el que feia que la de 3000 Salmas correspongués a mes de 400 tones. A aquestes dades cal afegir-hi el nombre de tripulants. George Saelle, historiador genovès, parla de quatre naus catalanes que el 1334 es dirigien a Sardenya i portaven a bord a 1800 soldats i 180 cavallers, la qual cosa suposa un contingent de 500 homes per a cadascuna.

A la "Història Universal" de Mateu Villani, es parla també de tres grans Coques (Coques) amb castell, que transportaven 400 homes cadascuna. El corsari català Pere Santón, que tenia com a teatre de la seva acció a l'arxipèlag grec i les costes de Síria, en 1417, disposava d'una nau de 900 botes i portava a bord 500 homes.

Amb el transcurs del temps, havien d'augmentar les capacitats dels vaixells, ja que es parla d'una nau que el Rei Alfons va emprar, en el setge de Gaeta, amb set-cents ballesters, sense comptar la tripulació que s'ha d'estimar en un centenar; es cita una altra nau de 400 botes, que se suposa que era un balener.

* Nota: consultat el diccionari de la Enciclopèdia Catalana actual, la salma era una mesura de capacitat per al gra, pròpia del principat de Catalunya, i que podria estimarsse en 278,07lt

(Fusta manca) En parla el Llibre del Consolat i la seva forma era de camussa (?). S'aplicava aquest nom als bergantins i xalupes lleugeres, i en general es referia a una barca amb vela llatina.

(Sagetia) Porta referència seva el Llibre del Consolat del Mar, i era una espècie de barca subtil, apropiada a la Mediterrània, de la qual parlen també les Cròniques de la primera Croada, amb noms com Sagittea, sagetia i saggitia. Va ser usada per pisans, genovesos i provençals, constant que va tenir dos el Rei Balduí de Jerusalem al port de Jaffa. En el transcurs del temps es va anar modificant, ja que des d'un bastiment lleuger a rems que va ser en la seva creació, va acabar sent una embarcació pesada, d'alta borda i pròpia de llargs viatges, encara que el seu origen i nom evoqués a alguna cosa lleugera com la sageta , pròpia d'abordatges i atacs ràpids. Era una embarcació llatina, de tres pals i una sola coberta, més petita que un (xabec) i mes gran que una Galiota molt usada en el cors. Era lleugera i tenia dotze o quinze rems per banda, representant a una espècie com la balenera i el bergantí. Tenia molta velocitat i era inferior a la galera.

Naus (Naos) com les que segueixen, servien per al trànsit a Barbaria, Llevant, Mallorca i Andalusia, en aquells dies en poder dels àrabs. Com els anomenats (Lenys de bandes), no podien servir-se dels rems i eren apropiades per a llargs trajectes.

Guarapo o Guarapí [segons Labèrnia] qui diu simplement que eren una espècie de naus.

Xalandra (Chalandra) nau d'extraordinària longitud i gran velocitat, amb dos pisos de rems per banda i que acostumava a portar una tripulació de 150 homes.

(Buscis) Vaixells grans per transportar molta càrrega, de forma semblant a una bota. Tenien tres pals i freqüentaven la Mediterrània des de l'SXII. A Xipre, on encara s'usaven en 1779, els anomenaven buscia; a Síria busea i en Inglarerra burcia. Per les seves costats tan marcats, prenia gairebé la forma d'una bota i variava el nombre de balos segons les seves dimensions. Sens dubte d'ells va provenir el nom de busci aplicat a petites embarcacions de pesca.

Coques (Cocas) Eren els vaixells grans, anomenats pels anglesos cogs i pels francesos cocque, en forma de petxina. Se'ls creu procedents de l'Oceà ja que els usaven els normands. Al SXII navegaven per Llevant i després se'ls va perdre l'ús o se'ls va canviar el nom, ja que els marins de Baiona, el 1304, els van introduir a la Mediterrània com una cosa nova i van ser adoptats per a la navegació mercantil. Els havia de dos i tres cobertes.
L'any 1331 es va armar un a Barcelona, ​​anomenada Sant Climent, contra els Genoveses. La corporació municipal oferia el vaixell i l'armament, i tretze armadors el dotaven de tripulació, encarregant també de la seva manutenció. Tenia tres cobertes i estava tripulat per 500 homes. Es desplaçava a vela i ocupava el lloc central en les batalles navals. Eren vaixells arrodonits, amples de popa i proa, curts, alts borda de molt calat i disposaven de dues o tres cobertes.

Baleners (Balleneros) En llatí es deien balingaria, balingarius i balingiera, gairebé sempre va ser un vaixell de guerra. El seu nom prové de la paraula bressol (bressol en castellà), que tenia una semblança amb aquella construcció, ja que en celta bressol és balingnia. Es creu que va ser introduït de l'Oceà a la Mediterrània a mitjans del sXIV, ja que no hi havia notícies anteriors en cap poble riberenc. Va ser usat pels anglesos. A Sant Feliu de Guíxols, en 1454, es va construir un 1500 botes. També els havia de transport amb molta capacitat de càrrega, ja que els calia carregaven 18000 Quintás (no he trobat Quintás, però si quintar (quintar) que equival a 41,6 kg). Una altra versió li atribueix figura de balena, abierdo i baix de costat.

Gondola (Góndola) Comunmente efectuaven el trajecte de Tarragona a Barcelona, ​​transportant vi del Camp, i es consideraven petites embarcacions de cabotatge i costaneres. Anaven a rem i vela.

Barques (Barcas) Eren uns bastiments menors als quals els grecs anomenaven Scaphre, que es creien originaris de la ciutat de Barca (Àfrica). Eren xalupes en el seu origen i ús primitiu, anomenades tartanitas de trànsit costaner, però en el SXVIII, sota el terme barques s'incluia qualsevol embarcació de vela llatina, incloses lasde tres pals.

Galeasses (Galeasas) S'esmenten per primera vegada en el Llibre de les Quatre Senyals. Eren vaixells de transport i de rem, de grans dimensions i el seu nom és augmentatiu de galera.

El poeta Francesc Farrer (o Ferrer), que va escriure al SXI? el Cançoner Català, els al·ludeix en els següents termes:
"De Sant Llorens llur festa celebrant
ben ordenats seguint el hu de l'Altre
la gent subtil qui viu la multitud
de tants naus germàs o galeases
qu'en nom són Comptat vist o sabut
huitanta zinc entrebonas i lassas "

(Uxers) També anomenats Usceria o Uscheria i navegaven a rem i vela. Eren grans galeasas i servien per transportar cavalls en expedicions, convertint-se en castells rodons i flotants en els combats. Eren molt pesats i es disposaven al centre de la línia de foc. Portaven mercaderies i la seva defensa principal consistia en uns castillejos rodons a popa i proa. Per la seva capcitat defensiva eren superiors a les taridas. El seu nom li venia de tenir, una porta o tronera, oberta en popa a flor d'aigua. Com galerasa disforme, també participava de la chalandra i el Panfil.

Les galeres, que en general eren el tipus comú d'embarcacions, eren mes o menys valorades, segons fossin subtils o pesades en 1150 lliures barcelonines o en 2300, d'acord amb les dades que, en documents de Pere III i Martí l'Humà, es conserven.
El cost de manutenció d'una galera armada i tripulada, depenia de la seva envergadura i nombre de mariners. En una esquadra que es va organitzar en temps de Pere III per una expedició contra el Rei de Mallorca, el 1342, trobem que per 30 galeres es van pressupostar 50000 lliures anuals per a la seva manutenció, i així li corresponen a cadascuna 1666 o sigui unes 35000 pessetes .
Més tard, a les Corts que va celebrar a Barcelona Felip III de Castella, en 1559, per a armar quatre galeres contra els pirates de Barbaria, es va fixar com a despeses de manteniment 15000 lliures anuals per galera.
També existien galeres a rem, i Zurita en els Anals d'Aragó, explica que per a l'expedició que va fer en 1356, contra l'illa de Sardenya, es van botar en aigües de Barcelona, ​​sis galeres, dos de vint-i bancs i les altres quatre de trenta , afegint que aquestes eren de construcció regular.

Anys més tard, comptant sens dubte amb el recurs de les veles, ja no es van fer de tants bancs, ja que Capmany diu que en els seus temps la capitana només tenia 27 bancs per banda, la patrona 26 i les altres 22, ia França , a principis del SXVIII, la real portava 32, la patrona 28 i les altres 26.

Per descomptat que incorporaven efectius.

Les anomenades Galeae Gossae, que tenien de seixanta a vuitanta rems i amb guarnicions de 200 a 300 combatents, constituïen el model propi per llargs viatges, que arribaven fins a Alexandria, el Mar Negre i Flandes. Es van imitar dels genovesos i venecians, prenent el nom de galeasas. Aquestes pertanyien a la qualificació de mercants, com les altres, pel seu origen eren de guerra.
Les havia d'un, dues i tres ordres de rem, amb fins a sis home per rem, asseguts en un mateix banc. L'excés de remers era pròpi dels vaixells armats. Les galeres ordinàries tenien de deu a vint remers per banda, arribant algunes fins a 30 i 40 i en aquestes augmentava el nom d'homes per rem. Aquest personal estava compost d'esclaus, presoners de guerra, criminals o perseguits en general, i altres que per estar en la misèria, es llogaven mal alimentats i pitjor pagats. Estaven a les ordres del cómitre o capità de xusma.

Es distingien tres tipus, galera bastarda, mitjana o lleugera segons la seva capacitat i estructura. Va ser frase feta en aquella època la de "amenar els galeres presses ab la popa primera i els senyeres arrossegant" * com a expressió de les vençudes

* És català antic i no tinc molt clara la seva traducció, podria semblar "manar a les galeres preses amb la popa per davant i arrossegant les seves banderes" però no ho tinc molt clar.

Bergantins (Bergantines) També anomenats bregantins, era una espècie de vaixell lleuger, que va ser conegut en el sXIV. Va ser usat en principi per pirates i corsaris, per la seva condició de ser molt veler. El seu nom sembla provenir de la veu Brigancis o brigands, tropes regulars de França, Itàlia i altres llocs. El nom d'aquella gent indisciplinada, sinònim de lladre o bandoler, bergants o brigands, dóna el seu nom a la vave. De petits i lleugers, van passar a major cabuda, oblidant els rems i decantant pels aparells de vela. Tenien dos pals i vela quadra.

(Tafureia) A mitjans del SXV es va anomenar així a un bastiment menor del comerç, propi del cabotatge. També conegut per Tafurera o Tafurea i era una nau camussa * per al transport i cavalls, sent pel seu nom, d'origen àrab (taifuria).
* És la tercera vegada que surt el terme "camussa" i que tradueixo, segons el diccionari per isard, He decidit posar aquesta nota, perquè en cap cas em concorda la traducció amb el context.

Llagut (laud) S'usa en el llibre d'anotacions de la Municipalitat de Barcelona el 1448, com pròpi d'una petita nau de cabotatge. Era una embarcació de vela llatina sense cobertes ni corredors.

Pàmfiles (Pámfilas) Es feien servir al sXIV perdent el seu nom al SXVI. En 1400 era embarcació comú entre genovesos. Va ser el bastiment immediatament inferior, primer a la dromena, i després del sXIV a la galera.

Rampines (Rampinas) Primitiva embarcació que va haver de modificar o suprimir-se per l'any 1500, ja que no es torna a parlar a Catalunya. Era una nau menor, com els pamfilos, i va córrer pel Mediterrani des del SX sl S XVI.

Caravelles (Caravelas) Va ser un nom genèric, dedicat als vaixells destinats al comerç. Era el tipus més semblant als vaixells moderns. Es tractava d'una nau llarga i estreta amb vela llatina.

Pollacres (Polacra) Embarcacions de vela llatina usades a la Mediterrània

Tartana (Tartana) Embarcació petita amb tant sols un pal i vela llatina i es podia impulsar a rem. La seva proa i la seva popa eren baixes.

(Londros) Era una petita embarcació llatina mercant, usada en l'Edat Mitjana. A principis del SXVII era de rem i vela sense coberta. Després se les va construir mes grans com les galeres, tot i que no tan refinades, portant fins a 25 rems per banda i fins a 150 homes de dotació. Tenien empavesados ​​de taules amb algunes portes, per on sortien algunes peces d'artilleria o pedrers en algunes cròniques se'ls diu londras.

Canaris? (Canarios) Embarcació petita.

Evidentment la majoria d'aquells marins - armadors sortien de ciutats com, Cotlliure, Castelló d'Empúries, Sant Feliu, Barcelona, ​​Tarragona, Tortosa, Vinaròs, València, Dénia, Alacant, Santa Pola, Eivissa, Ciutat de Malllorca, Alcúdia, Sóller, Ciutadella

Galió (Galeón) Vaixell gran a rem i veles

Xabec (Jabeque) Embarcació de la Mediterrània que navegava a vela ia rem, té tres arbres disposats d'una manera particular, inclinats cap a popa. Utilitza vela llatina. D'origen aràbic, chabeca: xarxa de pesca. Els xabecs de guerra servien a l'armada i tenien fins trenta-dos canons i aparells de polacra. El seu nom ve unit al del famós mallorquí Antoni Barceló (Capità Toni) que va ser almirall de l'Armada espanyola. Barceló als seus divuit anys, capitanejava un jabeque-correu amb el qual perseguia als moros que delmaven la costa de Mallorca, comandant més tard xabecs reals, amb els que va fer presoner al famós Selim (1770).

(Xàbega) Embarcació mes petita que el xabec, encara que semblant, amb la diferència de tenir major màniga en proporció amb la seva eslora, era utilitzada per a la pesca.

(Dròmena) Galera gran, fort i molt veloç.

Va ser frase feta en aquella època la de "amenar els galeres presses ab la popa primera i els senyeres arrossegant" * com a expressió de les vençudes
* És català antic i no tinc molt clara la seva traducció, podria semblar "manar a les galeres preses amb la popa per davant i arrossegant les seves banderes" però no ho tinc molt clar.

La vida a bord

L'organització dels vaixells mercants catalans a l'Edat Mitjana tenia dues seccions: els remers, a les ordres del còmit o capità de xurma; i aquells als que podríem qualificar com l'oficialitat. Enmig hi havia mariners amb consideració cap les seves funcions. L'oficialitat estava composta pel patró, un o més pilots i l'escrivà de bord que gaudia de grans preeminències.

Entre la tripulació hi havia els nauxers, homes pràctics i de coneixements nàutics, entre els que es triava als contramestres i timoners. El càrrec més important era per al nauxer major, veritable oficial que suplia al patró i podia fer, accidentalment, de pilot. Els altres mariners eren panesos i anaven a la popa del vaixell, hi havia també un o més fusters i calafats i els servents o criats, entre els que hi havia els nois o grumets.

Quan un vaixell de comerç passava a ser armat, pujava de graduació, augmentant el nombre de tripulants, havent-hi algunes vegades un almirall o un capità en lloc del patró, homes de proa i gonfanoners, encarregats de banderes i senyals, i conservant les seves altes funcions, l'escrivà del vaixell.

Era curiosa l'organització d'un vaixell corsari, barrejant els càrrecs de pau i de guerra. A part dels esmentats, la tripulació tenia diferents especialitzacions, els veedors (liquidadors), repartidors dels botins aconseguits; els aferradors (agafadors) que s'aferraven a les naus en els atacs, en el moment de l'abordatge; els escorcolladors (registradors) que registraven els navilis contraris i efectuaven inventari de la presa; els nois (grumets), amb el seu cap encarregat d'ells; els Cònsols, una espècie de jutges encarregats de la policia a bord, i els clavaris (tresorers) interventors de les preses realitzades i caixers dipositaris del que es recollia. A càrrec del nauxer major, en funcions de contramestre o capità d'veles, portava tot el referent a aquestes. Era obligatori en els navilis de guerra o corsos la presència d'un sacerdot, d'un metge i d'un barber.

S'establia per a un personal de cent mariners aquestes proporcions: 16 nauxers, 24 panesos i la resta proers.

Als soldats embarcats se'ls anomenava homes d'armes (gent d'armes) i ballesters (ballesters), alguns d'ells tenien al seu càrrec la guàrdia de l'almirall. Els ballesters portaven dues ballestes de tres peus de longitud i una de tes, tres-cents passadors, sagetes, una Gorella (?), Cota conchada, cuirassa, bacinet, cistell i dos ganxos per armar i muntar la ballesta.

Els passatgers es dividien en tres classes: comerciants o sobrecàrrecs; passatgers pelegrins, que viatjaven en compliment d'un vot, i passatgers amb equipatge, en trànsit d'un port a un altre.

Els comerciants que transportaven càrrega pròpia, gaudien de certs privilegis a bord. Eren consultats en determinades circumstàncies, com en els canvis en el viatge, escales, atac d'enemics o abandonament de paquets en cas de tempesta, determinacions que exigien aquesta consulta prèvia i que l'Escrivà anotava en el seu llibre cartolari (?), fent-una relació jurada, en cas de naufragi, que obligava als supervivents.

Un passatger que transportés menys de deu quintars de càrrega, era considerat com a pelegrí, i només era consultat en certs casos. Els altres passatgers no eren consultats, ja que no tenien representació, com els mariners, excepte quan aquests anaven a part proporcional dels beneficis del noli. Era obligació de tots els que anaven a bord, portar armes per a la seva defensa personal.

Els mariners podien cobrar o bé un sou mensual, un tant per milla, o per viatge sencer a un port donat. Uns rebien el menjar del capità i altres se'l preparaven ells mateixos. Algunes vegades transportaven pacotilla, és a dir una varietat d'efectes, segons costum dels ports o segons conveni celebrat, que els atorgava dret a embarcar pel seu compte a cada viatge, per comerciar amb ella. Podien transportar lliure de càrrec, l'equivalent a la meitat del sou de tot el viatge, pagant nòlits per l'excedent.

Prenien tres àpats al dia: al matí pa amb companatge, consistent en menjar fred o fruita; al migdia, el diumenge, dimarts i dijous, carn rostida, els altres dies escudella o sopa sense carn; a la nit pa i companatge, que consistia en formatge, ceba, sardina salada o un altre peix sec.

Era obligació del capità repartir vi a cada àpat, mentre no estigués massa clar, en aquest cas l'havia de espesseir amb panses i figues seques bullides. Només en faltar això es suprimia el vi. Per Pasqua i altres festivitats importants, es donava doble ració.

Els passatgers, quan eren sobrecàrrecs o comerciants, generalment tenien al seu càrrec un criat servil que els preparava la minestra. En canvi aquells anomenats pelegrins la convenien amb el patró o se la preparaven ells mateixos o prenien la que es preparava per a la tripulació. Segons l'import de la mercaderia que portessin al seu càrrec, els passatgers podien acompanyar-se de criats i equipatge sense pagar noli. Quan no portaven mercaderies o en portaven poca, pagaven.

Els contractes i ajustos que feien els comerciants, pelegrins, passatgers, oficials i mariners amb el patró, s'escrivien en el cartulari o registre de l'escrivà, en el que s'hi anotaven també les entrades i sortides de mercaderies, sent un dietari del que succeïa en el viatge, i donava fe entre els carregadors o els que tenien part en el vaixell.

L'escrivà prestava jurament al rebre el càrrec i conservava el llibre, que no podia ser vist per cap tripulant.

Els prohoms de la ribera del port de Barcelona van fer, el 1258, unes ordenances anomenades Ordinationes Ripariae, en les quals consignaven disposicions per a la navegació. Per elles veiem com la marina mercant s'armava en circumstàncies en peu de guerra, per evitar els atacs de que podien ser objecte les naus, per part de pirates i corsaris sarraïns, en els seus viatges a Orient. Usant termes apropiats al nostres temps, podríem dir que constituïen una mena de reserva de la marina militar, disposada sempre a entrar en funcions bèl·liques i abandonant les seves funcions típiques de comerç.

Era preceptiu que tot mariner amb funcions de ballester en els vaixells, havia de tenir dues ballestes de dos peus i una altra d'estreb (que portava un estreb per armar-la), tres-centes ballestes, casc d'acer, pespunt ( podria ser la unió de pes i punt: punt-pesat) o cuirassa i espasa o sabre. El mateix armament havien de portar els ballesters d'ofici en naus menors.

Tot mariner havia de portar un ausberg, casc de ferro o gorra marisca, escut, dues llances i espasa o sabre. No eximia d'anar armats als tripulants dels llenys. Tan severa era l'ordenança, que s'imposava una peça de cinquanta sous al capità, per cada mariner que tingués a bord sense armament.

El "Llibre del Consolat del Mar" té un apèndix de 34 capítols titulat "Ordinacions de tot Vaixell qui s'armés per anar a cors, i de tota armada que's faça per mar". Torno a trobar-me davant Català antic, però jo s'aventuraria "Ordenances de qualsevol vaixell que s'armés per corsari i de tot armat que es produeixi en el mar". La nota del sumari indica els càrrecs i funcions apropiades al servei, com es desprèn de la seva enumeració per matèries:

"De l'almirall, capità i armadors, com ha de ser clar despesa i benefici; del còmit, de conveniències; de les parts que s'han de fer en nau armada, de nauxers i altres oficis, i de la partició; l'Almirall, de nauxer major; de proers; de ballesters; d'homes d'armes, de Gabiers (els que anaven a les gàbies); de pes i mesura de sobreguardes; de timoners, de barbers; de liquidadors, de la Guàrdia de l'Almirall, de espies i de registradors; de servents; de mestre d'aixa (fuster de ribera), de ballester; de calafat, de cap de servents; de cònsols; del que ha de fer el Capità; l'Escrivà, dels tresorers; del nauxer major, i de com es leven (reparteixen , distribueixen?) les quintes parts "

Un altre apèndix són les Ordenances penals per al servei de la marina, formades per 39 articles que porten aquesta rúbrica: "capítols del Rei en Pere sobre els fets i actes marítims" (King Peter chapters on the maritime facts and actions) promulgats a Barcelona per ordre reial el 1430 i que van ser dictats per tres notables marins barcelonins: Bernat de Cabrera, Jaume Boscà i Joan Llompart.

És realment curiós l'estudi que es refereix als corsaris. A les Ordenances, els epígrafs que hem citat, s'hi detallen el nom i la classe de vaixells, la força de les tripulacions i el règim interior dels vaixells, maniobres de guerra i funcions i oficis que en ells s'hi practiquen.

La nau almirall era una embarcació gran, a la qual acompanyava una esquadra subtil, o lleugera, de galeres i llenys a rem. Regulaven la subordinació, premis, càstigs, perills i guanys.

Els homes d'armes constituïen la guàrdia de l'almirall, al qual, en combat, mai havien de deixar desemparat, fins perdre la vida. El seu armament ordinari era com els ja esmentats ballesters, excepte allò que disposés l'almirall. Era gent apropiada per als abordatges, i lluitaven en totes les ocasions; el seu premi era una quarta part del botí, a part del que l'almirall els pogués prometre. La presa més desitjada era l'armadura del cap i tot el que portessin els enemics en el moment de l'abordatge, ja que una vegada consumat aquest, prescrivien els seus drets. Tota la gent d'armes era comandada directament per l'anomenat conestable.

___________________________________________________________________________________________________________
@Francesc, aquest TROL aixó de ".. Por estrados o capas sociales se entendía el término Nación.." ho deu haver tret  o de "la nación de los campesinos" o de "la nación de los clérigos" o  més probablement de "les aventures d'en Harry Potter".. ah! .. @"Super".. tranquil.. que mentre aquesta gent mantingui "tamaños argumentos" ho tenim tot guanyat..i.. @Francesc D. molt bo el link del mapa de www.cortesaragon.es... on com a regne d'Aragó hi posa les tres províncies i diu que Das Königreich Catalonia limita a l'occident amb Das Königreich Arragonien. Quina diferència de concepte de Catalunya: el que tenien els alemanys del s.XVII o el que té la convertida excomunista A. Merkel que ens ignora..diu que els més radicals d'extrema dreta son els excomunistes reconvertits.. com ella..

Ah! per a tots! clikeu per tenir el pdf que he creat del llibre La Marina-catalana-de-guerra.